domingo, 15 de julio de 2012

El retorn del feixisme: Ens roben el futur


Ens estan robant el futur. La dreta que s’està radicalitzant en extrema dreta de caires feixistes, ha iniciat el cop d’estat en contra dels principis i drets democràtics aconseguits amb anys de lluita, patint repressió, assassinats i tortura.

També tenim un PSOE que vilment ha callat i no ha fet la tasca, que teòricament li pertanyia a la “S” de socialista; ben igual que la dreta ens ha venut al gran capital per a poder seguir mantenint la seva quota de poder.

Els sindicats, no és que s’hagin refredat, s’han congelat, i les cúpules han traït el missatge pel qual lluitaren Marcelino Camacho i Nicolas Redondo, dos sindicalistes que pararen amb els ossos molts d’anys a diverses presons de l’estat durant la dictadura franquista.

El cop d’estat, torna a esser cruent, malgrat encara no s’hagi convertit en una guerra civil; però el que si s’està accelerant és la lluita de classes.

Els drets dels ciutadans reclamats al carrer, ja que una gran part dels polítics tan els governants com el que estan a l’oposició, els ens estan robant descaradament, són violentats i reprimits enviant els seus cans de bou; psicòpates legalitzats que diuen mantenir l’ordre públic quan és a la inversa; ben armats i que els llancen contra la població civil i pacifica.

Legislen impartint el terror de forma judicial amb penes més altes de presó i sancions inassolibles i absurdes, que s’estan carregant principis democràtics degudament legislats a la Constitució Espanyola de 1978.

Els casos de corrupció han aparegut a dojo, i inclusiu el delegat del Govern a les Illes Balears Jose Maria Rodriguez, està imputat en un delicte de malversació de cabdals públics; el mateix que mana la Policia Nacional i la Guàrdia Civil; i ara mateix s’està dubtant si està interferint amb la investigació de la Guàrdia Civil sobre el seu cas, que prové de l’època Matas.

El 1936 les forces d’esquerra, el front popular, i els sindicats anarquistes CNT, el que tenien més representació dins l’estat espanyol i més afiliats; s’enfrontaren al feixisme; i perderen. Perdérem. I varen venir quaranta anys de foscor i represàlies. Una liquidació permanent i orquestrada des del franquisme de tot el que era l’esquerra.

Ens organitzarem, jo per la meva edat vaig començar la lluita dins la clandestinitat més tard, i començarem a combatre la dictadura des de tots els fronts possibles, fins arribar a aconseguir l’estat de dret  a partir del 1978.

Fa anys que estem fent passes enrere, que s’ha culminat amb la majoria absoluta del PP qui ha mostrat el seu vertader rostre.

Comanden, que no governen, amb una “legitimitat” relativa  emparada per una llei electoral que ha ajudat als dos grans partits majoritaris a fer alternances en el poder: la llei d’hondt.

Existeixen  atacs diaris contra la democràcia, a favor del centralisme d’estat i la no representació d’altres forces polítiques minoritàries, que també són vots ciutadans, intentant  fer-les desaparèixer del mapa, i  reduir el trenta per cent dels regidors dels ajuntaments, amb un clar intent de carregar-se el municipalisme que es troba molt més a prop del ciutadà; deixant els ajuntaments simplement  en  els gestors d’uns serveis bàsics i poca cosa més.

Han arribat a tal extrem que els sindicats unificats de Policia  Nacional i Guàrdia Civil, s’estan preparant per iniciar una vaga.

S’han carregat drets tan bàsics com la sanitat, l’educació, que la volen elitista altre cop  i la cultura, que els fa una nosa que no és de dir, li estan tirant torpedes a diari.

No xerraré de l’espoli a les comunitats autònomes que creen més riquesa: Catalunya, Illes Balears, País Valencià... per destinar els doblers a obres i inversions tan absurdes com és un aeroport a Castelló que no està en funcionament.

Dels polítics, no  n’escriuré, si dels deu mil milions d’euros anuals que l’estat entrega a l’església catòlica, més de cinc cents cinquanta milions ala Casa Reial, i per arrodonir, set milions d’euros en primes a “La Roja” tot pagat amb doblers de la classe treballadora, que li neguen el pa i la sal, i de cada cop hi ha més misèria i pobresa. Fins quan ho consentirem?

Fins quan callarem davant els insults d’una diputada del PP Andrea Fabra que digui “Que se  jodan en el Congrés de diputats, quan s’estava parlant de retallades a aturats?



Sé que en algun moment l’olla rebentarà, i l’esclafit ni el  me  vull imaginar.

Josep Bonnín

No hay comentarios:

Publicar un comentario