DIÀLEGS DE LA TERCERA EDAT

-Ai, hola, no t’havia vist... Què fas per aquí? Feia temps que no t’hi veia.

-Mira, estava sola a casa i he pensat que si anava a donar un tomb potser em trobaria millor. Saps?, estic molt preocupada... El meu fill s’ha quedat sense feina i ha hagut de tornar a casa...

-Apa!!! El que et faltava...! I la seva parella, què?

-Doncs, tampoc té feina i ha anat a viure a casa dels seus pares; ara hauran de tornar enrere, com quan festejaven, i els haurem d’aguantar com abans. Sort que no hi ha fills pel mig! Si haguessin fet el que deia el president Pujol...

-Què vols dir...?

-Sí, dona: allò que necessitàvem més catalanets, que Catalunya necessitava gent jove perquè hi havia massa gent gran, que començava a ser una nació, en una paraula, de vells, i que qui pagaria les jubilacions i les despeses de la gent gran...

-Saps què en penso, jo? Que això ja es veia venir i ells ja ho sabien, però alguna cosa havien de dir, els diaris han d’omplir pàgines i ens recorden que tenim uns polítics que vetllen per nosaltres...

-Apa!, això potser colava abans però ara... ni els pocs desgraciats que neixen s’ho creuen. Jo crec que, tal com estan les coses, si preguntessin a l’ésser que està a punt de néixer si ho vol fer, només en treure mig cap diria: ja us ho fareu!

-Mira, no ho sé..., potser avui estic una mica pessimista: jo només veig que ara haurem de viure amb la meva jubilació que és una misèria, i gràcies! Cada dia els preus de les coses s’enfilen més, potser haurem de tornar al poble dels nostres avis: ells, com a mínim, tenien un hortet i no els faltaven les patates, els tomàquets, que bons!, recordes?, les mongetes, l’api per fer el caldo..., allò si que era api, quin caldo! I, amb quatre gallinetes tenien ous, i les gallines velles a l’olla. Jo no sé tu, però els meus avis també tenien conillets, els venien i en menjaven. Quan venia la fresca anàvem tots a buscar bolets. La meva àvia els confitava i així en tenia per tot l’any. T’asseguro que no passàvem gana. El lleter ens duia la llet a canvi d’ous i de verdures del temps.

-Sí, dona!, però ara tens altres coses, moltes comoditats, i cultura...

-Sí, ja veus: d’això no es viu. Si vols viure has de menjar i donar de menjar. Mira: per allà passa la Marta; em sembla que no es troba gaire bé. Ei, Marta!! vine cap aquí a fer-la petar, que ens traurem aquesta espineta que portem dins. Qui ens havia de dir que arribaríem fins aquí.

-Hola, nenes!

-Sí, nenes..., què més voldríem! Ens buscaríem un pagès ben ric i amb les mans ben calloses de tant treballar i viuríem sense problemes... perquè aquest segur que no ens faria el “salt” i ens deixaria per una joveneta “pija”, d’aquestes que tenen molta palla, ja sabeu què vull dir.

-Calla, calla, que algú ens sentirà i encara ens diran que som unes velles “repatànies”, que només sabem criticar i no fem res...!

-No hi tornem!

-Què, com va Marta?

-Què voleu que us digui, segur que la meva cara ho diu tot...! L’altre dia vaig anar a la Seguretat Social, perquè fa dies que no puc dormir de dolor als ossos, i ja sabeu que estic sola i m’ho he de fer tot jo, sense cap ajuda; doncs bé: la doctora em va dir que m’havien de fer unes analítiques. I quan les hi vaig portar va empal•lidir, em va mirar i em va dir que hauríem de continuar les proves. Jo que li pregunto que què passava i, ella que és molt maca, em va dir: “Miri, senyora Marta, no la vull enganyar però tampoc vull espantar-la”. Digui doctora, a la meva edat s’han passat molts problemes i malament si no aprenem a sobreviure’ls... La pobra dona em va mirar i em va dir tota seriosa: “Aquests dolors i les analítiques ens diuen que hi ha un procés degeneratiu dels ossos i que és provocat per un càncer. És evident que hem de fer més proves per saber què hi podem fer, però estem en una situació molt crítica de crisi i tenim retallades per tot arreu, fixi’s si hi ha retallades que ens han dit que ens hem de portar el paper de vàter de casa!, això vol dir que trigaran molt a fer-li les proves malgrat que no ens convé que passin gaires dies. No sé si vostè té possibilitats de fer-s’ho fer pel seu compte”. Em va deixar de pedra!

-Renoi, Marta!, i això que el govern deia que aquestes retallades no afectarien la qualitat del servei que hem estat pagant religiosament des que ens van assegurar a la feina; quantes mentides!!!

-Sí, saps Maria?, també retallaran l’Imserso i moltes altres coses... que ara encara no ens volen dir perquè no quedaria cap jubilat per poder mantenir tots els qui no tenen feina, a veure: de què viuria el meu fill que ha hagut de tornar a casa meva?

-Sí, jo crec que és una maniobra del Govern per liquidar mig país, sobretot els catalans, perquè els de les altres comunitats ben bé que viuen amb els nostres diners... i els nostres polítics són tan babaus que no saben dir PROU!!

-D’on has tret tot això Maria?

-Oh, jo llegeixo els diaris: l’AVUI i sobretot l’ARA! M’agrada molt, és directe i diu la veritat: hi ha molt bons articulistes...

-Sí, és veritat, el meu nét m’ho va dir l’altre dia, la hipòtesi del Govern...; també em va dir que si no tenia diners per fer res, que anés al Casal a fer un curs d’Internet i així no m’avorriria i em podria distreure fent el que sempre havia volgut fer: escriure contes, trobar amistats, llegir el diari per Internet, allò que en diuen el “feisbuk”, ara tothom hi està connectat, fan grups i s’ho passen bé sense haver d’anar enlloc, Ja se sap que si surts de casa has de pagar com a mínim una beguda...

-Noia, què moderna...!

-Sí, amb tants problemes, si no t’adaptes a les circumstàncies, hi ha el perill que t’hagin de tancar al manicomi. Ara tampoc hi ha diners per anar a cap residència..., els fills no poden pagar aquest dineral i, ja em direu, on són les del nostre govern...

-Nenes!!! Heu vist l’hora? Hem d’anar a fer el dinar... jo, el més calent ho tinc a l’aigüera.

-Què faràs per dinar, Marta?

-Mira, Maria, ja he fet una sopa de les espines de lluç que m’ha donat la peixatera i amb uns retalls de pollastre que tenien allà on vaig a comprar els dissabtes, ho rostiré amb una patateta feta a daus i... ja tinc el dinar. Avui em surt ben baratet.

-Estàs molt estalviadora...

-Sí, també he hagut de prescindir de la dona que tenia a les nits. Si vull fer-me fer les proves que m’ha dit la doctora..., d’algun lloc han de sortir les misses.

-I tu, Maria, quins estalvis fas?

-Jo, avui he pres una determinació per estalviar: podríem trobar-nos una estoneta al jardinet i així acomiado la psicòloga; que es busqui la vida, com nosaltres!

-Ben fet! ja buscarem alguna solució entre totes perquè el Govern espanyol no ens “liquidi” abans d’hora. Les coses estan molt malament, però hem de ser optimistes. Com diu el nostre president: “Amb il·lusió...”. Això sí: te les van fotent per tots costats!

Au, nenes, un petonet i fins demà!

Maria Teresa Galan i Buscató