L’església parroquial de Sant Pere també fou impactada de manera que es va enfonsar tota la teulada, reben el campanar i la façana els impactes dels projectils que encara es poden percebre avui en dia. L’edifici, degut a la seva sòlida construcció no va ser destruït del tot, i ara per la seva ubicació a dalt la Montera, com es coneix el nom del turó, és el punt emblemàtic que perdura i és símbol del testimoni d’aquella malifeta, de la que manifestament no hi havia cap necessitat.
De la remodelació demanada durant anys, només s’ha fet una nova coberta a la antiga teulada, en forma plastificada que no correspon al que coneixem com una restauració, donat que el seu interior resta poca cosa més del que va quedar i per suposat la seva utilització no és per retornar-la al culte, sinó per rendir homenatge any darrere any a uns fets, que tots sabem no haurien de passar mai més.
Si fem un repàs a la recerca història, tenim com en altres punts que al segle XVIII, en una febre constructora de noves esglésies, ampliacions o reformes, a Corbera i sobre el mateix solar hi havia una antiga església gòtica de petites dimensions. Les necessitats de capacitat i també cal dir, per una competència entre pobles les noves esglésies es feien molt grans, amb façanes de carreu i l’interior amb pilastres de la mateixa estructura conegudes com “pilariques”, per ser imitació a les del temple de la Verge del Pilar de Saragossa.
A manca de documentació parroquial per culpa de les guerres anteriors i la darrera guerra civil, cal recórrer a l’Arxiu Episcopal del Bisbat de Tortosa, i les Actes Capitulars per saber que el mestre d’obres fou en Francesc Melet – autor també de l’església de Sant Miquel de Batea, la de Sant Boi de Bot, i una bona part de les esglésies de la ‘ Terra Noble’ , ítem més la Catedral de Tortosa - pel que fa a les façanes, essent al redós del 1775, ja que pel que sembla tot i que va viure a tocar els cent anys, anava compartint la feina de construcció d’un lloc i de l’altre.
Pel que sembla, les obres van durar molts anys, en agafar de ple la guerra del francès, i dificultats econòmiques; així existeix un document que fa constar que segueix el 1815 les obres de construcció del campanar per ubicar quatre campanes, tenint com a data definitiva de l’acaba de l’obra el 1825 si be en un relleu de la porta consta el 1804 just abans de l’ocupació napoleònica.
La descripció és la següent: Temple barroc de finals del segle XVIII i començament del XIX, de planta rectangular que consta de tres naus de la mateixa alçada, amb absis central amb una capella a cada banda, la de la dreta utilitzada com a sagristia. La façana mostra una composició en forma de retaule que ocupa tota la façana i consta de tres pisos amb columnes, cornises i fornícules i tester semicircular. Disposa de tres finestrals que sembla foren oberts posteriorment. El campanar fa notar les dues fases de construcció, la primera escapçada al nivell de l’església amb pedra polida, i la resta feta amb maons de dues alçades més quadrades però de cantonades que la fan octagonal lleugerament. Disposa de grans finestral, forat on es va ubicar el rellotge. La part més alta destinada a les quatres campanes, dues de grans i dues de petites, acabat la cúpula en teulada àrab, com la coberta original de l’església.
En no tornar a obrir les portes, el 1945 “Regions Devastades”, va construir la nova església, dita també de Sant Pere, al mig del poble nou, sense cap particularitat arquitectònica.
Foto on es poden veure els campanars d’ambdues esglésies.
La foto en blanc i negre, és una magnifica placa de vidre de l’Arxiu Salvany del 1917 que mostra el retaule desaparegut i la grans solemnitat de l’edifici per la part interior.
No hay comentarios:
Publicar un comentario