MIRADES I REFLEXIONS D’ESTIU

Avui sento la necessitat imperiosa d’obrir una finestra a l’exterior. Al balcó, s’hi està bé. Passa un airet fi que et revifa de la calor nocturna de Barcelona i et torna a la vida.

He posat l’ordinador, el meu estimat amic, sobre una tauleta petita, entre dos testos de menta. Avui és festa, 15 d’agost, hi ha poca circulació, només se sent, de tant en tant, passar algun cotxe i l’autobús que gira fent fressa, potser per avisar que passa. En aquest tros de carrer tan poc transitat també hi passen coses.

Em ve al cap la imatge d’una dona ja gran estirada en un banc. Són les 12 del migdia, el sol cau descaradament sobre els transeünts que passen pel seu costat sense fer-ne cas. Al costat de la dona hi ha un carro de la compra ple que vetlla el seu repòs. Malgrat aquest detall, ningú s’atura. La dona és del barri, ningú la coneix? Des del balcó estant observo un gos que s’hi acosta seguit d’un home gran. Ell la sacseja amb cura. Fa parar una noia que obra la seva bossa i en treu un mòbil, parlen, se la miren, i el gos intenta llepar-la amb discreció; ella, amb la mà intenta apartar-lo.

Ara ve una ambulància amb la sirena a tot volum. Paren, parlen i treuen una llitera per endur-se-la. El gos fa un salt i entra a l’ambulància sense que ningú li digui res: ell té clar el que ha de fer. L’ambulància, tal com ha arribat, fent-se sentir, se’n va. L’home recull el carro i també se’n va. Uns veïns comenten alguna cosa sobre la dona...

Després d’arreglar-me baixò a comprar una mica, i m’assabento que la dona és l’Enriqueta. Una dona que viu sola amb el gos. El gos és molt conegut i estimat, es diu Petard, i que gràcies a ell que ha anat a buscar el veí, el senyor gran, l’Enriqueta encara és viva.

Em pregunto si és normal viure sol i menysprear uns animals que sembla que tenen més sentit comú que molts humans. Ara a l’agost es veuen molts gossos abandonats a la carretera que corren seguint el rastre dels seus amos, del cotxe...

Alguns moren en l’intent, d’altres els atropellen i algú els recull, però la majoria moren i ningú pensa en l’angoixa d’aquell animal abandonat pels seus amos a la carretera. Aquests amos, tan proclius a desfer-se d’un gos quan els fa nosa per poder anar-se’n de vacances tranquil•lament, me’ls imagino bebent-se una cervesa i rient, sense que els afecti el destí del MILLOR AMIC DE L’HOME!! Aquests HOMES, són amics dels HOMES?

MARIA TERESA GALAN BUSCATÓ