El Crisant Palau pública una imatge del Granollers de l’any 1920 - La masia de Can Furtià i el
safareig gran, enderrocats per fer el carrer Verge de Núria.
Corria la segona meitat del segle XX
quan es generalitzava l’aigua corrent i la llum elèctrica, en la majoria
de les cases de les famílies treballadores ; l’estultícia i la corrupció de les
elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, i també, també de la seva colònia al
mediterrani, Catalunya, ens portaven a l’actual situació de regressió econòmica
, social i cultural, que ha fet que
determinades administracions públiques tornin a considerar la posta en servei
d’aquestes instal•lacions – on encara les tinguin - per evitar deixar
absolutament desemparats als que cauen del ‘ sistema’.
A banda de la neteja de la roba, es donava solució aquí a qüestions que
necessiten avui la consulta amb tota
mena d’especialistes, des de psiquiatres, a ginecòlegs, passant lògicament pels
usurers que existien, existeixen i dissortadament existiran fins al dia del
judici final, i és que certament a la història social, i especialment la
història de la dona, trobaven aquí un espai de comunicació que configurava uns
elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i
de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les
rentadores després..
Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i
enginyoses- de la Rosa Vernet Anguera (El Masroig, 1955), filòloga i activista
cultural i social:
Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols
rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de
tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha
mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa
amb la primera.
Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no
pas el safareig individual!! ; si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’
Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a
l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament
coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.
En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo,
cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc
no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca
exhaustiva.
Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai
no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès
allò d’haver-hi roba estesa...
En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les
paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap,
brut, net, cove, cossi, bassa...
Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també
vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de
netejar, de treure la “brutícia”...
És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts
els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a
casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li
tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un
drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....
El sabó ens rentarà aquests draps bruts, ... , o servirà per ensabonar
algú.
I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer
massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap
de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la
canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho
xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem., .., i el tap de barral se’ns pot enfadar i
engegar-nos a fregar.
Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si
plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a
l’esquena i la roba mullada.
Per tot això, cal agrair l’esforç dels pobles i ciutats que encara mantenen
aquests equipaments – si més no, com elements històrics i culturals - per recuperar i dignificar els espais físics i
simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes
coses.
Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i
mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada
bugada es perd un llençol!!
Granollers, ens aquesta ocasió fallava estrepitosament.
