domingo, 17 de septiembre de 2017

IN MEMORIAM. ELS ANYS DEL CALIFA / EPPUR SI MUOVE.

Us en recordeu del Califa de la Trinca ?
https://www.youtube.com/watch?v=orFCex_GUUM

Us heu llegit Declaració Universal de Drets Humans ?
http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/cln.pdf

Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Us heu llegit la Declaració Universal dels Drets Col•lectius dels drets del Pobles ?
http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/11/TP1-autodeterminaci%C3%B3.pdf

Article 1
Qualsevol col•lectivitat humana que tingui referències comunes a una cultura i a una tradició històrica pròpia, desenvolupades en un territori geogràficament detectable o en altres àmbits, constitueix un poble.

Article 6
Qualsevol poble té el dret permanent a autodeterminar-se d’una manera independent i sobirana.

Tot torna, oi?. Ja tenim MANIFIESTOS en contra – publicats com publicitat - , i possiblement no en tindrem cap a favor, perquè el sistema, aplicant un cop més l’article 26, prohibeix qualsevol manifestació a favor.

Els del MANIFIESTO no diuen res davant de noticies com aquestes :

http://www.publico.es/economia/banco-espana-da-perdidos-42-590-millones-del-rescate-bancario.html

http://www.elboletin.com/noticia/151236/nacional/el-rescate-de-las-radiales-costara-el-doble-que-toda-la-inversion-en-carreteras-en-2017.html

https://www.elconfidencial.com/espana/2017-05-14/claves-castor-proyecto-castellon-acs-florentino_1381769/
....

Atès que som demòcrates no podem afirmar que en son favorables, oi?. El que està clar, és que no han fet cap MANIFIESTO en contra.

Ah!, no us deixeu la lectura de l’entrevista feta a José Antonio Martín Pallín (la Coruña; 1936), que havia estat Fiscal del Tribunal Suprem.
http://www.elnacional.cat/es/politica/fiscal-ts-querellas-referendum-legalidad_192012_102.html


‘ Esperar y ver ‘, això va fent la ciutadania de Catalunya, que com Galileo Galilei (Pisa, 15 de febrer de 1564 – 8 de gener de 1642) constata que malgrat les amenaces, prohibicions, confiscacions,..., 'Eppur si muove'

jueves, 14 de septiembre de 2017

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE L’ESGLESIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER I DE SANT LLORENÇ DE BRINDISI DE LA COLÒNIA PALÀ DE TORRUELLA, CONEGUDA TAMBÉ COM ‘LA COLONIA DE LES FLORS?. NAVAS. EL BAGES. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església de la Mare de Déu dels Roser i de Sant Llorenç de Brindisi de la Colònia Palà de Torruella, al terme de Navàs, a la comarca del Bages, és una edificació de planta irregular i de petites dimensions, malgrat la gran alçada de les naus i de l’esvelt campanar. Respon a la corrent Esteticista, amb un mercat Historicisme Neogòtic reflexat sobretot en les estructures internes de l'església i també en els elements decoratius del conjunt. Coberta amb voltes ogivals i de creueria té un absis poligonal. L'església, la seva planta , està condicionada per la proximitat de la Torre dels propietaris. La porta situada als peus dels campanar i també als peus de la façana principal que mira a llevant. La planta de clara tendència al quadrat, queda alterada per una capella de grans proporcions oberta al mur de ponent.



La darrera reforma de l’actual casa de l’Amo, duta a terme desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, s’atribueix a l’arquitecte Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955. Ens agradarà tenir-ne confirmació a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Ens manquen dades tant de la primera Casa de l’Amo – dita desprès del director -, com de l’església de de la Mare de Déu dels Roser i de Sant Llorenç de Brindisi, i de l’edifici annex del convent de les monges i l’escola de nenes.



Imatges de la primer casa de l'Amo/torre del director.


L’edifici del Convent i de l’escola de les monges està actualment abandonat. M’expliquen que hi havia el projecte de fer-hi una Residencia per a gent gran.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 11 de septiembre de 2017

LES GLORIETES I ALTRES EDIFICIS DE LA TORRE NOVA DE L’AMO DE LA COLÒNIA PONS SON OBRA DE L’ARQUITECTE ALEXANDRE SOLER MARCH?. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Us deixo un enllaç molt interessant : http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2011/01/colonia-pons-puig-reig.html
I alguna dada per considerar :

Josep Torres i Argullol, pels volts del 1890 emigrà a Amèrica i s’establí a l’Uruguai, a Montevideo, on exercí la professió fins la seva mort.

Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - ídem, 1949)

La torre nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt. Al costat de la torre nova es va construir l'edifici de les cavallerisses, avui arranjat com a habitatges. Aquest espai allotjava els cavalls de la família, a la planta superior hi vivien les persones que en tenien cura. Prop de les cavallerisses es van construir dos patits edificis, l'un destinat a l'aviram doméstic i l'altre, més gran, conegut com la pajarera que acollia ocells exótics. El conjunt disposava també d'un hivernacle destinat al manteniment de totes les flors deis jardins.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, el Vallès Occidental; 2.05.1926 ) des de l’altre costat de la riera de la Sala.


Ell té coll avall que tot plegat és obra de l’ Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - ídem, 1949), i vosaltres?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , creu que pot ser obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928) que també treballava per als Pons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Batllevell_i_Ar%C3%BAs

sábado, 9 de septiembre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA, CONVENT I CASA DE LES NOIES DE LA COLONIA ROSAL. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

La recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, ens ha fet constatar l’excel•lent tasca de destrucció de la memòria històrica que s’ha dut sistemàticament a terme des de les Administracions Públiques, des de l’època del protofeixisme, el feixisme i el cleptofeixisme, i també, també de la ‘mínima diligencia’ emprada en general per les forces politiques que es reivindiquen com a ‘democràtiques ‘ per recuperar – fins on sigui possible – aquells estralls.

La Colònia Rosal s’aixecava als límits de tres municipis: Avià, Berga i Olvan.

Els tres municipis comparteixen que la Colònia Rosal fou durant molts anys una de les colònies més grans i emblemàtiques de Catalunya.

Mapa de Patrimoni de Berga
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08022

Mapa de Patrimoni D’Olvan
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08144

Mapa de Patrimoni d’Avià
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=0801

Cap dada de qui va ser l’autor del projecte tècnic; si més no per la memòria que s’havia de presentar en demanar permís per fer la resclosa calia la signatura d’un enginyer, que imaginen seria en molts casos l’autor del projecte tècnic.

Del Convent trobava ; l’any 1886, per prèvia petició dels amos van arribar a la colònia sis monges Carmelites Vedrunes per encarregar-se de la gestió del convent. En ell es trobaria l’escola, la infermeria, la residència de les monges i la de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, la majoria d’elles provinents de l’Alt Berguedà.


L’any 1924 es traspassa la gestió a les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, conegudes també com a Germanes de les Obreres.

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/169611/263471

http://ultima-visita.blogspot.com.es/2009/05/el-convento-de-can-rosal.html

https://inmediaresmagazine.wordpress.com/2014/05/19/el-convent-de-cal-rosal/

http://www.konventzero.com/w/index.php/es/edificio

La percepció d’ almenys un dels veïns de la Colònia Rosal, és que el complex industrial agonitza de forma irremissible.

En l’aspecte residencial, la proximitat a Berga i les excel•lents comunicacions que li dona el fet de tenir accés a l’autovia, fan pensar en la continuïtat de la Colònia Rosal com a nucli de població.

Les colònies feien olor de suor, de treball, d’olis de maquines,..., també, també però, de tinta per escriure, de guix, de llibres, d’il•lusió per aprendre, en un context històric i polític en que EL ESTADO rebutjava fer-se càrrec de satisfer les demandes d’educació de les classes més desfavorides. Aleshores l’església catòlica catalana va estar amatent a satisfer aquella demanda, aquest fet no el pot esborrar res, ni la infame ‘Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España’
http://www.unizar.es/ice/uez/wp-content/uploads/2008/11/iglesia-carta-colectiva-obispos-1937.pdf

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

La tragèdia que colpejava Cambrils i Barcelona, ha fet obrir els ulls a moltes persones que es negaven a ‘veure’ que Catalunya des de 1714 únicament té assignada la funció d’ase dels cops, dins del REINO DE ESPAÑA.

P/D

Tot el material de https://issuu.com/1coneixercatalunya està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...
Catalunya us ho agrairà.

Si sabeu d’algun mitjà català que publiqui en llengua catalana , i que pugui estar interessat en aquest tema , agrairem infinitament que els hi feu arribar amb prec de publicació.

Gràcies.

Si us agrada compartiu-ho almenys amb dues persones més

Havíem publicat molt de temps al Berguedà Actual, tant a l’edició en paper com a la digital, fins que ‘víctima del foc amic’ tancava les seves edicions.

jueves, 7 de septiembre de 2017

COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA

Quan al topònim Merola, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), li atorga el significat ‘ paratge intermedi, lloc del mig’. Està clar que fa referència al indret on hi ha l’església i antiga parròquia de Santa Maria de Merola.

Li explicava al Mateu Fité Olonia, guia de la colònia, que la toponímia, potser fins i tot més que la política, admet tota mena d’interpretacions i propostes, i atès el fet que en un espai proper, trobem : Gironella – la petita Girona - , Espunyola – la petita Espunya -, Esgleiola o Esglesiola – la petita església - , podem considerar com a possible que Merola, tingui un significat – la petita Amer – població de la comarca de la Selva, a la província de Girona, on es venera sant Amet o Mer. Que en la repoblació del Berguedà desprès de la reconquesta al sarrains, hi participaven persones procedents de l’actual província de Girona, està fora de tot dubte.

Mateu Serra i Tauran ( 1806-1881) instal•la a Vilassar de Dalt l’any 1.848 el primer vapor a la fàbrica coneguda amb el nom de “Les Sedes”. L’any 1.861 la mecanització arriba ja al 32 % de la producció tèxtil local, comporta però , una reculada del creixement demogràfic entre 1.857 i 1.861. Aquest són també anys de gran conflictivitat social, conflictivitat que, unida a l’alça dels costos energètics del carbó, portarà Mateu Serra i Tauran a abandonar Vilassar i traslladar la producció a l´Ametlla de Merola, al Berguedà, on fundarà una nova colònia industrial (1.870).
http://costa.x10.mx/Ametlla/L'Ametlla_de_Merola_a_l'Erol.pdf

A la seva mort l'herència patrimonial passà a mans dels seus fills Antoni i Jaume Serra i Monnà, els germans Serra í Monnà moriren durant la primera dècada del segle XX i tot el capital de l'empresa quedà concentrat, pocs anys desprès, en mans d'Anton Serra i Feliu , els seus fills (Antoni, Josep M. í Mateu Serra i Riera) passaren a dirigir l'empresa a partir de la mort la d'aquest, l'any 1920, a partir dels anys 60 assumeix la responsabilitat de l’empresa la cinquena generació de la família Serra representada per Antoni Serra i Martí, Mateu Serra i Vidal i Enric Serra i Ramoneda.
http://trencadis.diba.cat/downloads/diba:30870?datastream_id=file

Reprodueixo de l’enciclopèdia Catalana a l’entrada : la fàbrica i la colònia de l'Ametlla de Merola

En el terme de Puig-reig, allí on la riera de Merola s’aboca al Llobregat hi havia al començament del segle XIX un molí fariner, propietat de Josep Comes i Ametlla, més conegut per l’Ametlla. Des del 1830 el salt d’aigua que feia moure la roda de molí comença a fer moure màquines tèxtils. El 1859 el propietari dels terrenys, un tal Pere Cruells, va obtenir autorització per a construir una fàbrica de filats i teixits de cotó i la corresponent concessió d’aigua.

Al voltant de 1865-65 Mateu Serra comprà els drets de Pere Cruells, el qual no havia fet absolutament res fins aleshores. Però l’autorització caducà sense que l’hagués utilitzat i el 1871 hagué de presentar una nova petició al ministeri de Foment, a Madrid. Al setembre d’aquest any se li atorgaren 2.350 l/s per a fer moure les màquines d’una fàbrica de filats i teixits de cotó.

La ubicació de la fàbrica es justifica per l’aprofitament hidràulic. El biògraf de l’empresa intenta demostrar que la primera raó fou l’aïllament geogràfic i el control de la població obrera per part de l’empresari, que permetia una major estabilitat laboral, lluny dels conflictes socials que sovintejaven als nuclis urbans. Però aquest és un argument que no s’aguanta si se li dóna massa protagonisme. El cost menor de la mà d’obra es compensa sobradament pel major cost del transport. D’una manera igual de clara, la raó de ser d’una fàbrica al costat d’un riu amb un salt d’aigua és el salt d’aigua. Tothom sabia que el cabal del Llobregat és molt irregular i que en temps d’assecada calia utilitzar el vapor, però és evident que amb els plantejaments de producció inicials l’aigua era suficient per a fer funcionar la fàbrica en condicions ordinàries.

La construcció de la fàbrica durà dos anys. El 29 d’abril de 1874 es posà en marxa. Hi havia 800 treballadors al servei de 300 telers, 8.000 pues de filatura i 70 habitatges. Després es construïren els edificis complementaris i s’inaugurà l’església.

Ignasi Terradas i Saborit, en el seu excel•lent treball :
https://es.scribd.com/doc/22106633/Terradas-Ignasi-La-questio-de-les-colonies-industrials

No fa esment de les dades de l’enginyer que signava la memòria per la qual s’atorgava el permís del salt d’aigua del Llobregat. Pensem que podria ser alhora, ‘l’autor’ del disseny de la colònia i dels seus edificis. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De l’església advocada a Sant Mateu, s’explica en la monografia ‘ Centenari d’una església’ que ‘l’arquitecte dels altars fou Ramon Morell’, ens agradarà tenir dades del cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Passada la contesa bèl•lica que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, ‘l’arquitecte de l’altar major ‘ serà Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952 )

Pensem que l’arxiu de la família Serra pot desvetllar aquests interrogants.

El fet d’instal•lar-se al terme de Puig-reig sembla que es relaciona amb l’experiència del soci comanditari Nadal i Ribó, que tenia una fàbrica o taller a Balsareny i coneixia la comarca. La fàbrica de Vilassar, d’altra banda, es va mantenir en marxa fins el 1877.

La colònia no va ser oficialment qualificada com a tal fins el 13 d’agost de 1880.

Mateu Serra i Tauran morí el 1881.

La societat Mateu Serra i Companyia no es dissolgué fins el mes d’octubre del 1887, tot i la mort del seu titular sis anys abans. Pocs mesos després es creava Serra Germans, constituïda únicament pels dos fills de Mateu: Antoni i Jaume Serra i Monnà. El soci comanditari, que era ara J. Ribó i Companyia, com a successor de Nadal i Ribó, quedà al marge de l’empresa. La participació de l’hereu —Antoni— era del 58% i la del seu germà Jaume del 42% restant.

Els Serra no participaren en la construcció del ferrocarril de Manresa a Berga que tant havia de beneficiar la seva fàbrica. És possible que una causa d’aquesta abstenció sigui el fet que coincideix amb l’arrencada de l’empresa, amb la mort del fundador i els problemes que devien crear-se a l’hora de reestructurar la societat.

El 1887 fou un any de fortes pèrdues per a l’empresa, afectada per vagues obreres i locauts empresarials. L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser seguida amb molt d’interès, ja que segons un cronista van baixar a visitar-la més de la meitat dels habitants de la colònia, però Serra Germans no hi presentà els seus productes, potser perquè no tenien secció d’acabats.

El 1890 va ser un any pèssim. A l’Ametlla de Merola hi va haver conflictes, incendis i una vaga que durà tretze setmanes, a l’estil del que passava a les altres colònies. Els propietaris introduïren canvis en la direcció: un sol director per a la secció de filats i teixits en lloc del director de cada secció, un fet que produïa discriminacions i problemes generals d’organització.

El final de segle fou d’una certa recuperació. L’any 1893 hi havia a la fàbrica 340 telers, 6 ordidors, 4 canells o màquines d’omplir rodets, 7 selfactines, 2 contínues, metxeres, manuars, cardes i batans. El 1900 té 250 telers i 9.000 pues de filatura.

Els germans Serra Monnà incrementaren l’extensió de la colònia per mitjà de la compra dels terrenys veïns.


Resclosa de l’Ametlla de Merola (postal de principi de segle).

El 1905 morí Antoni Serra, que tenia el 58% de la societat, i ocupà el seu lloc Antoni Serra i Feliu, el seu fill. La nova societat es dirà Serra i Serra, oncle i nebot. Jaume Serra morí el 1909, passant el seu 42% als seus fills Serra i Buixó, els quals, però, anaren venent la participació a Antoni Serra i Feliu. El 1917 la societat és de propietat exclusiva d’aquest.

El paper d’Antoni Serra i Feliu fou decisiu per al futur de l’empresa. Es van canviar les màquines i les turbines i es va reestructurar de nou l’organització de la fàbrica, tant pel que fa a les seccions industrials com a les comercials.

L’any 1920 morí Antoni Serra i Feliu. Els seus fills, Antoni, Josep Maria i Mateu constituïren Successors d’Antoni Serra i Feliu.

Amb la guerra civil la fàbrica fou col•lectivitzada (1936), però posada sota la direcció dels qui ja ocupaven càrrecs abans. L’empresa va treballar durant tota la guerra, amb pèrdues, a causa dels problemes de proveïment de matèria primera. El patrimoni industrial es va respectar i mantenir.

El 1942 es creà la societat anònima Successors d’A. Serra i Feliu SA, que el 1974 es convertirà en Serra Feliu SA.

L’empresa encara es manté. Des del 1840, ha passat per diferents denominacions:

1840-1864 - Mateu Serra i Tauran
1864-1887 - Mateu Serra i Companyia
1887-1905 - Serra Germans
1905-1917 - Serra i Serra
1917-1920 - Antoni Serra i Feliu
1920-1942 - Successors d’Antoni Serra i Feliu
1942-1974 - Successors d’Antoni Serra i Feliu SA
des del 1974 - Serra Feliu SA

Començàvem publicant ‘IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE NENS DE LA COLÒNIA DE L’AMETLLA DE MEROLA. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ. CATALUNYA’ http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/09/in-memorian-de-lescola-de-nens-de-la.html


Esperem continuar amb l’escola de nenes i la dita ‘ Casa de les Noies’.


I ens agradarà rebre dades de l’autor de la transformació del molí que esdevindrà ‘ la Casa de l’Amo’, i que avui es troba en un estat deplorable. http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08175



Les Colònies, Industrials, Agrícoles, Mineres,.., de Catalunya, son un dels ‘grans forats negres’ de nostra patrimoni històric i/o artístic, esperonem a TOTS els catalans a participar en aquesta tasca de ‘recuperació de la memòria històrica’.

viernes, 1 de septiembre de 2017

LA CASA RIERA AL PASSEIG D’EN BLAY O DEL FIRAL. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors mestres d’obres i/o arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Llegia a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=12&pos=115
que l’autor de la Casa Riera al número 34 del Passeig d’en Blay d’Olot, era J. Masdeu, la meva pregunta – que us adreço urbi et orbe – és la següent ; parlem de mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa (Barcelona, 1851 - 29 de novembre de 1930)?.

L’ Anna Maso Colldecarrera, em deixava un comentari al facebook ; era propietat de la familia Riera de la mil•lenària masia de l’ Esparc, situada al peu de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont. Es troba al vessant de solell, davant del qual s'estén la plana olotina. A poca distància de la Canya, per la carretera de les Feixes i anant a Olot, es troba la pista que baixa fins a la riera de Riudaura, la travessa i continua fins la casa.

El seu origen és mil•lenari, ja que l'alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l'any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo.

Les generacions de la família propietària, els Sparg, es van succeir fins a Maria Sparg-Alibés i Feixas, que l'any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga Lliurella. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera Gustà - que aportà la pairalia empordanesa Riera de Bàscara- , els seus descendents en són els actuals propietaris.

Hi ha velles pedres que parlen de l'antigor de l'edifici, ampliat en diverses ocasions. És important l'actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l'actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d'assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l'entrada principal és de l'any 1954 i fa de base a l'eixida que li queda al damunt. L'Esparc guarda una bona col•lecció d'eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que duu la data de 1825
.

http://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

https://ca.wikipedia.org/wiki/Masia_de_l%27Esparc

De la casa del Passeig d’en Blai d’Olot ens diu patrimoni Gencat ; edifici entre mitgeres que presenta soterrani, amb àmplies reixes de ventilació, planta i dos pisos. La porta principal està ubicada al costat esquerre de la façana. El primer pis té una amplia balconada, amb tres portes que hi donen accés, emmarcades per entaulaments decorats amb fullatges. El segon i tercer pis disposen d'un ampli balcó central més un a cada costat de forma corbada. Les baranes de la casa són de ferro treballat amb flors en els punts d'unió i passamà cargolat. Els murs foren estucats.


Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 31 de agosto de 2017

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE L’ESCOLA DE CALACEITE?. TEROL.

Retratava l’edifici de l’escola de Calaceite, a la província de Terol, té una fesomia ‘republicana’. Com em temia no en trobava cap dada.


Em queixo – amb raó – que Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
No em dedicaré a ‘recuperar’ la memòria històrica d’altres terres – que de ben segur, tenen candidats per a fer-ho -, m’agradaria però tenir noticia de quan es va fer aquest edifici escolar i qui en va ser l’autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Està clar que sempre hi ha un pitjor, oi?.



Pujàvem seguint el camí del Calvari fins a l’ermita de Sant Cristòfol; a la tornada m’aturava al Forn de la Carretera, a les Borges del Camp, on m’assabentava de la tragedia que havia patit Cambrils i Barcelona.
http://www.matarranyaturismo.es/index.php/mod.conts/mem.detalle/id.1190/chk.ff5460be3e018f112242fe6adc991bb6

M’explicaven en un dels mitjans públics en els que col•laboro – desinteressadament – que hauria de ‘baixar el nivell’; segons entenia, això consisteix bàsicament, en fer servir un llenguatge més ‘senzill’ – o mes groller -, i en ‘banalitzar’ les descripcions.

Per descomptat no tinc cap intenció de fer-ho.

Antonio Mora Vergés

miércoles, 30 de agosto de 2017

CASA CONSISTORIAL DE CARDEDEU. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Tornava a Cardedeu - no proveu de traduir el nom a la llengua castellana, mal dita ‘ cristiano’ , ni busqueu estranyes derivacions del topònim, Cardedeu certament ha fet córrer rius de tinta, el diccionari català valència balear ens diu ; d’etimologia incerta, sembla probable que sigui compost de car (=quer) de dèu, que significaria ‘penyal de font’. És inadmissible fonèticament l'etimologia proposada per Balari Oríg. 214, que suposava que Cardedeu venia d'una suposada forma llatina *quercitulum, derivada de quercus ‘alzina’ -, pretenia alhora que comprar ‘borregos tous’ a la Pastisseria Ricós, al numero 112 de l’ Avinguda del Rei en Jaume, retratar alguns dels bellíssims edificis que s’han conservat dempeus malgrat el tsunami d’estultícia i corrupció que assolava Catalunya d’ençà de la victòria militar dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República

En relació al patrimoni històric i/o artístic Cardedeu ha fet passos positius si més no per documentar-lo :
https://www.diba.cat/spal/inventari_cardedeu

Retratava la Torre Lligé és un dels edificis emblemàtics i característics de Cardedeu, seu actual de l'Ajuntament des del 1953. A la que havia dedicat un post l’any 2013 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/02/la-torre-llige-de-cardedeu.html

La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu.

CASA

Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt Vidal ((1857-1922). Conserva l'aspecte de casa d'estiueig, amb la torre mirador i una important terrassa balustrada oberta a la plaça, que en planta baixa forma uns porxos amb arcs de mig punt. Interiorment ha estat modificada per a dependències municipals, però cal destacar la Sala de les Columnes, antic menjador de la casa i actual sala de plens, on a més, s'hi celebren els casaments civils.

Cardedeu s’ha de plantejar seriosament aprofitar el seu patrimoni històric i artístic, hi ha mesures senzilles com confegir petites fitxes que col•locades a cada edifici expliquin breument al turista l’època en que s’aixecaven i qui en va ser el promotor, l’autor ,...., oferint alhora per als que tinguin més interès rutes guiades.

sábado, 19 de agosto de 2017

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI DE L’ANTIC AJUNTAMENT I ESCOLES PÚBLIQUES DE CASERES. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

De l’edifici que acollia l’ajuntament i escoles de Caseres a la Terra Alta – m’agrada més definir-la com NOBLE – patrimoni Gencat ens diu ; edifici de tres plantes que té façana a tres carrers, dos molt petites i la principal al carrer de l'església. Totes elles combinen finestres i balcons ordenadament i són totalment planes, tan sols unes línies pintades emmarquen les finestres i senyalen les línies de forjats. Coberta de teula i petit ràfec de totxos. Hi ha un tros d'edifici un pèl més baix, on hi trobem un rellotge encastat dins la paret i per sobre un petit campanar de ferro forjat.


Les finestres de planta baixa i balcons de la primera són de forja de ferro treballat.

Lògicament – encara formen part del REINO DE ESPAÑA – cap esment de l’activitat escolar que s’hi va desenvolupar abans de la dictadura franquista, i en molts dels inacabables anys que va durar.

Em confirmaven persones d’edat que hi havien anat a escola.

Actualment l’edifici està destinat a acollir les activitats culturals que es duen a terme a Caseres.

Quan al topònim trobava; en la documentació antiga Caselas (Segle XII), probablement és un derivat de casa.

Ho ratifica el diccionari català valència balear, etimològicament del llatí tardà *casaria, derivat de casa, ‘casa rústica’.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

viernes, 18 de agosto de 2017

LA PLAÇA DE BRAUS D’OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava des del Montsacopa la Plaça de braus d’Olot, que es reivindica com la més antiga de Catalunya, i la segona més antiga del REINO DE ESPAÑA.


L’olotí Esteve Paluzie Cantalozella ( Olot 26.01.1806 + Barcelona, 9 de juliol de 1873) - que va exercir com mestre a Barbera del Vallès i a Sabadell - , tingué la iniciativa de construir una plaça de braus, per mitjà d’accions, a Olot.
L’Esteve Paluzie Cantalozella El 24 de juliol de 1859 s’hi va fer el primer correbou.

La plaça és una construcció sòlida, la graderia del públic està feta de maons i amb un arenal d’ aproximadament trenta-tres metres de diàmetre. El mur exterior és de forma cilindrocònica, amb força talús, i construït de pedra basàltica. En aquest hi ha tres portes: la del Sol, la de l’Ombra (que juntament amb la del Sol eren les utilitzades per als espectadors) i la de l’Arrastre.

L’any 1890 els accionistes van traspassar la plaça a l’Ajuntament d’Olot i, actualment, en té la gestió l’ Institut Municipal de Cultura d’Olot.

La plaça té un aforament de 1.800 espectadors.

La capital de la Garrotxa aprofita aquest espai qualificat en el seu moment com bé cultural d'interès local, per a diur a terme activitats de caire lúdic i cultural.

http://www.olotcultura.cat/activitats-culturals-a-laire-lliure-dins-la-cua-del-drac-2017/
http://www.agendaolot.cat/lugar/placa-de-braus/
http://www.olotcultura.cat/comenca-el-cicle-circ-a-olot-destiu-a-la-placa-de-braus/
http://www.olot.tv/tag/placa-de-braus/

L’existència d’aquest equipament públic serveix per justificar l’espanyolisme més ranci :
https://www.dolcacatalunya.com/2013/12/es-la-placa-de-toros-dolot-la-mes-antiga-despanya/

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte tècnic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

miércoles, 16 de agosto de 2017

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE LA RIBA. HOSTALNOU. BIANYA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Havia dedicat un post a la casa Riba a l’Hostalnou, Vall de Bianya, la Garrotxa, Girona, Catalunya :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/04/tresors-de-la-vall-de-bianya-la-riba.html

el dimecres 16.08.2017 m’hi arribava novament per retratar l’absis de la capella que dissenyava l'arquitecte Simó Cordomí i Carrera (Olot, segona meitat del s.XIX - (?), 23 de gener de 1937 ) , autor d'un projecte de reforma de característiques neogòtiques, que no va portar a terme en la seva totalitat, ja que els propietaris només el tingueren en compte en la part corresponent a la capella particular.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1929/02/26/pagina-2/33116570/pdf.html?search=%22simon%20cordomi%22


Patrimoni Gencat : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10955
Fa una una afirmació ‘amb anterioritat als projectes de remodelació que a principis de segle va fer Rafael Masó i Valentí (1880–1935), un altre arquitecte barceloní va projectar la capella familiar vers el 1890’. Que contradiu clarament el primer paràgraf, em pregunto ; qui va ser aquest misteriós arquitecte barceloní?.


L'any 1965 l'empresa Laboratorios Sobrino va adquirir la casa i els terrenys que l'envolten; un nou projecte fet per Francesc Vayreda i Bofill ( (1927-2011) va adaptar l'edifici a les funcions industrials, a la capella s'hi col•locaren als finestrals vidrieres amb imatges del santoral vinculades amb el món animal, farmacèutic i veterinari.
http://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

Avui els termes ‘cultura’ i ‘religió’ semblen antònims; rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) una imatge datada el 18-IX-1978, del interior de la Capella de la Marededéu del Carme, de La Riba de Bianya, a Hostalnou, La Vall de Bianya, Garrotxa. Girona.


L’edifici és avui la seu de l’empresa Zoetis Manufacturing & Research Spain Sociedad Limitada. http://guiaempresas.universia.es/PFIZER-OLOT.html

Sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com qualsevol dada relativa a aquest edifici religiós.

lunes, 14 de agosto de 2017

IN MEMORIAM DE L’AJUNTAMENT I LES ESCOLES PUBLIQUES DE PRADES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. TARRAGONA

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar imatges de l’edifici que acollia l’antic ajuntament i les escoles públiques de Prades abans de la dictadura franquista.




No el trobava com a ‘monument’ a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Camp#Prades

Està inclòs – sense descripció – a :
http://www.prades.cat/sites/default/files/documentacio/memoria%20descriptiva%20i%20justivicativa.pdf

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Prades, afegit a la comarca del camp jussà – amb el que té una mínima relació, i cap afinitat de paisatge i clima - , no compta amb un Catàleg de Patrimoni en línia. L’adscripció de Prades a la mal dita comarca del BAIX/BAJO CAMP DE TARRAGONA, des del nostre particular punt de vista, era, és i serà – mani qui mani – una decisió desencertada.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

viernes, 11 de agosto de 2017

CASA DE FIGUERES I CAL REVERTER. MONTBRIÓ DEL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

No apareix cap referència al seu autor, ni fins a l’estil arquitectònic, malgrat que al peu de la pàgina 37 de 48 podem llegir ‘ edifici modernista de principis del segle XX ‘ : http://www.montbriodelcamp.cat/docs/poum/Patrimoni_arquitectonic.pdf

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La pregunta, QUE EN SABEU D’AQUESTS EDIFICIS DE MONTBRIÓ DEL CAMP?, que publicava al post :
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4522


Trobava resposta – una vegada més – per part del Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ que en feia arribar un enllaç:
http://blogs.descobrir.cat/patrimoni/2011/03/07/montbrio-del-camp-cal-reverter/

Projectada per Domènec Sugranyes Gras , (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938), arquitecte modernista i noucentista que col•laborà en diverses obres d'Antoni Gaudí Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926)i el succeí com a arquitecte del temple de la Sagrada Família, ocupant aquest càrrec entre 1926 i 1936.

Quan a la descripció de la casa llegia; hi ha un molt bon treball en l’ornamentació de la façana, els diferents tipus d’obertures, l’ús de ceràmica al coronament i als sotabalcons, el treball de ferro de forja i la seva asimetria remarcada per la torre de la seva banda dreta.

Farem arribar aquest post al consistori de Montbrió ; ajuntament@montbriodelcamp.cat

Quan al topònim Montbrió, us deixo un interessant enllaç on es tracta de l’origen dels topònims d’aquesta comarca :
http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 4 de agosto de 2017

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DE FOIX, ADVOCADA A SANTA MARIA, SITUADA A L’ANTIC CAMI DE TORRELLES AL SANTUARI DE SANTA MARIA , I DE LA CAPELLA DEL ROSER DELS MARQUESOS DE FOIX.

Ajornava com a conseqüència de les previsions de temperatures al voltant del 40 graus, el viatge que havíem de fer el divendres 4 d’agost de 2017 fins a Torrelles de Foix , el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Salvall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, el Camps jussà de Tarragona, 01.01.1951 )
Tenia molt a ‘viure’ com explicava a : http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/08/el-patrimoni-indocumentat-de-torrelles.html

En relació a l’ermita de Foix, situada a l’ antic camí de Torrelles al Santuari de Santa Maria de Foix, llegia a patrimoni Gencat; l'ordre de construcció de la capella data del 1707, any que figura a la llinda de la porta d'accés, sembla que per l’Antoni de Peguera i d'Aimeric (1682, Barcelona - 15-mar-1708 Barcelona) signatari del Tractat de Gènova Fundador de l'Acadèmia dels Desconfiats, General de les Milícies (1705-1705) Coronel de les Reials Guàrdies Catalanes (1705-1708); patrimoni Gencat ho atribueix al coronel de la guàrdia de corpus, Ramon de Peguera, al servei de l'arxiduc Carles d'Àustria; qui la va fer bastir al lloc on segons la llegenda s'aparegué la Mare de Déu en una cova. Aquesta cavitat és oberta en el roquer que serveix de base a l'edifici.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, fou incendiada.


Fotografia de la façana de l’ Àngela Llop. En podeu veure més imatges a : http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8143

Quan a la Capella del Roser , hi ha un acord de data 24 d’octubre de 1781,entre la Confraria de la Capella, que presidia Joan Morgades, el regidor Joan Valentí i Ramon de Peguera i Berardo, tercer marquès de Foix.

Pel que sembla, en aquella època, els difunts eren portats a la capella del Roser i després enterrats a Foix.
Quan es va construir la capella de Sant Genís, els funerals es van seguir fent a la capella del Roser, els difunts però, eren portats al cementiri al costat de Sant Genís per poder ser enterrats.

Amb aquest acord, el marquès sol•licitava que es fessin els funerals pels difunts a Sant Genís i d’allí fossin portats al cementiri.

Això va suposar deixar de portar-los a la capella del Roser, on va posar el seu escut d’armes per tal que no en fessin ús els veïns.

Fins aleshores, el rector de Foix feia misses a Foix, a la capella del Roser i a Sant Genís, amb el complement que el baró podia veure la missa a la capella del Roser des de casa seva.

Amb aquest acord, el bisbat de Barcelona efectuà una segregació a la parròquia de Santa Maria de Foix, ja que les capelles de Sant Genís i del Roser eren sufragànies de la de Foix.

Hi havia així dues parròquies el poble de Torrelles.

Dissortadament el Josep Salvany Blanch en la seva visita a la comarca no retratava aquest edifici religiós, que avui ha patit una notable transformació.


http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/alt%20pened%C3%A8s/order/title

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8135

Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, (Catalunya, segle XIX – + 1881) Baronessa de Rocafort de Queralt. Besnéta de Josep Francesc de Peguera i d'Aimeric. Darrera membre de la línia de Torrelles de Foix, morí soltera i deixà els seus béns a les religioses saleses de Barcelona.

http://www.raco.cat/index.php/DelPenedes/article/viewFile/296558/385499

http://diarigran.cat/2015/02/l%E2%80%99aristocracia-penedesenca-el-marquesat-de-foix-23/

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PATRIMONI INDOCUMENTAT DE TORRELLES DE FOIX. EL PENEDÈS SOBIRÀ.

Ajornava com a conseqüència de les previsions de temperatures al voltant del 40 graus, el viatge que havíem de fer el divendres 4 d’agost de 2017 fins a Torrelles de Foix , el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Salvall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés ( L’argentera, el Camps jussà de Tarragona, 01.01.1951 )
Ningú m’havia donat resposta – encara – de qui va ser l’autor de l’edifici de les escoles anteriors a la dictadura franquista : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/07/in-memoriam-de-lescola-publica-de_21.html


Volia recollit imatges entre d’altres de :

MAGATZEM MONTSARRA
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email
coneixercatalunya@gmail.com

CEMENTIRI DE LA PARRÒQUIA DE FOIX
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email
coneixercatalunya@gmail.com

LES DOUS
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VILA MARIA
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VILA VERGE BRUNA/ CAL LLAUDET

No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ANTIC AJUNTAMENT
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cafeteria de la Plaça
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8131
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cal Ròpia
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8132
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cellers de la Mussarra
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8145
No hi ha dades del seu promotor, ni del seu autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Torrelles de Foix no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, tampoc – malgrat pertànyer a la província de Barcelona d’un Mapa de Patrimoni –; les dades que hem trobat son de patrimoni Gencat, i dels amics de ‘Pobles de Catalunya’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 28 de julio de 2017

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESCOLA DE NOSTRA SENYORA DE LOURDES DE LA CONGREGACIÓ DE RELIGIOSES FILIPENSES MISIONERES DE L’ENSENYAMENT. BARCELONA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La congregació de Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament fou fundada per Marc Castanyer i Seda (Mataró, 13 de juliol de 1815 - Barcelona, 28 d'abril de 1878) i Gertrudis Castanyer i Seda (Mataró, 14 d'agost de 1824 - Barcelona, 25 de maig de 1881), germans de Mataró. Volgueren donar resposta als problemes que comportava la industrialització de la ciutat, com ara una deshumanització gradual de la societat, i el fet que homes i dones treballessin a les fàbriques feia que els seus fills no rebessin la mateixa atenció que abans. La congregació havia de dedicar a la "renovació cristiana de la societat" mitjançant l'apostolat i la instrucció cristiana de les nenes i joves, particularment les més necessitades. Els dos germans aviat conceben un projecte més ambiciós: una fundació per la promoció cristiana i cultural de la dona. Hi destinen els béns de l'herència i Segimon hi afegeix els seus. Gertrudis, que havia començat la seva vida religiosa a un convent però en sortí per malaltia sense professar-hi, havia començat a acollir a casa seva nenes pobres, ensenyant-los el catecisme i les primeres lletres.

Ja en 1857, els dos germans comencen a acollir i educar joves a la casa pairal dels Castanyer de Mataró (al carrer de Sant Josep, 18-20) i el mateix any, el bisbe Antoni Palau, en una visita, els encoratja a continuar la tasca. La congregació de les Germanes de Sant Felip Neri començà formalment la seva vida el 21 de novembre de 1858; en poc temps reuneixen fins a 300 nens i joves, fills dels treballadors de les fàbriques i de les minyones que servien a la ciutat. Oferien ensenyament primari, escola nocturna i dominical i catequesi i exercicis espirituals a nenes i joves obreres, guiades per senyoretes i germanes. Són, a Mataró, les primeres escoles d'aquest tipus i les primeres escoles d'adults per a dones. Pius IX beneí l'empresa en 1859, però no obtingué el decretum laudis fins al 7 de desembre de 1870, i l'aprovació definitiva el 7 de juliol de 1914, de mans de Pius XI.

Obren el primer noviciat de noies el 1860, i el 2 de juliol de 1862 es faran els primers vots, i en 1865 els primers vots perpetus. La revolució de 1868 fa que Marc Castanyer s'hagi d'exiliar i que la congregació perdi els seus béns. En restaurar-se, l’any 1870, han d'instal•lar-se a Barcelona, en un pis de la família Puigoriol, al carrer dels Montcada, número 25. Les germanes treballen al barri de La Ribera i al de Gràcia. El 1870 obren també una escola de pagament, i el 1878, en ésser retornada a la família la propietat de la casa requisada de Mataró, Gertrudis Castanyer la ven i amb els diners obtinguts compren una casa, on alhora que un collegi s'instal•larà la casa mare de la congregació, als límits entre Gracia i l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles,annexionats ambdós ‘manu militari ‘ a Barcelona l’any 1897. L’edifici del col•legi no forma part del Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntamnt de Barcelona.


Mataró tenia el tristíssim honor de foragitar a la Congregació Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament, i Barcelona el ‘d’oblidar’ incloure l’edifici del Col•legi Nostra Senyora del Lourdes al seu Catàleg de Patrimoni Immoble.

Catalunya no necessita enemics, únicament amb els ‘amics’ ja anem més que servits, oi?.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici del Col•legi de Nostra Senyora de Lourdes de la Congregació de Religioses Filipenses Missioneres de l'Ensenyament a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquesta mena ‘d’oblits’ acostumen a succeir a les colònies, com és el cas a dia d’avui de Catalunya.

També de l'edifici que va fer funció de noviciat, avui Casa d’Espiritualitat de la Congregació de Religioses Filipenses a Balenyà, a la comarca d'Osona. El marquès d’Oller va encarregar la reforma de la seva casa d’estiueig de Centelles a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), tècnicament Balenyà esta dins el ‘territori Raspall’, i malgrat no tenir-ne constància documental, no ens sembla desassenyat atribuir-li aquesta obra, que us sembla ?.

jueves, 27 de julio de 2017

VILADORDIS I EL SEU INACCESIBLE FOSSAR. MANRESA. EL BAGES

Intentava accedir al Cementiri de Viladordis, població integrada avui al terme de Manresa, i em trobava que hi ha una obstacle que talla l’accés al transit rodat.



No sabia trobar cap informació de profanacions, robatoris, espectacles gore ‘,.. que justifiqui aquesta mesura, no coincidia amb cap esser humà per a demanar-li alhora que l’explicació d’aquest fet insòlit, per la ubicació de les escoles públiques abans de la dictadura franquista, d’una i altra cosa, sou pregats de donar-nos-en informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En matèria de robatoris, vandalisme, ...., Ripollet a la comarca del Vallès Occidental, es troba en el primer lloc del rànquing mundial https://www.lmcipolletti.com/robos-y-destrozos-el-cementerio-una-vez-mas-n537315

El REINO DE ESPAÑA té el tristíssim honor de figurar en els primers llocs de quasi totes les coses negatives :

El rànquing de països corruptes

El rànquing de països occidentals ‘poc democràtics’

El ranquing de 'morts oportunes'

....

Quan creuava per l’autopista em donava la sensació que el fossar tenia capella, imagino que advocada al Sant Crist ‘aillat de Viladordis’, i volia confirmar-ho, com el temps m’apressava, i vist l’expeditiu sistema d’impedir l’accés rodat, ho deixaré per més endavant, quan amb més temps podré fer a peu el camí .

Vegeu algunes dades i imatges d’aquest fossar :

http://manresacalidoscopi.blogspot.com.es/2007/10/laltre-cementiri-de-manresa.html
http://manresaacopdull.blog.cat/files/2012/11/Manresa-a-cop-dull-novembre-2012-.pdf

LES MORTS OPORTUNES

El tema de les ‘morts oportunes’ té una llarga tradició al REINO DE ESPAÑA, en l’àmbit militar no s’ha esvaït mai la sospita sobre la mort ‘accidental’ des Generals José Sanjurjo Sacanell (Pamplona, 28 de marzo de 1872-Estoril, 20 de juliol de 1936), i Emilio Mola Vidal (Placetas, aleshores en la Capitania General de Cuba, 9 de juliol de 1887-Alcocero, província de Burgos, 3 de juny de 1937)
http://www.fnff.es/Las_muertes_de_los_generales_Sanjurjo_y_Mola_en_aviones_beneficiaron_a_Franco_428_c.htm

De Joaquín Fanjul Goñi (Vitoria, Álava, 30 de maig de 1880 - Madrid, 17 de agost de 1936), i Manuel Goded Llopis (San Juan de Puerto Rico, 15 de octubre de 1882 – Barcelona, 12 d’ agost de 1936), se’n encarregaven les autoritats republicanes.

https://ramonchao.wordpress.com/2011/02/16/muertes-oportunas/
També en l’àmbit eclesiàstic l’ombra del dubte s’estén sobre la mort del Primat de ESPAÑA, Cardenal i Arquebisbe de Toledo, i promotor de la ‘Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España’ Isidro Gomá y Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agosto de 1869 - Toledo, 22 de agosto de 1940), que havia demanat al general Franco ‘generositat’ amb els vençuts.

Recentment es repetien aquesta mena de situacions :
http://www.economiadigital.es/politica-y-sociedad/muertos-corrupcion-justicia_500427_102.html


Les cases angleses d’apostes creuen aquest és un ‘meló’ que tot just s’està començant. Qui serà el proper ?.

martes, 25 de julio de 2017

ESGLÉSIA DEL CARME. BARCELONA

Barcelona té sense cap mena de dubte un valuós patrimoni històric i/o artístic del que únicament se’n publicita una mínima part, entre les ‘joies oblidades’ trobem l’església del Carme, situada a la intersecció dels carrers BISBE LAGUARDA 1-1, amb SANT ANTONI ABAT 10-12.


Fotografia fitxa del Cercador de Patrimoni.

Reprodueixo de la fitxa de patrimoni : el temple fou destruït durant els fets ocorreguts el 1909 (Setmana Tràgica, amb la corresponent crema de convents), l’església de les Jerònimes, aleshores tenia ja funció parroquial.


Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966)[ es féu càrrec, entre el 1910 i 1914, de dur a terme un programa complet per bastir el nou conjunt parroquial del Carme, que incloïa l'església, el centre parroquial i l'habitatge del rector. Pericas, que recorre a l'ús exclusiu de l'obra vista a ambdues façanes, aconsegueix crear un conjunt coherent i personal, tot i el caràcter heterogeni de les seves fonts, entre les quals hom ha esmentat el sezessionisme, l'expresionisme alemany i l'escola d'Amsterdam, a més del pes d'un gaudinisme encara ben vigent, que es fa palès sobretot a la façana lateral, a la qual hi ha la porta i els finestrals del temple.


Fotografia Enric.

A la que dóna al carrer del Carme, amb un fris ceràmic, les referències no exclouen trets del repertori classicista, i conté una imatge realitzada per José M. Camps Arnau (Sarrià, 29 de octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968). A l'interior de l'església, la imatge de la Verge titular del temple va ser realitzada per l'escultor Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863[1] - 27 de febrer de 1934), i la resta de la decoració interior és de Darius Vilàs Fernández (Barcelona, 1880 - 1950). Pel seu caràcter excepcional, pot ser considerada una peça important en el desenvolupament de l'arquitectura entre el modernisme i el noucentisme.


Fotografia de Barcelona Abans

L'obra està formada per un conjunt heterogeni de cossos motivat per les diferents funcions que conté, i per la seva construcció dilatada al llarg dels anys que, s'unifica però, amb el tractament acurat dels paraments d'obra vista. La primera construcció (1911-13) correspon a la nau de l'església i algunes dependències annexes a la capçalera; en segona fase (1923-24) es realitzà el campanar major; just a continuació es basteix el cos de la testera que conté els consultoris, l'escola i un habitatge parroquial. Més tard, i en data incerta (1945?), es completà lateralment aquest darrer cos per a ampliació de les escoles.

Ens agradarà rebre imatges del interior del temple a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 24 de julio de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME APÒSTOL. LA GRANJA D’ESCARP. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de la Granja d’Escarp, a la comarca del Segrià, advocada a Sant Jaume Apòstol ; patrimoni Gencat, en fa un comentari telegràfic – com és mal costum quan es tracta d’aquestes terres tant allunyades de la megalòpolis barcelonina - ; edifici d'una sola nau amb volta de canó trencada per llunetes i arcs faixons. Entre els contraforts hi han capelles de planta quadrada. Els materials i la composició són força pobres i donen un resultat heterodox. Un element octogonal barroc es superposa a un campanar quadrat i auster. A la portada hi ha una ornamentació senzilla.


No trobava cap imatge del interior, sou pregats de fer-nos-en arribar almenys una a l’email coneixcatalunya@gmail.com

No em sabien donar raó del lloc on estaven les escoles publiques abans de la dictadura franquista; al cens de 1857 consta una població de 1.206 ànimes, i tancava l’any 2016 amb 977 habitants. Esperem rebre imatges i dades de les escoles anteriors a la dictadura franquista a l’email coneixercatalunya@gmail.com , els granjolíns i granjolines, els que viuen a la comarca del Segrià, a la província de Lleida, i a tota Catalunya us ho agrairan.

El CRISTIANO no té gaire predicament, aquí es parla, àrab, romanès, llengües diverses d’Àfrica, i un xic de català.

CAPELLA DE SANT RAMON NONAT. ARTESA DE LLEIDA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

M’aturava al costat de la capella de Sant Ramon Nonat d’Artesa de Lleida, de la que patrimoni Gencat explica ; capella cilíndrica aïllada, tocant a la creu de terme. La llinda de l'entrada recorda la dedicació a Sant Ramon Nonat. Construcció de gran pulcritut. Sostre de volta d'obra. Construcció de 79 m2 amb macla de dos cercles que es tallen.


L'any 1977 s'arranjà i es repintà, sota la tutela de l’arquitecte Marià Gomà Pujades (Lleida, Segrià, 1915 — Lleida, Segrià, 1990)

l’Enric Sánchez-Cid havia publicat un excel•lent post sobre aquest a esglesiola l’any 2012 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-ramon-nonat-dartesa-de-lleida_19.html

A la llinda de pedra de la porta d’entrada a l’ermita hi ha la següent inscripció:

“ Capella de Sant Ramon Nonat, any 1777. Feta a expenses de Rosa Salas y Jove y de son pare Francisco Jove y Angles y dels seus”.

Ens expliquen que s’aixecava aquesta esglesiola com a mostra de l’agraïment d’aquesta família a Sant Ramon Nonat, per la intercessió favorable en les conseqüències d’ un accident ocorregut al camí ral, en el que intervenia un animal de tir. L’incident – tothom en va sortir sense danys - es recull en un vers dels goigs, de forma alhora tendra i fervorosa:


Fou Artesa afavorida
per una gràcia especial
quan una euga esfereïda
volcà vora el camí ral;
cap mal més en quedaria
i amb salut Rosa infantà


en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , la capella va patir greus desperfectes, i va desaparèixer la relíquia de Sant Ramon Nonat, que s’hi venerava.

L’any 2.007 va ser retornada al Rector de l’església Parroquial de Sant Miquel , per la família d’un milícia que per salvar-la de la destrucció, se la va emportar amb risc de la seva vida. Així, miraculosament la parròquia i el poble van recuperar l’antiga i preuada relíquia de Sant Ramon Nonat.

Segons l’orde de la Mercè, es tracta d’una de les relíquies més importants que actualment es coneixen de sant Ramon Nonat, després que la petita relíquia venerada al santuari de Sant Ramon a la Segarra, fos robada l’any 2007 en vigílies de la seva festa per uns desconeguts, sense que fins ara hagi pogut ser recuperar.

La secularització que patim com a conseqüència de la signatura per part de la Jerarquia catòlica a favor dels revoltats feixistes, com advertia l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), ha comportat en el terreny de la pràctica quotidiana, alhora que l’allunyament dels fidels de l’església catòlica, la manca de consideració del patrimoni religiós, com part del patrimoni històric i/o artístic.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf

Cal suposar que el promotor Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), si té ocasió de contemplar les conseqüències de la seva obra, si més no, gaire content no deu estar, oi?.

"Ninguna pacificación es posible, si no es la pacificación por las armas", proclamó el cardenal de Toledo, Isidro Gomá. Refugiado en julio de 1936 en Navarra al amparo de Mola -"hay que eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros", dijo este general-, Gomá viajó de continuo a Salamanca o a Burgos para despachar con Franco. Promovió la pastoral que calificó de cruzada el golpe militar. En 1940 quiso publicar una pastoral pidiendo piedad para los vencidos y el dictador la prohibió. Murió meses después.

https://elpais.com/diario/2007/10/22/sociedad/1193004010_850215.html

Les víctimes directes, més d’un milió de persones, homes, dones, infants,..., i els incomptables emigrats que produïa aquell drama, en el que feien el paper involuntari de ‘màrtirs de la fe catòlica’, no poden – ni volen molts d’ells – perdonar-lo.

El Pais, publicava a : https://elpais.com/ccaa/2017/07/02/catalunya/1499020683_491850.html

EL TEXTO INÉDITO DE PACELLI A GOMÁ

Esta es la traducción de la carta en italiano que Pacelli [Pío XII (en latín, Pius PP. XII), de nombre secular Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli (Roma, Italia, 2 de marzo de 1876-Castel Gandolfo, Italia, 9 de octubre de 1958)] , escribió al cardenal Gomá, pero que nunca se envió:
Del Vaticano, 31 de Julio de 1937

N. 2673/37

Emo. y Rdmo. Señor Mío Respetabilísimo,

Me ha llegado regularmente la venerada carta del 5 del corriente mes N.101, con la que Su Eminencia Revma., como continuación de Sus venerados escritos NN.88 y 92, respectivamente del 8 y el 2 de Junio pasados, amablemente me remitía un ejemplar de las pruebas de imprenta de la Carta Colectiva de ese Excmo. Episcopado a los Obispos de todo el mundo sobre la cuestión española.

Con el más vivo interés he visto la citada Carta Colectiva apreciando los nobles sentimientos que la han inspirado. Sin embargo, tratándose de una cosa muy delicada que se refiere a todos los Excmos. Obispos de España, esta Secretaría de Estado sería del parecer de que para la publicación de un documento de tanta importancia, como es la mencionada carta, sería deseable la unanimidad de ese Excmo. Episcopado.

Ya que el Excmo. Señor Vidal y Barraquer, como Usted hace notar en su citada carta N. 88, no estima conveniente la publicación de dicho documento, y por otra parte S. E. Mons. Mugica y tal vez otros Obispos españoles no piensan firmarlo, la misma Secretaría remite a la conocida prudencia de Su Eminencia que vea si no sería del caso suspender por ahora su publicación.

Aprovecho gustosamente la ocasión pera expresarle los sentimientos de la más profunda veneración con la que besándole humildísimamente las manos me profeso.

De Su Eminencia Rdma.

Humildísimo Devotísimo Servidor verdadero. cardenal secretario de Estado.

Ens caldria l’eloqüència de Sant Ramon Nonat per convèncer a la ciutadania, que l’acció del cardenal primat i president de la Conferència Episcopal, Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), contrariava de forma ‘conscient i voluntària ‘ la voluntat de Déu i de l’Església Catòlica.