Del segle XII al XIV el castell serà possessió de la família de cavallers de cognom Blanes, feudataris dels Cabrera. Al segle XIV, en un context de creixement urbà i d'activitat portuària, els vescomtes de Cabrera recuperen el fort (1381). És llavors quan el mestre d'obres Arnau Bargués s'encarrega de la seva fàbrica gòtica.
Durant el segle XV el palau es convertirà en la residència principal dels vescomtes.
Des de 1623 el palau, venut, va servir de caserna de soldats. Al final de la Guerra dels Segadors fou atacat i ocupat, així com la vila, pel regiment del marquès de Montara, representant de la Corona. El 1694, finalment, durant la Guerra de la lliga dels Augsburg ,les tropes franceses del General Clark van atacar i dinamitar el palau.
Posteriorment l'espai de l'església anà augmentant les capelles meridionals i ocupant part de l'antic castell, que va caure en estat d'abandonament. Les seves pedres es van aprofitar per a fer altres construccions, al mateix palau i a l'església. Les restes actuals del palau són la façana, unida amb l'església, i la torre campanar. A la part interior actualment existeix una edificació del segle XX que té un ús cultural i d'esbarjo de gestió municipal.
Patrimoni Gencat en fa aquesta descripció ; edifici de planta rectangular del qual en resta sobretot o gairebé només la façana. Originalment estava estructurat en planta i pis, sustentats amb volta de creueria, al voltant d'un pati d'armes, i dotat de quatre torres de defensa. L'església de Santa Maria era llavors una petita construcció inclosa al fort i el seu campanar, una de les torres.
Actualment les úniques parts conservades, a part de l'actual església, són la base que salva el desnivell, les restes de murs meridionals i orientals, la sagristia i la façana occidental. Aquesta consta d'una gran porta amb arc de mig punt adovellat i de dues finestres trevolades de diferents mides. A les restes de murs perimetrals meridionals s'entreveuen encara dues arrencades de volta de creueria. A la part oriental, resten també dues finestres, però sense grans pedres com les de la façana principal.
Imatges de l’any 1916 . Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya
http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/3558/rec/12
http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/1204/rec/19
Josep Salvany i Blanch ( Martorell, 4 de desembre de 1866 + Barcelona , 28 de gener de 1929).
Pel que fa a les parts interiors dels murs i la façana, es conserven restes escultòriques a les vàries arrencades de volta amb decoració humana i heràldica. Alguns dels capitells i elements escultòrics es poden veure reaprofitats a la veïna església. La part desapareguda era la més imponent i alta.
En diueb a la pàgina : http://www.blanespromocio.cat/upload/1/fitxers/turisme%20sustenible/Cap9%20MATERIAL%20ANNEX.p
El Palau dels Vescomtes de Cabrera formava un sol cos d’edifici amb l’església parroquial i es va desglossar quan es va instituir la Parròquia de Blanes l’any 1319. L’any 1114 el palau ja pertanyia als senyors de la família Blanes i al 1378 el van comprar els Cabrera. L’any 1623 foren venuts per providència judicial els seus béns i els adquirí el mercader Esteve Alemany. El Palau dels Cabrera servia de caserna a les tropes que recorrien la comarca i els excessos i pocs miraments dels soldats foren la causa que no es fes reconstruir el que queia. Les guerres contra França d’aquell mateix segle destruïren en gran part el Palau.
De l’aspecte artístic o arquitectònic que avui ens queda cal destacar la façana, gairebé l’únic element que s’ha conservant d’aquest edifici de planta quadrangular. A la façana s’hi pot observar la porta principal, de mig punt amb grans dovelles, i dues finestres gòtiques trevolades. En resten, també, fragments d’altres parets perimetrals, amb arrencaments de les arcades gòtiques que sostenien les voltes
Joan Coromines i Vigneaux(Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), admet per al topònim BLANES un possible origen germànic BLAND ‘ corrent d’aigües tèrboles’ , que faria referència al darrer tram del riu Tordera.
Conèixer Catalunya té com a finalitat ‘ posar en valor ‘ el patrimoni històric i/o artístic català, dit això però, èticament no podem tancar els ulls davant dels fets que estan succeïen ; els dies passen, i dissortadament es manté la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), que NO podem considerar com fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar . Avui, calla, i per tant una vegada mes, atorga i consent.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Recordeu sempre.
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’
Antonio Mora Vergés
No hay comentarios:
Publicar un comentario