Al Mapa de patrimoni de Santa Margarida i els Monjos en relació a Sant Llorenç de la Sanabra es diu ;
No hi ha cap camí marcat ni identificable per a accedir-hi.
L'accés és difícil perquè els boscos circumdants estan molt bruts.
L'entorn natural per la banda del torrent de Sant Llorenç està en procés recuperació d'un incendi.
Quan a la descripció tènica ; Ruïnes d'una ermita romànica. Només es conserva, semialçat, l'absis de planta semicircular - amb decoracions llombardes i finestres de mig punt esqueixades - i part de les parets laterals. Al costat oest s'hi observen annexes enderrocats. El carreus són de pedra picada disposats en fileres horitzontals. Al voltant de les restes s'observen alguns fragments en superfície de ceràmica medieval. Tots els voltants i l'interior de l'edifici estan envaïts per la vegetació de pins i garric.
https://hiveminer.com/Tags/senabra/Recent
No trobava en llengua catalana cap esment al topònim, i per la similitud fonètica, cercava l’origen del topònim SANABRIA, del que es diu ; se le asocia una filiación prerromana. Una de las opciones más seguidas para explicar su origen es la que señala el vocablo «senabriga» y este, a su vez, formado por un elemento inicial de origen preindoeupeo «sen, ‘monte’» y por otro de origen celta «-briga; ‘fortificación, fortaleza o castro’», por lo que significaría "fortificación, fortaleza o castro en el monte".
Otros investigadores indican un origen íbero, vinculando esta palabra con ESE - "casa" y NABAR - "planicie entre montañas receptoras de agua".
Imagino que Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), filòleg de gran prestigi, reconegut mundialment, i quina obra atenen el seu origen català s’ha silenciat i menystingut, tant en la dictadura franquista com en aquesta ‘ democraciola’ que lluny del que tothom s’imaginava no ha fet un pas en el reconeixement de la nostra llengua i cultura, en deu explicar alguna cosa al seu diccionari filològic i/o a l’Onomàsticon Cataloniae, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com .
Al DCVB (Alcover-Moll) online:
ResponderEliminarSENABRE m.
|| 1. ant. Mostassa borda; cast. ajenabe. Sanabre és millor que no sie molt secha, Medic. Part. 160.
|| 2. Un senabre: una part mínima. Ni un senabre: ni res absolutament. «No tenim un senabre per menjar» (Empordà). «He anat al mercat i no hi havia un senabre» (Mall., Men.). El bosc quedà tallat sense restar-hi ni un senabre, Verdaguer Rond. 77. Ni s'ha decantat un sanabre a un costat o altre, Vilanova Obres, ix, 119. Tots anàvem remuys sense tenir un sanabre de roba, Ignor. 62. Trobar-se tot solet, sense foc, ni llum, ni sopar fet, ni un senabre, Camps Folkl. ii, 15.
Senabre (escrit també Sanabre i Sanabra): llin. existent a Barc., Arenys de Mar, Esplugues, Hospitalet, Vilan. i G., Aiguamúrcia, Albinyana, Bonastre, Masllorenç, Montbrió de la Marca, Vendrell, Rodonyà, Tarr., Valls, Val., Carcaixent, Al., Cocentaina, Manuel, Vall de Gallinera, etc. Hi ha la variant Senabres o Sanabres, a Barc., Catllar, Riera, Cullera, etc.
Fon.: sənáβɾə (or., bal.).
Etim.: del llatí sĭnāpi, ‘mostassa’.