lunes, 30 de marzo de 2015

ESCOLA PÚBLICA DE SANT JORDI DESVALLS. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

De Sant Jordi Desvalls ens diu l’enciclopèdia ‘municipi del Gironès, al límit amb el l’Empordanet, estès a la riba esquerra del Ter, al sector accidentat per turons que separen les conques d’aquest riu i del Fluvià.

L’escola pública fou projectada l’any 1932 , per l’Emili Blanch i Roig , (La Pera, 30 d'octubre de 1897 - Girona, 9 de gener de 1996) que figura a la llista dels arquitectes que patien la represàlia del , franquisme : http://www.foroporlamemoria.info/agenda_fm/2004/arquitectos_29102004.htm



No son aquestes de Sant Jordi Desvalls, les úniques escoles públiques que s’aixecaven a Catalunya en els anys previs al segon feixisme , 1939-1978, tant cert però, com que el dia 1 de abril de 1939 començava una tasca de destrucció de la ‘memòria històrica’ pel que fa a Catalunya, que malgrat la mort del sàtrapa, oficialment el 20 de novembre de 1975, no s’ha aturat, ni dissortadament s’ha aconseguit revertir – ni de forma parcial – , certament quedava tot ATADO Y BIEN ATADO, perquè l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

En aquesta tasca de recuperar la ‘memòria històrica ‘ demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

A Catalunya TOTHOM ha tingut ocasió de veure almenys una escola. No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

ESCUELA NACIONAL. ARTEDÓ. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

La Rosa Ventura Cutrina, em feia arribar una fotografia de la ESCUELA NACIONAL d’Artedó.


L’enciclopèdia ens diu a l’entrada Artedó : Poble del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), situat a 1 166 metres d’altitud, al vessant septentrional de la serra de Cadí, a la falda del puig de Sanatge.

El villare Artedone és documentat el 902. Segons Coromines, el nom prové del basc arte-dun , que significa ‘ple de roures verds’.

Al segle XIX donà nom a l’antic municipi de Cerc i en va ésser el cap.

No trobava cap referència a l’edifici de la ESCUELA NACIONAL, i ho demanaré a l’Ajuntament.

En aquesta tasca de recuperar la ‘memòria històrica ‘ demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

A Catalunya TOTHOM ha tingut ocasió de veure almenys una escola.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

QUE EN SABEM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES ANTERIORS AL FRANQUISME QUE S’AIXECAVEN A LES TERRES DEL ‘ FORAT NEGRE’ ?.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

En la meva recerca – que és qualsevol cosa menys senzilla – advertia l’existència d’un important nombre de ‘forats negres’ , el Solsonès, la Segarra, el Berguedà, l’ Urgell sobirà, els Pallars, la major part de comarques de Tarragona,... , coincideix força amb els indrets que ‘tradicionalment’ han estat oblidats almenys des del II feixisme ( dictadura de Franco ) fins al dia d’avui.

Advertia també que la ‘memòria històrica’ no forma part de les ‘priorats’ en una bona part dels nostres Ajuntaments :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/03/que-en-sabeu-de-les-escoles-publiques.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/el-silenci-inadmissible.html

La llista serà dissortadament més llarga,i això malgrat el fet que una bona dels regidors i/o alcaldes son persones nascudes a Catalunya de pares catalans.
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/que-en-sabeu-de-lescola-publica-de-sant.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/03/que-en-sabeu-de-lescola-publica-dels.html


No son aquestes que ens manquen, les úniques escoles públiques que s’aixecaven a Catalunya en els anys previs al segon feixisme , 1939-1978, tant cert però, com que el dia 1 de abril de 1939 començava una tasca de destrucció de la ‘memòria històrica’ pel que fa a Catalunya, que malgrat la mort del sàtrapa, oficialment el 20 de novembre de 1975, no s’ha aturat, ni dissortadament s’ha aconseguit revertir – ni de forma parcial – , certament quedava tot ATADO Y BIEN ATADO, perquè l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

En aquesta tasca de recuperar la ‘memòria històrica ‘ demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

A Catalunya TOTHOM ha tingut ocasió de veure almenys una escola. No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail. com

domingo, 29 de marzo de 2015

ESCOLES VELLES DE BANYOLES. MUSEU DARDER.CENTRE D’INTERPRETACIÓ DE L’ESTANY. BANYOLES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Llegia que l’edifici de les ‘ Escoles Velles’ de Banyoles , situat a la Plaça dels Estudis, 2, s’inaugurava l’any 1890, no trobava enlloc cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, i sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Des de l’any 1990 l’edifici acull el Museu Darder , on s’exposen les col•leccions que cedia el veterinari y taxidermista barcelonès Francesc Darder i Llimona (1851-1918), i l’Espai d' interpretació de l'Estany.

Aquesta dèria nostra de recuperar la ‘memòria històrica’, topa amb una dolorosa realitat, des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

IN MEMORIAM. L’ESCOLA DE ‘REGIONES DEVASTADAS’ DE GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’ . TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Havíem – amb l’ajuda inestimable del Joan Serra Saún – fet un article sobre les escoles de Gandesa http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/04/escuelas-nacionales-de-gandesa-la-terra.html ens quedava però, explicar l’episodi de les ‘escoles de ‘Regiones Devastadas’
http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/tesisuned:GeoHis-Vjmas/Documento.pdf
http://fernandocos.blogspot.com.es/2011/07/servicio-nacional-de-regiones.html

L'edifici que ara és el Museu de la Batalla de l'Ebre, és el que va fer l’any 1928, l’arquitecte Agustí Bartlett Zaldívar (Puerto Príncipe (Cuba), 1892 - Barcelona, 1971), el qual va quedar molt malmès després de dita batalla en quedar sense teulada.

A darreries de l’any 1938, es va demanar per part dels mestres, al Comandant del batalló que es va quedar a Gandesa , amb la tasca de recollir el material militar aprofitable, i els projectils i/o bombes sense explotar, que fes arreglar la teulada, petició que va atendre, i aprofitant el fet que a Bot (poble veí), tenien vies de tren que havien emprat per portar el tren per la Batalla de l'Ebre, es va fer un terrat a les escoles enlloc de la teulada tradicional. Ens agradarà tenir noticia d’aquest Comandant a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Aquest terrat fet sense l'assessorament tècnic pertinent, l’any 1944 es va ensorrar parcialment una nit, les autoritats però , van fer tancar les escoles, i repartir els alumnes en altres locals repartits per la localitat.

Des de Regiones Devastadas que al ensems havien fet un edifici per l'antiga abadia ensorrada, la caserna de la guàrdia civil, i un edifici de pisos, es va optar per fer unes ‘Escoles Noves", que son les de la fotografia. Ens agradarà tenir noticia de l’arquitecte autor d’aquest efímer edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Aquest edifici fet aproximadament sobre l’any 1947, al cap de deu anys també és va ensorrar, i atesa la manca de qualitat de la construcció foren enderrocades totalment, en el seu lloc com que el pati era molt gran, s’aixecaven les actuals escoles les ‘ terceres’ i l'Institut, i altre cop es rehabilitaven les escoles de any 1928, refent la teulada com havia estat originàriament.


L’Agustí Bartlett Zaldívar (Puerto Príncipe (Cuba), 1892 - Barcelona, 1971), havia fet una ‘bona feina’ , que resistiria els estralls del conflicte bèl•lic, la ‘Pax franquista’ , i fins la ‘ Democraciola’ que en el breu període de 1978 a 2015 ha aconseguit fet retrocedir el país fins als pitjors dies de la dècada dels anys 40 del segle XX.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 27 de marzo de 2015

LA TORRE LARIBAL / ESCOLA DEL BOSC. BARCELONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Llegia que el Josep Laribal Lastortras (Barcelona 1839 - 1904), Periodista i advocat. Va exercir com a jutge i també com a advocat, tot i que ell preferia ser considerat periodista, ja que va arribar a ser el director i propietari del diari republicà El Diluvio (1881-1895). Fidel a les seves idees, fou enterrat en la secció lliure del nou cementiri de Montjuïc, o sigui en el recinte civil.

Va ser l'amo dels Banys Orientals i de la finca enjardinada de la Font del Gat a Montjuïc. El 1909, un any després de la seva mort, la seva família va vendre la finca a l'Ajuntament de Barcelona, fet pel qual se'l coneix, ja que aquest espai ha acabat prenent el nom de Jardins de Laribal.

No trobava cap dada relativa al mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici conegut com la Torre Laribal, i més tard, com l’Escola del Bosc. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L'arquitecte Antoni Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876 - 1947) va ser l'encarregat de dirigir les obres de reforma i ampliació. La nova escola presentava unes magnífiques vistes sobre la ciutat amb el barri del Poble Sec en primer terme.

Finalment el 8 de maig de 1914 es va poder inaugurar l'Escola del Bosc. Rosa Sensat i Vila (El Masnou, 1873 - Barcelona, 1961) va ser l'encarregada de dirigir aquell projecte pedagògic renovador i avançat on s'intentava explicar als alumnes el perquè de les coses a través del contacte amb la realitat i l'experimentació.

L'any 1921 l'arquitecte municipal Adolf Florensa i Ferrer (Lleida, 15 de maig de 1889 - Barcelona, 14 de juliol de 1968), hi va fer el projecte d'ampliació amb un pavelló masculí de dues plantes d'estil noucentista.


A darreries dels 1960's, en els governs de José María de Porcioles Colomer ( Amer, Girona, 15 de juliol de 1904 - Vilassar de Dalt, Barcelona, 3 de setembre de 1993) la torre Laribal va ser enderrocada quan es va procedir a una nova ampliació del recinte.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLA PÚBLICA DELS VALENTINS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA . ULLDECONA. MONTSIÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

M’aturava a la pedania dels Valentins, al terme d’Ulldecona, i retratava la que fou escola pública, d’aquest llogarret.


Les preguntes clàssiques :

Quan es va fer ?

Qui la va fer ?

En quina data deixava d’exercir la seva funció ?.


No tenien resposta, i traslladava la pregunta a l’Ajuntament d’Ulldecona; sou pregats però, d’ajudar-nos en aquesta dèria de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Rebia un email de l’Ajuntament d’Ulldecona en el que em diuen :

Respecte a la seua consulta sobre l’edifici de l’escola del barri dels Valentins, passo a comentar-li els antecedents localitzats a l’Arxiu Municipal d’Ulldecona:

1.- No consta la data de construcció. L’expedient de sol·licitud de construcció (al Ministeri) s’inicia el gener de 1915 i acaba el maig de 1917. Se suposa que 1917 podria ser la data de construcció.

2.- No consta el nom de l’arquitecte ni del constructor.

3.- La data en que va deixar de servir com a escola es desconeix, tot i que podrien ser els primers anys de la dècada de 1960.

4.- Existeix una fitxa descriptiva, de l’any 1947. Se li adjunta la fitxa i la foto annexa de la façana.



L’existència d’aquest fitxer, format per la Inspecció D’ensenyança Primària de Tarragona, em permet suposar que n’hi havia també a la resta de províncies de Catalunya, intueixo però, que les dades d’aquests ‘arxius’ no foren ‘traspassades ‘ a la Generalitat de Catalunya l’any 1978, perquè entre moltes més, no consta aquesta escola, en la relació que em facilitaven.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges, i si en teniu coneixement les dades dels arquitectes que les aixecaven a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i/o a la pàgina https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts tant d’aquestes, com de les que en tingueu coneixement

Cada escola que ‘recuperem’ dignifica la memòria dels que en alguns casos van veure compromesa la seva existència, per la seva fidelitat als ideals republicans.

ESCOLA ANDREU FARRAN. AGER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

En ocasió de documentar l’edifici de l’ajuntament i escoles de la Llacuna a la comarca de l’Anoia, em feien arribar per e.mail un ‘material’ preciós per la tasca de recuperar la memòria de les escoles publiques de Catalunya, anteriors a la dictadura de Franco. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1933/05/23/pagina-6/33186801/pdf.html

En relació a l’arquitecte Ignasi Villalonga Casañes, traslladava aquest post al Col•legi d’Arquitectes, al que demanava també dades – si existeixen – sobre aquella exposició , que s’esmenta a la Vanguardia del 23 maig de 1933.
Sol•licitava informació a l’Ajuntament d’Ager, que em contestava per email ;

L'escola Andreu Farran d'Àger va ser construïda per l'Estat, existint un document d'acord de diferents entitats per a la seva construcció que data de finals del anys 20.

Hores d’ara hi han unes persones que estan fent un recull històric de l'escola d'Àger, malgrat que això els hi portarà mesos, i que no tenen encara gaire informació, si esteu interessats podeu posar-vos en contacte amb ells al correu einglada@economistes.com.

Els hi demanava una fotografia per completar la imatge que trobava al blog de l’escola, i per descomptat qualsevol informació que vagin trobant en la seva recerca.


L’Esther Inglada Cardona ens enviava fotografies actuals de l’edifici.




Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

jueves, 26 de marzo de 2015

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE LORETO. ULLDECONA. MONTSIÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava la solitària ermita de la Mare de Déu de Loreto d’Ulldecona; ens portava fins aquelles terres a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés, una dolorosa obligació familiar.


La descripció tècnica ens diu ; ermita situada a la sortida sud de la població, en el creuament entre el camí de l'Olivera i l'antiga carretera comarcal de Vinaròs. Edifici de planta rectangular, formada per una estància quadrada que comunica a l'exterior mitjançant dues portes laterals allindades. A la façana hi ha un finestral i un porxo delimitat per tres grans arcades de mig punt sobre pilars de secció quadrada. Té coberta de volta de creueria en el porxo, amb nervis sobre mènsules. El finestral de la façana està tancat per vidre i reixa; a sobre hi ha un escut del baró de Purroy. La teulada és a quatre vessants i amb ràfec sortit. Al centre de la teulada hi ha un campanar d'espadanya d'una obertura.

L'interior de la capella ha estat refet modernament amb una taula-altar i una imatge de la verge. Els murs són de maçoneria arrebossada excepte en les estructures portants i els emmarcaments de les obertures.

L'any 1966 l'edifici va ser restaurat, ja que es trobava en un avançat estat degradació.


Fotografia de Luis Itarte Vericat

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonioo Morsa Vergés

LA METAMORFOSI DE SANT NAZARI DEL MAS VILALTA. MOIÀ.

Es publicaven dues fotografies de sant Nazari del mas Vilalta, a la pàgina de facebook ‘ Galeria fotogràfica del Moianès i rodalies ‘



En la meva recerca documental, llegia que la casa situada al nord del terme de Moià, a llevant de Sant Feliu de Rodors i al nord de Montví de Baix, a l'esquerra de la riera de Malrubí, fou construïda durant el segle XVII, i que fou reedificada a començaments del segle XVIII (1702).

La capella de sant Nazari, situada a la part posterior , ha patit alguna reforma maldestra, que li han fet perdre l'espadanya, el portal d'entrada, i la volta original.

Farem arribar les imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), per tal de mantenir el màxim d’ actualitzat, l’ inventari d’esglésies de Catalunya. També vosaltres amics lectors, sou pregats de fer-ho quan tingueu ocasió de retratar un edifici religiós.

El Feliu Añaños Masllovet, director de la publicació digital http://moianes.net/ i bon amic, em feia un comentari; ‘la fotografia antiga és del Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930) – amb qui apareix en una fotografia feta a Tiurana en ocasió del casament de Teresa Corado Palomo, i el Josep Salsanvador Castellet -, l'altra és de la meva filla Marta que la va fer en una estada de colònies amb la seva escola a Can Vilalta’.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

ESCOLA DEL VILOSELL. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

En ocasió de documentar l’edifici de l’ajuntament i escoles de la Llacuna a la comarca de l’Anoia, em feien arribar per e.mail un ‘material’ preciós per la tasca de recuperar la memòria de les escoles publiques de Catalunya, anteriors a la dictadura de Franco. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1933/05/23/pagina-6/33186801/pdf.html

Cercant informació de l’escola del Vilosell trobava :
http://www.somgarrigues.cat/noticies/1751/reobre-lescola-del-vilosell-pero-com-a-centre-dinterpretacio.

Enviava un e.mail a la redacció d’aquest mitjà amb el següent text :

Necessito una fotografia de l’edifici de l’escola del Vilosell.

L’arquitecte va ser l’Ignasi Villalonga Casañes.

Estic fent un treball sobre les escoles anteriors a la dictadura de Franco.

Sou pregats de fer-me- la arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com


M’arribava resposta des del Centre d'Estudis Locals del Vilosell, en la que el Dr. Vicenç Aguado i Cudolà, em deia;

Benvolgut,

Tal i com heu demanat per internet, us envio una fotografia de les escoles del Vilosell.


Tenim una revista sobre patrimoni cultural, que es diu Talaia del Vilosell, no sé si ens podríeu fer unes notes (una o dues pàgines) sobre l'arquitecte Ignacio Villalonga Casañes i les escoles del Vilosell, per publicar-les en el número d'enguany (el tanquem durant el mes de juny).

Us voldríem demanar si hi ha possibilitat d'obtenir més informació sobre aquestes escoles en algun altre arxiu, potser hi hauria alguna informació en el Col•legi d'Arquitectes a Barcelona sobre la informació de l'exposició que hi havia en el diari?

M’afegia encara algunes dades d’interès; reproduint un comentari aparegut a la Vanguardia del dia 1 de gener de 1928 “Otro proyecto de construcción de escuelas en Vilosell (Lérida) ha sido aprobado por la cantidad de 49.503’54 pesetas de las que abonará el Ayuntamiento de la citada población 12.375,88 pesetas y el resto el Estado, ejecutándose las obras por administración” . Aquesta informació va aparèixer en un article del mateix Dr. Vicenç Aguado i Cudolà, al numero 14 de la revista Talaia del Vilosell, en el que feia una petita aproximació històrica a les escoles.

En relació a la seva petició, relativa a l’arquitecte Ignasi Villalonga Casañes, traslladava aquest post al Col•legi d’Arquitectes, al que demanava també dades – si existeixen – sobre aquella exposició , que s’esmenta a la Vanguardia del 23 maig de 1933.

De l’escola del Vilosell, no me’n havien donat raó des de la Generalitat de Catalunya.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 25 de marzo de 2015

ESCOLA DOLORS MONTSERDÀ-SANTAPAU. BARCELONA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Barcelona va ser un indret particularment beneficiat per aquesta activitat pública, i responen a la meva petició rebia una llista de centres, entre els que es troba l’edifici de l’escola dedicada a la memòria de Dolors Monserdà Vidal, que l’arquitecte Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 - Barcelona, 1936), adaptava l’any 1931, per acollir una escola pública.


No trobava cap ‘referència tècnica’ de l’edifici, fet que em sobtava un xic, atès que si que n’hi ha, entre d’altres de:

ESCOLES BLANQUERNA (INSTITUT MENÉNDEZ I PELAYO)

Col•legi d'Estudis Generals Lluís Vives

COL•LEGI MAJOR MONTSENY

COL•LEGI PÚBLIC REPÚBLICA ARGENTINA

CAN GALVANY-CASTELLÓ (COL·LEGI NELLY)


Sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com la ‘petita història’ d’aquesta escola.

martes, 24 de marzo de 2015

ESCOLA POMPEU FABRA/ JOAN MARAGALL DEL PRAT DE LLOBREGAT.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

La comarca del Llobregat jussà va ser tant en el primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera) , com en el segon ( dictadura de Franco ), destinació d’un gran contingent de persones vingudes d’arreu, aquest fet comportarà la necessitat de ‘crear’ centres escolars, ja reconvertint els anteriors, ja fent-ne de nous com l’escola Pompeu Fabra, avui Joan Maragall, que s’inauguraven l’any 1935 al Prat de Llobregat.
http://planol.elprat.cat/normativa/e_catalogats/APU_04.pdf


Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

No és aquesta escola l’única ‘indocumentada’ a la comarca del Llobregat jussà, continuarem demanant informació als Ajuntaments, Consells Comarcals, Conselleria d’Ensenyament ,... i ho fem extensiu també als ciutadans particulars, als Ateneus, els Casals de Cultura, grups de recerca, Arxius Històrics,.....

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Demanava al Valentí Pons Toujouse, autor de blog MODERNISME / http://vptmod.blogspot.com.es/ dades d’aquest arquitecte, i en la seva resposta m’indicava Joaquim de Moragas Yxart [ amb Y, no I ) Barcelona , 1897 - arquitecte per Barcelona el 1921, mort el 03/05/1970.

LES ESCOLES DE LA II REPÚBLICA D’ARTIES I SALARDU. NAUT ARAN. VAL D’ARAN. LLEIDA. CATALUNYA

Demanava informació de les escoles de Arties i Salardú , atribuïdes en ambdós casos a l’arquitecte Ignasi de Villalonga Casañes ( + 1970 ) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1933/05/23/pagina-6/33186801/pdf.html


Arties


Salardú

Rebia un email on em deien ;

Bon dia,

L'Ajuntament de Salardú, va ser incendiat durant la guerra civil i va desaparèixer tota la documentació anterior.

L’ajuntament d'Arties es va inundar l'any 1963, amb lo qual cosa, també van desaparèixer gran part del documents existents.

Podrien dirigir-se al Departament d'Ensenyament, on es possible que hi consti alguna cosa
.

Trobava una entrada : http://xac.gencat.cat/ca/detalls/Noticia/Escola-Ruda-de-Salardu

El fons de l'Escola Ruda de Salardú ingressa a l'Arxiu

La documentació més antiga que es conserva són els registres escolars de 1941

Escola Ruda de Salardú

L'Escola Ruda de Salardú ha ingressat, mitjançant una transferència, el seu fons documental a l’Archiu Generau d’Aran. Es tracta de documentació datada entre els anys 1941 i 1982.

L'edifici de l'escola es construeix, possiblement, al voltant de la Segona República. Es tracta d'un edifici que respon als paràmetres de l'arquitectura escolar noucentista que es comença a generalitzar en temps de la Mancomunitat de Catalunya. Es podria atribuir a l'arquitecte Josep Florensa, arquitecte escolar de la província de Lleida en la Segona República, i datar entre 1937 i 1938.

La documentació es troba en bon estat de conservació i ja ha passat als dipòsits de l'Arxiu. En els propers dies es procedirà a la seva ordenació, classificació i inventari. Així mateix, s’ha aprofitat la visita a l’escola per a realitzar la fitxa del Cens d’Arxius de Catalunya.

Trobava un enllaç en el que s’adverteix que l’estètica de les escoles d’aquesta zona, coincideix substancialment amb l’estil de l’època anterior al II feixisme ( dictadura de Franco ) http://www.xtec.cat/serveis/crp/c5990109/centres.htm

Arties i Salardú d’ençà de 1967 s’integren en el nou municipi de Naut Aran, això – fet sempre amb l’excusa de ‘l’estalvi públic’ – no pot amagar la trista realitat que comporta la dissolució d’un ajuntament, i que no és altra que l’oblit de la seva ‘història’.

És una obvietat recordar que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Deia suara , al llarg dels anys he vist i/o retratat alguns dels molts edificis escolars de Catalunya, previs en algun cas al primer feixisme – Dictadura de Primo de Rivera - , o ‘beneits’ en el breu parèntesis de democràcia , dignitat , i justícia que va representar la II República Española, i fins alguns dels primers anys ‘triomfals’ del segon feixisme – Dictadura de Franco - ; molts tenen avui una destinació allunyada – quan no contradictòria – amb l’esperit que els feia aixecar, hi ha però un fet que ‘ els unifica’, des de TOTES les administracions – fins les posteriors a l’any 1978 – s’ha fet TOT EL POSSIBLE per a fer-los invisibles.

Demanava informació als Ajuntaments, Consells Comarcals, Conselleria d’Ensenyament ,... i ho faig extensiu també als ciutadans particulars, als Ateneus, els Casals de Cultura, grups de recerca, Arxius Històrics,.....

És bo de recordar que "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM. GRUP ESCOLAR DE LA CREU ALTA AL SABADELL DE LA II REPÚBLICA

M’havia qüestionat l’existència d’una única escola publica a Sabadell, en ocasió de intentar documentar les escoles anteriors al II feixisme ( dictadura de Franco )

Trobava una magnifica informació :
http://www.slideshare.net/fadelant/historia-cfa-can-rull

en la que en relació a l’edifici del Grup Escolar de la Creu Alta, quina imatge em feia arribar el Feliu Añaños i Masllovet, deia ;


L’altra edificació educativa promoguda per l’ajuntament republicà va ser el Grup Escolar de la Creu Alta situat a la carretera de Prats. El projecte, de l’arquitecte municipal Joaquim Manich i Comerma, es va signar l’any 1935 i es van aturar en el periode 1936-1939.




La subsecretària d’Aviació va confiscar  l’1 de desembre de 1938 l’edifici de l’escola. Va ser ocupada per soldats i utilitzada com a caserna.

 

El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament.

 

La falta d’habitatges va fer que fessin ús de l’edifici de l’escola els sense sostre generalment nouvinguts i gent d’ètnia gitana. No hi havia ni finestres ni portes i la gent les tapava amb cartrons, fustes i roba.


Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” l’edifici de l’escola i l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.


Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquella promoció a l’email castellardiari@gmail.com , dissortadament ja no existeix la Caixa de Sabadell pet a preguntar-los-hi, oi?.


Al maig de 1954 té lloc la inauguració de les vivendes, locals baixos per a comerços i l’escola.




Està clar que aleshores – I ARA – hi ha opcions politiques que NO ESTAN per promoure l’educació, oi ?.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El Jaume Manyosa, deixa un comentar al facebook; , jo vaig néixer l’any 1944 i de petit recordo passar per la Carretera de Castellar (ara de Prats) per davant d'aquest edifici i veure fumera, hi havia gent que mal vivia, segurament arribada de regions del sud d'Espanya i que no tenien habitatge. Crec que es va enderrocar l’edifici de l’Escola a finals dels 40.

L’ESCOLA DE LA II REPÚBLICA A VALLFOGONA DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Trobava noticies relatives a l’autoria d’una escola a Vallfogona de Balaguer per part de l’arquitecte Ignasi de Villalonga Casañes ( + 1970 )
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1933/05/23/pagina-6/33186801/pdf.html

en demanava informació a l’Ajuntament de Vallfogona de Balaguer, i rebia la següent resposta;

Bon dia,

En relació a la seva sol•licitud d’informació de data 17/03/15 amb registre E/87-2015, ens plau comunicar-vos que l’edifici de l’escola Salvador Espriu va ser construït entre els anys 1952-1954 per part de Regions Devastades. Es desconeix qui fou l’arquitecte.

Atentament.

Això em planteja dubtes.


L’escola Salvador Espriu és aquell edifici que construïa l’Ignasi de Villalonga Casañes ( + 1970 ), i que Regiones Devastadas reconstruïa – sense gaire pressa val a dir-ho, ja que per als feixistes les escoles no tenien – NI TENEN – cap especial prioritat, com si per exemple els edificis religiosos, administratius i/o militars - ?.

Hi ha o hi havia un altre edifici escolar a Vallfogona de Balaguer que puguem identificar amb aquell que s’aixecava per l’Ignasi de Villalonga Casañes ( + 1970 ) ?.

Atès que les fonts ‘ oficials’ no en tenen dades, demanem ara l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

Les imatges d’alguns dels edificis escolars d’aquella zona ens fan pensar en que s’aixecaven en èpoques anteriors a l’01.03.1939 en que la victòria militar dels feixistes, retornava les practiques quasi feudals a la vida quotidiana dels ciutadans.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.

viernes, 20 de marzo de 2015

ESCOLA RUBIÓ I ORS. REUS

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Llegia en relació a aquesta escola al carrer Rafael de Casanova, 6 de Reus; edifici d'una sola planta, rectangular, i un petit pati en un solar en cantonada. La planta baixa presenta un cos central i dues ales en la mateixa direcció, de més petita superfície i amb perfecta simetria tant en façanes com en planta. Les façanes són planes amb estructuració dels buits en dos grups de cinc finestres dibuixant un arc rebaixat a la façana principal, i obertures també rebaixades corresponents a les ales laterals. Hi ha cornisa i espadanya en el centre de la façana principal, amb ornamentació de terra cuita. El tancament del pati es realitza amb un mur de pedra, amb remat de maó, pilastres amb ornamentació floral a la part alta, reixes i portes de ferro forjat. A l'interior hi ha quatre aules en la part central i serveis, una aula a cada costat de les ales. El sòcol i el mur del pati són de pedra, les parets arrebossades i pintades d'ocre, amb trencaaigües de ceràmica.


No trobava cap imatge – antiga - d’aquest centre escolar.

En aquesta dèria nostra de recuperar aquesta part de la ‘memòria històrica’, demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

Sou pregats de fer-nos-en arribar una fotografia , així com les dades de l’arquitecte autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Jobo Neon Blues, autor del bloc http://trucadors.blogspot.com.es/ i col•laborador – com jo mateix – de http://campanars.blogspot.com/ em feia arribar un missatge en el que m’explica l'Antiga Escola Rubió i Ors és un edifici al carrer de Rafael de Casanova, 6, que havia estat un grup escolar del municipi de Reus (Baix Camp), inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, probablement construït per Pere Caselles i Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936) , arquitecte municipal.


És un edifici d'una sola planta, rectangular, i un petit pati en un solar que fa cantonada. La planta baixa presenta un cos central i dues ales en la mateixa direcció, de més petita superfície i amb perfecta simetria tant en façanes com en planta. Les façanes són planes amb estructuració dels buits en dos grups de cinc finestres dibuixant un arc rebaixat a la façana principal, i obertures també rebaixades corresponents a les ales laterals. Hi ha una cornisa amb una espadanya en el centre de la façana principal, amb ornamentació de terra cuita. El tancament del pati es realitza amb un mur de pedra, amb remat de maó, pilastres amb ornamentació floral, la rosa de Reus, a la part alta, reixes i portes de ferro forjat. L'interior es distribuïa en quatre aules en la part central i serveis, i una aula a cada costat de les ales. El sòcol i el mur del pati són de pedra, les parets arrebossades i pintades d'ocre, amb trencaaigües de ceràmica.


L'escola es va edificar el 1909, quan el Ministeri va concedir una subvenció.

A principis dels anys noranta va deixar de ser escola i des del 1994 fins al 2010 va acollir l'Arxiu Municipal de Reus. Actualment és un dels edificis on es guarda material de l'Arxiu Comarcal del Baix Camp.

El tema dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista suscita molt d’interès, ens agradaria però, que no fos únicament passiu, i que ens arribessin imatges de TOTS els pobles, viles i ciutats de Catalunya.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

ESCOLES POMPEU FABRA. REUS

Conjunt format per l'edifici escolar i jardí-pati en un solar entre mitgeres, dissenyat per Pere Caselles i Tarrats (Reus, 1 de novembre de 1864 - 28 de juliol de 1936).

La descripció tècnica ens diu que presenta una planta en forma de hac, amb dos pisos d'alçada, accés central i aules a banda i banda. Hi ha una perfecta simetria tant en la planta com en les façanes, en la disposició dels buits. A la façana principal hi ha una porta emmarcada per columnes dòriques i dos grups de finestres rectangulars separades també per columnes dòriques. A la resta hi ha obertures rectangulars, mènsules, barbacana, cornisa i balustrada a tot l'entorn de l'edifici. La façana principal també presenta un frontó circular amb timpà molt ornamentat de terra cuita. Els murs, imitant encoixinat, estan estucats en color ocre. El tancament del jardí es realitza amb pedra carejada i reixes de ferro forjat molt ben conservades. A l'interior hi ha un vestíbul general i escalinata de dues tramades, amb aules i serveis a cada costat i planta.


L’any 1909 es va rebre una subvenció estatal per edificar-lo, però les obres no s'executaren fins als anys vint.

En el període del primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ), atenen el culte a la personalitat que s’imposava, se li va donar el nom del s’atrapa.

L’any 1979, ja dins d’aquesta ‘ Democraciola’ que ha ensorrat el país en la misèria van estar a punt d'enderrocar-lo per a construir-hi un altre grup escolar, sortosament però, es va ‘salvar ‘ gràcies a una campanya ciutadana encapçalada pel Col•legi d'Arquitectes de Catalunya.

A partir dels anys vuitanta recupera el seu nom d'origen.

En aquesta dèria nostra de recuperar aquesta part de la ‘memòria històrica’, demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

Ens agradarà rebre les vostres aportacions l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESCOLA ANSELM CLAVÉ. CORNELLÀ DE LLOBREGAT

Des del coneixercatalunya.blogspot.com endegàvem aquest any 2015 una recerca de les escoles públiques de Catalunya, fent especial èmfasi, amb les anteriors a la dictadura de Franco, volíem deixar clar que almenys Catalunya, s’anticipava a l’esperit gasiu de la Llei Moiano (1857) que feia obligatòria l’educació entre els 6 i els 9 anys, i ampliava la llei de 23 de juny fins al 12 anys, i novament l’any 1923 fins al 14 anys. Caldes de Montbui es dotava d’una excel•lent escola pública a la dècada dels 70 del segle XIX.

La comarca del Llobregat jussà va ser tant en el primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera) , com en el segon ( dictadura de Franco ), destinació d’un gran contingent de persones vingudes d’arreu, aquest fet comportarà la necessitat de ‘crear’ centres escolars, ja reconvertint els anteriors – fet que ens agradarà documentar a l’email coneixercatalunya@gmail.com i pel que demanem la col•laboració de tothom – ; i que és el cas de l’escola Anselm Clavé de Cornella de Llobregat, de la que llegia a la seva pàgina "90 anys al servei de l'educació a Cornellà"


No la trobava però, esmentada dins del llistat , que vol fer funcions de Catàleg de Patrimoni Històric : http://www.cornella.cat/ca/PatrimonioHistorico.asp

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data en que s’aixecava l’escola, i qui en va ser l’autor

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

En aquesta dèria nostra de recuperar aquesta part de la ‘memòria històrica’, demanem l’ajuda dels ciutadans particulars, dels Ateneus, dels Casals de Cultura, de grups de recerca, dels Arxius Històrics, de ....

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA AGNÈS. BARCELONA

El Camil Roig Pardos publica una fotografies d’aquesta església, que identifica erròniament amb el nom carrer on està ubicada.



Llegia que l'arquitecte Leopoldo Gil Nebot (Barcelona el 1921 ) , va ser contractat per redissenyar l'espai de l’antic convent del Monestir Clarisses de Nostra Senyora de Jerusalem, i completava aquesta tasca l’any 1958.

El convent i l’església s’aixecaven entre 1884-1901 - ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu autor - , va ser cremat l’any 1909 durant la "Setmana Tràgica", posteriorment va ser restaurat - ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmaul.com del seu autor – i novament l’any 1938, va ser objecte de danys, com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, revolta a la que la jerarquia Catòlica li feia costat amb la Carta pastoral Col•lectiva de los obispos españoles, (junio 1937), amb l’excepció del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943).

El dia 14 d’octubre de 1956 el Dr. Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Aragó, 17 de novembre de 1890 - Barcelona, 16 de gener de 1972) beneí i inaugurà el nou temple, que durant l’estiu de 1958 fou decorat per l’artista Guillem Soler i Gatvillaró (Tarragona, 1905 – Barcelona 1971), les escultures del Sagrat Cor i Maria Immaculada són de l’escultor Eudald Serra i Güell (Barcelona, 1911 - 2002) , i els mosaics de Ramon Maria Carrera Savall (Banyoles, 1925).

A la cripta de l’església parròquial, avui convertida en capella, es conserven records de les ex “txeques” de Sant Elies, on, durant el trienni persecutori de 1936 a 1939, sofriren presó, persecució i mort nombrosos sacerdots i religiosos, entre ells el Dr. Manuel Irurita Almandoz (Larraintzar, al municipi d'Ultzama, Navarra, 1876 - Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936), bisbe de Barcelona.
http://srabsenta.blogspot.com.es/2012/09/mi-abuelo-y-las-patrullas-de-la-fai.html

Trobava un enllaç en el que podreu veure detalls d’aquest edifici.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/signes-dels-temps/esglesia-de-santa-agnes-de-barcelona/video/5093171/

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 19 de marzo de 2015

ESCOLES VELLES DE CALDES DE MONTBUI. CENTRE CIVIC I CULTURAL.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

En ocasió d’una visita a Caldes de Montbui, retratava la façana de l’edifici que acull avui el Centre Cívic, el Taller d'art Manolo Hugué, l’Escola de Música Joan Valls (des de 1979) i Ràdio Caldes de Montbui.



En demanava informació a l’Ajuntament, que m’adreçava a l’Arxiu Municipal, des d’on rebia un email en els següents termes ;

Benvolgut Antonio,

Referent a la consulta rebuda sobre l'edifici del Centre Cívic de Caldes et passo les dades de les que disposo:

L'edifici del Centre Cívic es va construir com escola municipal, el projecte és de 1861 dissenyat per Francisco Daniel Molina I Casamajó (Vic, 1812 – Barcelona, 1867), arquitecte de la província de Barcelona. Encara que les actes de l'Ajuntament recullen que la col•locació de la 1ª pedra es va fer a 1877 i aquest edifici va ser durant molts anys les Escoles Nacionals.

Adjunto el document del mes de l'Arxiu Municipal que es va dedicar al febre de l’any 2014 al projecte d'obres d'aquest edifici.


Proyecto de la escuela de Caldas de Montbuy 1861


Aquest mes de l’arxiu presenta el projecte d’una escola per Caldes de Montbui de 1861 dissenyat per Francisco Daniel Molina i Casamajó (Vic, 1812 – Barcelona, 1867), arquitecte de la província de Barcelona.

Aquest projecte proposa la construcció d’una escola ubicada entre el carrer de Sant Damià i el carrer de Buenos Aires per 400 alumnes de ambdós sexes per, segons el projecte, educar els fills de les classes populars.

El document està dividit en memòria descriptiva, descripció general, pressupost, plec de condicions, condicions econòmiques i els plànols originals i els modificats a l’any 1879. El projecte de l’escola incloïa habitacions pels mestres, patis pels nens i classes separades dels nens i les nenes.

Les actes del Ajuntament recullen que la col•locació de la primera pedra de la escola no es va fer fins 1877, actualment en aquesta ubicació trobem el Centre Cívic.

A les imatges podem veure el plànol de la façana modificada al 1879 que va ser la que es va construir i la portada del projecte.



Agraïm la bona disposició de l’Ajuntament de Caldes, de l’Arxiu Municipal, i particularment de l’Esther Sánchez Alameda, en aquesta tasca de ‘ fer conèixer’ el riquíssim patrimoni històric i/o artístic que manté encara Catalunya.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 18 de marzo de 2015

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE PALLEROLS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava l’església de Sant Feliu de Pallerols de grans dimensions. Destaquen per la seva grandària dos cossos: el campanar i la nau principal. El campanar es construí en diferents anys successius, com queda reflectit en les dates, que comencen l'any 1604 a la base del campanar i van pujant amb l'alçada. La nau principal té 8 grans arcades als laterals, una de les quals dóna pas i conforma una capella lateral cupulada. Els dos últims arcs conformen un cor. Destaca un púlpit de fusta i una imatge d'alabastre de la Mare de déu de Gràcia, si bé la de Sant Feliu, que es trobava damunt l'entrada, va ser robada.


L'edifici de l’església parroquial fou edificat de nou durant el segle XVII.

Demanava a sant Feliu la seva intercessió, perquè des de l’ajuntament tinguin a bé donar resposta a la meva petició de saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , qui va ser l’arquitecte de les escoles, i qui l’autor de la figura del ‘pescallunes’, l’autoritzava – si la feina era feixuga – a fer intervenir a tot l’estol celestial .

Amplio aquesta petició a TOTS els santfeliuencs.

PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DE GRÀCIA DE JESÚS. BARCELONA

El Camil Roig Pardos publica una fotografia d’aquesta església que l’arquitecte Josep Goday Casals (Mataró, 1882 - Barcelona, 1936 ), dissenyava , però no podia veure acabada.

Els treballs de construcció es van iniciar l'1 de novembre de 1935 (data coincident amb l'erecció de la Parròquia, i amb la benedicció i col•locació de la primera pedra pel bisbe , Manuel Irurita Almandoz (Larráinzar, Navarra, 19 de agost de 1876 – Moncada i Reixac, 3 de desembre de 1936 ) , les obres van quedar interrompudes en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern de la II República, i l’edifici patia els ‘estralls habituals’.

Desapareixia – no possiblement per a tothom – una bella figura de talla del Sant Crist , obra possiblement esculpida al segle XVI, i la imatge corpòria de Sant Salvador d'Horta, la imatge de la Mare de Déu Bell Amor Bell, i el altar de la Mare de Déu dels Dolors , de línies esveltes, obra de l'arquitecte vuitcentista barceloní Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 1816 - Barcelona, 1889), juntament amb el grup escultòric que completava la seva ornamentació.

El 26 de gener de 1939 , la Parròquia va començar a funcionar a la capella de l’Hostatgeria del Immaculat Cor de Maria , del carrer Matilde, i setmanes després, a l'església del monestir de la Mare de Déu de Montsió .

El 31 de desembre de 1944 , el Bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Zaragoza, 17 de novembre de 1890 - Barcelona, 16 de gener de 1972), va beneir el nou temple recentment edificat, d'acord amb els plànols traçats per l'arquitecte Josep Goday .


Dins d'aquest, destaquen, entre moltes belles imatges, les escultures del Altar de Joan Rebull, l'Altar de la Mare de Déu dels Dolors , Sant Josep, el baptisteri o la imatge pelegrina de la Mare de Déu de Fàtima , portada a aquest temple l'any 1949 .

La Parròquia va tenir gran activitat els anys 40, 50 i 60, sent de les més significatives de Barcelona i de major nombre de feligresos, a partir dels anys 70, i molt significadament des de la mort del sàtrapa, viu un declivi progressiu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA PETITA ANNA DEL MAS

La Joana es mirava la seva filla Anna i pensava: Que bonica i riallera! Quin sol de nena! Estava amb aquest pensament, quan la filla va entrar corrent per la porta i va dir-li:

Mare, mare, on és el paquet d’herbes que vaig deixar a la xemeneia?

—No ho sé, filla meva, no l’he vist. Busca bé, que el trobaràs. Per cert, per què necessites el farcell?

A la Sònia li ha agafat un mal de panxa que no li passa.

—Vols fer-li una infusió?

Sí, perquè li passi el mal de panxa.

—Com saps que és mal de panxa?

La imaginació de l’Anna es va desbordar:

Fa mala cara i es posa les mans a la panxa.

—Serà això. Au, busca les herbes i després menges.

Busca que busca, però l’Anna no trobava les herbes. Cansada de cercar, digué a la mare:

Surto a recollir herbes per a la Sònia.

—Primer menja i després ja hi aniràs.

Vull que la Sònia es curi —va insistir.

La Joana, coneixent la seva filla, que primer era curar els altres que a ella mateixa, la va deixar fer i va avisar:

—Vés a buscar les herbes. Procura no trigar que el menjar es refredarà.

L’Anna va sortir corrent per la porta disposada a recollir herbes per a la Sònia.

Vivia en un entorn privilegiat. Un lloc envoltat de muntanyes, de boscos, de rius. Era tan segur anar pel bosc que podia sortir sola a recollir herbes.

La Joana, mentre esperava que tornés, pensava: D’on li deu venir aquesta afició a la nena? Segur que sent petita es va assabentar del treball que fèiem, els nens semblen estar jugant i… La Joana va parar de cop per dir-se: Vinga, Joana, estàs donant massa voltes al cap. Has de posar-te mans a la feina.

I la Joana va acabar d’arreglar la cuina.

La porta de l’entrada es va obrir de cop. L’Anna tornava amb la bossa plena d’herbes. La mare la va ajudar a fer la tria.

—Ho veus, Anna? Aquesta herba és la que necessites per a la Sònia.

L’Anna ja no va voler saber res de les altres. Va fer la infusió per a la Sònia i va pujar dalt a donar-la-hi. Hi va estar una bona estona, fins que va creure que es trobava bé.

Va baixar de nou a la cuina. La seva mare de seguida li va preguntar:

—Ja està bé la Sònia, nena?

Sí, ara està descansant. He tancat els porticons.

—I això?

Perquè pugui dormir.

—Ah!, molt bé, filla.

Vaig a veure com està la Laura —va dir l’Anna.

—Vés filla, vés. No estàs mai quieta!

Durant generacions, les dones de la família havien exercit l’ofici artesà de trementinaires i eren conegudes pertot arreu. Recollien herbes per elaborar remeis i després els venien per la comarca i província, per així contribuir a l’economia domèstica, perquè eren mals temps.

Al Mas de la Vansa, a l’Alt Urgell, la mare de l’Anna havia deixat d’exercir de trementinaire per cuidar la seva mare i dedicar-se a la masia, tot i que esporàdicament feia algun tractament.

En el moment en què la seva pràctica va ser constant, va ser quan l’Anna era petita i no parava d’anar gent a la masia per curar-se.

L’Anna estava tot el dia en voltada d’herbes i remeis. Visites i més visites. I, dia rere dia, s’adonava del que passava al mas.

Des de ben petita, la seva afició per les herbes anava augmentant. Vivia per curar les seves nines. La Sònia i la Laura estaven plenes de pegats d’herbes, d’ungüents miraculosos i de proves que els feia.

Un dia, en tornar de l’escola, era estiu i el dia era llarg; l’Anna va voler recollir unes herbes que li feien falta. Decidida, va preguntar:

Puc sortir a buscar herbes que necessito per a la Laura, mare?

—Et faltarà temps, filla. Es va fent tard i aviat es farà de nit. Seria millor que hi anessis demà al matí.

La Laura no pot esperar més, li pujarà la febre.

La mare va claudicar, coneixia la seva filla.

—No podré treure’t la idea del cap, vés-hi de seguida, doncs!

Ets un sol! —li va dir. Més d’una vegada ho havia escoltat de la seva mare.

—Saps ensibornar-me, filla! Vaja, si en saps!

Què vol dir aquesta paraula, mare?

—Vés, vés, que es fa tard, ja t’ho explicaré quan tornis.

I l’Anna, amb la seva petita bossa penjada a l’esquena, se’n va anar de la masia alegre i cantant.

Caminava i caminava. Es va aturar un moment a seure, mirava el cel quan se li va posar a la mà una papallona tan bonica, que va exclamar:

D’on surts, tu, papallona de tots colors?


La papallona no marxava. Deixava que l’Anna l’acariciés. Ella, contenta, l’acaronava admirant cada vegada més la seva bellesa. En veure que la papallona no se n’anava, va decidir que la portaria al mas per jugar amb ella.

Es va oblidar de les herbes per anar corrent a la masia i ensenyar la papallona a la mare i l’àvia.

—Filla, és molt bonica —va dir la mare, sorpresa—, però és estrany que no s’escapi. I, les herbes, les has portat?

Ai, me n’he descuidat. Ja hi aniré després.

—Com és, això? No havies de curar la Laura?

Aniré a dalt a veure com es troba —va ser la seva resposta.

L’Anna va pujar a l’habitació, i amb les ganes de jugar amb la papallona, la nina ja es trobava bé. Va baixar a la cuina i els va dir:

La Laura ja es troba bé.

—Tan aviat s’ha posat bona? —li van preguntar.

Sí, li ha passat de seguida.

I l’Anna es va dedicar a la nova amiga.

Les dues dones es van mirar estranyades. Els era nou, el comportament de l’Anna, que sempre ho havia deixat tot per curar les seves nines.

Ella s’havia oblidat de les nines per jugar amb la papallona. Fins a aquest moment, l’Anna havia estat una nena dolça, afectuosa i obedient. La mare i l’àvia s’havien adonat que la papallona exercia sobre ella una malastrugança, però no sabien trobar-hi la solució. Per més que diguessin a l’Anna que deixés anar la papallona, ella no els feia cas.

Suggestionada per la papallona, l’Anna va canviar de caràcter. Era molt diferent de la nena de temps enrere.

Un dia que estava trista, asseguda al peu d’un arbre i absorta en els seus pensaments, se li va acostar un pardal.

Hola, pardal, què fas aquí? —va preguntar-li ella.

Tot seguit, el pardal es va transformar en la més bonica de les fades.

Oh! Qui ets, tan bonica?

Sóc la fada de les herbes i la teva padrina. Sé de la teva afició a curar amb herbes, Anna, però també sé que ho has deixat de fer.

La mare i l’àvia ho feien, jo també ho volia fer, però ara ja no en tinc ganes.

Ja ho sé, Anna.

M’agradava molt curar la Sònia i la Laura —va afegir.

També ho sé. I llavors, què et passa?

No ho sé, no puc dir-ho.

Vaja! Hauré d’ajudar-te a descobrir-ho. Em sembla que sé el que et passa.

M’ho dius, padrina? —li va demanar l’Anna.

—No ho entendries. Ja ho aniràs descobrint. Però sé que el teu destí és curar la gent amb les herbes que t’ensenyaré a buscar i tractar. Ara farem un petit viatge. A casa no et trobaran a faltar. Allà no correrà el temps, i quan tornem els semblarà que has sortit i tornat en un moment.

Dit i fet. Sense saber com, la petita es va trobar transportada al temps de les seves besàvies.

Sorpresa, l’Anna va exclamar:

No hi ha cap casa! Aquest bosc és molt gran; m’he perdut?

El pardal es va transformar de nou en la fada de les herbes, tot dient-li:

No t’has perdut. Hem fet un viatge en el temps perquè puguis conèixer els remeis que elaboraven les trementinaires amb les herbes.

L’Anna estava contenta. Volia estar lluny de casa. La seva angoixa era tan gran que només estava bé fora.

Anem a la petita casa del bosc a menjar i descansar una mica, perquè segur que tens gana i set, oi? —va dir-li la fada.

Amb prou feines tinc gana, però tinc mal de panxa i estic molt cansada.

Van iniciar la marxa i no van trigar a trobar la petita casa. Van entrar-hi i van trobar la casa a punt per rebre-les.

Semblava una patena de neta. La fada havia fet la seva feina. Es van posar a descansar per poder començar l’endemà a primera hora. Abans, la padrina li va preparar una tisana d’herbes per curar el mal de panxa. La fada de les herbes, mirant l’Anna, va pronunciar: Quan descobreixis l’origen dels teus mals, deixaràs de tenir mal de panxa, estimada Anna.

L’endemà, la fada i la nena, vestides de camperoles, van sortir al bosc. Clarejava i despuntava un dia llampant. El sol es deixava veure. Totes dues anaven recollint diferents herbes fins que van tenir les motxilles plenes. Llavors, la fada va dir:

Seu aquí al meu costat, Anna, descansarem una mica. Mentrestant, t’explicaré una història.

I l’Anna, es va arraulir allà amb la seva padrina.

Fa molts anys, aquí al bosc, vivia una bruixa lletja i rabiüda. Havia perjurat que faria mal a les nenes boniques que hi hagués al seu voltant. Va embruixar un corb i el va convertir en papallona. La papallona es dedicava a fer-se amiga de nenes i llançava una maledicció perquè se’ls s’anul•lessin les coses bones que tenien.

Per què ho feia, la bruixa? I per què estava rabiosa?

Quan ella va ser petita ningú la va voler perquè era lletja, i de més gran va tenir molta ràbia perquè ningú l’havia estimat.

Quin mal li he fet jo, padrina?

Cap, petita Anna. Però era tanta la seva ceguesa, que va utilitzar aquesta excusa per apagar la ràbia que portava dins amb totes les nenes.

Per què tenia tanta ràbia, només perquè havia estat lletja?

No, Anna. No només per això. El seu jove cor va patir molt. Es va aïllar al bosc. Volia que patissin com ella havia sofert. Un dia la van trobar daltabaix d’un barranc.

Què vols dir amb aquesta història, padrina?

No te n’has adonat? La bruixa va embruixar un corb i el va convertir en papallona, i tu precisament has topat amb aquesta papallona.

L’Anna, enutjada amb aquest descobriment, va exclamar:

La papallona és a casa meva!

No t’espantis, sóc aquí per ajudar-te —li va dir la fada.

A l’Anna se li van començar a humitejar els ulls. Estava emocionada, pensant que per fi veia una mica de llum enmig de tanta foscor i desconcert.

La fada s’havia convertit de nou en pardal.

Padrina, on ets que no et veig? —va preguntar l’Anna.

Sóc aquí, estimada. No tinguis por, que quan em necessitis estaré al teu costat. Ara tornarem a casa, i ja saps què has de fer amb la papallona, oi?

Sí, padrina. Faré el que m’has dit.

Així m’agrada, tot anirà bé.

Dit això, tornaven a ser al punt de partida. Al peu de l’arbre. La fada de les herbes es va acomiadar de la seva fillola deixant una jove Anna més esperançada.

L’Anna va tornar a casa pensant en el que li havia dit la seva padrina: Ara, quan arribi a casa, hauré de vigilar la papallona, la padrina m’ha dit que podria ser un corb… i els corbs són dolents.

En entrar, la papallona, com sempre, l’estava esperant per posar-se sobre la seva espatlla. L’Anna ja no se’n fiava i li va dir-li:

Papallona, fora!, tens la porta oberta.

Volia que marxés, però la papallona no sortia. L’Anna, empipada, la va agafar i la va posar dins d’una caixeta. La mirava i veia com anava perdent brillantor. Va deixar la papallona a la caixa amb una escletxa perquè pogués respirar.

Se’n va anar a la cuina i ho va explicar a la família.

—Anna, això que ens contes ho havíem sentit, però no ho crèiem. Anima’t, ja veuràs com tot se solucionarà. Ara, el millor que has pogut fer és deixar la papallona a la caixa tancada.

L’Anna se’n va anar a dormir. L’endemà, ja més calmada, es va acostar a la caixa i va observar que la papallona tenia els ulls vidriosos i vermells.

Veniu, veniu a veure la papallona —va dir a les dones, que hi van anar de seguida. Aambdues van confirmar el que pensaven:

—Mira, Anna, la papallona està plena de ràbia! —van explicar-li—.T’empeltava de ràbia i no podies fer-hi res. La ràbia feia que actuessis d’una manera diferent que no acabaves d’entendre.

L’Anna va aprofitar l’ocasió per explicar la trobada amb la seva padrina. Quan va acabar, tant la mare com l’àvia li van dir:

—Nosaltres coneixíem l’existència de la fada de les herbes. Però no sabíem quin era el moment per dir-t’ho.

—Seràs una trementinaire com nosaltres! —van afirmar.

Com ho sabeu? —va preguntar l’Anna.

—Benvolguda Anna, t’oblides que som trementinaires?

Ella es va posar a riure.

—Vaja, feia temps que no reies d’aquesta manera —li van deixar anar, i van continuar:

—La fada de les herbes ajuda les trementinaires que ho necessiten. Pots estar tranquil•la, que tindràs sempre el seu suport.

Aquell dia, l’Anna va tornar al bosc. La padrina va aparèixer de seguida.

Hola, preciosa, com vas?

Millor, padrina, estic millor.

L’Anna li va explicar el que havia succeït.

El que has de fer és no fiar-te’n més. Ja veus, una papallona amb un aspecte tan bonic i ha resultat ser la més malvada del món. No t’ho esperaves, oi? Ja veus que no pots fer cas de les aparences.

És veritat, padrina. Jo pensava que tothom era bo, i ara veig que la cosa més bonica pot ser la més dolenta.

Comencem a anar bé, vas pel bon camí. Vindré a veure’t aviat.

La fada es va acomiadar.

L’Anna, en desaparèixer la seva padrina, va tornar a la masia per enfrontar-se al mal. Ara ja ho sabia i podia solucionar-ho. No estava disposada a trobar-se pitjor, a dubtar, a creure que era diferent, i a tantes altres coses que l’havien turmentat…

Cada dia, l’Anna anava millorant. La papallona deixava entreveure el corb que era. Un corb lleig, fosc… Ara, tot just se li veien les ales que havien enlluernat tant de temps l’Anna. Quedaven pocs efectes d’aquell domini exercit sobre ella durant tant de temps.


L’Anna va canviar el seu tarannà diari per ser feliç i fer feliç els altres.

Quan la fada padrina va veure que l’Anna ja era feliç, les dues van emprendre un nou viatge per anar a la petita casa del bosc i ensenyar-li l’ofici de trementinaire que ella tant havia desitjat, i que s’havia interromput per un estrany parany de la vida.

Ara, l’Anna començava el seu millor viatge. Ella i la felicitat. En el fons sempre havia confiat que algun dia deixaria d’estar posseïda per un estrany poder. I no es va equivocar.

Rosa Ventura Cutrina