Tornava del santuari de l’Ajuda de Balenyà, i en creuar el Figaró en
cridava l’atenció una construcció que evocava – almenys per a mi – un edifici
religiós
Com havia fet en altres ocasions , posava blanc sobre negre, el que alguns
defensaran com la llegenda de l’ermita votiva de Sant Sebastià del Figaró, que
estava situada al camí de Vallcàrquera.
La petita ermita dedicada a Sant Sebastià, era un temple humil, d’una sola
nau amb capçalera semicircular, murs de pedra i tàpia, contraforts laterals i
un petit campanar de cadireta. La porta rectangular i un ull de bou
quatrilobulat presidien la façana, on una inscripció recordava el nom de qui
l’havia aixecada i la data fundacional: 17 de maig de 1716.
Durant generacions, els veïns del Figaró hi pujaven en processó per demanar
la protecció del sant contra les pestes i les tempestes, i celebraven l’aplec
amb gran devoció.
Amb el pas del temps, la vida al poble va canviar.
A darreries del segle XIX, l’ermita, ja poc freqüentada i malmesa pels
anys, va desaparèixer silenciosament.
Les pedres que havien escoltat tantes pregàries van donar pas a una nova construcció. En aquell mateix indret, aprofitant la ubicació privilegiada i l’encant del paisatge, s’hi va aixecar una casa d’estiueig.
La nova casa, tot i la seva modernitat, evocava l’esperit de l’antiga
ermita. La seva tipologia recordava les obres que Manuel Joaquim Raspall i
Mayol, dissenyaria arreu del Vallès Oriental: façanes amb formes sinuoses,
finestres amples que deixaven entrar la llum, teulades inclinades i detalls
decoratius d’inspiració modernista i noucentista.
Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 1877 — Barcelona, 1954) nascut a
Barcelona i vinculat familiarment a la
Garriga, va transformar la comarca amb més de set-centes obres, moltes d’elles
cases d’estiueig per a la burgesia barcelonina, que buscava la calma i la
bellesa del paisatge vallesà.
El record de l’ermita de Sant Sebastià però, no es va esborrar del tot: va perviure, transformat, en la silueta d’una magnifica casa coneguda com Sant Sebastià, que, com la vella capella, mirava el camí i acollia la vida, la memòria i els somnis dels seus habitants.
https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-0
Els Mapes de Patrimoni, que volen substituir els Catàlegs que obliga –
sense sanció – a fer la Llei de Regim Local,
no son - ni ho pretenen - exhaustius
amb la descripció del Patrimoni Històric.
Cal complir - ni que sigui de
forma deliberadament maldestra - una
norma legal, doncs així ho fan al REINO
DE LA CORRUPCIÓN I LA DESIDIA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario