jueves, 28 de noviembre de 2019

SANTA CREU DE LA PLANA. UNA “RESURRECCIÓ” MÉS AL TERME DE SANTA MARIA D’OLÓ. EL MOIANÈS

La primera ‘resurrecció’ va ser la de Sant Miquel d’Oló.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/04/la-resurreccio-de-sant-miquel-dolo.html
https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83044/celler/sant/miquel/olo/incorpora/do/pla/bages
http://onabages.cat/21638/entrevista-a-oriol-garriga-impulsor-del-celler-sant-miquel-dolo
https://dopladebages.com/santmiqueldolo/

Ens deien en la nostra visita a l’església de dalt Vila de Sana Maria d’Oló, que l’Església de la Santa Creu de la Plana, havia estat restaurada, i com cal fer i és de justícia ho anàvem a comprovar.


http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=17188

Santa Creu de la Plana apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló, i el 1166 es documenta una sagrera de Santa Creu que ha de correspondre's amb aquesta església.

El 1175 Pere d'Oló i la seva muller Dolça, senyors del terme, li feren un primer llegat piadós en el seu testament.

Segons dades de l'arxiu de Sant Joan d'Oló apareix documentada el 1413 i 1512.


Al construir-se la nova parroquial de Sant Joan d'Oló a la Plana, entre el 1629-39, l'església de la santa Creu, que tenia la condició de quasi parroquial – l’Església de Sant Joan d’Oló, fins aleshores estava per sota del mas Armenteres - esdevenia sufragània, i passava de facto a tenir la consideració de capella.


En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat lleialtat, fou profanada i quedà sense culte.

Al llarg dels segles ha sofert poques modificacions.

Actualment està sense culte – si més no per part de la secta catòlica – ha estat objecte d’arranjament i presenta un estat òptim. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reforma, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Poseu el Moianès a la vostra agenda.

miércoles, 27 de noviembre de 2019

TORNADA A SANT FELIU DE ROLDORS [ MAL DIT RODORS]. MOIANÈS.

L’havia visitada l’any 2010, en aquella ocasió no hi havia cap estada a l’edifici que acollia la rectoria; tornàvem el 27.11.2019 el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, encara que em costava recordar l’accés - Sant Feliu no s’ha mogut de lloc – aconseguia accedir –hi, tenia el goig de trobar a la Joana que resideix a l’antiga rectoria , amb la que departíem del lloc i la seva història, aviat arribaria el Crhistian amb uns cistells de bolets, i la fèiem petar tots plegats.

Ens oferien la possibilitat e visitar i retratar l’església de San Feliu – cosa que no havíem pogut fer en anteriors ocasions - , i els comunicava que les imatges les compartiria amb la pàgina moianes.net i amb Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)


http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/03/sant-feliu-de-rodors-roldorsmoia-bages.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2015/05/parroquia-de-sant-feliu-de.html

L’any 2015 repetia visita amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=16676

El fet d’accedir a l’edifici em permetia comprovar :

a) Que l’església és força gran, que té planta de creu llatina, i un cor al que s’accedeix des del interior de la casa.





b) Que el campanar – com en el cas de Sant Feliuet de Terrassola – és exempt de l’Església, i devia ser en el seu moment una torre de guaita i bada, fins que s’aixeca i consolida el Castell de Roldors, del que és encara visible el seu setial.


Quan a l’equivoc en relació al nom, us deixo una còpia de l’entrada del diccionari català valència balear : ROLDOR o ROLDÓ m.

Planta coriariàcia de l'espècie Coriaria myrtifolia, arbust molt ramós, de branques quadrangulars i vincladisses, fulles oposades, poc peciolades i ovato-allançades, flors petites verdoses en raïms terminals, i fruit pentagonal, negre i lluent, verinós; les fulles seques i polvoritzades serveixen per a adobar les pells; cast. roldón, emborrachacabras. Per prohibir que no's tragan roldors del present Principat, Const. Cat. 310. Aquells claps d'acàcies y sahuchs..., de roldós y alzinas, Pons Auca 291.


Retratava el que em semblava un escut de família en un dels bancs de l’església, voldria saber a l’email coneixercataunya@gmail.com a qui corresponia, sou pregats d’ajudar-nos en aquesta recerca.


Si teniu l’email de la Joana i/o el Crhistian sou pregats de fer-los arribar aquesta breu crònica.

QUE EN SABEM DE LA MERAVELLOSA PILA BAPTISMAL DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA D’OLÓ?. EL MOIANÈS.

Sovintegen massa els “Error establishing a database connection” a blogscat, ens temem el pitjor; constatat – una vegada mes això – passo a explicar-vos des d’un a plataforma diferent algun detall de la sortida que fèiem el 27.11.2019 :

Anàvem a Santa Maria d’Oló, el Pere Albert Carreño , el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, era un viatge ‘ videre Maria’ a l’església nova, de la que destaquem en aquesta crònica la pila baptismal, obra de Josep Artigas i Basté ( 1909+1976), de la que no en trobava cap referència a l’obra [ PILES BAPTISMALS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX FINS EL XXI: INTERÈS ARTÍSTIC I FUNCIONAL ]
file:///C:/Users/Antoni/Downloads/Joan%20Serra%20TESI%20DOCTORAL_part5.pdf

Fotografia. Juan Navazo Montero

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1976/06/26/pagina-37/33623885/pdf.html?search=%20Josep%20Artigas%20Bast%C3%A9

Josep Artigas i Basté . artífex, membre de la Germandat de Sta. M. de Poblet, 1 germà de les Religioses de la Cia. de Maria, mori ahir dia 25 de juny de 1976, als 67 anys de edat, confortat amb els Sants Sagraments 1 la Benedicció Apostòlica.

(A. C. S.) — Els seus afligits: esposa. María-Teresa Sol Valles; tills, Jgnasi-Maria, Maria-Montserrat, Xavier-Maria, Maria-Teresa, Lluis-Maria 1 Maria-Angela Soler: germana, cunyats. 1 família tota, n assabenten llurs amics i coneguts i els preguen de voler-lo tenir present en les oracions.

L’enterrament serà avul. dia 26. a les onze del mati. a i ‘església aparroquia) de Santa Agnès (carrer Sant Elies, num. 21), on s’oferirà una missa exequial per al , bé de la seva anima, — No s’invita particularment

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=10050

https://research.frick.org/spanish/detail/2303

http://relatsencatala.cat/relat/posem-que-parlo-de-santa-maria-dolo/1048046

https://www.olo.cat/catala/llocs-dinteres/les-esglesies-lesglesia-moderna-dolo.html

Patrimoni Gencat ens diu queEs va començar a construir cap el 1950 i es va beneir el 1963.

És obra de l'arquitecte Manuel Puig i Janer ( Monistrol de Montserrat, 16 de febrer del 1899 + 1965 ) i la decoració corregué a càrrec de Josep Artigues i Basté ( 1909 + 1976) .

http://localmundial.blogspot.com/2019/09/manuel-puig-i-janer-un-arquitecte.html

L'església d'una sola nau, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, amb façana principal encarada a sol ixent. Té la capella del Santíssim adossada, i el campanar separat de l'església i situat al cantó de migdia. En la façana es distingeixen clarament dues parts, determinades per un voladís sobre la porta, de línia quebrada amb funció de porxo. La porta d'accés queda definida per un arc escarser.



Estructuralment hi ha uns nervis oberts cap enfora, de pedra, que sostenen la teulada de ciment armat. En la part superior de la façana s'obren dos vitralls de colors, que són un motiu d'embelliment, així com també un mosaic situat entre els finestrals i sobre la porta. L'absis presenta una forma irregular corbada, estructurat en quatre fileres de finestretes que van del sòcol a la teulada. Les parets són obrades amb totxos, mentre que el sòcol és de pedra. El campanar segueix la mateixa línia que l'església.

Ens agradarà rebre la imatge de Manuel Puig i Janer ( Monistrol de Montserrat, 16 de febrer del 1899 + 1965), i de Josep Artigues i Basté ( 1909 + 1976) a l’email coneixercatalunya@gmail.com i tantes dades com calguin per completar la seva biografia.

Us adoneu que de les persones ‘positives’ per a la humanitat sovint no hi ha informació, i alhora SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, es publiquen dades i més dades de persones irrellevants, estultes i massa sovint corruptes?.

lunes, 25 de noviembre de 2019

SANTA MARIA DE MATADARS. EL PONT DE VILOMARÀ I ROCAFORT. EL BAGES

Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés fins al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, a la comarca del Bages, per retratar l'església de Santa Maria de Matadars a la que s'accedeix des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1229 en direcció a Sant Vicenç de Castellet, a uns 800 metres del nucli del Pont de Vilomara , a l'alçada del punt quilomètric 4, cal entrar a mà esquerra en un carrer senyalitzat que mena a la zona de Santa Maria de Matadars, adjacent a la mateixa carretera.

El conjunt de l'església de Santa Maria de Matadars i la necròpolis adjacent es troben actualment en una zona urbanitzada al sud del nucli del Pont de Vilomara i sobre el marge esquerre del Llobregat.


L'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, anomenada així per trobar-se al costat de la masia del Marquet, consta en l'actualitat de dos elements diacrònics: d'una banda, la capçalera preromànica, formada per una nau de planta rectangular i dues capelles laterals (els dos braços del transsepte), i de l'altra, la nau romànica que tradicionalment s'ha datat del segle XI i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable desviació cap al nord-est. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector es cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya. A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes


Al Parc públic en el que es troba Santa Maria de Matadars, hi ha un arbre magnífic, del que ens agradaria tenir si més no, noticia de la seva espècie a l’email coneixercatalunya@gmail.com .


Continuaríem fent camí fins a l’aiguabarreig on es fonen el Cardener i el Llobregat, prop de la torre del Breny, d’època romana.


El Pere Albert Carreño fa de manera excel·lent la tasca de fotògraf, i alhora progressa adequadament en l’adquisició de les habilitats de sherpa.

Poseu el Bages a la vostra agenda.

VISITA AL PONT GÒTIC DE VILOMARA, MAL DIT “PONT VELL”. EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. EL BAGES

Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés fins al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, a la comarca del Bages, per retratar el pont gòtic sobre el Llobregat que dóna nom a la població, construït cap a la fi del segle XIII, i que fou reconstruït entre 1617 i 1624, i modificat l'any 1843.



No és visible des del mal dit Pont Nou; s’aixeca aigües avall en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts "d'esquena d'ase".

Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat.

La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.

L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.

El primer document que fa referencia a l’existència d’un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII.

Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa.

El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Aquestes notes però, situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara.

Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria.

En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre.

L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX.

L'any 1973 la inauguració d’un nou pont aigües amunt per on circula el trànsit rodat , facilita que el mal dit pont vell es converteixi en una via veïnal, aquesta senzilla mesura permet, diríem que fins garanteix, la seva conservació.

De camí fins a l’aiguabarreix on es fonen el Cardener i el Llobregat retratàvem també Santa Maria de Matadars.



Al Parc públic en el que es troba Santa Maria de Matadars, hi ha un arbre magnífic, del que ens agradaria tenir si més no, noticia de la seva espècie a l’email coneixercatalunya@gmail.com .


El Pere Albert Carreño fa de manera excel·lent la tasca de fotògraf, i alhora progressa adequadament en l’adquisició de les habilitats de sherpa.

Poseu el Bages a la vostra agenda.

viernes, 22 de noviembre de 2019

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE CLARAMUNT. TREMP. EL PALLARS. JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’Església de Sant Pere de Claramunt , m’explica que no li era possible obtenir-ne mes perquè una tanca envoltava l'església pel perill d'enderroc; està clar que no és actual la referència que en fa Patrimoni Gencat ; constitueix un element patrimonial de primer ordre. S'accedeix a l'edifici a través d'una galeria porxada, que mena a un petit pati obert per la banda de llevant; pràcticament es tracta d'un claustre d'una sola galeria. L'edifici consta d'una sola nau i mostra coberta de volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals sense pilastres, i per tres arcs formers a cada costat.


L'absis és rectangular, està cobert amb volta de canó i s'obre a la nau mitjançant un arc toral. Aquesta estructura podria correspondre a una construcció anterior, de caràcter militar, probablement pertanyent a la vila closa de Claramunt; la seva qualitat arquitectònica és excepcional.

Exteriorment sobre el cos de l'absis es va bastir el campanar, que en la part superior desenvolupa un volum octogonal, amb un únic registre de finestres en la part superior. L'interior està arrebossat i pintat. Les pintures de l'absis daten de 1893, però hi ha elements pictòrics d'èpoques anteriors.


http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=7740

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=43103
http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=7740
https://www.ajuntamentdetremp.cat/ca/viure-a-tremp/nuclis-agregats/claramunt

Em sorprenia llegir que aquesta parròquia no pertanyia històricament al bisbat d'Urgell, sinó al de de Lleida, perquè aquest bisbat acollí les parròquies del bisbat de Roda quan aquest desaparegué, a l'edat mitjana tardana.

Amb la creació del bisbat de Barbastre-Montsó, les parròquies administrativament aragoneses del bisbat de Lleida foren integrades en el nou bisbat, i les parròquies d'Alsamora, Castissent i Claramunt, que formaven part de l'arxiprestat de Tolba, passaren a ser regides pel rector d'Areny de Noguera, del bisbat de Barbastre-Montsó, malgrat no haver deixat de pertànyer oficialment al de Lleida.

L’església catòlica, o dit de forma més precisa nacionalcatòlica , fa anys i panys, que va prendre la decisió que es recull a l’evangeli de Lluc 16,9-15 , hi ha bandejat a Déu.

jueves, 21 de noviembre de 2019

EL CASTELL DE BLANES I LA CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA A VISTA DE DRON

Guy Masselin publica una fotografia aèria, del Castell i la Capella de Sant Joan Baptista de Blanes; penso que també s’han de designar així les imatges obtingudes des d’un dron, oi?.


Sant Joan, va ser bastida com a capella del castell, i es va situar fora del recinte murallat per la manca d'espai.

Apareix documentada ja durant el segle XIII i l'any 1377 consta que hi havia un capellà al castell que en tenia cura.

Durant el segle XVII va ser centre de peregrinació pel dia de Sant Joan Baptista.

L'estat actual de l’església respon a una restauració de 1959 en què es va refer la teulada i l'artista Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño (Sabadell, Vallès Occidental, 1907 - Blanes, la Selva, 24 d’agost de 1988) en va pintar els frescos.

Les pintures de la il·lustradora Pilar Bayés i de Luna (Vic, Osona, 21 d'abril de 1941 ) són de l’any 2007 , i l’estat actual de restauració correspon a una actuació de 2012 patrocinada per l’associació Estimem les Ermites.

El castell va restar abandonat fins que, entre 1849 i 1859, s'hi va instal·lar una estació de telegrafia òptica militar. Amb aquesta finalitat es varen fer algunes reformes en la torre mestra. Es va construir un fossar circular, es va reforçar l'atalussament de la torre i al cim es va construir un parapet de maons amb espitlleres.

L'any 1954, a través de la revista Recull, es va difondre la idea de la restauració del castell. Això va fer que es formés el Patronat de Reconstrucció del Castell de Sant Joan, format per l'Ajuntament, les associacions i la majoria de forces vives de Blanes, que es va dedicar a recollir donacions per al projecte. Les obres varen començar l'any 1958: primer es va rehabilitar la torre i, posteriorment, la capella.

Entre els anys 1987 i 1991 es va redactar i executar un projecte de rehabilitació del castell efectuat pels arquitectes Fuses-Viader.

Paral·lelament, a finals de 1990, tenia lloc una excavació arqueològica d'urgència que va aportar llum sobre els orígens i l'evolució del recinte. Malgrat això, les obres no van permetre excavar tot el castell en extensió.

L'estat actual del conjunt és el resultat d'aquestes obres de rehabilitació i respon al projecte municipal d’adequació dut a terme pels arquitectes d’estudi Nus: Galí, Folqué, Brustenga, Folqué i Botet durant l’any 2015.

https://www.blanes.cat/docweb/qr-santjoan
http://www.fusesviader.com/
http://estudinus.cat/

L’AIGUABARREIG DEL RIU CARDENER I EL RIU LLOBREGAT. TERME DE CASTELLGALI. EL BAGES

Ens retratava al Juan Navazo Montero i a l’Antonio Mora Vergés, el Pere Albert Carreño, al punt on es produeix l’aiguabarreig dels rius Cardener i Llobregat. I on formalment desaparèixer el primer.


http://www.elpou.cat/noticia/2944/aiguabarreig/riu/cardener/amb/llobregat

Al municipi de Castellgalí hi ha un espai d’interès geològic molt important dins el Geoparc de la Catalunya Central. És on conflueixen els rius Llobregat i Cardener, per després avançar com un de sol fins al Mediterrani. Això, però, no ha estat així tota la vida.
Durant part de les èpoques geològiques de l’eocè, oligocè i miocè la connexió amb el mar no existia. És més, el Mediterrani ni tan sols era on és actualment. En aquelles èpoques els rius que hi havia fluïen envers la Catalunya Central, sense sortida a cap mar o oceà. Tot i que no es pot precisar amb exactitud, no és fins fa d’uns 12 a 7,5 milions d’anys que el mar Mediterrani va poder capturar les aigües d’aquesta conca interna i endur-se’n l’aigua a través d’uns incipients Llobregat i Cardener. Els dos rius van començar aleshores una activitat erosiva frenètica. Amb pocs milions d’anys han ocasionat un vertiginós buidat de centenars de metres de roques acumulades, alhora que configuraven el paisatge que identifiquem actualment. En aquest sector del Geoparc el paisatge és condicionat principalment per la disposició dels diferents tipus de roques. Així doncs, s’hi poden observar, per exemple, imponents paisatges de xaragalls excavats sobre les margues blaves. Aquestes roques són de les més antigues que es poden trobar al Geoparc, del bartonià inferior, formades en un context plenament marí. On les roques són més dures els rius s’hi encaixen.

Al voltant de l’aiguabarreig es dona un tram planer i fèrtil, són terrasses fluvials. En aquest lloc tots dos rius ja han deixat enrere el Pla de Bages per tornar-se a encaixar, ara entre les roques més dures dels antics deltes de Sant Llorenç del Munt i Montserrat, aquí puntualment però, les valls s’eixamplen de nou. És un espai natural de gran valor per la flora i la fauna, amb un bosc de ribera que cal preservar. En aquesta zona hi conflueixen també diferents camins històrics que denoten l’activitat humana al llarg dels segles, com també els castells de Castellgalí i Sant Vicenç de Castellet, que aprofiten les posicions estratègiques que ha deixat l’acció del riu en interactuar amb roques de característiques diferents. Així doncs, es tracta de dos rius i un destí, seguir modelant el paisatge en els propers anys, qui sap si alguns milions, fins que les condicions geològiques tornin a canviar.

Per deixar constància de la seva presència ‘urbi et orbe’ retratava al Pere Albert Carreño, i al Juan Navazo, amb la imatge del Cardener lliurant-se de forma plàcida.


El consell de sempre, veniu al Bages

SANT CUGAT DEL RACÓ. NAVÀS. BAGES.

Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, que exerceix com fotògraf, el Juan Navazo Montero, i l’Antonio Mora Vergés, que és en aquesta ocasió el sherpa, fins a Sant Cugat del Racó, avui terme de Navàs, a la Comarca del Bages; els n’havia parlat molt i bé.



Certament és un edifici ‘peculiar’, els seus quatre braços iguals, de planta de creu grega, enlloc de la forma clàssica de creu llatina, no se’ns fan perceptibles, si certament la cúpula ressaltada amb un cimbori cilíndric, i la decoració llombarda, a base d’arcuacions cegues i lesenes que s’estén per tots els murs; desentona un xic la porta d’entrada sobre la que està escrita la data 1.599, no l’airós campanar d’espadanya afegit també tardament.

Curiosa també com mínim, la evolució del nom, l’any 1040 apareix com a Sant Cugat de Castelladral, el 1293 apareix com a Sant Cugat de l’Alou, en referència possiblement a l’alou del monestir de Ripoll , també anomenada “Sant Cugat de Salou”. – del català anterior al genocidi de 1.714, en que es feia servir l’article salat - , el nom però, amb que és més coneguda, sobretot per la gent de la zona, és el de Sant Cugat del Racó, que apareix l’any 1689.

Segons la toponímia Racó , te el significat de ‘lloc apartat’, o ‘lloc recondit’, en aquest cas, dalt d’un turó és evident que no ens casen ni l’un ni l’altre. S’admeten hipòtesis.

La proximitat amb Sant Maria de les Esglésies - també de bellíssima factura - que depenia del Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, explicaria en clau de ‘rivalitat religiosa’, l’existència d’aquests edificis excepcionals.

L’Ajuntament explica a la seva pàgina web , que aquesta església és el monument més destacat del municipi, i en ressalta el fet de tractar-se d’ una joia del romànic català. ‘bona brevis’ esmenta que es localitzaren restes d’un edifici preromànic del segle X, i que l’actual temple – amb força modificacions - és del segle XI.

Dissentim de l’Autoritat Municipal – en termes del tot respectuosos -; Navàs te molts atractius – alguns com la propera Santa Maria de les Esglésies, descurats excessivament al nostre criteri.

Li falta al Bages – potser a totes les terres de la Catalunya interior – prendre consciència dels molts actius de que disposen, i trobar la formula per posar-los en valor. Això s’ha de fer des del ‘país real’ , sense esperar – ni demanar – res dels Governs de Barcinunya i/o de Madrid, que ens veuen com ‘ el pati de darrera ‘, útil únicament perquè els nens juguin i/o per deixar-hi els trastos que ja no fan servei.

La minsa informació de la pàgina web, corrobora absolutament la nostra afirmació relativa a la ubicació física de Sant Cugat: Situada en un turó enlairat prop del poble de Castelladral té una vista esplèndida d'horitzons molt amplis, en un entorn de boscos i pagesies escampades.

El consell de sempre, veniu al Bages.

sábado, 16 de noviembre de 2019

PLÀTAN DE LA FONT DE LA PINEDA. L’ARBRE DE LA LLIBERTAT DE RIELLS DEL FAI. BIGUES I RIELLS. VALLÈS ORIENTAL

Portava al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero fins al terme de Bigues i Riells on agafàvem el camí de la Masia de la Font Pineda; mes endavant, quasi coincidint amb l’entrada que dóna a l’església de Sant Vicenç de Riells, comença el dit camí de la Madella, que també us deixaria quasi al mateix lloc.

Els ensenyava el magnífic plàtan de la font de la Pineda, a l’antic terme de Riells del Fai – avui Bigues i Riells – a la comarca dita del Vallès Oriental, a la província de Barcelona, a la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadiues i/o aborígens anomenem Catalunya



Els explicava que els plàtans eren considerats per la dictadura com ‘arbres de la llibertat’ , i el cert és que amb aquest esperit es plantaven arreu de Catalunya, des de darreries del segles XVIII i XIX; val a dir quer dissortadament n’han sobreviscut una mínima part, arrasats normalment per enemics de la llibertat.

Els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que es desvetllaven durant la Revolució Francesa (1789 – 1799), trigarien molt a trobar ‘arrels’ a casa nostra i no fou fins als anys (1873-74), Primera República ESPAÑOLA, en que es va viure un miratge de llibertat, que es repetiria entre el 14 d'abril de 1931 i l'1 d'abril de 1939, Segona República ESPAÑOLA, els feixistes i cleptofeixistes insisteixen en que la ‘Democraciola’ que començava l’any 1978 , és ‘democràtica’ ; no dubto pas que ho sigui per ells, que consideraven una DEMOCRÀCIA ORGÀNICA el II Feixisme.

Amb una alçària total de 22,00 metres, i una volta del canó 4,40 metres, el plàtan de la font de la Pineda el podreu veure a la riba al•luvial del Tenes, als peus de la Masia Font de la Pineda, Restaurant i casa amb una àrea de lleure molt popular a la zona. Telèfon 938659006
Destaca per les grans dimensions de la soca, així com també per la seva aparença i bellesa.

Entre els anys 1992 i 1994 aquest plàtan es va veure afectat per diverses adversitats de les que en va sortir sempre bastant prou ben parat:

A la matinada del 22 setembre 1992 va patir un bufarut, i una conseqüència curiosa va ser que una aixada va anar a clavar-se a una branca alta després de volar uns 50 metres des d'un cobert. Els arbres propers van ser arrasats.

Agost 1994: es van cremar els voltants immediats.

Octubre 1994: es va produir una revinguda i l'aigua va pujar i va arribar a cobrir 1,5 metres del tronc.

La llegenda parla d’actes heroics d’aferrissada lluita per evitar la seva tala, per part d’elements reaccionaris.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


També el Josep Olivé Escarré havia estat en aquest indret; les fotografies formen part del FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRÉ DE FOTOGRAFIA MONUMENTAL DE CATALUNYA, que cedia a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall.

EL PINNUS CONSTRICTOR DE SANT MATEU I DEL CASTELL DE MONTBUI. BIGUES I RIELLS. EL VALLÈS ORIENTAL.

Ens havien parlat de forma admirativa, d’un exemplar de “ pinnus constrictor “ situat en el camí que mena fins a l’ermita pre-romànica de Sant Mateu, i les restes de Castell de Montbui.

El Pere Albert Carreño, fotògraf i ben aviat sherpa ‘oficial’ de Catalunya, ens advertia del perill que podia suposar trobar-se entre les branques d’aquest “ pinnus constrictor “.

Com és quasi obligat ens deixàvem agafar tant el mateix Pere Albert Carreño, com el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés




Trobar algun d’aquests exemplars no és un fet excepcional, en concret al Pi de Sant Mateu li va caldre lluitar per sobreviure , contra un altre arbre o fins un pany de paret i/o una roca. Avui no hi ha cap rastre d’una o altra cosa, però l’espai buit ens permet sostenir aquesta hipòtesis com la més versemblant.

Als pins originàriament invasors, cal considerar-los catalans. Al seu favor hi ha l’argument clar quan a la plena adaptació a la terra d’acollida.

Altrament hem pogut adreçar-nos-hi en tot moment en català. Sembla que l’entén i fins l’enraona en la intimitat del bosc.

Per als catalans el patrimoni natural i la seva protecció son un imperatiu ètic.

Poseu el Vallès Oriental a la vostra agenda.

miércoles, 13 de noviembre de 2019

ENS PODEU CONFIRMAR L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE CAN CAMPDEPEDRÓS AL TERME DE CALDES DE MONTBUI?, EL VALLES ORIENTAL

El Joan Dalmau Juscafresa és un ‘proveïdor’ molt eficient de material de caire patrimonial, i en ocasió duna visita a Caldes de Montbui, al Vallès Oriental, em feia arribar una imatge de la capella dessacralitzada de Can Campdepedrós, quina adoració demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)


El Mapa de Patrimoni de Caldes de Montbui, ens diu que podia haver estat advocada a Sant Joan Baptista, segon un testimoni i oral.

Quan a la descripció és la següent; edifici de planta rectangular, que consta d'una sola planta, sense absis, amb coberta de teula àrab a dues vessants. No té campanar ni creu. La seva façana principal té un portal d'entrada orientat a migdia, amb la llinda, brancals i marxa-peus de pedra. Al damunt de la porta d'accés té una finestreta rodona, emmarcada per un cercle de pedra motllurada. Aquesta té una reixeta en forma de creu i una mosquitera. No té cap més obertura a excepció d'una porta situada a l'interior de l'era de Can Camp per la qual els propietaris del mas accedien al seu interior. Aquesta porta és de petites dimensions, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Està situada a la façana orientada al nord-est.

La façana principal té una testera esglaonada - ondulada amb una acabament a base de maó, per darrera de la qual s'amaga la coberta. Les cantoneres de la façana principal són de pedra ben escairada.

La capella – que qualifiquen de ‘trentina’ - és pot datar als segles XVII-XVIII , època de construcció del mas, al seu interior no hi ha res i està tancada, expliquen que ja fa molts anys que no s'hi fa cap missa i/o celebració litúrgica.

Aquest indret s’esmenta com un els llocs on es practicava la bruixeria:
https://www.cooltur.org/wp-content/uploads/2018/10/COOLTUR-Turisme-Cultural-Bruixeria-a-Caldes-de-Montbui.pdf


El Raul Pastó Ceballos em feia arribar còpia d’un plànol on s’identifica la capella com advocada a la Mare de Déu de la Concepció.

Agrairem rebre més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 10 de noviembre de 2019

LA CASA MALET, ELS SEUS PORXOS I LES MESURES DE GRA. MONTBLANC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

El Pere Albert Carreño s’afegeix a la tasca de ‘posar en valor ‘ el Patrimoni històric de Catalunya. I ens explica que en una visita a Montblanc, retratava a la seva Plaça Major, l'antiga Casa Malet , a sota dels seus grans porxos hi ha - encara - les antigues mesures oficials de la vila, que van funcionar des del 1752 fins al 1905, amb la quartera i els tres quartans de pedra per a mesurar els grans del mercat.



Aquest casal presenta una façana de carreus molt ben picats i uns esgrafiats relativament recents al capdamunt de la façana.

A la planta baixa, just a la part central de sobre dels porxos hi ha un escut del municipi , i és que segons els comentaris d'alguns historiadors, abans de la Guerra dels Segadors l’edifici havia estat la seu principal del Comú.

Sota els porxos també hi ha una capella de Sant Domènec.

Per als catalans conèixer i divulgar el patrimoni històric és un imperatiu ètic.

jueves, 7 de noviembre de 2019

EL CAMÍ DEL CALVARI I L’ACCÈS A LA BALMA DEL SOLÀ A L’ANTIC TERME DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC. L’ANOIA MONTSERRATINA

El Pere Albet Carreño ens retratava al Juan Navazo Montero i a l’Antonio Mora Vergés en la baixada a la balma de can Sola a l’antic terme de Sant Pau de la Guàrdia, al municipi del Bruc a l’Anoia Montserratina.




El darrer tram del carrer del Calvari de Sant Llorenç, una via urbana per on circulen – amb dificultat – vehicles i persones, presenta unes característiques similars. El consistori Llorençà s’ha compromès a arranjar-jo, esperem – l’Esperança no s’ha de perdre mai – que compleixi aquest compromís, oi?.


Un lloc, la balma del Solà, i l’altre el poble de Sant de Llorenç Savall, us esperonem a visitar-los.

martes, 5 de noviembre de 2019

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SANT PAU DE LA GUÀRDIA. EL BRUC, L’ANOIA MONTSERATINA

El Marcel ‘li Puigdellivol Prat‎ , a qui no tingut encara de traçar en persones, em feia arribar una fotografia , amb aquest test ; edifici que està a tocar l’església parroquial de Sant Pau de la Guàrdia terme, al terme municipal de el Bruc; la meva mare , que va néixer a Sant Pau de la Guàrdia l’any 1917 , sempre hem deia que havia anat a l'escola a aquest edifici que ara l'estan rehabilitant.


L’inclourem a la relació d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista.

sábado, 2 de noviembre de 2019

VISITA AL RENTADOR DE LLANA DEL ROQUER. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS

Anàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins Rentador de llana del Roquer, al terme de Castellterçol, a la pàgina del Consistori diu;

El Rentador de llana del Roquer és una construcció singular, única en el seu gènere al país. Es tracta d'un antic rentador de llana que va funcionar a ple rendiment en l'època en què la indústria tèxtil de Castellterçol tenia fama i moltes comandes, entre els segles XVI i XIX.

Després d'esquilar les ovelles, la llana es portava aquí per tractar-la i deixar-la a punt per ser filada i teixida. Com que es necessitava molta aigua, el rentador es va construir al costat de la riera de Fontscalents, aprofitant una bauma, que fa de paret principal.
Sota la protecció de la roca i d'una enorme volta de pedra, hi ha un pedrís inclinat. És el safareig, que va de punta a punta i s'aboca sobre un canal. Un sistema de comportes hi provoquen un cert corrent d'aigua.

La llana bruta es solia posar dins de coves de vímet, i es deixava dins del rec. I el corrent s'enduia la brutícia enganxada: pedretes, fang, herbes... En diferents trams del canal, picades a la pedra, hi ha les motllures que permetien encaixar els coves. Al final del rec una reixa de ferro grossa deixa marxar l'aigua cap al gorg, però evitava que s'escapés un tou de llana o un cistell.


La preparació de la llana començava amb la batuda. S'obria el velló, a mà i amb pintes, i es deixava ben pla. Després s'estenia i s'airejava perquè el vent s'emportés la pols superficial. El següent pas era portar els vellons al Roquer. Aquí s'estovaven i es deixaven al rec perquè el corrent d'aigua s'endugués la brutícia enganxada. Després es feien dues o tres rentades a unes piques de pedra. S'utilitzava aigua calenta, sabó i carbonat de sosa. O bé taní natural, fet amb escorces d'arbre.

Després la llana es deixava assecar al vent. Probablement a la part superior de la volta, on hi ha una terrassa enrajolada. Era un procés delicat, perquè la llana necessitava un punt just d'humitat. Si s'assecava del tot, la fibra es trencava i s'esgrogueïa.

Quan la llana estava llesta, se'n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona, que la revenien a grans fàbriques o l'exportaven. Es calcula que El Roquer devia estar funcionant des del segle XVI fins al segle XIX.

Quan va caure en desús, el van fer servir les mestresses del poble per anar-hi a rentar la roba.

Hi va haver un moment, però, que ni llana ni llençols. El Roquer va quedar abandonat i, a poc a poc, va desaparèixer sota les bardisses. Per sort, no tothom el va oblidar. L'any 2006 un grup de voluntaris del poble va dedicar moltes hores a lluitar contra la malesa. I van tornar a deixar el gran arc de pedra al descobert.

El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.

Si voleu llegir més informació podeu segui el següent enllaç: http://mnactec.cat/150elements/index.php/company/rentador-de-llana-del-roquer/

La visita al rentador és lliure. Està situat a un dels extrems del Polígon Industrial del Vapor, a tocar de la riera.

No conèixer el Moianès és – almenys per als catalans – un greu pecat.