REFLEXIÓ

 El feixisme d’avui no creix només sobre la ignorància o el “baix nivell intel·lectual”, sinó sobretot sobre la precarietat material, la frustració i la sensació de traïció per part de les elits, especialment entre joves que veuen el futur pitjor que el dels seus pares. 

A l’Estat espanyol, la base de l’extrema dreta és clarament de rendes baixes i zones socialment vulnerables, això però, no exclou ni de bon tros sectors formats, urbans, i també catalanoparlants que hi donen suport, especialment en contextos de conflicte nacional com el català.

Reduir l’auge feixista a joves monolingües i amb poca formació és còmode per a moltes classes mitjanes perquè converteix el feixisme en un problema “dels altres” i evita revisar privilegis propis o responsabilitats col·lectives. Les dades mostren, però, que l’extrema dreta arrela en segments amb baixes rendes i precarietat, però també atrau joves amb estudis mitjans o superiors que la veuen com una forma de protesta antiestablishment, no com un simple reflex d’analfabetisme polític.

El que resulta incòmode d’admetre és que una part del suport al nacionalisme espanyol més agressiu ve de sectors sòlidament escolaritzats, bilingües o multilingües, que trien conscientment opcions que impliquen la subordinació o desaparició del català de l’esfera pública. Aquí ja no es pot parlar de “manca de recursos cognitius”, sinó de projecte ideològic: hi ha catalans que, per càlcul de classe, aspiració de mobilitat dins l’Estat o autoodi lingüístic, consideren més rendible alinear-se amb el poder central encara que això signifiqui erosionar la pròpia llengua.

Decidir votar opcions que volen reduir el català a un mer folklore és sovint símptoma d’una hegemonia cultural molt efectiva: durant dècades, el castellà ha estat construït com a llengua de poder, modernitat i ascens social, mentre el català ha quedat associat a la localitat i a la conflictivitat. En aquest marc, fins i tot persones amb domini de diverses llengües poden interioritzar un relat segons el qual la “normalitat” passa per renunciar als propis drets lingüístics a canvi de tranquil·litat, estabilitat o reconeixement estatal.

La crítica, doncs, no pot quedar-se en el retrat fàcil del jove “fatxa” poc format: cal mirar com els mitjans, partits i institucions catalanes han permès que una part de la societat vegi el català com un destorb negociable i no com un bé irrenunciable. Sense una proposta de país que connecti llengua, justícia social i esperança de futur real per als sectors precaritzats, el discurs ultra continuarà trobant tant base “ignorant” com base benestant disposada a canviar drets lingüístics per seguretat, estabilitat o avantatges simbòlics dins del REINO.