La Divina Canal, de Figuerola d’Orcau, em telefona per dir-me que té una historia que no sap si em pot
interessar. I tant que sí, Divina! Totes
les histories m’interessen perquè totes son fruit d’experiències viscudes
per persones normals i corrents que han fet lo millor que han sabut o pogut en
el seu pas per la terra. I totes son
especials! La té escrita i me la llegeix: es tracta d’un malentès que li va
passar a la padrina del seu marit quan va anar a servir a Barcelona. A ella, a
la protagonista no la va conèixer, però sí la va sentir explicar un ramat de
camins a la seva filla que la repetia morta de riure.
Quan la vaig a veure, em rep a casa seva, a la cuina. Una cuina gran, com
les d’abans, amb molta claror, on hi reuneix a tota la família tant per diari
com per celebracions. Aquesta particularitat em fa recança, perquè em recorda l’autèntica
casa pairal que tant enyoro.
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/01/esglesia-parroquial-de-santa-maria-de.html
-Bé Divina, com va anar això de “les coses de l’idioma”?
-Doncs mira, la Francisca Roca, que així es deia la padrina...
Les padrines!, penso sense fer cap comentari, ¡Què faria el món sense les
padrines!
-... de casa Massanés, va baixar a Barcelona a servir ja que aquí al poble
com a cabalera que era, no tenia medi de vida. Va entrar a una casa que per
donar-se-les de senyors, havien de tenir minyona i parlar en castellà. Et parlo
de començament del segle XX. Ella, la pobra, mai n’havia sentit ni una sola
paraula del castellà, així que al poc temps de ser-hi li passà que un dia la
mestressa tot arrogant li diu: - “Yo tengo que salir a comprar. Tu haz el trabajo
y saca las camas al balcón, al sol”.
-Quan la mestressa va tornar tot es trobava per fer però ella estava
asseguda a la balconada amb les cames penjant entre els barrots. Al veure-la en
aquella posició molt enfurismada li pregunta: - “¿Pero qué haces ahí?”
-Ai senyora, li contesta amb tota la innocència del món, no m’ha manat que
tragués las camas al balcó? Doncs faig el que vostè m’ha dit, traure las camas al balcó a prendre el sol!
-Aquella dona, continua, devia adonar-se que les coses no marxarien ja que
mai més li va a tornar a parlar en castellà.
-Home, mira, la llàstima es que mai sabrem –comento- què devia pensar la
minyona de l’estrany encàrrec de la senyora.
Arriba el marit, en Jaume, que al veure’ns tan animades, s’afegeix a la
conversa.
-Et diré més, apunta, la meva padrina, es va casar amb Cisco Abella, fill
d’Aransís, i van muntar un negoci a Barcelona. Tenien cabres que portaven pels
carrers, les munyien allí mateix i venien la llet fresca per les cases.
-Ui sí, li dic, això era completament normal en aquell temps. Recordo de
petita haver anat encara amb la lletera a comprar llet. I de no tan petita. La
mida era a “ojo
de buen cubero” que diuen. Tot era molt casolà, molt de fiança i de
confiança...
-Sí, sí. Doncs mira anaven tots dos i tenien una mosseta, una noieta jove,
que els ajudava. En Cisco sempre els hi deia a totes dos: si alguna vegada us
sobra llet, llenceu-la, mai la doneu com a torna o regal, perquè el dia que no
en tingueu per donar-ne, la clienta l’esperarà igual i s’enfadarà.
-No sembla mal consell, no, de cara al negoci, li dic somrient.
-Un dia els hi va passar, que en un carrer hi havia un mirall en la porta
d’un comerç, i al transitar per allí, una de les cabres s’aturà al davant. Ves
tu que la bestia al veure’s reflectida
aixeca les potes davanteres i com que la imatge també es va aixecar al mateix
temps, per defensar-se li fot tossada i el mirall al terra destrossat.
-Jajajajjajjaaaaaa... És que la ciutat no és per a les besties! I què va
passar amb el matrimoni, van prosperar en el negoci?
-No, què va! El que era l’hereu de casa Massanés es va casar amb la pubilla
d’una altra casa, i al quedar la casa buida, ells van decidir abandonar-ho tot
i tornar-se’n al poble a fer de pagès.
-Vaia! Potser no estaven adaptats del tot.
-Això mateix. Van tenir 3 nens i una nena. Només un nen va tenir
descendència, jo mateix, i soc fill únic. Tots, padrins, pares i tiets estan
morts i soterrats al cementiri de Figuerola.
Davant la mort, els ànims es solemnitzen.
-I com és la vida de pagès ara, quina diferencia hi ha amb la d’abans?
Pregunto.
-Res a veure, diu la Divina. A mi sempre m’ha agradat fer de pagès. He
sigut molt feliç amb la meva feina i l’he gaudit molt. Però ara tot a canviat.
Per a que puguis anar vivint t’has d’especialitzar en alguna cosa, i aquí el
que s’ha fet ha estat obrir granges.
-Granges? De quin tipus? Pregunto ignorant.
-Aquí a Figuerola fonamentalment s’han muntat d’aviram, de vedells i de
porcs.
-Doncs que el hi vagi força bé a tots per a que puguem mantenir el pais!
La Divina és dona de molta valia, intel·ligent, activa i entusiasta. No et
pots pas avorrir al seu costat. Li agrada escriure coses relacionades amb el
seu entorn familiar i pobletà. M’ensenya una carpeta plena de poesies i de
records que ha anat component amb l’esperança que algú, al llegir-los algun dia,
els hi donarà sentit.
Quan ens tornem a veure, vol fer-me de cicerone de Figuerola perquè
assegura hi ha coses que desconec. Espero el moment, perquè segur que plegades
tornarem a passar una altra estona fantàstica.
Guillermina Subirà Jordana. Senterada, novembre 2018
P/D
En visita que fèiem
a Figuerola d’Orcau em cridava particularment l’atenció que mantenien encara el
safareig de “vius” i de “morts”
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/10/figuerola-dorcau-la-font-de-laigua-de.html
