La nit havia caigut sobre Washington D. C com una cuirassa. Els fanals d’oli tremolaven
a les columnes de la Casa Blanca i el
murmuri de l’aigua dels estanys semblava resar pels morts abans d’hora.
Calígula —emperador i actor del seu propi deliri— somreia davant els miralls de
bronze, vestit amb una toga tenyida d’un vermell tan viu com la sang que aviat
brollaria.
El Senat havia callat massa temps. Els conspiradors, disfressats de
servidors fidels, es movien entre les ombres, James David Vance ( nascut James Donald Bowman; Middletown, Ohio, 2 de
agost de 1984), esperava que Caligula /Trump travesses el passadís subterrani que unia el teatre amb
els seus banys privats, el murmuri s’esvaí. Els soldats tancaren les portes.
Vance avançà amb calma, portant a la mà una espasa curta ornamentada amb un pom
d’àguila —una rèplica del gladius de Roma i de l’orgull d’una nació que encara
es creia eterna.
—César— digué amb veu continguda—, el teu temps s’ha mesclat amb el del
deliri.
Calígula esclatà a riure. Amb el cap cargolat, el seu rostre tenia una
lluïssor que recordava certs retrats moderns d’homes que creuen posseir la veritat
absoluta. Només li calia un barret militar per completar el símil.
—Ningú no pot jutjar-me!— bramà el tirà—. Jo sóc Amèrica , jo sóc
l’esperança del poble!
Vance no contestà. Només mirà l’home amb una mena de tristesa antiga, com
un profeta cansat de repetir la lliçó. Amb un sol cop ferm, l’espasa li
travessà el pit. El silenci fou tan profund que semblava una oració. Els
conspiradors contemplaren el cadàver, fins que algú, tremolant, va xiuxiuejar:
“El déu ha mort”.
Vance respirà l’aire humit de Washington. Sabia que els imperis, antics o
nous, sempre trobaven els seus Cèsars i els seus assassins. I que
la història és repeteix una vegada i altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario