viernes, 31 de mayo de 2013

CAN SERRA DE MATARÓ

Em cridava l’atenció l’edifici anomenat de CAN SERRA, situat al cor mateix de Mataró, ‘Can’ implica respecte i/o temor, distanciament i/o desconeixement, i s’acostuma més en entorns rurals, mentre que en els nuclis urbans, el ‘Cal’ és d’ús més habitual, i té un  clar sentit de coneixement, de proximitat, i àdhuc de simpatia i/o d’empatia.

Jeroni Serra Arnau, síndic de la Vila de Mataró, va assistir a  a les Corts de Montsó de 1585 que van ser presidides pel rei Felip II, i que continuaven la ‘mala política’ contra Catalunya, que altrament s’ha practicat – i es continuar practicant – fins als nostres dies.

Una matinada del mes de gener de 1586, va aparèixer un cartell anònim a la plaça Major de Mataró acusant Jeroni Serra Arnau, el batlle, i els seus «sequaços», d’haver demanat a les passades Corts de 1585 per al primer «lo bastó [de batlle] de Mataró per lo temps de la sua vida» i d’haver utilitzat en benefici i esplai propi els imports que li foren abonats pel consell de la universitat durant la seva ambaixada a  les dites Corts, on com a síndic, havia representat la vila per tal d’aconseguir cadira pròpia per a Mataró a les properes Corts que es convoquessin, dins del braç reial. Les seves gestions davant Felip II foren reeixides. A part d’aquesta concessió, el monarca elevà el salari del batlle reial de Mataró de 15 a 30 lliures aquell any 1585.

Jeroni Serra Arnau va prometre una recompensa de vint-i-cinc lliures per a qui descobrís l’autor o els autors del cartell acusatori contra la seva persona i la seva «camarada». No trobava constància de que assolis l’èxit en la seva recerca.

La casa s’aixecava a la segona meitat del segle XVI, en el portal adovellat hi figura l'escut de la família Serra, amb data de 1565, i  és l'únic edifici del Renaixement a la ciutat.



La seva façana de carreus amb finestres emmarcades per motllures i carteles, i  la  part central rematada per un frontal, son força notables.
A l'interior , segons ens expliquen, destaca l'enteixinat de la Sala Noble situada a la primera planta.

L’any 1915 el consistori adquirí l’immoble de Can Serra per a destinar-lo a biblioteca i a museu, i avui és la seu del Museu de Mataró.

Durant els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39,  l’edifici fou magatzem de les obres d’art i del patrimoni del Maresme que la Generalitat republicana salvaguardà.


La inexistència a la xarxa d’informació ‘històrica’ sobre l’edifici no té cap explicació, llevat de l’ànim de ‘dessolar la terra’. 

V DANSEM PLEGATS A CASTELLAR DEL VALLÈS. LES DOLÇES OBLIGACIONS D’UN AVI.

Ens convocaven el divendres 31 de maig a les 10,30 al camp de futbol, els cursos de 1er i 2on de Primària de :

CASTELLAR DEL VALLÈS

Escola Bonavista
Escola el Casal
Escola el Sol i la Lluna
Escola Emili Carle -Tolrà i Amat
Escola Joan Blanquer
Escola la Immaculada
Escola Mestre Pla
Escola Sant Esteve

PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS

Escola Folch i Torres

POLINYÀ

Escola Roser Capdevila

SABADELL

Escola Miquel Martí Pool

SENTMENAT

Escola Can Sorts

El dia pintava rúfol, però ningú dels que podien fer-ho, familiars i/o escolars, va faltar a la trobada que presentava una imatge inusual del camp de futbol.





Entre aquell mar de criatures, buscava - i acabava trobant amb l’objectiu de la màquina de retratar – a la meva neta Júlia.



Felicitats a tothom que ho ha fet possible i esperem retrobar-nos a la VI DANSEM PLEGATS

jueves, 30 de mayo de 2013

PATRONAT DE CULTURA DE MATARÓ

Costa retratar en un carrer estret com el de Sant Josep, aquest edifici projectat i construït per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) l’any 1894 amb la finalitat de fer una "Casa Benèfica" depenent de les Monges Concepcionistes. En l’actual context de misèria creixent a que ens porten al ensems l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, i la intransigència alemanya , per defugir alhora que a depurar responsabilitats politiques, a fer més passadora la crisis per les classes més feblesa, caldrà potser retornar aquests edificis al seu ús originari.

Posteriorment fou la seu de la Creu Roja.

Ha estat restaurat per l'arquitecte Manuel Brullet i Tenas (Mataró, 1941), autor també de la reforma de la Nau Gaudi, i actualment és seu del Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró.

La descripció tècnica ens diu : Edifici civil de planta rectangular. L'eix longitudinal se situa perpendicularment a la línia del carrer i s'hi accedeix per un pati lateral.





Consta de baixos, dos pisos i golfes i està cobert per una teulada de dos vessants molt inclinats. L'edifici es caracteritza per l'eclecticisme del conjunt i pels elements historicistes. Finestrals realitzats seguint el model de les finestres coronelles típiques del gòtic català, no obstant, el frontó triangular tan pronunciat fa pensar en les influències de l'arquitectura flamenca, constants en l'obra de Cadafalch. Utilitza el maó vist en els arcs de descàrrega i a les franges separadores de les diferents plantes.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE SIVILLA DE L'AVINGUDA DE NOSTRA SENYORA DEL PILAR DE CARDEDEU

La descripció ‘queda força amagada perquè no dóna directament a la carretera de Caldes’, em confirma que es tracta de la casa – força atrotinada – que retratava en la meva darrera visita a Cardedeu.

Demanaré l’ajuda del Miquel Comas Clusellas, per aclarir – si és possible – qui en va ser el promotor, i el mestre d’obres i/o arquitecte - , la descripció tècnica, malgrat la seva mínima expressió, no deixa lloc a cap dubte :



Casa de tipologia ciutat-jardí en un espai rectangular, cercat per una tanca feta d'obra molt baixa. La casa queda al mig i ocupa un espai quadrat. Consta de planta, pis i torre quadrada. La coberta és plana i la façana principal dóna al jardí. Té balcó corregut al primer pis i fris de rajola que separa el primer i el segon pis. Els motius decoratius són pocs, com els marcs de les obertures en rajoles blaves.

Sobraven tant fils per davant de la casa, per la tasca de ‘dessolar la terra’ – que és el que persegueix aquesta acció - , amb un ja n’hi ha prou. Postulem la ‘desconeguda casa del carrer de Nostra Senyora del Pilar’, al Premi ‘Destralers de Catalunya’.

El Miquel Comas Clusellas, em feia arribar informació de la que anomenava ‘ casa desconeguda’ :

La casa desconeguda de l'Avingudada del Pilar es coneix com Torre Sivilla, i ara mateix no tinc gaire informació. Ha estat un tema mediàtic a Cardedeu, doncs va haver d'aguantar una llarga "okupació", que ha acabat en judicis :

http://torresivilla.blogspot.com.es/

La denominació ‘Sivilla’ no és gaire comú, i coincideix amb una nissaga en la que sense ànim d’ exhaustivitat trobem :

Tomàs Sivilla i Gener (Calella, 18 d'octubre de 1817 - Girona, 8 de gener de 1906) com a bisbe de Girona, no prengué la defensa de la llengua catalana el 1902 quan es va imposar des de Madrid l'ensenyament del catecisme en castellà.

Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947) arquitecte català que se situa entre el modernisme i el noucentisme.

Deixem una pregunta oberta; pot ser obra de l’Antoni i/o del Josep Falguera i Sivilla ?.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA i CARDEDEU – recordeu-ho sempre – NOMÉS en té a nosaltres.

miércoles, 29 de mayo de 2013

CEMENTIRI MUNICIPAL D’ARTÉS.BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré, a la portalada del Cementiri d’Artés, que s'inaugurava el 6 de maig l’any 1906 , amb la presència del bisbe Josep Torras i Bages (Les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916); aleshores però va fer-se la benedicció de terrenys , i d’una tanca que els voltava.



Ens expliquen que fins al començament dels anys 1980 encara s’enterrava al terra, posant-hi una creu, o els que en tenien, en panteons.



Al llarg del segle XX va sofrir remodelacions; la última l’any 1990, quan es va obrir el mur que feia de tanca per darrera la capella i es va eixamplar. La distribució interior comença amb la dita ‘ placeta dels panteons’ , lloc on ens expliquen que es costum d’Artés fer una segona cerimònia on s’exposa el mort, segueix un passadís central, d’uns cinc metres de llargada, on al final es troba la capella, que aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003).



A partir d’aquí hi ha un corredor lateral per cada banda que permet accedir al darrera d’aquesta capella i a la zona de nínxols. Després d’un petit parterre enjardinat, s’accedeix a la part nova del cementiri, on va obrir-se el mur de tanca i es va crear un nou espai.

El creixement d’Artés , 2543 veïns l’any 1900, i 5.566 a darreries del 2012, ha fet que el fossar, estigui quasi a tocar del nucli urbanitzat, i al costat d’una via de circulació.

martes, 28 de mayo de 2013

TENIU INFORMACIÓ DE L’EDIFICI DEL SIDRAL A MATARÓ ?.

Llegia l’expressió ‘l’antic Sidral’, però tot el que he pogut trobar és aquest article :
http://mataroradio.cat/mataronoticies/societat/noticia/desallotgen-parcialment-lantic-sidral-problemes-estructurals
Desallotjat parcialment l’antic edifici del Sidral per problemes estructurals. Fa uns 15 dies, treballadors del Centre de Normalització Lingüística van alertar de l’aparició d’unes esquerdes que havien aparegut a les voltes del sostre de la planta baixa, a la zona on fa uns anys hi havia el telecentre.

Davant la incertesa de si la situació podia derivar en un esfondrament, i mentre els tècnics avaluen la situació, s’ha estintolat i s’ha impedit l’accés a l’antiga sala que abans acollia el telecentre –actualment no estava en ús- i l’aula del Centre de Normalització Lingüística que hi ha just a sobre –les classes ara s’estan fent a centres cívics-. La resta de l’edifici, que acull la seu del CNL i del Consell Esportiu del Maresme funciona amb normalitat, segons ha explicat el regidor de Participació Ciutadana, Joaquim Fernández, a Mataró Ràdio.

Ara, segons apunta Fernàndez, cal esperar que els tècnics acabin d’avaluar l’estat en què es troba l’estructura de l’edifici per concloure quines actuacions cal fer-hi. També caldrà pressupostar aquestes actuacions i trobar finançament per poder fer-hi les obres necessàries.



L’edifici de la plaça Espanya és propietat de la Generalitat però l’ajuntament en té la cessió d’ús. Actualment és la seu del CNL (des que va haver de marxar de l’antic Club Nàutic) i del Consell Esportiu del Maresme. També hi ha una zona de gimnàs utilitzada pel Club Gimnàstic Mataró que no està afectada.

Qui va ser el promotor de l’edifici ?.

Qui en va ser l’arquitecte ?

Quina funció venia a servir ?.


Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.

Algú ens ha d’explicar – de forma entenedora – perquè Mataró no té un Catàleg de Patrimoni en línia.

L’excusa – que potser no anava errada – de l’anticatalanisme del PSC, avui ja no serveix.

CASA VICENÇ MESTRES TAULER DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

L'any 1904, quan Vilafranca del Penedès superava llargament el cens de l’Hospitalet de Llobregat, i Catalunya no assolia encara els 2.000.000 d’habitants, Vicenç Mestres i Tauler presenta la sol•licitud d'obres per fer una casa, segons projecte de Santiago Güell i Grau (Vilafranca del Penedès l’1 de febrer de 1869 - 31 de desembre de 1955 ).

No tenim cap imatge d’aquesta casa, que l’any 1929, el mateix arquitecte reformarà, donant-li l’aspecte actual.

El Marcel Morató Tort, retratava aquest edifici entre mitgeres, de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, i té la coberta de teules àrabs, a dues aigües.



La descripció ens diu : Façana principal composada simètricament sobre quatre eixos verticals. A la planta baixa destaquen els quatre portals d'arcs lobulats amb arquivoltes de maó. A la planta pis i centrat, destaca una balconada amb dues obertures i dos balcons als costats d'arcs rebaixats i amb clau simulada. Les baranes són balustrades de ciment. Parament de maó vist amb sòcol i dues bandes horitzontals, una a cada planta, ornamentades amb motius florals esgrafiats. El coronament és esglaonat amb motllures en esqueixada amb ulls de bou cecs.

El cens a darreries del 2012 de Vilafranca era de 39.035 habitants, un increment del 557,14% ; el de l’Hospitalet de Llobregat 257.057, un 4.116,67%, , i el de Catalunya 7.565.603, que ens dona un 375,00%; aquella afirmació del sàtrapa en la que deia deixar-ho tot ‘ATADO, Y BIEN ATADO’, almenys en el terreny dels números sembla versemblant.

VILLA NARCISA A CARDEDEU

Enric Cortés ( sense cognom matern , seguint el pèssim costum documental del REINO DE ESPAÑA ), encarregava a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937)si més no, que aixeques la tanca de la finca l’any 1917.

S’ha atribuït l’autoria del projecte de la casa a l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (Barcelona, 1879 — Barcelona, 1954 ).



La descripció tècnica ens diu : Habitatge aïllat de tipologia ciutat-jardí format per planta baixa i pis. La coberta és composta, de la que sobresurten dos cossos en l'eix transversal amb una planta glofa que es destaca a la façana. A la façana principal destaca un imponent porxo semicircular que correspon a una terrassa amb balustrada al primer pis. El capcer és de perfil sinuós. Les finestres presenten una combinació d'estils: finestres geminades, romàniques i neoclàssiques. El conjunt és de caràcter historicista.

Recentment s’han dut a terme obres de restauració i la casa llueix com en el millors dies de la seva quasi centenària història.

El Miquel Comas Clusellas em feia sabedor del segon cognom de l’ Enric Cortés , Bartra, (+ 8-5-1944 a Barcelona ) confirmava que havia estat corredor de borsa.

Es casà amb Narcisa Basté Ferrer, (+ 16-09-1935), a la torre se la coneixerà amb el nom de Villa Narcisa.

La seva filla, Teresa Cortés Basté, es casa amb Joan Amat Vidal, nebot de Joan Amat Sormani, i hereu propietari de la veïna Torre Amat.

Segons Joan Amat, el projecte és de Bonaventura Bassegoda ( no indica qui en concret d’aquesta nissaga d’arquitectes; no hi ha cap obra a Cardedeu, en el Catàleg comú dels arquitectes Bassegoda , que manté i actualitza el Col•legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya ). El motiu per a no acabar les obres, va ser literalment ‘no poder suportar els constants canvis de criteri del seu client’. L’Enric Cortés Bartra, en aquesta hipòtesis quedaria com un ‘pobre’ric.

LA TORRE AMAT DE CARDEDEU.

Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937), aixecava per encàrrec de Joan Amat Sormaní – que havia estat Alcalde de Barcelona - , una magnifica casa de la que ens diu la fitxa tècnica : Consta de planta baixa, subterrani i pis amb coberta a quatre vessants i torreta mirador de secció quadrada on s'inclou l'escala d'accés a les diferents plantes. Als laterals de l'edifici hi ha mansardes. La porta principal disposa d'una gran escalinata i marquesina. Els materials emprats són grans blocs de carreus a la planta baixa i laterals, i estucat a la resta de l'edifici.

L’any 1914 es nomena a Joan Amat Sormaní, fill adoptiu de Cardedeu.

L’any 1915, el bisbe Enric Reig i Casanova (1859 - 1927) visitava la casa.

El 18 de febrer de 1921, Joan Amat Sormaní, lliurava la seva ànima al Creador.

No podia retratar la casa des de l’interior – malgrat estar oberta la porta del jardí – hauré d’esperar una vetllada musical.



El coronament troncopiramidal de la torratxa és un tret molt peculiar i no gaire freqüent en els edificis d’aquella època; l’havia trobar a la ‘Torre Perez’, aixecada pel mestre obres Josep Graner Prat , a Rubi; també a Pallejà , en dos edificis municipals, d’autor desconegut, l’Ajuntament i la Molinada.



Per proximitat geogràfica, Ramon Puig i Gairalt, va ser l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, podria ser ‘el desconegut’ que aixecava els edificis de Palleja ?.

Ah!, si en traieu l’entrellat feu-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La meva gratitud al Miquel Comas Clusellas, que ‘ em feien llum’ en la foscor documental en la que es troba el Patrimoni Històric de Cardedeu.

lunes, 27 de mayo de 2013

ESPAI DE REFLEXIÓ


Pablo Neruda (Parral, Xile 1904 – Santiago de Xile 1973), pseudònim de Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, ens deixava orfes, davant d’un ‘aparell polític’  que no permet la discrepància, i ens vol imposar el pensament únic.



En la meva visita al Cementiri de Terrassa, recordava el seu poema ; NO TAN ALTO, on ens deia :

Sin duda todo está muy bien
y todo está muy mal, sin duda.

Van y vienen los pasajeros,
crecen los niños y las calles,
por fin compramos la guitarra
que lloraba sola en la tienda.

Todo está bien, todo está mal.

Las copas se llenan y vuelven
naturalmente a estar vacías
y a veces en la madrugada,
se mueren misteriosamente.

Las copas y los que bebieron.

Hemos crecido tanto que ahora
no saludamos al vecino
y tantas mujeres nos aman
que no sabemos cómo hacerlo.

Qué ropas hermosas llevamos!
Y qué importantes opiniones!

Conocí a un hombre amarillo
que se creía anaranjado
y a un negro vestido de rubio.

Se ven y se ven tantas cosas.

Vi festejados los ladrones
por caballeros impecables
y esto se pasaba en inglés.

Y vi a los honrados, hambrientos,
buscando pan en la basura.

Yo sé que no me cree nadie.

Pero lo he visto con mis ojos.

Hay que darse un baño de tumba
y desde la tierra cerrada
mirar hacia arriba el orgullo.

Entonces se aprende a medir.

Se aprende a hablar, se aprende a ser.

Tal vez no seremos tan locos,
tal vez no seremos tan cuerdos.

Aprenderemos a morir.
A ser barro, a no tener ojos.

A ser apellido olvidado.

Hay unos poetas tan grandes
que no caben en una puerta
y unos negociantes veloces
que no recuerdan la pobreza.

Hay mujeres que no entrarán
por el ojo de una cebolla
y hay tantas cosas, tantas cosas,
y así son, y así no seran.

Si quieren no me crean nada.

Sólo quise enseñarles algo.

Yo soy profesor de la vida,
vago estudiante de la muerte
y si lo que sé no les sirve
no he dicho nada, sino todo.

VILLA PAQUITA A CARDEDEU

Els ponts del ‘diable’ son una tradició, tant a casa nostra, com a la resta de països d’influència catòlica del nostre entorn. Tenen al darrera un transfons complex, sovint força antisistema. El títol del Sant Pare de Roma és ‘SUMME PONTÍFEX’, i té una relació directa amb la bona fama dels constructors de ponts en època romana. El fet que el ‘maligne’ s’incorporés al sector de la construcció justament amb aquestes infraestructures s’explica en clau d’oposició a l’Església Catòlica Romana. Quan es desconeix l’autoria d’un treball i/o projecte s’acostumà a adjudicar-li a ‘l’Àngel blau’.

No és aquesta l’explicació però pel que fa a la ‘Villa Paquita’ que s’aixecava l’any 1919; malgrat no consta cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte, i sou pregats d’ajudar-nos a completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; curiosament llegia que el promotor era ‘la família’ Turon Bayer – Cardeu no deixa de sorprendrem, els permisos no es feien ad personam ? - . Si teniu informació del nom propi, i dels cognoms de la persona que demanava el permís sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com



La descripció tècnica ens diu : Habitatge de planta baixa, pis i coberta a dues vessants. La façana principal està composta d'esgrafiats amb motius vegetals i florals i figurats. La composició és simètrica. El portal d'entrada té una petita marquesina. El capcer és de forma piramidal truncat, l'obra presenta un gran caràcter noucentista.

L’any 1990 el consistori es fa amb la propietat de la casa, que donarà aixopluc al Patronat Municipal de Cultura , al Punt d’Informació Juvenil El Puntal , l’Oficina del Consorci per a la Normalització Lingüística de Cardedeu, i a diferents entitats de Cardedeu.

S’ha modificat el jardí, i s’hi ha construït una pista de ball.

LA CASA D’ANTONI TORNER I GÜELL DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Rebia del Marcel Morató Tort, una fotografia de la casa de la Rambla de Sant Francesc, 26, coneguda com la ‘Casa Torner i Güell’, en va ser el promotor l'Antoni Torner i Güell, i el responsable del projecte l’any 1884, el mestre d’ obres Josep Inglada i Estrada; es troba situada en la zona d'eixample vuitcentista, urbanitzada a partir de l'enderrocament de l'antiga muralla medieval.

Vilafranca tenia una població de 8.344 veïns al cens de 1887; L’Hospitalet de Llobregat – avui la segona ciutat de Catalunya – només 4.295.

La descripció tècnica ens explica : Edifici entre mitgeres de planta sensiblement quadrangular; consta de planta baixa, dos pisos i golfes. Sotacoberta a dues aigües amb dos terrats longitudinals a façanes. Disposa d'una torratxa central amb la coberta de pavelló situada sobre la caixa d'escala.



Façana principal amb la composició simètrica a partir de tres eixos verticals. A la planta baixa trobem la porta principal d'accés amb arc de mig punt i obertures laterals adintellades. Un balcó corregut amb tres obertures presideix el primer pis. A la segona planta, hi ha tres balcons d'obertura única. La façana està coronada amb cornisa, barana balustrada i motiu central amb antefixa amb rostre. Façana de maó vist i bandes verticals de ceràmica a partir de la planta pis.

No hi ha gaires dades d’aquest Josep Inglada i Estrada, que va cursar estudis de mestre d’obres durant els anys 1852- 1855, i que va obtenir el títol de director de camins veïnals i el d’agrimensor.

En col•laboració amb l’agrimensor Albert Moliner va aixecar un plànol parcel•lari del terme municipal de Puigdàlber.

Sou pregats d’ampliar i/o rectificar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 26 de mayo de 2013

EL CEMENTIRI DE SENTMENAT

Recollia l’afirmació del Consorci de Turisme del Vallès Occidental en relació al Cementiri de Sentmenat :

És una mostra de l’arquitectura funerària modernista.

Va ser construït a l’any 1905 per l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947)

És un recinte de planta rectangular amb un pavelló d’entrada, format per tres cossos simètrics.





A destacar el detall de la porta d’entrada i la tanca, a més de la decoració original que es manté únicament en una mínima part.



Inicialment fou plantejat amb una alçada de tres nínxols, Sentmenat tenia un cens de 1.379 ànimes l’any 1910, que augmentaran fins a 1.897 a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i assoliran en el cens de 1981 – desprès de la mort del Dictador Franco - els 3.663 habitants.





La ‘Democraciola’ que ens ha retornat als anys foscos de la postguerra, recuperant la fam, la misèria, la desatenció social i sanitària, la restricció de l’educació només per les classes altes, .. , feia créixer la població fins al 8.521 a darreries de l’any 2.012.

També al fossar municipal s’ha traslladat aquesta ‘pressió demogràfica’ que aixecava un pis addicional en un primer moment – fins a quatre nínxols – per deixar-ho finalment amb cinc.

Els cementiris es traslladaven fora dels nuclis urbans amb l’excusa de la higiene - no s’ha registrat mai , enlloc del món cap episodi que ho justifiqui - ; això va permetre al REINO DE ESPAÑA dur a terme una operació urbanística mai vista fins aleshores :

1. Es qualificaven com a serveis terrenys agrícoles
2. S’obtenien – a cap preu – terrenys en el cas urbà de les poblacions.

Aquestes dades no les trobareu a LA HISTÒRIA WERTADERA

sábado, 25 de mayo de 2013

PARC DE DESINFECCIÓ. TERRASSA

Tornava de la zona límit entre els termes de Terrassa i Viladecavalls, havia localitzat el que em semblava l’església de Sant Miquel de Gonteres; el Princep dels Esperits Celestials, perdia aquí la batalla – que no la guerra – contra el maligne, a l’altre costat de la via fèrria la crisis econòmica que patim, provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, ha fet tancar l’activitat de restauració que es desenvolupava al mal dit ‘Castell de Sant Miquel de Gonteres’, i de tornada retratava Santa Maria de Toudell, situada ara, prop d’un talús de terra.



M’aturava ja dins de Terrassa per retratar, el Parc de Desinfecció, que es projectava l’any 1912, per l’arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí (1878-1917).

Amb anterioritat la ciutat comptava amb unes Brigades de Desinfecció que recollien a domicili roba, matalassos, objectes, etc. El trasllat es feia en dos carruatges, un de color vermell que assenyalava el perill de la infecció, i un de blanc, asèptic, que era l’encarregat de retornar els objectes un cop desinfectats als seus propietaris.

Curiosament ambdós carruatges eren portats per un únic cavall que canviava de carruatge segons el cas.

Aquest sistema de transport és substituït el 1926 per dues camionetes model Ford T.

el Parc de Desinfecció , és un edifici funcional adaptat a les necessitats del seu ús i seguint els consells sanitaris de l’època s’instal•la fora de la zona edificada de la població, a la carretera d’Olesa de Montserrat.

L’edifici que s’inaugurava el 5 de juliol de 1920, s’orienta a migdia – com les esglésies romàniques, i pel mateix motiu - , la llum i la ventilació dels pavellons destinats a la desinfecció, on es separa l’entrada de la roba bruta , de la sortida de la roba un cop desinfectada.

L’edifici és de planta en forma de ventall obert amb grans finestres ovalades a les parets per tal de facilitar l’extracció dels vapors. Al cos superior, lluernes d’arc apuntat i al centre, o eix del ventall, una torre cilíndrica de dos pisos.

L’edifici és construït amb maó i murs arrebossats. S’utilitza la ceràmica com a element decoratiu colorista, element típic de l’arquitectura de Coll i Bacardí. A les cornises i els arcs, ceràmica vidrada de color caramel i a la coberta teules de ceràmica en forma d’escates.

Sobre la porta principal, amb arc carpanell, un gablet decorat amb la tècnica del mosaic amb l’antic escut de Terrassa i el nom de l’edifici.
La funció per la qual es construeix l’edifici és la de desinfectar la roba de malalts infecciosos i objectes. La desinfecció de la roba consistia en quatre grans fases: rentada mecànica, esterilització en l’autoclau, eixugada i planxada.

Es compta també amb un Cos de Brigades que desinfecta i desparasita a domicili.

Als anys quaranta al recinte s’instal•len unes gosseres per al sacrifici de gossos abandonats i després d’un període de desús – miraculosament l’edifici superava el segon feixisme ( Dictadura de Franco ) que s’endurà una bona part del valuós patrimoni modernista de la ciutat - l’edifici es reconstrueix a començament dels anys vuitanta i també se’n projecta l’enjardinament dels voltants de l’edifici.

Anys després es decideix que l’edifici recuperi la seva funció sanitària original i s’habilita com a Laboratori Municipal d’Anàlisi. L’any 1986 s’inaugura la rehabilitació de l’edifici i dels jardins del voltant.

L'any 2000, en passar a formar part de l'Àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament de Terrassa, es va fer una remodelació i modernització de totes les instal•lacions tècniques i una revisió de tots els processos per tal de fer front, amb fiabilitat i garanties reconegudes, a les tasques de control de les aigües potables i residuals, de les fonts naturals i de les piscines, de control de la contaminació atmosfèrica i d'altres relacionades amb el control higiènico-sanitari dels aliments a més d'altres controls dins l'àmbit de la sanitat ambiental.

Constatava que no disposa Terrassa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, fet absolutament inexplicable des de la tècnica, i que ens fa pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.

MAS GUANTERES O GONTERES DE VILADECAVALLS.

El mal dit ‘ Castell de Sant Miquel de Gonteres’, en terme de Viladecavalls, té clares influències de l’obra de Walter Elias Disney (5 de desembre de 1901, Chicago- 15 de desembre de 1966), ‘ la terra de la fantasia’.

La casa era coneguda com el mas Guanteras, que trobem documentat des del segle XII, quan es situa prop del castell de la Barromina, que (DEL CAMPO, 2002) ha identificat amb el Mas Figueres, lluny del Turó de la Barromina on es creia que estava situat. El parament del mur en "opus spicatum" , que s’adverteix entre el runam del Mas Figueres podria donar ‘credibilitat’ a aquesta teoria, , no s'ha pogut però, contrastar aquesta informació documentalment. Si més no, tothom té clar que el Mas Figueres havia estat una casa forta.

El nom Guanteras es repeteix en diversos documents de compravenda durant els segles posteriors.

Això ens fa pensar, malgrat que el topònim ‘oficial’ és Gonteres, que pel que fa al seu origen, tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.



El mas va ser completament reformat, o deformat , durant la segona meitat del segle XX, l'estructura original de la casa s'ha envoltat de volums i torres que li volen donar aparença de castell. Sembla que la crisis econòmica que patim, provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, ha fet tancar l’activitat de restauració que s’hi desenvolupava.



A l’altre costat de la via fèrria, hi ha un edifici orfe de tota indicació, que podria molt ben ser l’església de Sant Miquel de Gonteres.

Com és lògic – encara estem lligats al REINO DE ESPAÑA - , no hi ha cap dada històrica, ni cap referència als promotors, i a l’arquitecte. Sou pregats de completar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recordeu sempre que CATALUNYA i VILADECAVALLS només ens té nosaltres.

SANT MIQUEL DE GONTERES O DE GUANTERES. VILADECAVALLS

Buscava l’església dedicada a l’Arcàngel des de feia molt de temps, ningú en aquesta urbanització que es va començar a formar als anys 60 del segle XX, sabia donar-me’n raó.

El fet que l’estació del ferrocarril Sant Miquel de Gonteres- Viladecavalls, estigui en els terrenys de la masia de Can Gonteres, va facilitar la construcció de cases i pisos com a segones residències.

A la dècada dels 80, la urbanització es va legalitzar, i s’hi van habilitar els serveis bàsics.

El topònim ‘oficial’ és Gonteres, pel que fa al seu origen però, hom pensa que tindria relació amb la presència en aquest indret – en algun moment del passat – de la planta herbàcia bianual, (Digitalis purpurea) que és coneix en català amb noms com guantera, didal, bragues de cucut, boca de llop, gossets, guants de Maria o herba de l'orina, entre d'altres.





Reconeixia en un edifici aïllat , en estat de quasi ruïna , les traces d’un temple catòlic, ens agradarà rebre confirmació – en el seu cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com de que havia estat efectivament l’església de Sant Miquel de Gonteres.



Rebia des de l’Arxiu Gavin  una imatge datada el 24-III-1985, en aquella data ’ l’Àngel Blau’ s’havia ensenyorit del REINO DE ESPAÑA, i havia foragitat d’equí al  Princep de les Milícies Celestials.


Malgrat l’aparent victòria de l’Església Catòlica Reformada de ESPAÑA, esperem que el bon Déu, tingui compassió – una vegada més dels homes – i retorni al ‘maligne’ al infern..    

Ho publicarem al facebook, ho enviarem al Bisbat d’Ègara, i també a la premsa local.

viernes, 24 de mayo de 2013

L’ESBARJO VERDI DE CARDEDEU

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’abril de l’any 1932 va redactar el projecte d’un local que contemplava exclusivament el què és actualment la nau de la sala de platea sense l'atri d'entrada i el cos de serveis triangular, actualment alineat al carrer de Cervantes.

El 29 de gener de 1933, el rector de Cardedeu, mossèn Lluís Puig va distribuir per la vila un fulletó demanant al habitants del poble la col•laboració per la construcció d'un "Esbarjo infantil per instruir, recreant el vostres fills, educant-los i moralitzant-los".

El projecte d’en Raspall, va servir per demanar la llicència d'obres el 25 de setembre de 1933, i es va construir d'immediat encarregant-ne les obres al constructor Adolf Agustí ) ens agradarà tenir noticia del segon cognom a l’email coneixercatalunya@gmailcom ).

L’equipament va ser inaugurat el maig de 1934 com a cinema infantil i més tard com a teatre.

En el període 1936-39 va ser confiscat i utilitzat com a escola pública.

L’any 1975 fou restaurat i acondicionat interiorment per a cinema i teatre.

És un teatre i es composa d'una planta única, de forma rectangular, en part adossat a la Rectoria per l'oest, amb façana lateral alineada al carrer de Cervantes i amb la façana principal orientada a migdia, separada de l'alineació del carrer de Lluís Llibre. Cos de platea i cos d'escenari sobreaixecat, tots dos de planta rectangular i amb cobertes a dues vessants. El cos lateral està alineat al carrer i està composat per una coberta plana i la planta rectangular. El cos davanter té una menor alçada amb la coberta plana i la planta rectangular. Estructura de la nau de platea formada amb encavallades i corretges de fusta sota coberta de fibrociment a dues vessants. Façana principal composada en dos plans paral•lels a diferent alçada. Les pilastres del parament més alt es coronen amb quadre hídries en forma d'estrella de set puntes. El timpà del parament més baix acull el relleu d'una orla que emmarca la figura d'un Sagrat Cor de Jesús.



El pati de butaques té un empostissat que sobresurt de la boca allindada amb emmarcat motllurat. Cos de serveis de planta triangular, alineat al carrer de Cervantes. Escenari amb caixa sobreaixecada de la nau, amb teler i ponts de fusta. Vestidors de l'escenari que ocupen una part de la Rectoria a la què està adossat. Vestíbul d'entrada i cabina de projecció a la façana de migdia. La sotacoberta de la nau principal no té accés.

L'Esbarjo Verdi neix d'una iniciativa ciutadana, que ha comportat la signatura d’un conveni entre la regidoria de Cultura de l'Ajuntament i l'empresa dels Verdi que farà possible que cada setmana, a Cardedeu, es projecti una pel•lícula de les que s’exhibeixen en els cinemes de Barcelona i Madrid. Aquesta nova etapa ha comportat la realització d’obres de millora, tant de caràcter tècnic, com de reforma del local, que conserva malgrat tot, l'encant de les antigues sales populars.

SANTA MARIA DE CASTELLMEIÀ, O DE LA MARE DE DÉU DE LA LLET. LA SEGARRA INFINITA. ‘EL FORAT NEGRE’. CATALUNYA

L’ Àngela Llop Farré, retratava a la comarca de la Segarra – m’agrada adjectivar-la com ‘infinita’ – al terme de Torrefeta i Florejacs , l’esglesiola coneguda avui com de la ‘ Mare de Deu de la Llet’, i que hom suposa va pertànyer al proper castell , i d’aquí la denominació, ‘Santa Maria de Castellmeià’



La descripció d’aquest temple romànic del segle XI, ens diu : edifici de nau única, te coberta amb volta de canó apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. A la façana oest hi ha la porta d'entrada, feta amb un doble arc de mig punt, i a sobre, hi ha una petita finestra. Rematant la façana, hi ha un campanar d'espadanya d'un sol ull. L'absis sobrealçat, el ressegueix a l'exterior, sota la cornisa, un ràfec motllurat a base de petis arquets: centrant l'hemicicle absidal hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. Al mur sud, s'adossa una capella amb una coberta d'una sol pendent.

Visitar la Segarra és un deure ‘sagrat’ pels catalans.

RECORD DE LA CAPELLA DE SANT PERE NOLASC AL TERME DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ. ‘EL FORAT NEGRE’. CATALUNYA.

L’ Àngela Llop Farré, retratava a l’antic camí reial d'Igualada – Barcelona, en terme de Santa Coloma de Queralt, una gran masia de planta basilical, que es veu manifestament abandonada.



De la denominació – dubtosa, entre Briàs i Briançó - s’explica que té relació amb el nom d’un ‘mariscal’ de les tropes de Felip V – no em sabut trobar-ho, i ens sembla una dada essencial, que sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) , que adquirí el mas i alguna altra casa dins el poble de Santa Coloma de Queralt.

Sabem de història d’aquest mas que l’any 1449 estava abandonat, probablement per la pesta del 1348.

La descripció tècnica , és dolorosament real ; gran masia en estat d’abandonament de planta baixa, dos pisos i un cos més elevat on hi ha les golfes. Aquest cos té un coronament ondulat, típicament barroc, a la façana posterior. A la principal, precedida per un pati tancat, hi ha un balcó emmarcat amb pedra, a la llinda del qual hi ha gravada la data de 1738.



La llinda de la capella és rectangular amb una inscripció llegible, en part, dedicada a Sant Pere Nolasc i l'any 1774.



Les fotografies de l’arxiu Gavin, datades l’11-II-1973, palesen clarament - més enllà de l’anècdota de l’antena de televisió - que tant el mas com la Capella de Sant Pere Nolasc, patien a la dècada del 70 dels segle XX , coincidint amb declivi del segon feixisme, els efectes de l’abandó.

MERCAT MODERNISTA DE LA PLAÇA GRAN DE MATARÓ

Ens cridava l’atenció al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, l’edifici allargat situat al centre de la Plaça Gran de Mataró; quan preguntava a un passant m’explicava que - tot i que parcialment - encara funciona aquest singular mercat de llarga història :



L’any 1891, l’arquitecte Emili Cabañes i Rabassa ( Mataró 1850 + 1917 ) elaborava un projecte per a la creació d’un mercat de parades a la Plaça Gran, ‘El Rengle’ pretenia millorar les condicions en què es desenvolupava aquesta activitat comercial.

L’any 1893 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch ( Mataró, 17 d’octubre de 1867 + Barcelona, 23 de desembre de 1956 ) va reformar la coberta d’estil modernista, incorporant una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.

La descripció tècnica ens diu : Construcció de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Està realitzada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat.



El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa Pujal , i Montserrat Torres.

El mercat municipal de la Plaça Gran (el Rengle) es configura com un mercat molt singular pel fet que es tracta d’un mercat modernista de petites dimensions, en el que un total de 8 parades donen directament al carrer.

De dilluns a dissabte, tots els matins, trobem parades de marxants que venen fruita i verdura fresca.

La tradició de la plaça Gran encara es manté amb botigues especialitzades del sector de l’alimentació i altres botigues d’equipament de la persona o la llar.

Se’l coneix també com : Mercat el Tren, o el Tranvia, i/o el Rengle.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ens agradarà saber el segon cognom de l’arquitecte Montserrat Torres.

jueves, 23 de mayo de 2013

CASA FRANCESC GRANÉS MIRALLES I MERCÈ ESPINACH MAGRINA. CARDEDEU

Poques persones reconeixeran per aquest nom, la casa que aixecava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1904 per encàrrec del matrimoni Francesc Granés Miralles i Mercè Espinach Magriña.

La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia



Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.

Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.

Com en el cas de la ‘Torre Millet ‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :

A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar

Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)

Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.


També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :

A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...

Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.

miércoles, 22 de mayo de 2013

LA CAPELLA DE L’ARCANGEL SANT RAFEL A MATARÓ

Retratava la façana on està la capella d’aquest sant, patró dels cecs, de les trobades fortuïtes, de les infermeres, dels metges, i dels viatgers,...



Trobava un treball monogràfic ‘ Les capelletes del carrers de Mataró’ , al que podreu enllaçar-vos, i en el que les defineix com ‘capelles votives’ [ Ofert o promès en vot. Ofrena votiva. Monument votiu]. Dissentim d’aquesta afirmació general, tota vegada que en algun moment de la història, era molt ‘convenient’ manifestar-se com a creient.

S’explica en aquest – per demés excel•lent treball -, que les capelletes més antigues eren del segle XVII.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya , des de l’Ajuntament , segon ordre del 21 de setembre de 1937 s’obligava als veïns, ‘que no quedin vestigis de les capelletes a les façanes’. Lògicament algunes pogueren ser retirades i conservades, però una bona part patiren la seva total destrucció.

En un plànol de Mataró dels anys 30 – a les acaballes del primer feixisme ( la Dictadura de Primo de Rivera ) – hi havia indicades 73 capelletes. Avui, les dades malgrat els molts anys que va durar el segon feixisme ( Dictadura de Franco ) ens diuen que se’n ha registrat 28.

Curiosament, el Pla especial del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic en el seu Capítol 5è, inclou la protecció de les Capelles Votives, amb els següents arguments : no sols pel seu valor artístic, sinó en especial pel seu significat històric definidor d'una època i uns costums que han donat identitat i personalitat a molts carrers i sectors de la ciutat.



Demanava a Sant Rafael , patró dels malalts i els hospitals, que aturi amb la seva espasa flamígera, la destrucció de l’estat del benestar, endegada pels GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.

LA TORRE LLIGÉ DE CARDEDEU.II.

Rebia un e.mail, acompanyat d’unes fotografies, del Miquel Comas Clusellas, en relació al relat de la Torre Lligé de Cardedeu, em feia algunes observacions o aclariments.

En primer lloc, la torre actual és un conjunt format per diverses reformes, al menys tres. La primera casa Lligé era més petita i corresponia a la part del darrera de l'edifici actual (la que dona al jardí). L'any 1890, amb motiu d'allargar els dos carrers als que donava la casa, es construeix el jardí posterior, tallant la possibilitat de passar el carrer Verdaguer.

Entre la casa Lligé i la placeta antiga de Sant Joan, hi havia la casa Aragall, on hi hagueren diverses indústries tèxtils i d'altres.

Els Srs Lligé compraren la propietat i ampliaren el seu edifici, primer amb el cos on ara hi ha les oficines municipals, acabat amb una tribuna en forma d'arc, més tard substituïda pels arca actuals. La resta del terreny comprat, fins arribar La placeta de Sant Joan, es destinà La jardí, tancat amb una gran porta de ferro forjat.



L'any 1915, es tiraren La terra els edificis que hi havia al mig de l'actual plaça de Sant Joan´. Us adjunto dues imatges, una durant les obres, en la que es veu la torre Lligé amb la tanca a mig fer, de 1915 (la del carro, que està enderrocant la torre Lledó) i l'altre amb la plaça acabada d'explanar i la torre Lligé amb la tanca acabada (1917).



Amb motiu de la seva conversió en ajuntament de la vila, fou enderrocada la tanca, i l'espai del jardí es convertí en la placeta enjardinada petita actual. De la mateixa època és la modificació de la façana, amb el triangle central Pi el terrat amb arcs.



Adjunto també la postal de l'ajuntament vell, que és anterior a la guerra civil, tot i que l'ajuntament restà en el mateix edifici fins el trasllat a can Lligé, l'any 1953.

martes, 21 de mayo de 2013

LA PRESÓ DE MATARÓ

Ens explicaven que darrerament , en relació a l’antic recinte carcerari, sembla haver-hi un ‘especial interès’ , lligat per alguns a la repressió que patim – i patirem – des dels GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA.

Sóc del parer d’aplicar allò ‘ de esperar y ver ‘ .

L'aspecte de la Presó vista per la façana és el d'un casal fortificat, a mig camí entre un palau i un castell si tenim en compte que la part baixa dels seus murs, que és de pedra, presenta una forma atalussada.



L'estructura en planta és d'un semicercle precedit per un rectangle.

La part que correspon a les formes rectes de la façana i els murs laterals és feta amb maó vist amb grans finestres de mig punt amb dovelles i amb carreus als angles de la façana.

En la part semicircular, però, les parets exteriors són de pedra irregular, alternant en alçada amb filades verticals i horitzontals de maons

L'estructura semicircular de la part posterior de la Presó és reflecteix al pati - que té la mateixa estructura - amb una galeria d'arcs de mig punt a la planta baixa i finestres de la mateixa tipologia al pis. L'aparell és també de maó vist. A la part exterior del semicercle hi ha les cel•les de planta trapezoïdal amb cobertes a doble vessant Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) té en compte les investigacions que en el seu moment s’havien dut a terme a Europa en matèria de centres penitenciaris i, en aquest sentit, hom pot justificar la construcció de la presó en un semicercle per al d'assolir la total visió de les cel•les des del mig del pati , l'objectiu del sistema "panòptic" - derivat del grec πανóπτης, ‘el qui ho veu tot’ - .

L’edifici de la presó de Mataró és de titularitat municipal i des de l’any 1996, en que va deixar de funcionar com a dipòsit de detinguts.

Us deixo un enllaç en el que trobareu una excel•lent informació sobre aquest recinte carcerari :

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/9982/1/projecte%20pres%C3%B3%20Matar%C3%B3%20(lectura).pdf

De l’article ‘Cartes des de la presó de Mataró’ – del que us deixaré també un enllaç - , reprodueixo un trosset que sembla talment escrit avui dia 22 de maig de 2013, dia de Santa Rita :

“ ...al mateix temps et recomano que mentre governi l’actual règim no parlis, no et desesperis perquè no hi guanyaràs res, sinó tot al contrari, tingues paciència i resignació i espera a què arribi l’ocasió per poder fer justícia tal i com s’ha de fer i després ja passaran també pel judici de Déu pel qual jo ja hi hauré passat.”

SANT ANTONI DE PÀDUA D’ALBINYANA AL PENEDÈS JUSSÀ

Rebia unes fotografies del Marcel Morató Tort, de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, al terme d’Albanyana, al Penedès Jussà; Manuel Bofarull i Terrades (Badalona, 1923 + 10 Agost 2009), recull la quasi totalitat d’hipòtesis en relació al topònim Albinyana, si fem excepció de relacionar-ho amb l’existència d’una guixera de la que en el capbreu del 1562 es diu : “tenen facultat tots los habitants de la baronia del Vendrell de fer e portarsen guix per a llur ops y servey y no per a vendre pagant per cada quartera que sen aporten un diner al amo de dita peca. Y en Barthomeu Stela [que és el propietari d'aquell terreny] per molt guix que sen aporte no ha de pagar cosa alguna”. Defensem – algú ho havia de fer – la tesis que el topònim faci referència a aquest fet.

El Manuel Bofarull i Terrades, ens deixava un magnífic treball sobre aquest edifici i la seva història, de la que en tenim constància documental al segle XVIII.

La primera referència a l'ermita data de l'any 1714, el primer ermità està documentat l'any 1739, i fou Josep Ferrer, i el retaule es va fer l'any 1737, per l'artista Josep Masalva de Igualada, i per encàrrec del rector Fèlix Mayner.

Documents anteriors esmenten una "torre enderrocada" que deuria formar part de l'estructura defensiva de l'antic castell i que va ser aprofitada com a campanar en construir la capella.





La descripció tècnica d’aquesta ermita de nau única amb volta de canó i absis recte, construïda damunt la roca , al cim de la Serra del Quadrell, ens diu: l’edifici té un caire místic i primitiu, del que destaca l'espadanya d'un sol cos que s'aixecà aprofitant una gran penya. L'exterior de l'ermita presenta una escalinata que mena cap la porta d'accés i unes petites espitlleres, així com dos contraforts que sostenen la volta de mitja canya feta amb gruix de l'interior.



En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39, a la placeta del davant de l'ermita es van cremar els estris i ornaments que contenia, entre els que hi havia l'altar barroc, i es va abandonar la casa de l'ermità.

Sortosament els albinyanencs no s’han resignat a perdre aquest boci de la seva història, i s’ha aconseguit la restauració i manteniment de I'indret.

Els dilluns de Pasqua s'hi celebra un lluït i concorregut aplec, amb missa i cant dels goigs.

lunes, 20 de mayo de 2013

COL•LEGI SANT ANTONI DE PÀDUA, SALESIANS DE MATARÓ.

Emili Cabanyes i Rabassa ( Mataró, 1850 — Mataró, 1917 ), aixecava l’any 1905, l’edifici del col•legi Sant Antoni de Pàdua, atenen l’encàrrec dels Salesians de Mataró. El cens de la capital Del Maresme no assolia encara les 20.000 ànimes.



L’edifici seria un internat per a batxillers, per poder atendre la gran demanda d’admissions que tenien els salesians a Barcelona d’aquest ensenyament, i alhora exercirà com preseminari , en el sentit de desvetllar ‘vocacions’.

Aquesta situació, forçada en bona mesura per l’èxit d’aquesta Comunitat implantada recentment al REINO DE ESPAÑA, es mantindrà durant el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ).



En el genocidi contra Catalunya de 1936-1939, l’edifici serà la Clínica Quirúrgica número 7 de l'Exèrcit Popular.

El segon feixisme ( Dictadura de Franco ), convertirà l’emigració econòmica, en eina adreçada a eliminar la llengua i la cultura catalanes :

En el cens de 1940 malgrat els excessos repressius del feixisme trobem una població de 29.920 persones.

L’any 1945 s’obria un Oratori Festiu, un esplai obert al jovent de Cerdanyola, un barri que acollia a diferents onades immigratòries del sud d’Espanya.

Que augmentaran l’any 1950 fins a 31.642 persones

A poc a poc el regim d’internat, va desapareixent, i creix un col•legi obert, de facto, al barri de Cerdanyola, i al de la Llàntia.

L’any 1981, desprès de la mort ‘ oficial’ del Dictador s’assolia la xifra de 96.467 veïns a Mataró.
La ‘Democraciola’ tancava l’exercici de 2012 amb 124.084 habitants.

No em sorprenia doncs, comprovar com l’escola i la Ciutat, pateixen el fenomen de l’anticatalanisme més radical.

Deixar constància per a la història que en les darreres eleccions Generals , el PP es presentava amb una oferta clara :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Cal felicitar-los, mai tant pocs, havien fet tant de mal, en un espai tant breu de temps.

Ningú donava un cèntim pel Mariano que pot presumir hores d’ara d’haver aconseguit el màxim nombre de mort civils – fora d’un període de guerra oberta - superant al mític Fraga, de ‘ la calle es mía ‘.

Avui dilluns, festiu a Barcelona, els servidors culturals no estan actius; sovint faig servir l’expressió ‘ Generalitat de Barcelona’ , perquè també a Catalunya es va acabar imposant el model cefalòpodic, del que ens queixem – i amb raó – en relació al REINO DE ESPAÑA.



La imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que presideix l’edifici des de l’alçada, portarà fins a l’Altíssim la nostra pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !!!!