En català tenim una expressió ‘ tenir la pell molt prima’, que res te a veure amb la qualitat – bona o dolenta – de la nostra epidermis. Diu i vol dir, que hi ha moltes persones – cada vegada més – que tenen una baixa tolerància a la critica.
Fa molts anys que volto per aquest país nostre, i en masses ocasions el que veig mereix un comentari crític. Generalment els destinataris son les AUTORITATS que ho no fan la seva tasca, o la fan de forma maldestra. En alguna ocasió esmento també, als brètols, vàndals i altres tribus modernes perquè contràriament fan massa bé la seva tasca destructiva – sovint per l’omissió del deure de control del qui l’hauria d’exercir- , i molt escadusserament a les persones i/o associacions que desenvolupen – voluntàriament - tasques de protecció del patrimoni, i únicament quan les seves accions i/o omissions limiten o dificulten el lliure accés al bé presumptament protegit.
També a mi en ocasions m’arriben comentaris crítics, alguns els valoro com justos i altres em semblem excessius i/o desproporcionats; en un i altre cas però, el silenci sempre és la millor resposta. Això sense perjudici d’esmenar-me si estimo que hi ha motiu per a fer-ho – que sempre n’hi ha -, oi ?.
A ningú – tampoc a mi – li agrada rebre critiques, però son del tot inevitables quan ens relacionem amb la resta del món, no som, recordar-ho és una obvietat, una moneda de 2€ que de ben segur agrada a tothom.
Només hi ha un remei eficaç davant d’aquesta ‘patologia’, la paciència, - no hi ha mal que cent anys duri - , la resignació – un dia o altre això ens passa a tots - , i l’acceptació – sempre, sempre, en les critiques hi ha una part [ gran o petita ] de raó, ho hem de saber esbrinar, i modificar en conseqüència les nostres accions futures.
De res, de res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario