viernes, 31 de octubre de 2014

SANT PERE I SANT FELIU DE GALLIFA. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNY

Retratava al Josep Olivé Escarré, a l'església parroquial de Gallifa, advocada a Sant Pere i Sant Feliu, la descripció tècnica ens diu , edifici romànic d'una nau amb volta de canó de pedra i cobert de teules àrabs. Absis amb arcuacions i bandes llombardes i finestres. Té dues absidioles laterals poc sobresortints. Entrada lateral per la cara de migdia de la nau amb portal de mig punt. La construcció és feta amb carreus treballats de tipus mitjà. Campanar de cadireta.



Les dades diuen que fou restaurada pels volts de l'any 1930 per Camil Pallàs, cosa certament incorrecta, tota vegada que l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, es titulà a Barcelona l’any 1945, l’any 1953 es fa càrrec del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, exercint alhora com a Cap dels Serveis d’Arquitectura. Dissentim dels criteris unificadors - i des de la nostra òptica personal - i simplistes del Camil Pallàs i Arissa, dit això però, sostenim que cal tenir un mínim de rigor històric quan es diu ' documentar' el Patrimoni Històric de Catalunya.

Quan a la història, llegia que l'església apareix documentada per primera vegada l'any 1060. Fou consagrada entre 1140 i 1180, en temps que Bernat de Rocafort era senyor de Gallifa, on en el seu testament sacramental, va deixar a l'església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració "dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma" (12 de juliol de 1184). Actualment és la parròquia la que centra la vida religiosa de la disseminada població de Gallifa. A uns cinc minuts de distància hi té la rectoria amb el campanar.

Ens agradaria accedir a algunes de les 'cases grans' de Gallifa, cosa que únicament és possible per invitació els propietaris; si en coneixeu algun, us deixem el nostre email coneixercatalunya@gmail.com per tal que ens hi facin saber.

Hem explicat alguna cosa al llarg del anys d'aquesta petita població del Vallès Occidental :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/rectoria-de-gallifa-valles-occidental.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/08/sant-sadurni-de-gallifa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/11/santa-maria-de-grau.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/sant-feliu-i-sant-pere-de-gallifa.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/fita-del-millenari-de-gallifa-valles.html

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, el Josep Olivé Escarré, i el rector de Gallifa, mossèn Josep Dalmau Olivé, compartien infantesa a Sant Llorenç Savall.

jueves, 30 de octubre de 2014

FITA DEL MIL·LENARI DE GALLIFA. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarre davant d'aquesta escultura que és obra de Joan Gardy Artigas, pseudònim de Joan Llorens i Gardy ( Boulogne-Billancourt , 18 juny de 1938 ), escultor i ceramista espanyol , fill de Josep Llorens i Artigas; director de la Fundació Tallers Josep Llorens Artigas de Gallifa , que creava l'any 1989 en memòria del seu pare, i amb l'objectiu de proporcionar un lloc de creació per als artistes d'arreu del món, i que actualment dirigeix ​​el seu fill Isao.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 29 de octubre de 2014

CEMENTIRI DE SANT PERE DE VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

Retratava el conjunt funerari format per un recinte rectangular de 2'5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l'estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d'un pedestal i amb una flor a l'encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat a terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. També hi ha una làpida de forma semicircular que segurament es troba fora del seu lloc d'origen, i que és de difícil adscripció.


El text gravat com a inscripció diu: A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parròquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo.

Ens agradaria tenir coneixement del mestre d'obres, picapedrer, escultor, o arquitecte, autor d'aquest conjunt a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

martes, 28 de octubre de 2014

MONESTIR DE SANTA ISABEL. SARRIÀ. BARCELONA

L'Antoni Calvo Uribe retratava l'església i el claustre del que fou Monestir de Santa Isabel a la Vila de Sarria, incorporada actualment a la ciutat de Barcelona.




L'origen del monestir de Santa Isabel cal cercar-lo en un beateri impulsat per Joana Fornés, una vídua que s’havia retirat el 1554 a una casa particular amb nou companyes. Aviat van prendre certa popularitat i un ciutadà - ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com de les dades d'aquest benefactor - els va comprar una casa més àmplia per poder seguir amb la seva activitat. El 1562 van obtenir de la Ciutat l’autorització per erigir-se en monestir i del bisbe de Barcelona, Guillem Caçador (Vic, 1510 - Barcelona, 1570) per bastir una església.

L'any 1564 van professar com a monges clarisses, fundant de manera formal el monestir. Aquesta fundació es va fer en presència del rei Felip II. Aviat van anar prenent importància i eren conegudes a la ciutat com “Elisabets” nom que encara porta el carrer on es trobava el convent.

Per ajudar el seu sosteniment el bisbe Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706 - 1781) va autoritzar la construcció d’unes cases en uns terrenys del convent que no s’utilitzaven. En el claustre del convent de Sarrià encara es conserva encara una làpida que el recorda (1776).

Entre el 1793 i 1795 van acollir la comunitat de Perpinyà que s’havia vist obligada a deixar el seu convent.

L'any 1878 es van traslladar a Sarrià on van edificar el monestir - quina església i claustre retratava l'Antoni Calvo Uribe - ; ens agradarà a l'email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d'obres i/o arquitecte, autors de l'edifici .

L'any 1946, una part d’aquest establiment va ser ocupat pel Col·legi Reial Monestir de Santa Isabel, que encara es troba en aquell lloc. En el meu subconscient sempre associo el terme REIAL, al de MILITAR, i en aquesta ocasió els fets hem donen la raó, tota vegada que des de 1995 els 'Legionarios de Cristo' apareixen a la història del centre docent.

Les monges es van traslladar l'any 1990 a Lavern (Subirats, Alt Penedès), on van estar fins al 2007
, quan es van traslladar al monestir de Santa Clara de la ciutat d’Osca, que es trobava en perill de tancament.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

EL POU DE GLAÇ DE LA PORTELLA ' LA FALSA MONEA'. CASA VELLA DE L'OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Juan Navazo Montero davant el pou de glaç anomenat de la Portella, en terrenys de la casa vella de l'Obac, em sorprenia el plafó informatiu en el qual advertia un torn, i un carro.



Les dades de la fitxa tècnica ens diuen, 'la cavitat interior té una profunditat d'uns 6 metres i està revestida amb un mur de pedra seca'. Si fem la divisió correcta de l'espai, necessitem almenys 2 metres en els quals encabir el bastiment de fusta - desmuntable - sobre el que s'instal·larà el torn, i en el que treballarà almenys un home, i podríem emmagatzemar glaç com a màxim en els quatre metres restants. Quan al carro, potser podria trobar-se en un nivell inferior, està clar però que el camí que mena fins a la casa vella permet com a màxim el transport amb animals de bast que portarien una sàrria [ recipient, generalment d’espart, que forma bossa a cadascun dels seus extrems i serveix, posat de través damunt una bèstia, per a transportar coses ].

Llegíem també 'la producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona'. Val a dir que en el transport - nocturn - a Barcelona es podria perdre fins al 50% de la carrega, per damunt d'aquest percentatge hom no compensava les despeses, per aquesta raó el nombre més gran de pous o poues de glaç es concentra en un radi que tindria com a distància màxima la població de Moià.

Us deixo alguns enllaços que us permetran un millor coneixement d'aquesta activitat econòmica que desapareixia quan gràcies al corrent elèctric era possible la fabricació industrial del gel.

http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

http://www.xtec.cat/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf

http://www.tv3.cat/videos/4405251/Pous-de-glac

També un enllaç a la cançó que popularitzava Imperio Argentina.

El plafó 'Se non è vero, è ben trovato' , el nivell de desinformació però , de la nostra societat ja és insostenible, oi ?.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE BELLERA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA. HOMENATGE AL MESTRE ENRIC SÀNCHEZ-CID

La Gemma Capdevila Ribes em feia arribar unes fotografies del santuari de la Marededéu de Bellera, amb les que completem l'article en el qual l'Enric Sànchez-Cid, ens comunicava que dona per acabada la seva eficient tasca en la divulgació del Patrimoni Català.




http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/10/adeu-siau-des-del-pallars-jussa.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/10/santuari-de-la-marededeu-de-bellera-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/10/esglesia-parroquial-de-sant-sebastia-de.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/mare-de-deu-amb-el-fill-assegut-la-cama.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/09/vilalba-dels-arcs-sant-pau-de-roquerola.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/06/sant-joan-de-carratala-aitona-el-segria.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/10/el-carreus-perforats-de-santa-margarida.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/10/el-carreu-perforat-del-mas-duran-palau.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/07/sant-salvador-de-torrebesses-el-segria.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/06/sant-miquel-de-saranyana-ogern-bassella.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/04/priorat-de-santa-maria-de-costoja.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/09/el-carreu-foradat-de-sant-domenec-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/sant-marc-de-llardecans-i-larcada-el.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/celotipia-o-sindrome-de-mou_13.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/santa-maria-del-grau-en-terme-de-fals.html

Valgui com a una petita mostra de la seva col·laboració en aquests blocs; amb el seu nom Enric Sànchez-Cid al cercador en podreu veure molts més.

Personalment trobaré a faltar els seus treballs, que són alhora amens, documentats i minuciosos.

http://issuu.com/enricsanchez-cid/docs/ermites_troglodites_

http://laveujovetv.cat/blog/?p=990

http://www.bergactual.com/2014/10/05/sant-cristofol-de-pasquets-la-coma-i-la-pedra-el-solsones

https://www.youtube.com/channel/UCN-AG1S2UoYxgJlseNcsYYA

https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#safe=off&q=Enric%20S%C3%A0nchez-Cid

http://books.google.es/books?id=kHK9P5i5ePEC&pg=PA5&lpg=PA5&dq=Enric+S%C3%A0nchez-Cid&source=bl&ots=QRtv-YWtqa&sig=QCUrNCM7EDUduKVGatUMymryOIo&hl=en&sa=X&ei=iW1PVIO6Lc7raKTvgMgO&ved=0CDAQ6AEwAzgK#v=onepage&q=Enric%20S%C3%A0nchez-Cid&f=false

En la llengua catalana la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica, el seu rol és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

Hi ha coses que cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la  Marededéu, o la cantarella vomitiva de  la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que  el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en  “ estranyes “ circumstàncies"


Que la Marededéu de Bellera ,  elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor, passats llargament més de 300 anys d’esclavatge, allibera el teu poble !!!!  


domingo, 26 de octubre de 2014

COMPANYIA FABRIL DE CARBONS ELÈCTRICS. CASTELLGALÍ. BAGES. CATALUNYA

El conjunt arquitectònic de la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics es troba al barri de Boades, al costat del riu Llobregat, i és visible des de l'autopista Barcelona-Manresa.


La descripció tècnica ens diu que està formada per diferents naus entre les quals destaquen les sis xemeneies de gran alçada que acompanyen les naus de producció i que es corresponen amb els seus respectius forns. Actualment es conserva el complex, però s'ha segregat la titularitat entre diferents propietaris, que han destinat les naus usos industrials de tot tipus, fet que li ha donat un caràcter de parc industrial plenament polivalent.

L'estructura general està formada per naus rectangulars allargades disposades al llarg de dos carrers que es creuen. Les naus són de maó amb finestrals d'arc de mig punt rebaixat i seguits a cada costat i amb una decoració senzilla consistent en pilastres als angles que sobresurten de la teulada a manera de pinacles. Les naus tenen teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a les façanes més estretes. Generalment aquestes façanes són de grans finestrals de vidre entre pilastres de maó. La majoria s'han modificat en ser destinades a nous usos. Destaquen també a més de les xemeneies, la casa principal que segueix l'estructura característica de les cases destinades a oficines de les colònies industrials: planta quadrada amb teulada a quatre vessants i remada per una torre lluernari, de planta i dos pisos, amb les façanes simètriques amb tres obertures per planta.


Al Llobregat hi ha una resclosa que desvia l'aigua a un canal que discorre per sota d'algunes naus fins a desembocar altra vegada al riu, generant el salt una força de 100 CV

Ens agradarà saber les dades del mestre d'obres i/o arquitecte a l' email coneixercatalunya@gmail.com

Llegiem quan a la història de la "Fàbrica de Carburos Eléctricos" , que va ser fundada l'any 1898 per Climent Asols i Bovet. Fou la primera empresa de l'Estat dedicada a la producció d'elèctrodes de carbó per a l'enllumenat públic d'electricitat essent una empresa pionera i única a Catalunya. Destacà des dels seus inicis per una marcada activitat exportadora, en subministrar barretes de carbó per a la il·luminació de fanals de ciutats com París, Berlín, Nova York, Boston, Xicago o Sidney. En els seus inicis s'anomenava Carbons Asols i va guanyar el Diploma d'Honor a la Gran Exposició General de Manresa el 1901. Amb el temps va ser transformada en la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics. A Climent Asols el van succeir a la seva mort el 1910, Francesc Claret i Reguant, posteriorment els seus fills Josep i Manuel Claret i Asols, més recentment Josep M. Claret i Abarca; els nostres dies Josep Alfons Claret Oriol-Cortada.

La Companyia Fabril de Carbons Elèctrics va ser una de les fàbriques més modernes del país pel que fa a la seva avançada tecnologia: la seva maquinària era construïda a Berlín, en els importants tallers de Magdebourg i Nuremberg. Disposava d'una bateria de forns que suportaven grans temperatures, construïts amb material refractari provinent de les mines de Schavandorf, en aquella època una de les millors del món. Aprofitava la força hidràulica del riu Llobregat per la producció. La seva producció experimentà un gran impuls arran de la posició espanyola de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial. Amb l'aparició de les làmpades de vapor de mercuri o sodi d'alta pressió, la producció anà minvant, tot i que posteriorment es va seguir produint elèctrodes, carbons per escombretes, grafit i focus incandescents. Entre altres coses, va fabricar els raigs lluminosos de Montjuïc encesos per l'Exposició Universal del 1929. Va deixar de funcionar el 1992 tot i que actualment segueix utilitzant-se amb ús fabril però amb altres productes i ús polivalent, ja que va ser segregada i venuda a diferents propietaris. Com a data curiosa assenyalar que en una de les naus es guardaven fanals i globus de les principals ciutats del món que servien per provar les barretes de carbó destinades a la il·luminació incandescent de les vies públiques de grans ciutats europees.

L'accés a Boades es fa des de Sant Vicenç de Castellet per accedir a la Torre del Breny, i al punt on conflueixen el Cardener i el Llobregat, i des de la carretera que uneix Sant Vicenç amb el Pont de Vilomara trobareu un trencall a l'esquerra que us portarà fins a la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics Fàbrica, a l'Exedra, i al Sepulcre de Boades, monuments tots ells sense senyalització i en un estat d'absoluta precarietat.


viernes, 24 de octubre de 2014

EL MONESTIR DE SANT BENET. MARGANELL. BAGES. CATALUNYA

El conjunt del monestir fou construït el 1954 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993) .

L'església fou bastida l'any 1987 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925) fill de Lluís Bonet i Garí.

L'Abadia de Sant Benet és fruit de la fusió dels convents de Santa Clara de Barcelona i Sant Benet de Mataró, després d'una estada provisional al cenobi de Santa Cecília, s'instal·laren al nou edifici l'any 1954.


Retratava al Josep Olivé Escarré, amb les darreres llums de la tarda, davant del campanar situat al costat de l'església de Sant Benet, la descripció tècnica ens diu que és de planta quadrada, que té set pisos i coberta a quatre vessants. S'hi poden distingir dues parts: un primer cos, força sòlid i ferm, i un segon caracteritzat per les obertures, que li donen major lleugeresa. El primer cos solament presenta tres finestres de mig punt a la cara sud-est i una altra al sud-oest. L'aparell en algunes parts és força irregular i en d'altres els carreus són petits, regulars i ben disposats en filades. El segon cos està estructurat en tres pisos, separats per frisos, amb tres finestres de mig punt en degradació en cada una de les quatre cares i en cadascun dels pisos. El material constructiu emprat és la pedra, que contrasta amb el totxo de l'església.

El topònim Marganell deriva de la planta gramínia, coneguda com a 'marga o margall', pròpia d'aquestes terres de secà, amb un baix aprofitament agrícola.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

SANT BARTOMEU DE LA VALLDAN. BERGA. BERGUEDÀ.

A prop de Berga, com una de les millors referències per fer petites caminades per l’entorn, tenim l’església de Sant Bartomeu de la Valldan.

La Valldan, era un antic terme municipal incorporat a Berga l’any 1963. Antigament el formava un nucli de població situat entre l’Hostal del Bou, on es reunia l’Ajuntament, l’entorn de Sant Bartomeu i diverses masies disseminades.

L’església de Sant Bartomeu és situada dins l’antic terme del castell de Madrona en els límits del castell d’Avià, dins el comtat de Berga. Fou possiblement una capella dependent de l’església parroquial de Sant Pere de Madrona, de la qual era sufragània al segle XVIII. L’església era parroquial al segle XIX i tenia com a sufragània la parròquia de Sant Pere de Madrona de la qual havia depès anteriorment.

Les notícies històriques són poques, i trobàvem que l''església de Sant Bartomeu de la Valldan va ser beneïda el 24 d’agost del 1607.

Documents del segle XVI parlen del “camí ral”, on es trobava l’església de Sant Salvador de Monterrot, romànica del segle XIII, en estat ruïnós. Quan es refà l’església, canvia el nom pel de Sant Bartomeu de la Valldan i comença a exercir funcions parroquials.


L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan és d’origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l’absis, absorbit per altres construccions (la rectoria) d'època moderna.

Només ha conservat com a romàniques les dues parets laterals, és una construcció d'una sola nau coberta amb volta apuntada i amb l'interior totalment enguixat.


El parament del mur és de carreus de pedra ben escairats i disposats en fileres. Al mur de migjorn trobem una porta d'arc de mig punt tapiada i una finestra de doble esqueixada.


La porta d'accés a l'església és al mur de ponent , en un arc de mig punt adovellat amb dos arcs de degradació coberts amb una arquivolta.

Pel que fa el seu exterior, està coberta a dues aigües amb teula àrab. No té gaires obertures. Destaca, als peus de l'església, una torre campanar de secció quadrada, molt possiblement, posterior en el temps.

Al llarg dels segles XVI al XVIII, s'hi varen fer reformes significatives, obertura de la nova porta i l’anul·lació de l’absis. L’any 1943 i el 1965 fou restaurada, i si va afegir el campanar de maons.

Al seu costat hi ha el cementiri.

Sant Bartomeu de la Valldan està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.



Fotografia: Maria Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EL PONT GÒTIC DE CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

Hem escrit en força ocasions del terme de Castellbell i el Vilar, vegeu una relació feta a corre-cuita:

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/06/can-forrellat-castellbell-i-el-vilar.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/03/sant-jaume-dit-de-marganell-en-terme-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/sant-vicenc-de-castellbell-prop-del.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/07/santa-maria-del-vilar-terme-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/03/esglesia-de-la-sagrada-familia-de-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/03/sant-cristofol-castellbell-bages.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2013/06/la-desconeguda-casa-de-joan-vial-la.html

El Genís Frontera i Vila, Tècnic de l'Àrea de Serveis a les persones de l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, em feia arribar la següent informació:

Juan Vial Solsona , lliurava l'ànima al Senyor , un dia del mes de Gener de l'any 1915.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1903/06/25/pagina-5/33343844/pdf.html?search=Juan%20Vial%20Solsona

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/esglesies-anonimes-castellbell-i-el.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/03/la-torre-del-amo-de-la-colonia-bures.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/10/el-cafe-bures-castellbell-i-el-vilar.html

Del Pont Gòtic no sabia trobar res, malgrat que la memòria en diu que hi ha un text amb imatges en blanc i negre cedides pel Brogit, en tot cas aprofitava per retratar al Josep Olivé Escarré davant d'aquesta infraestructura que té la forma dels tradicionalment anomenats "d'esquena d'ase". El parament exterior és molt homogeni i ben treballat, fet amb carreus de gres. Algunes parts, però, han estat refetes amb còdols i morter de calç. Està estructurat en quatre arcades d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. La més ampla té 30 metres. I és la que sosté la clau del pont. Les arcades descansen sobre tres pilars de secció quadrangular i presenten els carcanyols cecs. Cada pilar té adossat, aigües amunt, un tallamar rectangular i , aigües avall, un esperó també rectangular. La caixa del pont té una amplada de 3,55 metres , amb dos ampits d'uns 40 centímetres.


Les dades històriques recollides a la fitxa tècnica ens diuen que aquest pot fou construït per Bernat de Sa Rocha, senyor de Castellbell, l'any 1452. se sap que al segle XVI el pont era molt transitat i que es cobrava peatge per travessar-lo. Els que eren sorpresos sense pagar se'ls sancionava. El pont no ha sofert transformacions profundes al llarg del temps i manté les característiques originàries de l'època medieval en què fou erigit. Amb tot, al segle XVII, es construí un paviment nou a la caixa; al segle XVIII és reféu el primer arc, es reparà el pilar on descansava aquest arc i es construí un nou paviment. És possible que aquesta reconstrucció coincidís amb l'incendi intencionat del Castell de Castellbell, que el 1719 va provocar el seu propietari, J. Amat i Planella, per impedir que els "Miquelets" francesos se n'apoderessin. Al segle XIX s'hi feren noves obres que coincidiren amb la fundació de la fàbrica Burés (1874). Entre els anys 1984-87 el pont ha estat restaurat.

M'expliquen - potser és orgull de poble - que ha resistit tots els embats del Llobregat, cosa que no han fet els altres ponts més moderns.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

EL CAFÈ BURÉS. CASTELLBELL I EL VILAR

Llegia que començaven les obres l'any 1925 i s'acabaven l'any 1934, o sia que començaven sota la fèrula del primer feixisme, i acollien l'alegria - breu - del parèntesis de llibertat que va representar la II República Española.


El comentari relatiu al seu autor ' el propi arquitecte d'indústries Burés' , en fa venir al cap l'estat d'estultícia a que ens conduia el sistema paternalista de les colònies; l'arquitecte perd la seva identitat com a persona, potser pel fet que treballa de forma exclusiva per Industries Burès.

Ens agradarà tenir notcia del nom i cognoms , i la data de naixement i traspàs d'aquest excel·lent tècnic, a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIES ANÒNIMES A CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

Retratava un 'espai' sense cap indicació que faci pensat en un centre de culte catòlic, al costat del CAFÈ BURÉS.



M'explica un veí que s'hi duen a terme cerimònies litúrgiques.

Ho corroboren les dades del Bisbat de Vic:

CASTELLBELL - SANT VICENÇ i SANT CRISTÒFOL

Burés, 26, baixos 2a. - 08296 CASTELLBELL I EL VILAR - Tel. 93 834 01 13
Rector: Llic. Joan Farràs (1959)

Ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte.

Feia idèntica tasca amb l'església innominada que s'aixeca al costat del Cap de Castellbell i el Vilar, de la que ens diu el Bisbat de Vic:


EL VILAR - SANTA MARIA

Rosa d’Abril. Rectoria Vilar 08296 CASTELLBELL I EL VILAR - Tel. 93 834 01 62 - 675 05 99 79
parroquiasantamariadelvilar@yahoo.es
Rector moderador: P. Josep Morros, SchP (2014)
Rector: Llic. F. Xavier Bisbal (2014)
Vicari: Mn. Sylvain Panu (2014)

En aquesta ocasió entenc que l'advocació és la mateixa que la de l'església que s'alça dalt del turó del Vilar

Ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte.

miércoles, 22 de octubre de 2014

CAN PEDROL I/O PEDREROL DE BAIX. CASTELLBISBAL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Hom pensa que el mas de Can Pedrerol té uns orígens medievals. l'actual edifici però, és una masia del segle XVII, amb reformes practicades entre els anysl 1900 i el 1902.


Retratava al Josep Olivé Escarré en un pla general en què apareix a la dreta l'ermita de Sant Quintí , documentada des del segle XII, moment en el qual es troba un escrit en què el bisbe de Barcelona, s'assabenta que el comte rei Ramon Berenguer IV s'havia venut un tros del terme de Sant Quintí (1137), pertanyent a vil·la de Sant Quintí. RUIZ (1998: 133). Aquest esment a la Vil·la de Sant Quintí podria ser interpretat o bé com l'existència d'un petit grup de cases al voltant de l'església que podria haver desaparegut quedant només el mas de Can Pedrerol, o bé com la presència de restes encara visibles de l'antiga vil·la romana. El mas de Can Pedrerol continua estant present com un dels principals masos de Castellbisbal al llarg de l'Edat Mitjana i Moderna. El nom original podria haver estat el de Pedrol, així, al cens parroquial del 1573 apareixen com a propietaris Miquel Pedrol, que és batlle de la parròquia, la seva esposa Beneta, i el seu fill Pere. El 1600 apareixen vivint Pere Pedrol i la seva esposa Gabriela, la seva mare Beneta, Antoni Pedrol, Montserrat Pedrol, Miquel Pedrol, Antoni Pedrol Antic Pedrol, Francesc Pedrol i Joan Benya, bover. RUIZ (1998:162). Altre testimoni apareix l'any 1610, moment de la signatura del contracte de fabricació del retaule major de Sant Vicenç, on apareix signant en nom del poble de Castellbisbal Pere Pedrol, que tot sembla indicar seria el propietari del mas. RUIZ (1998: 105). En el cens efectuat el 1752 pel senyor de Castellbisbal, consta el nom de Miquel Pedrerol com a propietari de la casa. Segurament per motius matrimonials el nom de la família canvià passant a ser Gomis. El 1851 el propietari era Pau Agustí Gomis, que es dedicava al comerç i residia a Barcelona. A començaments del segle XX, l'arquitecte Antoni Maria Gallissà I Poqué (1861-1903), deixeble d'Elies Rogent, condeixeble de Gaudí, que havia treballat amb Doménech I Montaner, va fer reformes a la casa aplicant l'estil modernista a la façana. A tocar de la casa aprofità per construir un celler utilitzant l'arc catenàri MATEU (1992:52). Aquest període coincideix amb el moment de màxim esplendor econòmic de la casa, fruit del conreu i l'explotació intensiva de l'horta i la vinya als entorns de la casa. Aquestes terres eren conreades per una brigada de treballadors assalariats al servei de la casa, procedents sobretot de les poblacions del Papiol i Martorell. Els descendents de la família Gomis han continuat mantenint la casa, conservant els elements arquitectònics característics. Actualment mantenen encara el costum de celebrar l'aplec de Sant Quintí (31 d'octubre) , si bé ha estat traslladat al dia del Pilar per raons de calendari. Aquest dia les portes de la capella de Sant Quintí es troben obertes a tothom celebrant una missa pública i celebrant un petit convit entorn de la casa. Aquest costum fou inaugurat per la besàvia dels actuals propietaris, que el dia de Sant Quintí acostumava a oferir menjar a les persones més necessitades. Les persones assistents a l'aplec procedeixen en bona part de les veïnes poblacions del Papiol i Martorell.


Els entorns de la casa han estat transformats de manera molt important durant les darreres dècades del segle XX, convertint-se en un nus de comunicacions i en àrea de sòl industrial. Fins al 1980 es mantingué la producció de vi.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DEL COMTE MANUEL DUBLAYZE, DITA ARA EL PEDREDROL DE DALT. CASTELLBISBAL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava aquest conjunt d'edificis - que més enllà del nom, res tenen en comú a la casa dita Pedrerol de Baix -; la descripció tècnica ens diu que són de planta rectangular, coberts a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. La planta es divideix en tres crugies que s'unifiquen amb una façana principal sobreposada feta amb formes ondulades d'estil barroc. Dels tres cossos o crugies, el central és de major alçada i es cobreix a dues aigües, mentre el que els laterals són d'alçada inferior i es cobreixen amb una teulada inclinada. Compta amb planta baixa, primer pis, segon pis i golfes. La façana principal es troba orientada a migdia i és simètrica amb obertures que van disminuint la seva dimensió a cada alçada. Aquesta façana compta amb un coronament format per una motllura arrodonida i peces de terracota a cada extrem de les crugies i a la part superior de la crugia central. Al costat est s'obre una galeria amb arcs rodons i a la banda oest una capella dedicada a Santa Rita, que du la data de 1774.



L'accés a l'edifici es realitza per un portal centrat a la planta baixa acabat amb un arc rebaixat, del qual es conserven les fulles de fusta i els llistons de la tarja. A banda i banda es completa amb una finestra per banda, Al nivell de primer pis, segon pis i golfes, les obertures es corresponen amb les de la planta baixa, i destaca un balcó central al primer pis, situat sobre el portal d'accés, i dues finestres balconeres a banda i banda, sobre les finestres de la planta baixa. Pel que fa al segon pis, les obertures es converteixen en finestres, rectangular la central i quadrangulars les laterals. Quant a les golfes, només es compta amb un finestró acabat en punt rodó. La majoria de les obertures es troben en l'actualitat tapiades. Adossat a la capella, per la façana de ponent, s'adossa un cos quadrangular cobert a dues aigües i de planta baixa, obert amb una porta metàl·lica. Es tracta d'un cos de recent construcció destinat a magatzem. A continuació , hi ha un nou cos, de maó molt malmès. La façana posterior de la casa presenta poques obertures i la majoria d'elles tapiades, el propietari actual és l'Ajuntament de Castellbisbal.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA. LA GARROTXA. GIRONA.CATALUNYA

La Maria Mayans Font retratava l'antiga església parroquial de Castellfollit de la Roca, situada al caire del cingle basàltic.


La primera vegada que es troba citada documentalment és a mitjans del segle XIV amb les paraules "ecclesia de Castrofollito suffraganea". Per tant no era l'únic edifici religiós de la vila: "capella castri sancti Salvatoris de Castrofollito in parrochia sancti Petri de Monteacuto". A Castellfollit hi havia dues esglésies, una parroquial i l'altra, del castell de Sant Salvador. De tota manera, malgrat que no existeixi documentació més reculada, l'església "vella" fou bastida a finals del segle XI o principis del XII. En el decurs del temps va alternant advocació entre Sant Salvador i la Trinitat. L'any 1691 l'església disposava dels següents altars: Altar Major, altar de Nostra Senyora de la Pietat, el de Sant Joan Baptista, el de Sant Joan Evangelista, el de Sant Eloi, el de Nostra Senyora del Roser i el del Santíssim. L'any 1700 el bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí (Barcelona, ? - Girona, 24 de maig de 1720), que en la Guerra de Successió prengué partit pel bàndol filipista i del 1705 al 1711 estigué exiliat a Perpinyà, troba l'església molt destruïda pels soldats del rei de França. L'església de Sant Salvador es va mantenir en culte fins a l'any 1936, data en què fou cremada, produint-se l'esfondrament del sostre.

Una vegada acabada la Guerra, es decidí construir una nova església a la part nova del poble i s'abandonà l'antic edifici. A mitjans dels anys 80, per iniciativa dels veïns, es va recuperar l'antiga església com a centre cultural. La restauració ha estat molt encertada,i s'ha combinat el vidre, el ferro, i la pedra original.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

TOMBES VIOLADES.

Retratava les runes de Sant Andreu de Bellveí, o de Calders, i advertia una tomba oberta.


Feia idèntica tasca davant l'església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars.


Sovint em pregunto; perquè hi ha persones que gaudeixen fent malbé el Patrimoni de tothom?. Perquè arriben fins aquest nivell de baixesa moral?.

No trobo - tampoc aquí - la resposta o respostes.

Potser el fet que 'tradicionalment' s'hagi atorgat un tracte 'especial' als delinqüents de ' coll blanc' al REINO DE ESPAÑA - des de la mateixa Casa Real, al Gobierno, Parlamento, Autonomies, Diputacioness, Ayuntamientos, Empreses e Institucions participades ,... els exemples són dissortadament quasi infinits - fa que les agressions al Patrimoni històric, al que uns o altres consideren ' sagrat' i/o 'venerable' sovintegin cada vegada més; no deixa de ser una hipòtesis que podeu comentar a l'email coneixercatalunya@gmail.com

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 21 de octubre de 2014

MAS CRUPELL. CASTELLAR DEL VALLÈS.

Retratava la façana de la casa del carrer Centre, 33, vestigi encara d'una edificació de caràcter rural situada en el nucli a partir del qual s'anà formant el poble de Castellar del Vallès.


L'edifici és de planta rectangular amb teulada a doble vessant i el carener paral·lel a la façana principal. Té una gran porta d'entrada, de considerables dimensions si es té en compte l'estretor de la façana i la poca alçada de la casa. Aquesta està decorada amb grans dovelles, a la clau hi ha un petit relleu geomètric i a les dovelles que hi ha per sobre de les dovelles d'arrencada hi ha uns petits caps.

Sobre la porta hi ha una petita finestra amb un ampit de pedra sobresortint i a la llinda hi ha esculpit un arc conopial. Destaca també les dimensions del ràfec, amb decoració geomètrica.

La Plaça Vella, que es correspon amb l'antiga era del Mas Crupell, era l'indret on es reunien els veïns, convocats al toc de la campana per escollir síndics i altres assumptes.

lunes, 20 de octubre de 2014

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT PERE I SANT FERMI DE RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Portava al Josep Olivé Escarré fins al temple que va tenir funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l'església nova, des d'aquella data l'edifici a patir alhora l'espoli i l'abandó sistemàtic, de forma que el podem qualificar de 'runam esfereïdor'.






La descripció tècnica ens diu; església formada per dues naus, molt modificades en diferents èpoques: la septentrional és del segle XII, la meridional dels segles X i XI. Aquesta era la primitiva església amb una estructura del segle X i murs regruixats el segle XI. Fou ampliada el segle XII amb una nau adossada al mur de tramuntana, de manera que aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l'antiga com a capella lateral. El conjunt fou molt modificat al llarg dels segles: s'afegiren arcs de comunicació entre les dues naus, la construcció d'un campanar romànic posteriorment enderrocat, sobre la capçalera del temple antic, tancament de portades antigues i finalment, el segle XVIII, afegit d'un cor als peus de l'edifici dels segles X-XI i substitució de l'absis romànic del segle XII per un presbiteri quadrangular coronat per una espadanya. Al voltant de l'església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l'església documentada el 951. Campanar Dins les etapes constructives de l'església vella de sant Pere i Sant Fermí, el campanar és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l'absis comença el campanar d'espadanya. A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d'arc de mig punt, on se situarien les campanes. A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular. El parament, amb restes d'arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar.

És dolorós assumir - una vegada i una altra - la victòria de les tesis del Ministerio de Incultura y Odio Racial, que compta amb la col·laboració activa o passiva de les Administracions, i de l'església catòlica; tenim ' fair play' - fa tres-cents anys que el practiquem - però m'agradaria més haver conservat el Patrimoni Històric i Cultural de Catalunya, que és sens dubte l'ùnic actiu amb erl que podem comptar.

Oh, que cansat n'estic de la meva; covarda, vella, tan salvatge terra!.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Continuarem fidels per sempre més, al servei d'aquest poble!>

CAPELLA DEL SANT CRIST. APARTAMENTS ' EL TORREÓN'. GAVÀ. LLOBREGAT JUSSÀ.

L'Antoni Calvo Uribe, publicava una fotografia de la dita 'Capella del Sant Crist', que es troba dins de la propietat dels Apartaments "El Torreón", que havien estat abans restaurant i banys "El Torreón", al terme de Gavà, a la Comarca del Llobregat jussà.


No trobava cap dada d'aquesta esglesiola de la qual en demanaré informació a l'arxiu Gavin.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DEL FAI. BIGUES I RIELLS. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

L'Antoni Calvo Uribe publica unes fotografies d'aquesta església de nau única, amb absis semicircular, que va ser la primera de la qual tenim notícia a la comarca, ja que va tenir vida pròpia fins a mitjans del segle IV., amb el pas dels segles va anar perdent importància, i l'any 1413 va perdre la "parroquialitat" que va passar a mans de l'església del monestir de Sant Miquel del Fai. En un document del 878 apareix citada: "sancti martini situm in rivo tenesi". Pel cartulari de Sant Cugat sabem que l'ermita en va formar part durant molt de temps. Es va tancar definitivament l'any 1936.


La descripció tècnica ens diu; l'actual església és una reedificació dels segles XIII que aprofita la planta i part dels murs anteriors. Coberta amb una volta apuntada que està descentrada, recoberta de guix. A l'exterior es veu coberta a doble vessant amb teules. La porta es situa a migdia. Hi ha una finestra en forma de creu al mur de ponent. Del campanar d'espadanya només en queden restes. Hi havia un gran quadre o tela de Sant Martí del segle XIV que es conserva a Barcelona.

Queda dins del recinte de Sant Miquel del Fai, i només és visitable previ pagament de l'entrada a aquest complex d'oci 'històric'.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 19 de octubre de 2014

COVA DE CAN COTIS. RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré en un indret de Rellinars del que l'enciclopèdia Catalana ens diu ; prop de la masia de Can Cotis hi ha la cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica.


Demanarem informació a l'Arxiu Gavin.

La Generalitat de Barcelona en relació al topònim Rellinars ens diu; en la documentació antiga Rio Linars (segle XII) 'riu on hi havia conreu de lli'.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASANOVA DE L'OBAC I LA CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA. TERRASSA. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

La Casa Nova de l'Obac' al terme de Terrassa, és la representació de l'enriquiment de la família Ubach amb les exportacions a Amèrica de vins i aiguardents.


La construcció va durar entre els anys 1786 i el 1811 i va estar dirigida per l'arquitecte italià Domenico Bagutti (* 1760 a Rovio , † 1837 ), el mateix que també va fer el Laberint d'Horta a Barcelona.

La Casa Nova no segueix l'estil dels masos tradicionals de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. L'edifici és de planta rectangular, amb tres pisos d'alçada, i un cobert de teula de quatre aiguavessos.

No tenim dades de l'autoria i antiguitat de la Capella de Sant Antoni de Pàdua, i ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Demanava al Centre d'Informació si tenien coneixement de l'advocació de la Capella de la Casa Vella, i no sabien donar-m'en raó, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

http://trailsantllorenc.blogspot.com.es/2012/09/les-masies-de-sant-llorenc-del-munt-i.html#.VEOnH_msXfL


Em calia retratar l'interior de la Capella de Sant Antoni de Pàdua, recolzant la màquina al damunt d'un vidre polsos, demanaré l'ajuda de l'Arxiu Gavin.

LA DESCONEGUDA CAPELLA DE SANT PERE. LA FLORESTA. SANT CUGAT.

L'Antoni Calvo Uribe, retratava la Capella de Sant Pere, a la Floresta [ Sant Cugat ] de la que només trobava:


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1931/07/18/pagina-10/33175344/pdf.html

Capella, té segons el Diccionari Català, el sentit d' església petita; no és certament aquest el cas de la mal dita Capella de Sant Pere de la Floresta, població que depèn de Sant Cugat del Vallès.


No trobem cap explicació al fet que no disposi Sant Cugat del Vallès d'un Catàleg de Patrimoni en línia, però, ens agradarà saber - si n'hi ha - les raons perquè això succeeixi a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com del seu promotor o promotors, i del mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte.

El desconeixement del Patrimoni Històric de Catalunya, és una de les més arrelades tradicions del Ministerio de Incultura y Odio Racial, amb la col·laboració activa i/o passiva de les Administracions Civils, i fins de la mateixa Església.

sábado, 18 de octubre de 2014

SANTUARI DE LA MISERICÒRDIA DE CANET DE MAR. EL MARESME. CATALUNYA

Rebia un e.mail del Centre d'Estudis Canetencs, en el que en relació al Santuari de la Misericòrdia d'aquesta Vila del Maresme, em diuen;

Benvolgut Sr. Mora;

Som el Centre d'Estudis Canetencs, potser ens recordarà perquè fa cert temps li vam enviar algun comentari referent a la Capella de l'Hospital Guillem Mas / de la Divina Pastora de Canet de Mar.

Aquesta setmana vam localitzar a través de la web: Relats en Català un escrit sobre el Santuari de la Misericòrdia del nostre poble. L'enllaç és el següent:

http://relatsencatala.cat/relat/santuari-de-la-marededeu-de-la-misericordia-de-canet-de-mar-el-maresme/1046362

Veiem que hi ha algun error històric a l'escrit. Per tal de fer-li arribar les esmenes, preferim copiar-li l'escrit i marcar-li amb altre color els comentaris i correccions (color blau).

"Em cridava molt l’atenció l’esvelt edifici de planta rectangular del Santuari de la marededéu de la Misericòrdia de Canet de Mar amb dos campanars; la façana és neogòtica, i s’observen al llarg de la fàbrica els contraforts i l'absis.

La devoció a la Verge de la Misericòrdia està documentada des del 1520 (no és el 1520 sinó el 1660, poc després del pas de la pesta bubònica (1652-1654) per la nostra població) ,en aquells es va fer portar des de Trieste (Itàlia) una imatge mariana (la llegenda diu que un mariner de Canet va portar la primera imatge, però tot queda en llegenda. Segons les nostres indagacions, la primera imatge venerada com a Verge de la Misericòrdia a mitjans de segle XVII, era la reconversió d'una antiga imatge d'una Verge del Roser - inclús portava un nen Jesús-. Ara bé, si aquesta primitiva Verge del Roser va ser la portada de Trieste, això no ho sabem pas!!) que va presidir l'església nova que es va bastir a la vil·la el 1591. (És cert que a Canet l'any 1591 es va iniciar les obres de construcció del 2on Temple Parroquial, que és l'actual - Església Parroquial de Sant Pere, Sant Pau i Sant Benet-. El 1er datava del 1461, - església Parroquial de Sant Pere i Sant Pau - i era davant mateix de les escales d'accés a l'actual Santuari de la Misericòrdia. Quan uns quants anys després del 1591 es va consagrar el nou temple parroquial, el Bisbe va prohibir treure cap imatge ni sant del vell temple, per tant fins ben bé a principis del s. XVIII qui presidien l'antic temple eren les imatges de Sant Pere i Sant Pau, i la veneració de la imatge de la Verge de la Misericòrdia es feia en un retaule lateral de la nau. I no va ser fins a la segona dècada del 1700 quan gràcies a l'esforç del Paborde de l'ermita (capellà encarregat de l'edifici), que es deia Mossèn Marià Martínes, va impulsar unes reformes de l'antic temple, i la realització d'un nou retaule, aquest sí, presidit per l'antiga i petita imatge de la Verge de la Misericòrdia (la reconvertida d'una Verge del Roser). I pocs anys després, l'any 1732, es van beneir una nova imatge, obra de l'escultor barceloní Josep Font, seguint les indicacions i traces de la Sra. Madrona Clarina. Aquesta és la famosa imatge de la Verge de la Misericòrdia (imatge barroca) que, juntament amb l'antiga imatge petita, es van traslladar l'any 1857 al nou Santuari i ambdues es van perdre amb l'incendi de la Guerra Civil.)

Un segle i escaig més tard, l'any 1703, la Misericòrdia, esdevingué santuari i ermita, moment en que va ser proclamada la patrona del poble; l’any 1732 s’entronitzà una nova imatge. (Tot i que l'any 1853-1857 es realitzés l'imponent temple actual, encara l'hem d'anomenar ermita, i no és fins a l'any 1907 quan podrem parlar de Santuari. Això és degut al fet que l'any 1907 gràcies a l'autorització del Vaticà, el Bisbe de Girona, Francesc de Pol, va coronar canònicament la imatge. Per tant a partir d'aleshores ja es coneix el temple com a Santuari.)


L'actual edifici va ser alçat el 1853 per l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó (Vic, 1812 – Barcelona, 1867), és una de les primeres obres d'estil neogòtic construïdes a Catalunya
(Gran part del cost de la construcció va ser sufragada per donacions de canetencs residents a l'illa de Cuba, d'entre elles un gran llegat testamentari de Carles Pasqual i Puig)

Té una sola nau, de planta rectangular. La porta té arquivoltes ogivals i una rosassa estrellada al timpà. Damunt la porta s'alça un cos triangular que s'eleva frontalment sobre la nau, flanquejat per dos gruixuts pinacles.

L’espai interior va patir danys molt seriosos en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, el foc va afectar tota l’ornamentació de fusta, les pintures, la coberta i la imatge barroca de la verge. (Quan s'inaugurà el nou temple l'any 1857, només es trobava decorat el Cambril, amb pintures dels artistes barcelonins Ribó i Milapeix. El marbre del presbiteri era de Coín (Malaga), i el del cambril era de Carrara. No va ser fins a l'any 1881 quan es pogué portar a terme la decoració integra de la nau, la decoració dels paraments, i els quadres de fusta del presbiteri van anar a càrrec del pintor vigatà García Robles, el mateix Ribó del 1857 va pintar dos grans quadres allargats (un a cada costat de la nau, just sota els dos grans rosetons), en una es representava les obres de misericòrdia (donar aliment a l'afamat, enterrar als morts, visitar als malalts.....) i en l'altre els peregrins visitant la Verge. També dir-li que a cada columna del presbiteri hi havia unes imatges de personatges de l'antic testament, i al costat de l'altar hi havia dos àngels pregant, tot obra de Venanci Vallmitjana).

La imatge destruïda – de la que ens agradarà veure’n alguna fotografia – ens expliquen que fou reproduïda un cop passat el conflicte bèl·lic. A les Advocacions homònimes de Reus, i Moià, la verge és portadora de l’Infant. (Després de la guerra es va fer una nova imatge, pagada pel canetenc Jaume Llorens (en oferiment a una prometença de salvar la vida durant la guerra), i realitzada per l'escultor LLuís Agullol).

Entre 1997 i 2001 es van fer les pintures , que recorden les que hi havia al temple; enlloc s’esmenta el nom de l’artista, ( els pintors, que l'any 2013 també van repintar majoritàriament el cambril, van ser la família Musach, de la població de Centelles) del que també ens agradarà tenir-ne informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Annexa a l'església hi ha una casa de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües, destinada avui al servei del santuari, i que devia ser la casa dels ermitans, i/o del prevere resident" (Correcte, és coneguda per "la casa dels ermitans". Es va construir uns quants anys després del temple, l'any 1866).

Adjuntem en aquest correu una imatge de la Verge (barroca) que es va perdre el juliol del 1936.


Esperant ser-li d'utilitat, i restant a la seva disposició.

Rebi una cordial salutació.

Atentament;

Centre d'Estudis Canetencs
i en el seu nom: Sergi Alcalde, membre de Junta del CEC

Centre d'Estudis Canetencs
Casa Museu Domènech i Montaner - c/ Saüc nº 2 (Baixos)
(08360) - Canet de Mar (Barcelona)
www.centreestudiscanetencs.org
centreestudiscanetencs@gmail.com

Les nostres fonts habitualment són les de Patrimoni Gencat i/o les de Catàleg de Patrimoni en aquelles poblacions que en disposen.

Ho publiquem de forma íntegra, amb la nostra gratitud al Centre d'Estudis Canetencs.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE LA DEGOLLACIÓ DE SANT JOAN BAPTISTA. EL MUNTANYÀ. SEVA. OSONA. CATALUNYA

La Nuria Bernabeu Mira, publicava una imatge de la capella dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista, feta al segle XVIII, de la Masia del Muntanyà.


La masia apareix documentada l'any 1045.

Els hereus posseeixen documentació de principis del segle XI.

El Muntanyà és esmentat en el Cens General de Catalunya del 1626, en els Capbreus i Llevadors del 1736-84, i en el nomenclàtor de la província de Barcelona del 1860.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA GLORIETA VILACLARA DE SANT FELIU SASSERRA. LLUCANÈS. BAGES. CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde retratava l'anomenada ' Glorieta Vilaclara ' a Sant Feliu Sasserra, en terres del Lluçanès, fou aixecada a començaments del segle XX a instàncies de la família Vilaclara després d'haver-se instal·lat al poble, i com la Torre homònima és obra de l'arquitecte Rafel Puig i Puig.


Bernat Puigdollers, recull en relació a la raó que portava a Rafael Vilaclara i Gibert a aixecar la glorieta fou segons s’explica per tradició familiar, que poc després de construir la torre i haver enllestit el jardí, s’edificà i s’inaugurà la “fàbrica de dalt”, situada molt a prop del jardí. Donat el soroll produït pels telers i la maquinària sembla ser que van decidir construir un espai apartat on poder aïllar-se i gaudir del plaer de la lectura. Així doncs, si prenem com a certa aquesta explicació, hem de trobar l’origen de la glorieta Vilaclara com un espai per a la lectura.

Una altra opció, més lligada al romanticisme i al moviment de la Renaixença, podria venir donada pel passat ocorregut en l’emplaçament on avui es troba l’edifici. El Serrat de les Forques fou l’indret on foren ajusticiades i penjades diverses dones acusades de bruixeria. Aquest fet devia resultar molt atractiu en aquella època, moment d’esplendor de la Renaixença, moment de recuperació de la cultura popular i del passat històric. Per altra banda, no seria estrany, tenint en compte el caràcter profundament religiós del seu propietari, que la construcció d’aquest edifici volgués, en certa mesura, redimir i alhora deixar constància del passat d’aquell serrat. Aquesta idea que avui ens pot semblar estranya no ho era tant a finals del segle XIX i no seria estrany que hi hagués alguna relació directa amb aquest fet. Tot això, però, no són més que hipòtesis.

Quan als elements decoratius que es poden veure en tot el serrat , i que són el penell i una petita creu que corona la porta d’accés al recinte, la creu, encara que discreta, venia imposada pel contracte de compravenda del solar en un dels pactes establerts entre ambdues parts. Així s’expressa en una de les condicions del contracte: D. Rafael Vilaclara, comprador, vendrá obligado a conservar levantada o levantar de nuevo una Cruz en uno de los puntos de la parte mas culminante del “Serrat de las Forcas” comprendido en el trozo de terreno que le ha vendido Juan Vila, en la forma que crea mas conveniente, conforme desde tiempo immemorial existe en el referido punto pudiendo no obstante levantar cualquier edificio o practicar cualesquiera otra clase de obras, mientras no obstruyan el paso para llegar al punto donde exista levantada la dicha Cruz. El penell, segurament dissenyat pel mateix Rafael Puig i Puig, representa a Sant Rafael i Tobies, patró de Rafael Vilaclara. Aquest no és un fet aïllat, ja que a la Capella Fonda, construïda per Rafael Vilaclara i Euras, pare de Rafael Vilaclara i Gibert, també hi és present la figura del seu patró en el vitrall de la rosassa.

La descripció tècnica ens diu; la glorieta Vilaclara està situada al capdamunt del serrat de les Forques dominant el poble de Sant Feliu Sasserra i amb vista als termes municipals de Sant Feliu Sasserra, Oristà i Prats de Lluçanès.

És un edifici de reminiscències modernistes, de petites dimensions (5 x 5 metres aproximadament) i de planta octogonal formada únicament per planta baixa. Les vuit cares de l'edifici presenten la mateixa composició d'una gran finestra amb dos porticons de fusta i emmarcada amb motllures senzilles de color salmó. Sobre les finestres hi ha unes petites obertures per a la ventilació. Només la cara orientada al sud-oest presenta l'accés principal, una porta a la qual s'hi accedeix a partir de sis graons de maó. Cada cara de l'edifici acaba en forma triangular i coronat amb teulada de doble vessant que es reuneixen al centre formant una teulada piramidal de vuit costats. La teulada és, precisament, una de les parts més interessants de l'edifici. Està construïda amb ceràmica vidriada vermella als diferents vessants i blava als careners. La teulada està coronada per un penell de ferro amb unes figures representades (àngels), i presenta la teulada de la façana d'accés coronada per una creu de ferro.

El serrat de les forques, punt d'ubicació de la glorieta Vilaclara, s'ha habilitat com a mirador, ja que des d'aquí es gaudeix d'una bona vista panoràmica.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 17 de octubre de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ. CASTELLBISBAL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Retratrava l'església parroquial de Castellbisbal, situada en un lloc central de la població, com la la seva homonima dita del ' Del Castell ¡ està advocada a a Sant Vicenç, la descripció tècnica ens diu que és un edifici de planta basilical, coberta amb voltes de creueria a l'interior i amb una teulada a doble vessant a l'exterior. Es tracta d'una obra en mur de mamposteria irregular amb les cantonades reforçades per carreus de mida més gran i ben disposats, que ha estat arrebossada posteriorment i pintada en color groc, deixant a la vista les cantonades i els marcs d'algunes obertures. L'orientació de l'edifici guarda la tradició de les esglésies amb l'absis orientat a llevant i la portalada principal a ponent. La capçalera de l'església és poligonal i es cobreix de forma independent amb una coberta vuitavada. A l'exterior mostra grans contraforts, que també han estat arrebossats, deixant a la vista només el seu vèrtex exterior. Aquests contraforts s'escauen sobre les capelles laterals que s'adossen a la nau central, descarregant el pes de la nau central que sobresurt considerablement en alçada respecte a les capelles.


La façana d'accés, a la plaça de l'església i un ull de bou superior són pràcticament els únics elements arquitectònics i decoratius que s'aprecien, donant com a resultat un edifici molt auster i senzill. La porta d'accés és adintellada i destaca, com a únic element decoratiu l'emmarcament en una estructura sobreafegida a la façana, formada per un portal amb dues columnes sobre bases quadrangulars, i un timpà triangular. El timpà es troba ocupat amb una moderna escultura representant el bust fins a mig cos de Sant Vicenç, amb els braços oberts vestit amb túnica, que s'adapta al marc arquitectònic representat pel timpà. El campanar, situat al costat esquerra, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletat.



L'interior de l'església - on no podiem accedir en aquesta ocasió - és fruit de la restauració efectuada a partir de l'any 1939, tot i que conserva de manera força íntegra els elements originals que es pogueren salvar. Interiorment l'església compta amb una nau única flaquejada per capelles a banda i banda. La coberta es realitza amb cinc de trams de volta a quatre vents separats entre si per arcs torals de diafragma. La pedra de la nervadura de les arcades, així com les claus de volta s'aprecia i destaca sobre l'arrebossat i pintura de les parets i voltes del sostre fet en color crema. L'absis es cobreix amb una volta estrellada amb nervadures que recauen sobre el mur de propi absis i finalitzen en culs de llàntia esculpits. Per ordre, de l'absis al cor, les claus de volta representen Sant Vicenç, Sant Pere, Sant Pau, Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista i Sant Miquel Arcàngel. Als peus de l'església, sobre l'entrada s'ubica el cor, aixecat ja al segle XVI, al qual s'accedeix per una escala de cargol situada al cantó nord de l'edifici. El cor recau sobre una volta a quatre vents i es protegeix amb una barana de pedra obrada amb mètopes amb decoració vegetal esculpida que omplen l'espai entre els pilars. La il·luminació interior és força pobre i es realitza mitjançant el rosetó de la façana principal i dos finestrals de volta de mig punt als murs de l'absis. Els murs laterals sobre les capelles no compten amb finestres. Les capelles laterals han canviat diverses vegades les advocacions. Actualment destaquen al cantó nord de l'església les capelles de la Mare de Déu de Montserrat, la el Sant Crist, i la capella del Baptisteri. Al mur de migdia destaquen la Capella del Santíssim i la Immaculada. La Capella del Santíssim, situada a la dreta del presbiteri fou originalment la capella dedicada al Roser. A partir del 1877 fou reformada i ampliada per l'arquitecte Adrià Casademunt Vidal a fi de convertir-la en la capella del Santíssim, sent ornada amb les imatges del Lavatoris de Peus i el Sant Sopar realitzats per l'artista Miquel Carbonell. La decoració interior de les capelles es correspon a altars de factura moderna, que substitueixen als antics. El presbiteri es troba sobre elevat i presidit per una imatge de Crist Ressuscitat feta en bronze obra de l'artista Ricardo Boix Oviedo ( València 1905-1994 ).

Al ' Martiri dels Temples' ( Bisbat de Sant _Feliu de Llobregat ) trobava que Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - idídem, 1951) fou l'arquitecte encarregat de la reconstrucció o reedificació, desprès del conflicte belic que es generava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, amb l'aquiescència explicita de la Jerarquia catòlica, excepció feta del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943). I, Rafael Solanic i Balius (Barcelona 1895 - 1990) escultor, fou l'autor de l'altar Major de Sant vicenç de Castellbisbal.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com