Retratava al Pere Albert Carreño, quan ell, al ensems recollia imatges de l’embassament
d’aigua de boca de Castellcir, i de l’antiga església parroquial de Sant Andreu
de Castellcir, situada al marge esquerre de la riera de Castellcir o de Tenes,
a la falda de la serra de Roca-sitjana, a uns 690 metres d’altitud sobre el nivell de la mar.
Sant Andreu de Castellcir emplaçada al davant del cementiri, i per
damunt de l’edifici que havia acollit la rectoria de Castellcir, avui molt descurat, i
quasi en runes.
L’antiga parroquial de Castellcir és documentada des de l’any 939, quan la
seva església, que ja feia temps que existia, fou supeditada o vinculada a la
de Santa Maria de Moià, amb motiu de la consagració d’aquesta església. Aquesta
subjecció fou però, passatgera. Consta ja com a parròquia de ple dret el 1011,
quan s’esmenta, en la primitiva documentació de Sant Benet de Bages, un alou
situat en la seva parròquia.
Al voltant de l’any 1030, Gerard i Ermessenda, senyors del lloc, van erigir
una nova església, que fou consagrada el 8 de gener del 1032 pel bisbe i abat
Oliba. Aquest edifici, que és entre els edificis romànics més vells de la
comarca, subsisteix encara en gran part dintre l’església actual, transformada
al llarg dels segles.
Era inicialment de tres naus i tres absis, dedicats a sant Andreu, sant
Joan i sant Jaume. Tenia un cimbori amb el campanar al damunt, fet que el
convertiria, si fos d’abans del 1032, en un dels edificis més singulars del
país. Al segle XII es va afegir un cor alt sostingut per columnes amb capitells
treballats, mutilat més tardanament.
La consueta parroquial de Castellcir documenta la majoria de reformes o
mutilacions fetes a l’església original. Així, consta que entre els anys 1617 i
1621 “els parroquians tragueren el cimbori i les campanes del dit lloc i les
posaren en unes bigues al fossar o cementiri, on estigueren alguns anys, i
després feren el campanar, on són avui; i abaixaren la nau del mig dotze o
tretze pams, tragueren un pilar per banda i feren la sagristia”. Llegim en la
mateixa consueta, un veritable historial de la parròquia, que els anys 1650 i
1651 es va reduir el cor, que arribava fins a mitja església, i que l’escala
començava davant l’altar de Sant Isidre, cosa que va permetre de fer la capella
del dit Sant Isidre. L’any 1760 es van convertir en ulls de bou les dues
finestres en forma de creu amb què acabaven les naus laterals. Finalment, el
1888 es va alçar de 15 pams la volta de sobre el presbiteri, i l’altar major,
on es feren grades, de 4 pams; es va recular l’altar 14 pams, el qual s’aferrà
a la paret, i es recularen les grades del presbiteri allargant 10 pams el pla
de l’església.
El resultat de totes aquestes reformes fou la mutilació substancial de la
primitiva església de planta basilical, de la qual resten només les parets
perimetrals amagades sota el morter modern i una única absidiola. Hom mutilà
l’absis major per a fer un gran presbiteri i el que ocupava el lloc de la
sagristia. També ha romàs la part del cor.
Aquesta església va deixar d’ésser el centre de la parròquia el 1962, quan
es va construir la nova església a l’antic carrer de l’Amargura, ara centre del
terme, que presideix una bonica imatge gòtica de Santa Maria, procedent de
l’església de Sant Andreu.
La planta de l’església, antigament era basilical, ara però, molt transformada.
És un edifici de planta basilical de tres naus molt mutilat i modificat,
però que conserva encara el cos de les seves tres naus, que configuren un pla
basilical, rematat a llevant per tres absis, semicirculars, amb el central més
gran que els laterals. De la capçalera primitiva es conserva només l’absidiola
nord, ornamentada exteriorment amb un fris d’arcuacions sota el ràfec,
agrupades en sèries de dues arcuacions entre lesenes. Del segle XII resta una
part d’una tribuna d’un cor que era suportada per sis columnes amb capitells
d’idèntica ornamentació. Les bases d’aquestes columnes resten colgades en el
paviment de l’església. La situació d’aquests elements, a l’interior de
l’església, suportant un cor, resulta anòmala per la seva època, on només
tindria els paral·lels de les tribunes monàstica i canònica de Sant Miquel de
Cuixà, i de Santa Maria de Serrabona. Per això sembla molt raonable la hipòtesi
de Mn. Josep Gudiol i Cunill (Vic, Osona, 26 de desembre, 1872 - Vic, Osona, 10
d'abril, 1931) l que es tractés d’un porxo, o atri, com el de l’església de
Sant Martí de Riudeperes, traslladat al segle passat a l’interior de
l’església. No és vàlida, en canvi, la seva hipòtesi, reflectida en el plànol
de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 –
Barcelona, 23 de desembre de 1956), que l’església fos un tram més curta.
Les naus són cobertes amb volta de canó seguit a dues alçades, de curvatura
una mica rebaixada, mentre que les absidioles són cobertes amb volta de quart
d’esfera amb arcs en gradació. Els arcs i les pilastres de la tribuna del cor
són de carreus grossos. En les arrencades dels arcs en gradació que corresponen
a les absidioles hi ha àbacs escacats. L’aparell és ocult per les enguixades i
els arrebossats, però s’entreveuen els petits carreus amb junts molt gruixuts
de morter de calç; les cantonades són de carreus grossos.
Ens trobem, doncs, davant d’una obra característica de l’arquitectura del
segle XI, que per la seva tipologia de pla basilical, amb voltes, sense reforç
d’arcs torals, que només apareixen a la nau sud, es pot emparentar amb altres
obres d’aquest segle com l’església de Sant Vicenç de Malla, tipologia que serà
molt escassament emprada en els territoris d’influència de l’escola osonenca
A l’interior de l’actual església de Sant Andreu de Castellcir es conserven en bon estat uns
capitells sobre columnes corresponents a l’antic atri. El fet que siguin dins
el temple, causa d’una restauració del segle passat, explicaria que les cares
d’alguns capitells estiguin tapades, mentre que altres, sense treballar, restin
al descobert.
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1833301.xml
Tots ells són cúbics i fan 30 cm d’amplada × 30 cm d’altura. Tenen per
astràgal una estreta cinta llisa i l’àbac gairebé ha desaparegut. La cistella
és l’única part decorada amb fulles lanceolades i caulicles. Aquestes fulles,
de factura senzilla, es troben en el registre inferior i en els angles; la
resta del tambor es reparteix entre unes tiges planes i solcades, que
s’enlairen per la cara del capitell i s’enrotllen en volutes, i unes línies
obliqües centrals que recorden els nervis foliacis. Només en un angle d’un dels
capitells trobem una flor de quatre pètals sobre fons llis.
La composició es basa en uns paràmetres coneguts per tots els escultors
romànics. És una interpretació desnaturalitzada del capitell corinti clàssic
que combina els motius vegetals del registre inferior amb fulles i volutes del
pis superior. Els escultors han procurat aprofitar tota la superfície i
cenyir-se a una simetria, gairebé aconseguida. Així, doncs, no tots els
capitells tenen la mateixa alçada dels caulicles ni de les fulles, ni una
execució semblant, la qual cosa prova que l’artífex d’aquesta obra és un taller
local format per escultors de diversa qualitat.
Les volutes, reduïdes a simples espirals aplanades, ens recorden alguns capitells
de Serrabona, del Museu Diocesà d’Urgell, un relleu del Museu d’Art de
Girona(*). El quadrifoli també apareix a les impostes de la tribuna
rossellonesa(*) i la fulla lanceolada ens fa pensar en un capitell de Sant Pere
de Madrona(*). Són exemples, llunyans entre si, que poden datar-se entre la
meitat del segle XII i la meitat del XIII. Per tant, més que establir una
relació directa amb algun centre, el taller de Castellcir utilitzà elements i
fórmules generals en l’escultura romànica del moment. Quan la historiografia es
refereix a l’escultura de Castellcir, esmenta l’existència a dins del temple
d’un atri del segle XII amb capitells d’ornamentació vegetal (Junyent, 1975,
pàg. 192; Vall, 1983, pàg. 124). La pèrdua de volum en favor d’un relleu més pla,
la desnaturalització de les formes i la comparació amb els conjunts esmentats
ens porta a situar els capitells de Castellcir entre el final del segle XII i
el principi del XIII
https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000018/00000051.pdf
La lletra del Goigs li devem – com tantíssimes a Catalunya – a Mossèn
Sebastià Codina Padrós , ( Muntanyola, Osona, 1929 )
https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-la-llaor-de-sant-andreu
La tradició conta que l’apòstol Sant
Andreu que va ser crucificat en una creu en forma de "X" (crux
decussata), sense claus , sinó amarrat, on va estar predicant dos dies. Des de la fondalada que la riera de
Castellcir o de Tenes , llaurava amb el decurs dels segles, el vent repeteix les paraules de Miquel Castanys i Saniol. Gravades en un monòlit irregular de pedra
calcaria l’any 1991 "No ens manqui valentia per estimar la
Pàtria: Déu ha creat els pobles. "
Que l’apòstol Sant Andreu porti fins a l’Altíssim la pregaria d’aquells que
no volen viure com a mesells, Senyor ; allibera el teu poble !
