domingo, 30 de marzo de 2014

ERMITA DE SANTES CREUS DE BUIRO / O DE LA MAREDEDÉU DE BUIRO, MAL DITA SANTA MARIA. ALINS. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA.

La Rosa Ventura Cutrina compartia en el meu face, una imatge d’aquesta ermita advocada a la Mare de Déu de Buiro, que es troba dintre de la demarcació de Virós, sobre el poble d'Ainet de Besan i prop de les Bordes de Buiro.


L'edifici possiblement va tenir un origen romànic.

Llegia que en una casa d'Ainet es conserven :



La talla d'una majestat anomenada popularment "sant creuet", o la Majestat del Buiro , romànica, peça senzilla i de reduïdes dimensions, però d’un altíssim valor artístic, i la Verge del Roser, del segle XVI-XVII i de tradició gòtica.

En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República,  crim execrable del que mai s’han exigit responsabilitats, i que  els historiadors feixistes denominaven  “ Guerra Civil “ ,  és fama que la imatge del   "sant creuet" fou amagada sota un munt de pedres en una borda abandonada


Aquest costum de guardar les imatges de forma rotativa a casa d’un veí, obeeix a una doble qüestió de seguretat, la dels lladres ‘ professionals’, i d’altra la dels mateixos clergues que per mor d’una millor custodia i/o conservació enviaven els originals - propietat dels veïns - als museus diocesans, i celebraven el culte amb còpies sense cap valor artístic i/o sentimental.

L’església ha desenvolupat una especial facultat per a complicar les ‘ coses senzilles’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com 

Quan al topònim Buiro: 

Que la Majestat de Biuro  , la Marededéu i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , kurds , amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

SANTA CRISTINA DE LAMANÈRE. EL VALLESPIR. CATALUNYA

El Miquel Solé publicava una bellíssima imatge de l’esglesiola de Santa Cristina de Lamanère, de la que curiosament només trobava aquesta referència :

Santa Cristina ( Catalunya Romànica, llibre XXV, el Vallespir, pàgina 132 )


L’esglesiola té un campanar d’espadanya – sense campana – perquè imaginen que brètols i vàndals formen part – també- de la població catalana situada sota dependència Francesa per l’infame tractat dels Pirineus.

Ens agradarà saber si té absis, en quin segle s’alçava, si encara s’hi fan actes de culte,... a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA MISTERIOSA CASA DE LA VÍDUA MARFÀ

El Miguel Allué Aguilar publicava un retrat, magnífic , malgrat que forçosament parcial de la casa que aixecava entre 1901 i 1904 l’arquitecte Manuel Comas i Thos ( Mataró , 1855 + Barcelona) , per encàrrec d’una enigmàtica ( en tant que no té nom, ni cognoms, ni data i lloc de naixement i traspàs coneguts ‘ Vídua Marfà’). Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció tècnica en diu ; Edifici en cantonada resolt amb un llenguatge medievalista amb alguns elements formalment modernistes.

L'horitzontalitat de la façana queda trencada pels elements verticals dels vèrtexs del xamfrà (tribunes, finestrals allargats i torres que sobresurten de la coberta). Efectivament, les arcades de planta baixa, la tribuna de la planta principal, la disposició de les obertures de la resta de plantes, les arcades de la galeria de l'última planta i, especialment, l'important ràfec de la coberta donen horitzontalitat al conjunt.


Hem l'esmentar el llenguatge neoromànic de les arcades de planta baixa i galeria de l'última planta, que contrasta amb els elements de més pur estil gòtic de la "loggia" i tribunes de la planta principal. A l'interior destaca el vestíbul, les dues escales (una per a veïns i una per al propietari). Aquesta última, amb una barana monumental, ha estat coberta per una magnífica claraboia de vidres policromats.

http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2010/05/casa-viuda-marfa.html
http://orgullosademiciudad.blogspot.com.es/2014/03/casa-viuda-marfa.html
https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/casa-vidua-marf

Insistim en recavar la vostra col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DÈCADES DE MISÈRIA

Advertia al barri de la Creu de Barberà, signes evidents de l’estat de la misèria a la que ens ha conduit l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques i econòmiques del REINO DE ESPAÑA.

Sabadell, ha patit l’espoli de la seva Caixa d’Estalvis ha canvi d’un €.

El terme misèria, procedeix etimològicament del llatí mĭssu, part , amb el sufix qualitatiu eria, extrema pobresa, gran escassesa; quantitat ínfima,... La sensació l’envien tant les incontables botigues tancades, com les minses bosses amb que surten el compradors d’una d’aquestes ‘ cadenes’ , en les que llueixin bàsicament els articles de promoció, la misèria ja NOMÉS compra ‘preus’, i no dissortadament productes.


Llegia que la pretensió del cleptofeixisme d’una nova Carta de la jerarquia Eclesiàstica, en aquesta ocasió silenciant el genocidi infantil està sent objecte d’investigació per la Cort Penal Internacional, i que des de la Cúria de l’Església catòlica Romana s’ha advertit seriosament a la IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA en contra d’aquesta iniciativa.

http://es.wikipedia.org/wiki/Carta_colectiva_de_los_obispos_espa%C3%B1oles_con_motivo_de_la_guerra_en_Espa%C3%B1a

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MAURICI DE LA TORRE DELS CALÇ. PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

Xavier Burcet Darde, retratava el conjunt format per l’ermita de Sant Maurici, i la masia fortificada amb torre de defensa (Torre dels Calç), que adjectiva també l’esglesiola, al terme de Porqueres, a la comarca del Pla de l'Estany, a la província de Girona, de la colònia del REINO DE ESPAÑA, a la que els nadius i/o aborígens denominem Catalunya.
Pel fa que a la descripció tècnica`ens diu ; que l'ermita és un edifici de planta rectangular amb coberta a dues aigües. A l'interior té volta de canó apuntada i un absis semicircular. Té un campanar d'espadanya amb dues finestres d'arc de mig punt. A la façana, ubicada a ponent, hi ha la porta d'entrada de forma rectangular i, per sobre d'aquesta, una finestra estreta d'arc de mig punt i d'una sola esqueixada. A la part alta dels murs nord i sud, així com també a l'absis, s'observen unes galeries de finestres que recorren tota la superfície. Adossada al mur de tramuntana hi ha una petita sagristia que uneix la torre i l'ermita; és una estança rectangular coberta amb volta rebaixada a la qual s'accedeix per una porta situada a l'absis.


Apareix esmentada documentalment per primer cop l’any 1017 en la butlla del papa Benedicte VIII a favor del monestir de Banyoles.

L’any 1097 rep el nom de Sant Maurici de Calvis.

L'any 1182 formava part de la parròquia de Porqueres, al segle XIV però, consta com a parròquia independent.

La Torre, va pertànyer a la família Calç durant els segles XIII i XIV.

Successivament va passar a diferents famílies fins a arribar a ser possessió dels Campolier (família Tort), que encara la posseeixen.

Llegia que la pretensió del cleptofeixisme d’una nova Carta de la jerarquia Eclesiàstica, en aquesta ocasió silenciant el genocidi infantil està sent objecte d’investigació per la Cort Penal Internacional, i que des de la Cúria Romana s’ha advertit seriosament a la IGLESIA CATÓLICA REFORMADA DE ESPAÑA en contra d’aquesta iniciativa.

http://es.wikipedia.org/wiki/Carta_colectiva_de_los_obispos_espa%C3%B1oles_con_motivo_de_la_guerra_en_Espa%C3%B1a

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

martes, 25 de marzo de 2014

LO ‘PAROT’ D’ORTA. ARBRE MONUMENTAL DE CATALUNYA

A noces em convidava el Joan Serra Saún, fent-me arribar la fotografia de l’olivera coneguda com ‘ lo parot’- etimològicament derivat augmentatiu de pare - .


M’explica que es tracta de l’olivera més vella de Catalunya i fins i tot de la Península, amb una antiguitat que sobrepassa els dos mil anys. Aquest càlcul sempre és motiu de dubtes, que els experts rebutgen el sistema de comptar les anelles per calcular l’edat, emprant el mètode de les taules estadístiques per als arbres antics en períodes de 500 anys. Situat a 480 metres d’altitud, té un vol de canó de 7,45 m a 1,30 del terra i un vol de soca de 15 mestres, i el diàmetre de la capçada actual és de 9 metres i abans de la guerra ocupava tot el bancal. La varietat (Olea europea) és desconeguda avui dia, amb les fulles i el fruit més allargat, de les varietats dels camps de la comarca, que es coneix amb el nom d’empeltre. Fou declarat arbre monumental per la Generalitat l’any 1990, i és tracte d’un arbre protegit, per la seva senectut i també per la consideració de pare de l’espècie (parot).

El seu propietari , Joaquim Badia Alcoverro , un enamorat de l’arbre , que va comprar el seu avi, en adquirir la finca condicionada per una clàusula del segle XIX, per la qual establia que l’arbre no es podia arrencar ni talar. Va superar totes les guerres contra francesos, carlistes i altres que hagueren en aquesta terra, però l’avi Badia, es va enfrontar amb un grup de soldats, durant la passada Guerra Civil, que estaven disposats a tallar l’arbre per fer llenya. Va fer-ho sense cap arma, únicament amb el coratge que dona tenir la raó davant d’aquella provocació, se’n sortia sense danys, cosa més que meritòria en aquelles circumstàncies.

Per anar-hi, s’agafa la carretera de Bot, i sobre els 500 metres de recorregut a la sortida del poble, al punt que la carretera indica el quilòmetre 3, cal girar per un camí a la dreta que ens porta a quatre passes a uns locals que cal deixar el cotxe, per seguir un sender curt a la dreta que porta al bancal. L’arbre protegit amb tanca de fusta de poca alçada, mereix la consideració de venerable i no cal dir que cal agrair la bondat del seu propietari en deixar-lo veure i fotografiar a davant de la tanca, per la part on la soca presenta una visió més espectacular, tenint present que es tracta d’una propietat privada i que l’arbre té la consideració de monumental.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA NOUVELLE ÉGLISE DE SANT ROMA DE VILANOVA DE SAU. OSONA. CATALUNYA

L’amic Sergi Campas Canalias retratava l’església nova de Sant Romà de Sau, situada a d'alt d'un turó, prop de les cases conegudes com a Sant Romà avui abandonades; l’església ‘vella’ acostuma a trobar-se voltada d’aigua, i dissortadament la nova ‘ voltada de soledats’.


Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966 ) aixecava l’any 1951, una església d'una sola nau, que marca però el creuer tant a la planta com a l'alçat. L'absis és de planta semicircular peraltada amb finestres rectangulars que divideixen els espais en columnes de pedra amb els capitells decorats. A ponent s'hi adossa una capella lateral mentre a la part contraria s'hi afegeix un altre cos que havia estat utilitzada com a vivenda per part del rector. Ambdós cossos es comuniquen amb la nau principal per l'interior. Als peus del temple s'hi troba el cor i a l'interior s'hi troba una taula d'altar de marbre amb un retaule, ambdós dissenyats pel mateix arquitecte.

La façana es troba orientada cap al sud-oest i disposa del capcer triangular amb una finestra de pedra decorada amb vitralls. Just a la part de davant forma un atri. A la part esquerra del portal s'alça un campanar a mode de torre circular. L'aparell constructiu és de pedra vista i amb un color gris.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ELS TRESORS D'ORTA . LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Indubtablement Orta és un poble amb molt de passat, fet que li hauria de garantir un esplèndid esdevenidor si es consoliden activitats com el turisme rural, cultural i esportiu, i arrelen ; la contemplació de la natura dels Ports, l’augment d’usuaris de la via verda, i l’assistència als concerts, conferències i exposicions, que es duen a terme en el marc incomparable del convent de Sant Salvador, i la visita històrica del nucli que s’alçava a la baixa edat mitjana, i al començament de l’edat moderna, i del que m’enviava unes bellíssimes imatges el Joan Serra Saún.



A l’entorn del segle XIV, s'organitzà Orta , a partir de la plaça de l'església, que actua com a ròtula que enllaça amb tres carrers paral•lels: de Santa Anna, de Baix i de Picasso. Altres carrers transversals superen els desnivells del terreny: carrers de l'Hospital, Grades o la Cruera, és en aquest segle, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, quan es construeixen les muralles d'Orta, que possiblement envoltaven tota aquesta zona. En aquest sector es conserven els edificis i els espais públics més emblemàtics de la població: l'església parroquial -edifici gòtic dels segles XIV-XV- les places de l'Església i de Sant Salvador, l'ajuntament i la casa de la comanda o del Delme -edificis renaixentistes del segle XVI o XVII- l'hospital, separat ja dels edificis més significatius, i moltes cases d'aspecte senyorial fetes amb carreus de pedra picada i elements de pedra treballada: portals adovellats, ràfecs, llindes de finestres, porxos.



Picasso va tenir amb Orta , dues relacions breus però intenses, en el sentit que el captivarien fins al punt de traslladar l’experiència a la seva obra; la primera, convalescent, a partir de l’estiu de 1898, invitat pel seu amic Manuel Pallarès i Grau , estada que es va perllongar fins el febrer de 1899, i la segona durant el període de maig-agost del 1909, en companyia de Fernande Olivier.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

lunes, 24 de marzo de 2014

LA TORRE JOSEP MARIA PERICAS MORROS O TORRE NOVA DE LA COROMINA. TORELLÓ. OSONA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias m’enviava una fotografia de l’esplèndida casa que l’any 1920, projectà i edificà el Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966 ), un edifici de grans dimensions en uns terrenys de la Coromina, que el mateix Pericas qualificava de ‘ Domus’ quan escrivia al seu company Lluís Coll Espadaler (Sant Quirze de Besora, 1868 - Barcelona, 1944)

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta quadrada, planta baixa i dos pisos, coberta a quatre vessants, formada per peces planes col•locades, com escames, a biaix. Hi ha una torre, de planta també quadrada, que esta adossada a l’angle sud de l’edifici, i la seva coberta, a quatre aigües, sobresurt de l’anterior en més de quatre metres.


Pedra tallada en carreus sense polir en tota l’altura de la torre, de manera que li concedeix una imatge rústega. És gairebé cega, només perforada per unes petites espitlleres que il•luminen l’escala que accedeix al capdamunt de la torre, on, just sota el coronament de coberta, hi ha una filera de finestres que recorre tots els quatre costats, donant una imatge que recorda els campanars romànics; un penell es situa al vèrtex de la coberta.

L’edifici que constitueix l’habitatge presenta una imatge més culta i refinada pels elements decoratius. Tot i això, no es distancia del tot de la torre, ja que el mateix tipus de pedra forma el sòcol i els brancals de les obertures del primer pis. La resta del parament és arrebossat i pintat de color groc. En la façana sud-est, en l’angle que es forma amb la torre, hi ha l’accés a l’habitatge; es tracta d’un portal fet d’arc de mig punt adovellat que es confon amb el sòcol.

En el mateix eix i a nivell del primer pis, hi ha un carreu verdós gravat amb la data de 1921 i firmat amb les sigles J.Mª.P. per , Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966)

Les quatre façanes perden la rusticitat del sòcol en altura, fins a trobar un esgrafiat vermellós de línies molt fines en la part de la cornisa. Les obertures es distribueixen segons una filada rítmica i unificada per un mateix tractament: les del primer pis, rectangulars i relativament grans, unides per franges d’aquesta pedra sense polir amb tendència a situar-se en les cantoneres; en un dels angles (est), s’hi ubica l’escultura de la Verge del Roser. Al centre de la façana nord-est hi ha una tribuna semicircular amb coberta semicònica que ja arrenca amb aquesta forma de la planta baixa.

S’obre per una finestra coronella dividida per dues agulles en forma de columnes d’ordre corinti i compost. A la façana nord-oest se situa, en aquest primer pis, una galeria adossada i oberta per tres arcs de mig punt. A l’extrem oest d’aquesta galeria sobresurt un altre cos adossat, que és la capella privada amb absis semicircular, la qual està coberta a dues vessants.

En el segon pis les obertures són més petites que en el primer i estan contingudes entre dos llistells. Al damunt hi ha l’esgrafiat de cornisa de tons rogencs i formes de medallons, just sota l’ala de coberta, formada per colls i permòdols.

La façana oest s’obre a un gran jardí a través d’un segon porxo a la planta baixa, de tres arcs de mig punt sustentats per uns pilars molt rústics als laterals i per dues columnes a l’arc central, més fines i de capitell decorat. Damunt, una terrassa amb una coberta que s’uneix a la coberta de la capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. L’altar, al fons, se situa dins l’absis, pintat d’or i blau per representar el cel. Al lateral esquerra hi ha quatre arcs que s’obren a la façana oest i amb vitralls policromats, cada un dels quals representa un sant. Al lateral dret hi ha tres arcs de mig punt que condueixen a una cambra de servei, es sustenten sobre unes columnes, amb capitells molt esculpits de formes vegetals, els arcs i els carcanyols estan decorats amb unes pintures en que hi apareix uns medallons i unes formes molt geomètriques.

El jardí és projectat al llarg d’un eix molt marcat i simètric, d’inspiració en els jardins francesos del renaixement amb un estany amb font escultòrica amb dos lleons simètrics. Tot està disposat per ser vist des d’aquest eix que marca un recorregut central. Està poblat de xiprers, avets i plàtans i per algun arbust situat formant geometries més composades. L’espai d’accés des del camí de la Coromina es clou per una tanca de pedra de poca altura i per vegetació. L’entrada a aquest espai es produeix entre dues pilones de secció circular, fetes de mamposteria de còdol.

Els interiors estan decorats d’una forma molt detallada pel mateix Pericas; els sostres són enteixinats i els paviments de ceràmica. Hi ha vitralls, arrimadors de ceràmica vidriada i parets pintades d’una manera molt detallada, formant geometries i sanefes. El mobiliari és també projectat acuradament, integrant-se en el conjunt.

http://www.ajtorello.cat/perfil/recursos/recursos/bcil_12_35_torre_pericas.pdf

La Torre Nova d’en Pericas fou expropiada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-1939). La seva ubicació, apartada del nucli urbà, i les seves dimensions, afavoriren la creació d’un sanatori per a pacients amb malalties contagioses. El metge naturalista, doctor Honorio Gimeno Pérez ( 1907-1991 ) , hi va fer unes concorregudes conferències. Per aquelles dates, l’arxiu de l’arquitecte acabava cremat.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

domingo, 23 de marzo de 2014

EL PATRIMONI INDOCUMENTAT DE SANT JUST DESVERN. LA CASA DEL T.B.O

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm

Retratava l’edifici residencial de planta baixa i pis, del carrer d’Àngel Guimerà, 4-6, coronat amb un torricó de planta rectangular i coberta a quatre vessants. L'edifici s'acaba amb una balustrada d'inspiració clàssica tancant la coberta plana i serpentejant al llarg de la planta trencada. Ens agradarà tenir noticia del motiu pel que es coneix com la casa del T.B.O.


LLegia que l’any 1920 consta com la data de construcció segons el Cadastre.

L’any el 1932 es realitza un projecte per a Tomàs Marco.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TORRE CECILIA GOMÉZ DEL OLMO. BARCELONA

El Joan Serra Saún retratava la façana d’aquest magnífic habitatge unifamiliar aïllat i voltat de jardí, de planta semisoterrani, planta baixa i tres plantes pis. L'edifici, en la seva construcció, l'any 1909, disposava d'una planta menys que en l'actualitat. La remunta d'aquesta tercera planta es va fer l'any 1914 per la mateixa propietat i arquitecte. Per a aquesta operació, arquitectònicament, es traslladà la composició i el coronament de l'edifici de la segona planta a la tercera, i s'allargà la solució de la primera planta a la segona.

El projecte de la casa li devem a l‘arquitecte Leocadio de Olabarría, del que ens agradarà tenir dades del seu lloc de naixement i traspàs, i del cognom matern. Eduardo Conde Gómez, i Cecilia Gómez del Olmo, en van ser els promotors


Pel que fa l’adequació dels jardins, els arquitectes foren : Martínez Lapeña i Elies Torres, dels que ens agradarà tenir dades del seu lloc de naixement i traspàs, i del cognom matern.

Avui és la seu del CENTRE CÍVIC SARRIÀ

PONT DE TAVASCAN. LADORRE. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Parc Natural de l'Alt Pirineu – nosaltres en diem Pirineu sobirà - . publicava una fotografia, del Monument a les dones que duien l’aigua a casa, que s’aixeca al costat d’un vell i bell pont, al nucli de Tavascan, al terme de Lladorre, a la comarca del Pallars Sobirà, a la província de Lleida, d’aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya ).

Amb la concentració de municipis que s’adoptava pels GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA que pretenien reduir així els dèficits que generaven ,l’estultícia i la corrupció política de les elits, es perdien de forma irremissible històries – grans i/o petites - vinculades a nuclis com Tavascan , del que trobava una accepció ‘raonable’ del seu topònim., signada pel mestre Joan Coromines i Vigneaux ( Barcelona , 21 març de 1905 - Pineda de Mar , Barcelona , gener 2 de 1997 ) ; explica l'origen de Tavascan a partir de les arrels basques ata-be (sota els ports) i azkan (final, darrer). Es tracta d'una descripció força exacte: el del final, sota els ports.

Del pont que hi ha al costat del conjunt escultòric de l’Aiguadora – de pare desconegut - , trobava unes dades que qualificar-les com minses em sembla ja un despropòsit : Pont d'una sola arcada de mig punt, assentat directament sobre la roca mare, construït amb aparell petit de pedra pissarrosa. Uneix els dos barris, separats pel riu, que formen el poble de Tavascan.


Uns el qualifiquen de romànic i altres de medieval [ en realitat a la marxa – forçada – dels àrabs es vivia un retrocés en tots els àmbits, que NOMÉS el PP ha aconseguit superar amb la seva política frestricitva dels drets socials, sanitaris i civils.

Ens agradarà tenir coneixement de ferrer autor del conjunt escultòric, malgrat el nom del riu, té més relació amb la possible presència d’or a le seves aigües, que al transport d’aigua per part de les dones , que es donava per altra banda arreu, fins no fa gaires decennis.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DELS SANTS METGES. L’ALBI. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún , retratava aquesta ermita de planta allargada d'una sola nau coberta amb arcs torals i capelles laterals. El seu interior ha estat molt modificat durant el temps. L'element més interessant és sens dubte la bonica porta adovellada de la façana que està a l'interior un porxo o galilea fet de pedra vista a manera d'atri. També a la façana, a la zona superior, hi ha una petita rosassa. Gairebé tocant als peus de l'ermita, al costat esquerre mirant la façana, hi ha un campanar octogonal de pedra vista.


El cos de l'ermita que estava tradicionalment arrebossat de blanc, llueix avui les grans pedres angulars. A les dovelles de la porta, a la zona inferior de cada costat, trobem dues figures policromades; són els sants metges, sants tutelars del recinte. Estan datades al 1952. No trobava el nom i cognoms de l’autor :
http://www.xtec.cat/~fgonzal1/festeisports/prego.htm


Llegia que a l'interior s'hi conserven pintures provinents del castell de l'Albi, l’edifici es pot datar al segle XVI
A l'ermita hi havia el panteó dels barons de l'Albi.

S’explica que lluïa un retaule barroc del segle XVII pintat per Jaume Clua, artesà natural de Falset, del que no s’expliquen les raons de la seva absència.

Del topònim ens diu la Generalitat de Barcelona ; En la documentació antiga ja trobem l’Albi(Segle XII), probablement relacionat amb Albi(Occitània), dʼon devienprovenir els primers repobladors, si bé també podria provenir del llatí ALVEU ʻconcaʼ, amb caràcter descriptiu topogràfic; Manel Bofarull Terrades q.e.p.d hi afegia un més que possible origen àrab ‘ al-alwi’ , lloc enlairat.


L’Albi assumia l’escut familiar dels barons homònims, amb algunes addicions pròpies de la ‘fantasia heràldica’ de la factoria Walt Disney

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

sábado, 22 de marzo de 2014

LA TORRE BOVENTURA COSTA I FONT DE TARADELL.

La M. Àngels Miralpeix, destapava la ‘ caixa dels trons’ penjant la fotografia ‘ bellíssima’ de la Torre de Can Costa i Font, de la que no sabia veure inclosa en la minsa relació de Bens a protegir de Taradell


file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/document_2_.pdf

Trobava un enllaç que sembla parla NOMÉS de la Fábrica i no d’aquet edifici que en devia ser la torre l’amo. :
http://www.xtec.cat/centres/a8029301/volta23/pines70.htm

S’esmenta com a constructor de l’edifici industrial a Pallàs Garanbé per encàrrec de Bonaventura Costa i Font.

Aquest ‘Pallàs Garanbé’ no apareix en cap altre lloc; hi ha però un Miquel Pallàs i Sala (1876-1943) :

http://osonatour.com/osona/vall-de-sau-collsacabra/sant-julia-de-vilatorta/ruta-per-sant-julia-de-vilatorta/les-obres-de-miquel-pallas.html

http://www.xtec.cat/centres/a8029301/volta22/pin2e70.htm

Ens agradarà poder completar la fitxa d’aquest element :

Època
Promotor
Mestre d’obres i/o arquitecte.

Em dol incloure Taradell a la llista de ‘pobles poc diligents en documentar el Patrimoni Històric i/o Artistic ‘.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT JUST DESVERN

Em costava trobar el Cementiri Municipal de Sant Just Desvern, situat a l’ombra de l’edifici Walden 7 , al que no semblen afectar gaire les ‘ exhalacions cadavèriques ‘ que des de la ‘Comissió d’Experts ‘ del REINO DE ESPAÑA, donaven cobertura ‘legal’ a la primera gran operació d’especulació urbanística que abastava tot el territori de l’estat. Els acientífics d’arreu del món encara riuen avui d’aquella bajanada, per curiosament en les posteriors ‘Comissions d’Experts’ surten sempre els mateixos cognoms.

Retratava la Capella del Sant Crist de factura ‘progre’ - per posar-hi alguna etiqueta.


I posteriorment el Panteó de la Família Coquillat-Lora que no trobava inclòs dins la relació de ‘feina pendent’ que substitueix el Catàleg de Patrimoni Històric i/o Artístic.


L’escut de Sant Andreu Desvern – una campana – i no almenys un vern – que li dona el nom – i que creixia a les vores de les rieres de cabal més o menys constant i no sotmeses, en general, a grans revingudes, em fa pensar que als que remenen aquí les cireres, això de la història i/o el patrimoni els sembla – per dir-ho de forma políticament correcta - , una pèrdua de temps.


http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm

Potser si que cal insistir, malgrat sembla que hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.


El veí poble de Sant Joan Despí dissenyava el seu escut municipal amb una mica més de seny.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

viernes, 21 de marzo de 2014

LA CASA BRAGULAT D’ALELLA. EL MARESME

El Lluis Perucho Andiñach,  m’enviava un email en el que em deia; el meu nom és Lluís Perucho i sóc propietari de Can Bragulat desde 2004,  jo vaig néixer aquí a can Bragulat però,  l'any 1962.


La meva tía-àvia va ser la segona esposa d'En Francisco Bragulat i hereva de la finca.


Quan va morir va passar al meu pare i després a mi. Jo espero i desitjo que passi als meus fills, al menys aquesta és la meva intenció.


En aquests moments estic enllestint l'arbre genealògic familiar i disposo de dades ben documentades.

 

L'any 1393 a can Bragulat ja hi estaven instal·lats els Pujades de Vall (les cases d'alella)  




  http://lescasesdalella.cat/cases/categoria/centre-urba


Aquesta és la data més antiga que he trobat documentada.


Per la seva informació i que puguin completar el llistat de propietaris faig un copiar i enganxar del text que els aclarirà la història.


Joan Pujadas Borrell, pare d'en Josep Pujadas Bruguera  es va casar amb Rosa de Calderó i Casals (parenta nostra pel cantó Casals).


En Josep Pujadas i Calderó va ser el fill gran d'aquesta parella (van tenir 8 fills), i per tant, l'hereu, però es va vendre la casa tot just heretar-la, perquè es veu que era una època difícil per la ruina de la fil·loxera.


La compradora va ser na Francisca Giralt el 1901. El seu fill, en Marianet Giralt i Giralt (aquest home surt molt al llibre Alella recull d'imatges) la va heretar el 1933, però també carregat de deutes, la va vendre a en Bragulat el 1935, que la va sanejar. A la mort d'en Bragulat l'any 1945 va passar a Na Joaquima Soler Homs que va morir el 1978 passant al meu pare Luis Perucho Batalla fins 2004. Actualment pertany a la família Perucho.


Patrimoni Gencat en fa una descripció breu;  masia coberta amb una teulada de dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana. Presenta planta baixa i pis, una gran porta central dovellada i tres finestres gòtiques amb les llindes de pedra treballades en forma d'arc conopial, les impostes esculpides. La finestra de la dreta està formada per un petit arc lobulat.

 

A la banda dreta de l'edifici, formant angle recte, hi ha una construcció annexa d'estil gòtic.


Agraïm la gentilesa del  Lluis Perucho Andiñach

CAN LLEONART D’ALELLA. EL MARESME

L’Antoni Calvo Uribe, retratava el Centre Cultural d’Alella, situat en la que fou coneguda com masia de Can LLeonart, situada a la confluència de la riera Coma Clara i la riera Coma Fosca, a la part més meridional del nucli antic d'Alella.

Es tracta d'una construcció de planta rectangular i una alçada de planta baixa, pis i golfes, molt transformada en el temps.


Té una coberta de teula àrab a dues aigües que no és visible a la façana principal, orientada a migdia, ja que aquesta fou posteriorment modificada creant una nova façana barroca, sobreposada damunt l'estructura d'una antiga casa de pagès, molt característica en el paisatge urbà d'Alella, ja que és la primera imatge del nucli antic que es té venint des del costat de mar, s'ordena segons quatre eixos de composició verticals, amb certes irregularitats en la disposició de les obertures de la planta baixa: la simetria es trenca per la posició de la porxada d'entrada a l'esquerra, destaca especialment pels seus esgrafiats – dels que agradarà tenir noticia de l’autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i pel coronament ondulat que remata la façana, amb un gran rellotge de sol en posició central.

En planta baixa trobem un porxo amb arcs carpanells que ens porta a l'accés: un portal adovellat de mig punt.

A la planta pis tenim quatre balconeres d'arc rebaixat, amb els corresponents balcons individuals amb barana de ferro.

A la planta golfes les finestres, amb arc de mig punt, són més petites.

La critica situació econòmica del REINO DE ESPAÑA, derivada al ensems de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques, està complicant la subsistència de les administracions locals, que en èpoques de ‘ vaques grasses’ salvaven el Patrimoni Històric i/o Artístic, i que no tenen avui – dissortadament – ingressos per a mantenir-lo .

TORRE FABIÀ PONS i PONS. SANT JUST DESVERN

Retratava la mansió que Fabià Pons i Pons – comerciant de camises a Barcelona – es va fer construir l’any 1910 com a residència d’estiueig.


L’edifici va ser projectat per l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ) – ens agradarà rebre Informacion de la relació que hi ha entre aquest genial arquitecte, i el Panteó Familiar Coquillat-Lora del Cementi Municipal.


La descripció que en fa a la página de l’Ajuntament diu ; Torre aïllada i envoltada de jardí. • El cos principal, cobert a dues vessants, consta de planta, pis i golfes. • Les cobertes de la torre, a quatre vessants, són de ceràmica vidriada de colors verd, groc i vermell i disposades fent dibuixos geomètrics. • Les cobertes acaben amb un prominent ràfec sobre cartel•les, entre les quals hi ha motius decoratius pintats. • Les parets són pintades en color clar però tots els elements decoratius són fets amb maó cuit, així com també les arestes de la torre i les divisions de les plantes. • L’estil de l’edifici està a mig camí entre el modernisme i el noucentisme.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

jueves, 20 de marzo de 2014

LES BRASES DE PONSFERRER A SANT LLORENÇ DE SAVALL

Havíem anat a Sant Llorenç Savall a celebrar Sant Josep, ho fèiem a Les Brases de Ponsferrer, casa que apareix documentada des de l’any 1205.

Fins al segle XVI s’alternen els cognoms Pons Ferrer i Bonferrer, segurament derivats de l'ofici de ferrer ja que consta que entre els segles XIII i XVII a la casa s’exercia també l’activitat de ferrer.


Està situada damunt la dita ‘bauma i/o balma dels pobres’ , que donava aixopluc als que no en tenien, amb la política del PP de recolzar als bancs en la seva follia de desnonar a les famílies empobrides per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, aquesta i moltes més cavitats existents a Catalunya, tornaran a donar aixopluc als que no en tenen.

Com era allò, ESPAÑA VA BIEN, oi ?.

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE SANT LLORENÇ SAVALL

Havíem anat a Sant Llorenç Savall a celebrar Sant Josep, i desprès del dinar, feina un tomb i retratava la casa de la Carretera de Monistrol, 80 , de la que NOMÉS trobava : Edifici aïllat de planta rectangular, format per planta baixa i pis, i cobert per teulada a quatre vessants sostinguda per cabirons de biga. Les finestres i altres obertures tenen l'ampit i la decoració allindada feta de ceràmica vidriada, detall que li dóna un aire característic d'inicis de segle. Té diversos elements originals d'interès, com les fustes de les finestres, i un original tancat de pedra irregular, maó i reixat.


Del promotor ni un mot, del mestre d’obres i/o arquitecte, ídem. Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Hores d’ara tothom té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Sant Llorenç de Savall en qüestió de documentar el patrimoni històric i/o artístic, es mereix una menció – negativa – particular.

PALAU DEL CASTELLÀ DE GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, em feia arribar fotografies de l’edifici dit Palau del Castellà, Casa del Delme, Quarantena, o de la Presó, em comenta també que qualsevol d’aquests noms és vàlid en referir-se al mateix edifici, per haver fet diversos serveis al llarg dels segles.


Pel que fa al topònim Gandesa , en el seu treball ‘Notes d'historia de Gandesa’ , Joan B. Manya, diu que el mot gand en llengua ibèrica anterior a la influència llatina sembla que podia significar , roquisser , refugi, reducte, castell,..

Pel que fa l'escut de Gandesa té un origen certament molt peculiar, però poc ‘ galdós’, si donem crèdit als fets que s’expliquen ;

El 17 d'octubre de 1319 a Gandesa es va celebrar un casament reial. el príncep Jaume, primogènit del Jaume II "El Just" , i la princesa Leonor, filla del Ferran IV.

El casament es conegut com "La Farsa de Gandesa". Ja que desprès de la cerimònia el príncep va fugir de l'església i es va deixar el guant.


D'aquí vindria l'escut de Gandesa que representa un guant amb els dits cap avall.

El Palau del Castellà va ser declarat monument de la categoria (BCIN) Béns Culturals d'Interès Nacional, el 16 de març 1983, ratificat el 5 de maig del 2009; es tracta d’una edificació que formava part del recinte murallat del castell, totalment aïllat que tenia un gran fossar amb pont llevadís del qual encara es poden veure els forats que feien moure els mecanismes per fer-lo funcionar, amb espitlleres incloses al seu costat; possiblement era un palau al servei de la noblesa del referit castell en època sarraïna, encara que per seguiments posteriors atribueixen la seva construcció a l’Orde del Temple.

Delimita actualment al carrer del Pes Vell amb l’accés principal, i el carrer del Call i dos carrerons a cada costat, que l’aïllen dels edificis veïns. De planta rectangular orientada de nord a sud, a dos nivells, i les respectives portes a cada carrer. Al seu interior es conserven tres arcs de mig punt a la planta baixa, de l’estructura original, amb les parets de tancament de tot l’edifici i un pilar de pedra. La seva arquitectura ha estat alterada per diverses reformes, mostra del qual són algunes finestres obertes, i desprès tapiades en diferents nivells. Darrerament s’ha tornat a obrir la porta del carrer del Call enfront del carrer d’Orta, convertint les sales arruïnades en confortables espais per fer-hi exposicions i actes culturals, oferint un nou servei a la ciutat, en estar inclòs dintre l’itinerari dels edificis de la visita guiada.


L’existència del castell consta per la documentació i carta de població de Gandesa de l’any 1153, el qual va desaparèixer totalment pels efectes del decret de desamortització, i sortosament va salvar l’edifici del Palau del Castellà, que l’Orde del Temple va fer servir pels Capítols Generals del 1225, i sembla que contenia el seu tresor. Els hospitalers també li donaren servei, però l’any 1338 el Rei Pere III el Cerimoniós, va celebrar Corts Generals de la Corona d’Aragó. A sobre de cada porta veiem l’escut de Gandesa, per la gran reforma feta en convertir la part alta en Palau del Castellà d’Emposta, i els baixos per aplegar els fruits del tribut de la quarantena part, per sufragar les obres d’edificació de la gran església, i el delmes de la resta dels pobles de la comarca. A sobre del portal principal apareix l’escut de Gandesa, i al carrer del Call, es va obrir una altra porta posteriorment per cobrar els delmes amb escut datat el 1609, (a sobre de la porta), amb les lletres DE, i per separat SA, amb el guant al mig, que defineix el nom de la població.


Els baixos en desaparèixer la Castellania foren utilitzats com a serveis municipals, i els carlistes en feren us com a polvorí un cop la gent de Gandesa va abandonar el poble, del qual en van estar apartats durant els dos anys que va durar el refugi a Mequinensa, en ocupar la plaça el general Cabrera. La porta de poca alçada dona pas a l’escala per accedir a les cel-les de l’antiga presó.

El que fou la Sala Capitular on es celebraren Corts Generals, ha perdut la decoració de mobles, catifes i cortinatges d’aquella època, però les quatre parets amb els seus arcs ben conservats, encara fan servei avui en dia com sala d’actes públics culturals. Un edifici molt malmès interiorment que només algunes velles pedres en son testimoni del seu gloriós passat. Al davant l’entrada al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre (al carrer), en resten dues de les cinc columnes tretes de l’interior del Palau.

El portal del carrer del Call, enfront del carrer d’Orta, fou tapat en reforçar l’edifici, per convertir-lo en presó del segle XVII al XIX que fou molt utilitzat durant la guerra carlista, fins fent-lo servir com a polvorí. En adjudicar a Gandesa el cap de partit judicial per ordre del 18 d’abril de 1834 es va convertir tot l’edifici en presó. Avui en dia, es poden visitar els compartiments medievals, infinitament petits, que l’empresona’t no disposava d’espai suficient per estirar-se i poder dormir, de manera que havia d’estar assegut a terra amb els genolls inclinats, a més, no tenia cap entrada de llum. En llibres judicials antics ens diuen que era considerada amb la de Falset, com una de les pitjors presons de càstig sever, que provocaven constants defuncions per embogiment i desesperació. Desprès de la guerra civil, encara es feia servir per estades temporals, donat que els presoners eren traslladats a la presó provincial de Tarragona, i es va tancar definitivament l’any 1960. El fill del darrer guardià, de nom Pepe fou amic meu d’infància.

Les obres de millora i condicionament han seguit els darrers anys, havent descobert al costat dret de la façana del carrer del Call, un passadís soterrat que anava fins a dalt el castell, i possiblement era per fugir en cas de perill, tot i que de vegades, tenien efectes inversos, en servir per introduir-se a dintre dels recintes emmurallats l’enemic, amb històries de traïcions incloses

Joan Serra Saún

martes, 18 de marzo de 2014

CASA I ERMITA DE LA SALA DE LA ‘VERGE BLANCA’. SANT MATEU DE BAGES, CATALUNYA

La Gina Carné Pesarrodona m’enviava unes imatges responen a la crida que fèiem a :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/03/feina-pendent-sant-mateu-de-bages.html

de la Casa i Ermita de Santa Maria de la Sala

De la pàgina de l’Ajuntament de Sant Mateu, havíem reproduït : Ermita construïda al segle XIII, actualment en ruïnes, al igual que la Casa de la Sala, situada a l'extrem llevantí del terme de Sant Mateu.


Actualment l'ermita presenta la coberta esfondrada, i l'absis mig partit i està totalment desproveïda d'elements decoratius.


La informació ‘tècnica’ ens deia ; Casal fortificat. Més tard masia. Té obra medieval en ruïnes.

Amb el caràcter de domus se'ns representa La Sala, esmentada des del segle XII - transformada des del segle XVII en una simple casa de camp - i avui en ruïnes, bé que amb prou tossa per a mostrar, encara, algunes de les estances.

A la capella, romànica, de la Sala - dedicada a la Verge Blanca - rebé culta una imatge d'alabastre, del segle XIV, fa anys desapareguda".

Concloïa el seu e.mail [ en el que hi ha altres imatges, igualment esfereïdores ] dient ; espero que us serveixin d'alguna cosa. Son Gina de la màxima utilitat en tant que document ‘històric’ , i mostra fefaent – dissortadament – de la desídia pública respecte del Patrimoni de tots.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), si les tenen, imatges d’aquesta capella en una estat menys decebedor.

Ens agradarà rebre més aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MAGDALENA DE BERRÚS. l’ ERMITA ‘SALVADA DE LES AIGUES’. RIBA-ROJA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún retratava l'esglésiola de Santa Magdalena, que havia estat la parròquia del nucli de Berrús [*], que entorn el segle XIII pertanyia a la comanda templera d'Ascó, juntament amb Riba-roja.


El poble es trobava deshabitat a principi del segle XIX, hi ha però notícies que després dels dies foscos que seguien al conflicte bèl•lic que s’encetava amb la sedició els militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, hi va viure una família fins que el poble va desaparèixer sota les aigües de l'embassament de Riba-Roja.

Vers l’any 1962 Santa Magdalena fou desmuntada i reconstruïda en un turonet proper , podem dir que com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, coneguda actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, forma part de petitíssim grup de monuments ‘salvats de les aigües’.

La descripció tècnica ens explica que està situada a migdia de la Punta de Berrús, sobre el pantà de Riba-roja, i la defineix com ; capella d'una nau de planta rectangular i absis no marcat en planta. La nau està coberta amb volta apuntada, sostinguda per set arcs de diafragma també apuntats, alguns dels quals descansen sobre impostes. S'hi accedeix per un portal d'arc apuntat adovellat, sobre el qual hi ha un gran campanar d'espadanya de dos ulls. El parament dels murs és de carreus escairats disposats en filades, essent al frontis i a les cantonades de majors dimensions. La coberta és feta de lloses.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA J.C DE VILARDIDA. VILA-RODONA- EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava a Vilardida , aquest casal entre mitgeres, de gran dimensions, format per planta baixa i tres pisos, separats a la façana per impostes. L'estructura de la façana és simètrica. Hi ha una gran porta d'accés amb brancals de pedra i arc escarser, que ocupa la planta baixa i el primer pis. La resta d'obertures és allindada, amb balcons de barana de ferro forjat els dos primers pisos i de ceràmica el tercer, i en tots els casos amb resseguiment de les obertures amb rajoles decoratives a la llinda. A les cantonades hi ha imitació de carreus en ceràmica. El conjunt es corona amb una barana llisa.


A la clau de l'arc de la porta d'accés de la façana principal hi ha una inscripció amb la data del 1910 i les inicials JC, hom pensa que és la data en que s’acabava la reforma, ja que l'habitatge original, és clarament una construcció anterior.

Ah!, per descomptat, ni un molt del promotor JC, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, estem – potser no cal recordar-ho – a Vilardida, en terme de Vila-rodona i/o Montferri, al Camp sobirà, a la província de Tarragona, a la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya.

file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/27223-27147-1-PB.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CHAPELLE DE SAINT-PIERRE. LES DESTRES. AIGUMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Quan retratava l’esglesiola advocada a sant Pere, al petit nucli de les Destres, que depèn administrativament d’Aiguamúrcia, i com la resta d’aquest extens terme ; l’Albà, les Ordres, el Pla de Manlleu, la Planeta, les Pobles, Santes Creus, Urbanització el Mas d'en Perers, Urbanització els Manantials, .. de la infinita bondat de Déu, tenia la sensació d’haver-la vista abans ( com així era ), l’Ángela Llop Farré, ens havia precedit a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés, com podeu veure en aquest enllaç :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/12/sant-pere-de-lhorta-dels-destres.html

El terme aixopluga runes il•lustres, l’Albà, Selma,...

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular d'una única nau, amb una petita sagristia de planta quadrada adossada al mur lateral dret.

A la façana es troba la porta d'accés d'arc de mig punt i una petita obertura circular en la part superior, únic punt d’il•luminació de l'església.

Té volta de canó en l'interior i teulada a dues vessants en l'exterior.

Un petit espadat s'aixeca en el vèrtex de la façana.


L'obra, de pedra, està arrebossada i pintada del mateix color blanc ‘mariner’ que Santa maria d’Aiguamúrcia, es diria que ambdós esglesioles, i fins potser els mateixos habitants de la contrada, s’enyoren del mar.

Catalunya no podrà accedir a l’espai sideral ( la darrera MARGALLADA de que tinc noticia ) com a conseqüència dels filats de tota mena que es troben enganxats en el patrimoni Històric i/o Artístic, en aplicació de les directrius ancestrals del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL del REINO DE ESPAÑA.

lunes, 17 de marzo de 2014

VILA-RODONA, EL CELLER DE CÈSAR MARTINELL BRUNET

Llegia que l'any 1918 la Cooperativa Agrícola de Vila-rodona encarregava a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1871 + Barcelona , 30 de novembre de 1952 ) , que era aleshores l’arquitecte de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA.

Sembla que aquest s’excusava en el seu càrrec, i va recomanar al ‘xiquet de Valls’, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), que havia aixecat en aquesta zona el Celler d’Aiguamúrcia, i el Celler de Santes Creus, però que semblava ‘poca cosa’ per aixecar el de Vila-rodona.

A la força et pengen, i va ser Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), l’autor d’aquesta obra que omple d’orgull – legítim – als vila-rodonins.
http://www.vila-rodona.oasi.cat/ftp/normes_text_refos.pdf


Cèsar Martinell i Brunet, com tots els ‘ grans homes ‘ va ser generós amb Vila-Rodona

la descripció tècnica ens diu ; Edifici aïllat, de gran proporcions, format per dues naus de planta rectangular i cobertes a dues vessants. La façana principal, que dóna a la carretera d'entrada a Vila-rodona, presenta una estructura simètrica formada per un cos central, de composició vertical, i un cos disposat horitzontalment a ambdós costats. Al cos central es troba situada una gran portada d'arc de mig punt, delimitada per peces de maó, on s'obre, a la planta inferior, la porta d'accés, damunt la qual hi ha un conjunt de cinc finestres estretes amb acabament triangular. Aquest nucli central, més elevat, acaba en un frontó també triangular. Els cossos laterals es troben dividits verticalment per franges de maó. Hi ha 5 finestres a cada costat resseguides per maó i amb decoració ceràmica. El conjunt es corona amb un original ràfec, construït per superposició de filades de maó. El material és la pedra i el maó.


Els arquitectes catalans eren ‘profetes a la seva terra’ en un sentit ampli; des de la visió d’un poble que tenia aleshores un cens de 1.907 habitants, confiar en un arquitecte nascut a la Capital de Comarca, amb només 11.911habitants, semblava força agosarat, oi ?.

‘L’efecte Barcelona’ , ja exercia sobre Catalunya, una ‘ atracció fatal ‘

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. VILA-RODONA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l'església de Santa Maria de Vila-rodona, situada al centre de la vila; s’alçava entre els anys 1793-1797 , amb els ‘ diners d’Amèrica’’, sense esmentar però el mestre d’obres autor del projecte, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Trobava un excel•lent treball del Josep Santesmases i Ollé, en el que s’explica l’evolució de l’església – i fins de la pràctica religiosa - des dels primers decennis del segle XX
http://www.raco.cat/index.php/resclosa/article/viewFile/27225/27059


La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta de creu llatina, d'una sola nau amb capelles laterals. Els suports són pilars i pilastres, i els arcs de mig punt. La nau central es cobreix amb volta de canó amb llunetes, i el creuer amb cúpula damunt petxines, que es manifesta exteriorment en forma de cimbori vuitavat. El campanar és als peus, a l'esquerra de la façana. Té planta quadrada i dos cossos vuitavats.

La façana és senzilla i va ser reconstruïda, juntament amb el campanar, fa pocs decennis.

L'edifici és de paredat i pedra.

http://www.vila-rodona.oasi.cat/ftp/normes_text_refos.pdf

La trobàvem tancada el dissabte 15.03.2014

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL CELLER DE SANTES CREUS DE CESAR MARTINELL BRUNET. . AIGUAMÚRCIA

Projectat per l'arquitecte Cèsar Martinell Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) l’any 1919 s'acabà de construir l’any 1921.


La descripció ens diu que té planta basilical, una nau central més aixecada que les laterals i tres cobertes de teula, una per a cada nau. La façana principal està presidida per un gran finestral de maó d'arc de mig punt, flanquejat per un finestral similar però més petit a les naus laterals. Al mig hi lluu una esplèndida porta de maó, amb arc rebaixat de tres rosques de totxo a sardinell o plec de llibre. La gràcia del portal és que està emmarcat dins un trencaaigües esgraonat i mixtilini i té tot l'extradós de maó. La resta del parament és arrebossat de blanc excepte un sòcol senzill i els elements estructurals de maó: pilastres, línies d'imposta, cornises, arcs i les mènsules que els suporten. A l'interior, els pilars que separen les naus són cruciformes de maó, i la nau central té encavallades de fusta i bigues mentre les laterals tenen bigues paral•leles a la façana. La disposició de la façana reflecteix la distribució interior de l'espai, amb una composició en tres cossos. Els dos laterals reprodueixen l'estructura del central, però a escala més reduïda. En els tres casos hi ha una part superior ocupada per finestrals amb arc de mig punt que dóna llum a l'interior, i una part inferior amb pilastres decoratives. La porta, centrada, constitueix l'únic element singularitzat del conjunt. El material bàsic és el maó vist, en la decoració i l'arrebossat.

l'any 1987 va deixar de funcionar, i se’n va fer la restauració l’any 2005 ( ens agradarà saber les dades de l’arquitecte autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

S’introduïa un lèxic propi de la religió catòlica per exaltar aquestes construccions laiques, funcionals i progressistes, que considerem – avui - fora de lloc; Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

EL CELLER D’AIGUAMÚRCIA DE CESAR MARTINELL BRUNET.

El celler d'Aiguamúrcia fou bastit el 1919, per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973); la data es pot llegir a la façana principal.

El celler es troba situat a la sortida del poble, al costat de la carretera de Santes Creus. És un edifici aïllat, d'una sola nau i planta rectangular. La coberta, de teula, és plana, amb dos vessants laterals. A les façanes laterals hi ha 24 petites obertures en la part superior, disposades compositivament en grups de 3.


La façana principal és d'estructura molt senzilla: la part inferior presenta una porta centrada d'arc de mig punt, dovellada, i un conjunt de cinc finestres d'arc de mig punt s'obre a la part superior. La decoració, simple, se centra en: motllura de maó vist que recorre el perímetre de l'edifici per la part inferior i envolta la porta, imposta que divideix en dos nivells les façanes, maó vist a les finestres i resseguiment del ràfec.

L'edifici ha experimentat diverses ampliacions en èpoques posteriors.

Em deia una persona d’Aiguamúrcia; és obra de Cèsar Martinell i Brunet !!!!

S’acompleix en els mestres allò de’ el que pot el més, pot el menys ‘.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL MONT. ALBANYÀ. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias, ens explicava la tradició que diu en relació al Monestir de la Marededéu del Mont, situat a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà a l’Empordà sobirà, que la intenció inicial dels monjos era bastir l’esglesiola dedicada a la Verge al planell de Solls, una mica més amunt del monestir.

l’endemà de començar les obres en aquest indret però, els monjos es trobaren les eines al capdamunt de tot de la muntanya. Qui se’n reia d’ells? El fet es va repetir una vegada i una altra. Finalment els monjos interpretaren – correctament - que era un desig celestial que la capella s’ubiqués en aquell indret alterós, obert als quatre vents.

Ens retratava també l’església, de traça romànica, que és de començaments del segle XIV, i té la volta apuntada; havia estat capçada per un absis semicircular, destruït gairebé del tot en fer el cambril al segle XVIII.


El campanar s’aixeca per davant de la façana i a tocar d’aquesta per la banda de tramuntana. Al timpà de la porta hi havia l’Àngel de l’Anunciació, que formava part d’una decoració més àmplia i actualment es troba col•locat a l’interior. Traspassada la porta s’hi troba una bonica reixa gòtica de forja.


I, al presbiteri la façana barroca del cambril, centrada per la balconada de la Mare de Déu, que està formada per dues grans columnes corínties a banda i banda, que sostenen un senzill entaulament coronat per la representació de l’Esperit Sant.

Ah!, i que ens recomana a tots fer aquesta visita.