El Vicent Miralles Tortes , publica una fotografia amb aquest peu informatiu
; Vista de Bajanda ( 1.300 metres d’altitud. ) amb l'església de Sant Bartomeu
des del camí dels Bogatells. ( La Cerdanya ).
L’havien visitat “ la parella romànica”
que en publicaven les seves impressions :
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/03/sant-bartomeu-de-bajande-estavar-alta.html
El Llibert Claver i Salvat , el Joan
Cruanyes i Ràfols /, l’Enric Romea i Rosas , la
Lluïsa Ramos i Martínez , el Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919
— Montpeller, 20 d'agost del 1992), i l’Enric Ventosa i Serra, escriuen de Sant
Bartomeu de Bajande a la comuna d’Estavar, a la comarca de la Cerdanya
sobirana, regalada a França per l’infame
Felip IV de Castella, mitjançant el mal
dit Tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre del 1659.
L’església de Bajande és esmentada com a parròquia(Baiamite) en l’acta de
consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, datada el 819, que sembla que
fou redactada al final del segle X. A més d’aquesta menció, un dels primers
esments d’aquesta església data del 6 de novembre de 1010; es tracta de la
publicació sacramental del testament del bisbe Sal·la d’Urgell, que fou jurat
sobre l’altar d’aquest temple (“… perhunc locum venerationis sancti Bartolomei
chuius baselica sita in Vibaiamtte…”), amb l’assistència, com a testimonis, del
bisbe Ermengol, d’Isarn arxipreste, d’Unifred arxilevita i d’altres clergues i
laics. Uns anys més tard, el 13 de maig de 1044, la documentació consigna el
testament d’Isarn, el qual, entre moltes altres deixes, manà donar a l’església
de Sant Bartomeu de Bajande, “ad ipsa dedicatione”, sis mancusos del preu de la
venda del seu cavall. Mesos després, el 22 de setembre del mateix any, hom sap
que sobre l’altar de l’església de Sant Bartomeu, fou jurat el testament
sacramental del levita Guitard, amb la presència del jutge Isarn, el prevere
Joan i d’altres.
L’església de Bajande, tot i que consta com a parròquia en l’acta de
consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, posteriorment, al llarg de
l’edat mitjana, perdé probablement la categoria d’església parroquial, ja que
no figura esmentada en la relació de parròquies que pagaren la dècima
recol·lectada a la diòcesi d’Urgell els anys 1279 i 1280, i tampoc no consta
entre les esglésies que foren visitades entre els anys 1312 i 1314 pels
delegats de l’arquebisbe de Tarragona
Es tracta d’una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis
semicircular i acabada a ponent amb un campanar d’espadanya de grans
dimensions, refet amb poc encert. El temple és de línies senzilles sense cap
mena d’ornamentació; les parets són fetes de materials pobres, pedres de
diversa naturalesa sense desbastar i mal afilerades, travades amb argamassa. El
parament és arrebossat en algunes parts de l’edifici, i a l’interior presenta
un lleuger atalussament.
La nau no és gaire gran, de planta gairebé rectangular, coberta amb volta
de canó de mig punt.
Rep la llum a través d’una obertura en forma de sagetera a
la façana de ponent i una finestra moderna a la de migjorn, oberta entre la
porta i l’absis.
L’absis, tan llis com la nau, és de planta semicircular peraltada i té una
finestra central amb l’arc fet de pedres sense treballar, ara paredada a
l’interior. L’amplada de l’absis és gairebé igual a la de la nau i això fa que
li manqui l’arc presbiteral, de manera que ambdós cossos s’acoblen amb un
lleuger reclau. La volta que cobreix l’absis és de quart d’esfera.
L’església a migdia té adossada una sagristia que amaga una tercera part de
l’absis amb la data de 1747 a la llinda de la porta.
Sota l’altar barroc del 1743, hi ha les pedres d’un altar anterior, que
possiblement és el primitiu.
La figura central del retaule és la de Sant Bartomeu; a la dreta es
troba Sant Galderic, i a l'esquerra Maria Magdalena.
Es conserva al fons de l’església una pica baptismal d’immersió de forma
bombada, que fa 75 centímetres de diàmetre a la boca
Per les característiques que presenta, tot i que és difícil de datar per la
simplicitat, podria tractar-se d’un edifici del final del segle XI o de l’inici
del XII
L’advocació de Sant Bartomeu és molt encertada, i simbolitza el que es feia
amb Catalunya mitjançant el mal dit Tractat dels
Pirineus, signat el 7 de novembre del 1659.
Maleits !
Que Sant Bertomeu i Sant Antoni de la Sitja,, elevin a l’Altíssim la pregària dels gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos, palestins , inuits, hawaianesos ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.
