Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Patrimoni Genat ens dkiu ; església situada al mig del bosc, d'origen romànic amb planta rectangular i absis semicircular una mica apuntat, recordant la forma de la quilla dels vaixells. Parets de pedra morterada, coberta de teula amb encavallades de roure. Campanar d'espadanya i un cobert a l'exterior.
La reconstrucció acabada l'any 1981 ha variat alguns aspectes originaris enrunada per l'actual coberta amb encavallades i l'afegit del campanar d'espadanya que inicialment no existia.
A la comarca hi ha la tradició de que aquesta petita església era originàriament l'antiga parròquia del poble. Al seu entorn es conserven algunes runes d'antigues construccions. Hi havia la última estació d'un Via Crucis, fet amb ceràmica probablement molt antic.
L'any 1926 s'hi va deixar de fer culte. El 1936 es va ensorrar la coberta durant una tramuntanada. Fou reconstruïda per iniciativa del rector de Llambilles a partir d'uns dibuixos de l'antiga ermita fets pel Sr. Gener de Caçà. Ha estat retornada al culte l'1 de l'11 de 1981
A la pàgina de l’Ajuntament llegim :
Consta que l’any 882 la capella de Sant Cristòfol pagava “delmes i primícies” a la Catedral i a Sant Feliu de Girona.
L’any 1082 figura amb el nom de “Sancti Christophori de Llambillis”. La capella romànica havia estat sufragània de la parròquia de Cassà de la Selva. Amb posterioritat passà a dependre de la de Llambilles.
L’any 1362 el “Llibre Vert” del Capítol de Girona fa referència a la capella com una de les riques i més conservades esglésies del bisbat.
L’any 1470 però es trobava en estat deplorable, ja que el bisbe de Girona, Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 - Roma, 1484 ) manà reconstruir-la sota l’amenaça de tancar-la al culte. Les obres d’arranjament s’acabaren el 1548.
EL 1691 s’hi feren noves reformes i es construïren els “Misteris”, en un camí emmurallat que circumdava la muntanya del costat de tramuntana. Aquests “Misteris” eren unes capelletes erigides a cada tram del trajecte amb imatges de talla i rajoles de ceràmic. Encara avui, prop de l’ermita, s’hi veuen les restes de l’última estació.
L’ermità que en tenia cura, recorria les cases i els masos de la contrada amb la capelleta del Sant, a la recerca d’almoines. També venia objectes pietosos a canvi d’oli per a l’església. Vivia en una construcció adossada a l’ermita que comunicava amb la capella per una porta interior. Va haver de refugiar-se a santa Pelaia durant la invasió napoleònica. L’any 1836 caigué pres de bandolers que irromperen en la vivenda buscant diners, i fou cremat viu.
De llavors ençà començà la decadència de l’ermita, tot i que hi va haver algun altre ermità i es varen seguir celebrant aplecs.
A principis del segle XX ja no hi havia ermità i la casa s’anava esfondrant. Tenia cura de l’ermita un noi del mas proper. Un dia de l’any 1919 la caiguda d’un llamp deixà molt malparada l’ermita. Començaren a projectar-s’hi treballs de consolidació, però no arribaren a terme per la mort del rector. La primavera del 1936 la tramuntana envestí la capella, ja prou anorreada, i ensorrà la teulada, que aixafà tot l’interior.
La iniciativa de mossèn Pere Casellas, fou, de nou, decisiva per a la seva restauració completa. L’empresari gironí Manel Nadal es comprometé a aportar-hi tota la fusta que calgués. La societat de Caçadors de Cassà de la Selva s’oferí a fer-se càrrec de l’arranjament dels camins fins a l’ermita. No hi mancà l’ajut de la Diputació de Girona ni de tantes i tantes aportacions locals i d’altres poblacions del voltant. Sota la direcció de l’arquitecte Màrius Soler Pinadell el mestre d’obres de Llambilles Llorenç Dalmau s’aconseguí fer ressorgir l’ermita, tal com era primitivament. També es construïren les parets que circumden la placeta i la casa que havia estat de l’ermità. Fora de la capella s’hi col·locà un altar circular per celebrar missa a l’aire lliure. És fet amb dues rodes de moldre suro, regalades per un industrial cassanenc.
Sant Cristòfol va ser adoptat com a patró dels barquers de bon antuvi i aquesta circumstància motivà la construcció de la planta de la capella dedicada al Sant en forma de barca. D’una sola nau a pedra vista, l’absis aparenta la quilla d’una barcassa, i la nau la coberta. Els contraforts són els antics. El porxo també fou arranjat i esdevé un oasi de frescor en les caloroses jornades estivals.
El Bisbe Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 18 de desembre del 1926 - Girona, 26 de desembre de 2016 ) celebrà la primera missa de la nova ermita el 12 d juliol de 1981, ungí i beneí l’altar i les imatges de boix de la Verge de Santa Maria de la Salut i de Sant Cristòfol, obra de l’artista Modest Fluvià Aiguabella ( Olot, 1925 + 6.09.2015)
El 9 de juliol de 1983, coincidint amb la Festa Major de Llambilles, es va beneir la campana de l’ermita.
Al seu voltant s’estén avui una zona de lleure molt freqüentada, que disposa de barbacoes amb cobriment mataguspires.
http://pandora.bibgirona.cat/pdf.raw?query=id%3A0000325199&page=9&lang=ca&view=main
Aquesta esglesiola sens havia ‘escapat’ en la nostra visita a Llambilles :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/02/sant-cristofol-menna-de-llambilles-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/02/la-torre-de-llambilles-el-girones.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/01/esglesia-i-santuari-de-la-mare-de-deu.html
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario