De les tres dones, una acabava d’entrar a la quarantena i les altres dues
acabaven la cinquantena. Aquell estiu van decidir pujar plegades més amunt
d’Estany Gento perquè fins allí el telefèric els hi estalviava la forta
pendent. Abans de l’hora de sortida eren palplantades al peu de l’escala amb
els tickets a la ma. Dins la cabina són inevitables els comentaris sobre si
s’atura o si cau, però la palma de les exclamacions se l’emportava la
meravellosa estampa que s’anava allunyant i eixamplant sota els seus peus.
Rialleres i decidides baixen les escales i enfilen muntanya amunt seguint les
indicacions.
El tram costerut és difícil i el sol comença a escalfar. L’estany Tort és
d’obligada visita, i al Coromina és el moment d’esmorzar. Resseguint el corriol
per la banda dreta, s’arriba a l’estany Mar. El dia era tan assolellat i l’aire
tan estranyament calent que porten la samarreta xopa. Els cabells suats i els
peus bullents els hi demanen clemència. L’aigua blava com el lapislàtzuli els
invita a remullar-se, els crida, i... els hi apeteix!
Cap d’elles ha pensat en agafar banyador, però. Allà dalt no hi podia fer
calor! Es miren entre sí i després l’aigua.
-Si ens hi volem posar, ha de ser despullades, comenta la més jove.
-Mira que si ve algú! –contesta la més pudorosa.
-Qui ha de vindre aquí tan lluny? No es veu ningú i tampoc hem vist ningú
en tot el camí, oi?
-És cert, això.
Finalment pot més el desig que la vergonya. Deixen tota la roba a la vora i
entren dins l’aigua glaçada. L’impacte els fa xisclar fort. Just en aquell
moment, en una de les roques que tenen a sobre apareix un animat grup de
persones disposades a contemplar una estona el paisatge.
*Aquesta història va tenir lloc l’estiu de 1990
Guillermina Subirá Jordana. Senterada, juliol 2018
No hay comentarios:
Publicar un comentario