LA TORRE PARDALERA. GRANOLLERS. EL VALLÈS ORIENTAL.

 Crisant Palau publicava un parell d’imatges, una dels anys 60 del segle XX, quan la dictadura estava en el seu moment més àlgid, i una de l’any 2021, quan la “ democraciola” està en un dels seus pitjors moments.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-pardalera

El Mapa de Patrimoni explica de la Torre Pardalera; casa aïllada, en cantonada, de planta baixa, pis i golfes, amb coberta composta de teula àrab acabada en un potent ràfec recolzat en mènsules. Les façanes, planes, estan estucades i pintades i es troben recolzades en un sòcol de pedra que enllaça amb el sòcol de la tanca del jardí. La façana principal, que dona al carrer del Rec, està composada simètricament segons tres eixos, amb buits de proporció vertical. Els d'arc pla estan emmarcats amb un fi guardapols, protegits per persianes de llibret mòbil o de corda. A l'eix central, sota la imposta del segon forjat hi ha un esgrafiat de dibuixos geomètrics que incorpora la grafia "TORRE PARDALERA". En la planta baixa destaca la portalada d'arc de punt rodó, emmarcada amb clau i element esculturat. Els buits de planta baixa estan emfasitzats per un balcó corregut protegit amb barana de ferro que presenta dibuixos geomètrics propis del llenguatge noucentista. Per fi, en la planta de golfes hi ha una arqueria de tres arcs de punt rodó. La horitzontalitat queda emfasitzada per les impostes perimetrals a nivell de forja

Cap dada de l’autor, malgrat la seva “ notable “ presència, abans i ara, en el negoci de la construcció, excloem que es tracti de diable.

Ens agradarà tenir noticia a castellardiari@gmail.com de l’autor d’aquest edifici 

N’havíem escrit a :

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2012/10/la-torre-pardalera-de-granollers.html

M’encantava la descripció d’un crim contra el patrimoni natural; fins als anys 1950 i per aquest carrer va passar-hi un rec d'aigua potable -d'ací el nom del carrer- on vivien, en nombre copiós, anguiles, barbs, crustacis, mol·luscs, insectes aquàtics i molts d'altres animals. Naixia en la Verneda d'en Fortuny, a l'altre costat del Pont de Ferro del ferrocarril, entre les estacions de Granollers-Canovelles i les Franqueses. Travessava el carrer del Rec i regava camps fins a Palou¸ on s'esgotava. 

Per deixadesa, les conduccions varen trencar-se, especialment en creuar el riu Congost, i el creixent barri de can Xarlet -avui al gran poble de Canovelles- es convertí en claveguera. Tota la fauna va morir; els camps de conreu que regava varen esdevenir blocs i, finalment, el de sempre; la mort d'un sistema ecològic important: (JONCH, 1986). 

El tram inicial de l'antic camí de Bellulla, ara conegut com la Carretera de Caldes, era aquest carrer del Rec

Aquesta mena de crims, com també la corrupció econòmica, la corrupció de menors,..., s’haurien d’excloure de la prescripció.

Maleits el que va permetre aquella pèrdua i tots els que en van treure un benefici econòmic. 

ESGLÉSIA DE SANTA FE DE GUARDIOLA. BASSELLA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

Havíem visitat Santa Fe de Guardiola que  es troba en un petit veïnat del municipi de Bassella,  a  l’Urgell sobirà, amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ‘+ 6 de maig de 2019 ) l’any 2018,  ningú en aquell temps, podia imaginar que patiríem la sindèmia de la COVID.19.

 

Patrimoni Gencat explica que està situada sobre un promontori amb la capçalera assentada sobre una gran roca.

        

 

A. Moras, l’Antonio Moras Navarro al que la comarca de l’Urgell sobirà, deu un reconeixement, retratava l’any 1985 “Visió lateral de l'absis”.

És una construcció d'una nau coberta amb volta de canó, modificada en època moderna, i absis semicircular.

Va ser ampliada amb dues capelles, a cantó i cantó de la nau, i una sagristia al costat de ponent, a tocar de l'absis.

 Presenta dues finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i l'altra al mur de migdia, en aquest mateix costat s'obre la portalada d'arc de mig punt adovellada precedida per un porxo.

 A ponent s'alça la torre campanar refeta recentment.

 

El Joan-Albert Adell i Gisbert i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, escriuen ;  per les seves característiques cal  situar la construcció d’aquest edifici dins les formes més pròpies de l’arquitectura del segle XII. Malauradament però, no s’ha localitzat cap notícia escrita relativa al lloc de Guardiola, ni a la seva església, dedicada a la Santa Fe i sufragània de la de Bassella.

La biografia de la santa explica la seva mort als 13 anys a la graella com Sant Llorenç, i la seva posterior decapitació. Els soldats francs portaven la seva veneració juntament amb ls de Sant Martí, Sant Sadurní,..., quan venien a recolzar als comtes catalans en la seva lluita contra els sarraïns.

 

Els segles venidors veurien com  aquella col·laboració i estima, esdevenia odi visceral al català i a Catalunya, des de la mal dita República Francesa que fa escarni dels seus principis,  Llibertat, igualtat, fraternitat (en francès) Liberté, égalité, fraternité.

Que Santa Fe presenti davant l’Altíssim la nostra  sempiterna pregaria , Senyor; allibera el teu poble !

EL MAS OLIVER O CAN DISPLAS DE SANT JOAN DE PALAMÓS. L’EMPORDÀ JUSSÀ

 

Llegia

http://www.elpuntavui.cat/territori/article/10-administracions/742368-el-consistori-de-palamos-ha-dexpropiar-el-mas-oliver.html

http://www.elpuntavui.cat/article/965227-l-ajuntament-de-palamos-es-veu-obligat-a-expropiar-un-mas-que-ha-perviscut-enmig-de-la-trama-urbana.html

Hi ha almenys un altre mas amb aquest mateix nom, que davant de la passivitat genera , estantpatint un espoli constant.

http://tempspalamos.blogspot.com/2017/07/desapareixen-les-teules-i-lantiga.html

La composició del Consistori  actualment fa pensar que aquesta situació de degradació no s’hagués produït:

http://www.palamos.cat/palamos/ajuntament/grups.aspx

En el període 2003 – 2015, el Consistori va estar presidit per la Maria Teresa Ferrés Àvila del P.S.C

https://vimeo.com/81405421

 

L’ESCUT DE L’ABADIA DEL MIRACLE ÉS EL DEL BISBE RAMON RIU CABANAS. RINER. EL SOLSONÈS.

 

Li demanava al Pere Albert Carreño que retrates amb molta definició l’escut que hi ha a l’entrada de l’Abadia al nucli del Miracle al municipi de Riner a la comarca del Solsonès.

El Pere Francesc Puigderrajols Jarque, em deia ; és d'un bisbe de Solsona, que és enterrat a la catedral.

Intueixo que es el del bisbe, Ramon Riu i Cabanas Ramon Riu i Cabanes (Solsona, 17 de juny de 1852 — la Seu d'Urgell, 27 de desembre de 1901)

El  Pere F. Puigderrajols i Jarque, em feia arribar un email en el que em deia ;

Li envio l'escut del bisbe Ramon Riu i Cabanas Ramon Riu i Cabanes (Solsona, 17 de juny de 1852 — la Seu d'Urgell, 27 de desembre de 1901), a la seva làpida sepulcral a la catedral de Solsona, el mateix escut que vostè em va enviar, però amb alguna diferència i, que segons em diu, és al Santuari del Miracle. Fixi’s en la espasa que porta en l’escut de la làpida i al de la façana porta el bàcul corresponent. Evidentment hi ha d’haver algun motiu del per què d'aquest detall.

Intueixo que la espasa i àdhuc la corona, tenen relació amb la seva condició de  bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA COLOMA D’HORTONS. ALÀS I CERCS. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS .

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de l’església parroquial  “ nova “  de la Bastida d’Hortons, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ in pectore “ dels Pirineus.

Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; Edifici religiós d'una nau rectangular estreta, coberta amb volta de canó. Torre campanar de planta quadrada i porta a la façana oest.

 

El mur sud té tres contraforts.

L’havien visitat la “ parella romànica “ :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/01/santa-coloma-de-la-bastida-dhortons.html

l’ Albert Villaró i Boix escriu en relació al Castell de la Bastida d’Hortons (Alàs i Cerc ) a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0603601f.xml

l lloc d’Hortons ja és documentat des del segle X. El mot bastida no li fou afegit fins a una data més tardana, possiblement l’inici del segle XIII. El 1228 el castell d’Hortons (el document explicita que era de construcció recent) fou lliurat per Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix en feu perpetu a Bernat de Vinchera. Igualment fou objecte de permuta en el pariatge del 1278.

 

La bastida d’Hortons fou part integrant del vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellciutat.

 

Actualment no hi ha restes perceptibles de la construcció en el poble. Tanmateix, hi ha diverses cases amb parament de carreus molt ben treballats, tal vegada procedents de l’antic edifici. La tradició oral el situa vora l’església de Santa Coloma, als afores del poble, on ara hi ha el cementiri. No és una situació improbable, per tal com el lloc és un emplaçament idoni per a una fortificació.

El campanar de l’església “ nova” de Santa Coloma de la Bastida d’Hortons, no us recorda les clàssiques torres de guaita i bada ?.

A. Moras, Antonio Moras Navarro, al que li deu reconeixement  la comarca i àdhuc Catalunya, retratava l’any   1986 “Vista general de l'església.”

De les esglésies de la Bastida d’Hortons, i de la manca de dades, n’havíem dit alguna cosa a:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/01/santa-coloma-de-la-bastida-dhortons.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/11/les-esglesies-de-la-bastida-dhortons.html 

Llegia una noticia positiva:

https://agora.xtec.cat/escolasantesteve/lescola/on-som/

Teniu dades d’aquest edifici escolar?. Època, autor,..? Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com

Havíem publicat : ANTIGA ESCOLA DE LA BASTIDA D’HORTONS. ALÀS I CERC.L’URGELL SOBIRÀ

 https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/02/antiga-escola-de-la-bastida-dhortons.html?fbclid=IwAR1xICyRbFhraJw4ji5G0wrAoQCYBtZF2aU_Smc9QCHb5v7Gdf-yFVRWXMs

Ens cal la col·laboració de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, Catalunya va ser capdavantera en matèria d’educació, i en el seu moment l’Església catòlica va ser un motor bàsic, recordeu que en català, diem escolà, tant al que ajuda al sacerdot en les celebracions litúrgiques, com al minyó que va a l’escola.

Quan al topònim tindria el significat de “ poble nou dels hortets “.

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

ELS PUBILLS DE LA COLÒNIA VALLS DE TORRUELLA . SANT MATEU DE BAGES

 

Em sobtava trobar un HIMNE A SANT PERE MARTIR en el que se’l anomena “Patró del Gremi de Pubills” , a l’església de la Colònia  Valls de Torruella.

L’enciclopèdia de “ Barcelona” ens diu a l’entrada Pubill/Pubilla

Fill no instituït hereu, quan es casa amb una pubilla.

Dona instituïda hereva, generalment per part d'algun ascendent, en el qual cas se solia reservar tot el patrimoni com a bé parafernal, que era administrat per ella.

Està clar que pubilla en aquest context fa referència a la dona que en absència de germans barons es fa càrrec del patrimoni familiar. El tractament ve del món rural català.

S’anomena pubill a l’home que es casava amb una pubilla, acceptant per escrit, la preeminència de la seva muller, fins a l’extrem que s’acostumava a posar en primer lloc el cognom de la pubilla als descendents.

A la Colònia de Valls de Torruella se’m fa MOLT difícil pensar en que algun home sigui pubill.

Altrament els versos de l’himne en cap moment fan referència al concepte, o si ?.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LLACUNES, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

M’enviava fotografies de  de l’església parroquial de  Llacunes , advocada a Sant Martí  de Tours, a,l terme de Soriguera, al Pallars sobirà.

 

La Maria-Lluïsa Cases i Loscos, n’escriu a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1505801a83.xml

La vila de Llacunes era al segle X possessió dels comtes de Pallars, com ho indica la donació que el comte de Pallars Sobirà, Guillem, féu al vescomte d’Urgell, Guillem i a la seva muller, Ermengarda, germana del donador, del lloc de Lagunuas, a la vall de Siarb, amb totes les seves pertinences i possessions, fet que implicà l’adscripció de tot aquest terme al vescomtat d’Urgell, és a dir, als Castellbò, car Guillem I i la seva muller Ermengarda de Pallars eren vescomtes d’Urgell i senyors de Castellbò. La datació d’aquest document presenta certes particularitats, estudiades detalladament per Cebrià Baraut. Segons aquest autor, cal datar el document l’any 1024, però amb la possibilitat versemblant que la data fos l’any 1017. Aquesta donació no incloïa l’església de la vila, car el 1010, la parròquia i l’església de Sant Martí de Llacunes era confirmada pel bisbe Ermengol a la canònica de Santa Maria de la Seu, que, segurament, l’havia rebut del prevere Edó l’any 999. La parròquia de Llacunes és esmentada també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1045, Ermengarda de Pallars féu donació a Santa Maria de la Seu de l’alou que tenia a Lagunulas, i amplià així les possessions que la canònica hi tenia. L’any 1096 féu testament Gerbert, que llegà les seves possessions a la seva família i a Santa Maria de la Seu, la majoria de les quals eren situades a la vila de Lagunues. En aquest document s’esmenta la parròquia de “Sancto Martino cum ipsa terra tras castello”.

 

En el judici establert vers 1110-11 entre el monestir de Gerri i Pere Ramon de Sersui pels béns que la germana d’aquest, Ava, havia llegat al cenobi, i que és resolgué a favor d’aquest darrer, s’esmenta el lloc de Lagunues de la vall de Siarb. L’any 1204, Gerri rebia noves possessions al lloc, una coromina, de Guillem de Malmercat.

 

El 1381, Llacunes consta com a lloc del vescomtat de Vilamur, amb cinc focs; hom desconeix, però, la data en què s’hi incorporà.

 

En la visita del 1575, s’esmenta l’església de Sant Martí de Llacunes, dins l’oficialat de Sort, que tenia com a sufragània Sant Salvador de Rubió. En la visita del 1758 s’especifica que l’edifici és en bon estat. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

Patrimoni Gencat en diu ; Església de planta rectangular amb absis semicircular. La porta, un senzill arc de mig put, es troba al lateral del migdia. A costat i costat de la nau hi ha adossades algunes capelles, la petita sagristia i l'esvelt campanar, de secció quadrangular a la part inferior que transforma en octogonal a la part superior, remata per un xapitell de llicorella. L'aparell dels paraments, de gres roig, és irregular, sense retocar i en alguns indrets travats amb morter. La coberta de la nau és a dues aigües de llicorella. L'absis presenta una coberta independent.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25597

Ens agradaria rebre imatges a l’email castellariari@gmail.com de l’edifici que aixoplugava les escoles públiques. 

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.