TRÀNSIT

  Etim.: pres del llatí transĭtus, ‘pas d'un lloc a un altre’.

Fa molts anys que tinc consciència de la mutabilitat de la nostra ‘vida’. 

Penso que ens anem morint des del néixer.

No tinc tant clar però que succeeix desprès del que coneixem com mort. 

No descarto – no tinc elements per a fer-ho – la possibilitat que el Cel i l’Infern  - en la terminologia catòlica –  estiguin ambdós aquí, a la terra.

Esquemàticament per algunes creences aquest procés de transit és molt senzill :

Es produeix la mort i el subjecte té ocasió de rememorar tots i cadascuns dels moments de la seva existència. Veiem la pel·lícula, i entenem on hem errat.

Acte seguit es fa un  reset i en teoria ens oblidem de tot.

Quan toca, tornem a venir a la terra per gaudir i/o patir les conseqüències dels nostres actes.   

L’excepció s’explica  en forma de metàfora ; som com una gota d’aigua, i quan hem completat el nostre ‘camí’ tornem a la font que ens va crear.

De tot plegat, a favor i en contra, se’n troben manifestacions.

Trobem a Jn 9,1  la pregunta en relació al cec de naixement :

‘Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec; ell o els seus pares ?’

A Internet hi ha una llarga llista de ‘testimonis’:

Tots hem sentit en alguna ocasió la sensació ‘d’haver vist, i/o viscut el que estava succeint’; no podem però , menystenir la suggestió com a resposta.

En ocasions enlloc de llum, donem fum.