sábado, 7 de noviembre de 2020

RECORDS DE FIGUEROLA D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

 

La Divina Canal, de Figuerola d’Orcau, em telefona per dir-me que  té una historia que no sap si em pot interessar. I tant que sí, Divina! Totes les histories m’interessen perquè totes son fruit d’experiències viscudes per persones normals i corrents que han fet lo millor que han sabut o pogut en el seu pas per la terra. I totes son especials! La té escrita i me la llegeix: es tracta d’un malentès que li va passar a la padrina del seu marit quan va anar a servir a Barcelona. A ella, a la protagonista no la va conèixer, però sí la va sentir explicar un ramat de camins a la seva filla que la repetia morta de riure.

 Quan la vaig a veure, em rep a casa seva, a la cuina. Una cuina gran, com les d’abans, amb molta claror, on hi reuneix a tota la família tant per diari com per celebracions. Aquesta particularitat em fa recança, perquè em recorda l’autèntica casa pairal que tant enyoro.


https://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/01/esglesia-parroquial-de-santa-maria-de.html

 -Bé Divina, com va anar això de “les coses de l’idioma”?

 -Doncs mira, la Francisca Roca, que així es deia la padrina...

 Les padrines!, penso sense fer cap comentari, ¡Què faria el món sense les padrines!

 -... de casa Massanés, va baixar a Barcelona a servir ja que aquí al poble com a cabalera que era, no tenia medi de vida. Va entrar a una casa que per donar-se-les de senyors, havien de tenir minyona i parlar en castellà. Et parlo de començament del segle XX. Ella, la pobra, mai n’havia sentit ni una sola paraula del castellà, així que al poc temps de ser-hi li passà que un dia la mestressa tot arrogant li diu: - “Yo tengo que salir a comprar. Tu haz el trabajo y saca las camas al balcón, al sol”.

 -Quan la mestressa va tornar tot es trobava per fer però ella estava asseguda a la balconada amb les cames penjant entre els barrots. Al veure-la en aquella posició molt enfurismada li pregunta: - “¿Pero qué haces ahí?”

 -Ai senyora, li contesta amb tota la innocència del món, no m’ha manat que tragués las camas al balcó? Doncs faig el que vostè m’ha dit, traure las camas al balcó a prendre el sol!

 -Aquella dona, continua, devia adonar-se que les coses no marxarien ja que mai més li va a tornar a parlar en castellà.

 -Home, mira, la llàstima es que mai sabrem –comento- què devia pensar la minyona de l’estrany encàrrec de la senyora.

 Arriba el marit, en Jaume, que al veure’ns tan animades, s’afegeix a la conversa. 

 -Et diré més, apunta, la meva padrina, es va casar amb Cisco Abella, fill d’Aransís, i van muntar un negoci a Barcelona. Tenien cabres que portaven pels carrers, les munyien allí mateix i venien la llet fresca per les cases.

 -Ui sí, li dic, això era completament normal en aquell temps. Recordo de petita haver anat encara amb la lletera a comprar llet. I de no tan petita. La mida era a “ojo de buen cubero” que diuen. Tot era molt casolà, molt de fiança i de confiança...

 -Sí, sí. Doncs mira anaven tots dos i tenien una mosseta, una noieta jove, que els ajudava. En Cisco sempre els hi deia a totes dos: si alguna vegada us sobra llet, llenceu-la, mai la doneu com a torna o regal, perquè el dia que no en tingueu per donar-ne, la clienta l’esperarà igual i s’enfadarà.

 -No sembla mal consell, no, de cara al negoci, li dic somrient.

 -Un dia els hi va passar, que en un carrer hi havia un mirall en la porta d’un comerç, i al transitar per allí, una de les cabres s’aturà al davant. Ves tu  que la bestia al veure’s reflectida aixeca les potes davanteres i com que la imatge també es va aixecar al mateix temps, per defensar-se li fot tossada i el mirall al terra destrossat.

 -Jajajajjajjaaaaaa... És que la ciutat no és per a les besties! I què va passar amb el matrimoni, van prosperar en el negoci?

 -No, què va! El que era l’hereu de casa Massanés es va casar amb la pubilla d’una altra casa, i al quedar la casa buida, ells van decidir abandonar-ho tot i tornar-se’n al poble a fer de pagès.

 -Vaia! Potser no estaven adaptats del tot.

 


-Això mateix. Van tenir 3 nens i una nena. Només un nen va tenir descendència, jo mateix, i soc fill únic. Tots, padrins, pares i tiets estan morts i soterrats al cementiri de Figuerola.

 Davant la mort, els ànims es solemnitzen.

 -I com és la vida de pagès ara, quina diferencia hi ha amb la d’abans? Pregunto.

 -Res a veure, diu la Divina. A mi sempre m’ha agradat fer de pagès. He sigut molt feliç amb la meva feina i l’he gaudit molt. Però ara tot a canviat. Per a que puguis anar vivint t’has d’especialitzar en alguna cosa, i aquí el que s’ha fet ha estat obrir granges.

 -Granges? De quin tipus? Pregunto ignorant.

 -Aquí a Figuerola fonamentalment s’han muntat d’aviram, de vedells i de porcs.

 -Doncs que el hi vagi força bé a tots per a que puguem mantenir el pais!

 La Divina és dona de molta valia, intel·ligent, activa i entusiasta. No et pots pas avorrir al seu costat. Li agrada escriure coses relacionades amb el seu entorn familiar i pobletà. M’ensenya una carpeta plena de poesies i de records que ha anat component amb l’esperança que algú, al llegir-los algun dia, els hi donarà sentit.

 Quan ens tornem a veure, vol fer-me de cicerone de Figuerola perquè assegura hi ha coses que desconec. Espero el moment, perquè segur que plegades tornarem a passar una altra estona fantàstica.

 Guillermina Subirà Jordana.  Senterada, novembre 2018

P/D

En visita que fèiem a Figuerola d’Orcau em cridava particularment l’atenció que mantenien encara el safareig de “vius” i de “morts”



https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/10/figuerola-dorcau-la-font-de-laigua-de.html



No hay comentarios:

Publicar un comentario