L’Odo Arranz Arlanzón exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Empordà
sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó
municipal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell
aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i
confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà als mitjans informatius perquè en valorin la
seva publicació.
En aquesta ocasió m’enviava
fotografies de Santa Llúcia de Puigmal, al terme de de Sant Joan de les Abadesses,
a la comarca del Ripollès.
N’escriuen el Manuel Anglada i Bayés , l’Antoni Pladevall i Font , i la Maria
Lluïsa Cases i Loscos, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1041001.xml
La vila de Puigmal apareix per primera vegada esmentada en l’acta de
consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll, de l’any 890, quan el bisbe
Gotmar de Vic concedí a la nova parròquia les “decimas et primitias de villa
[…] Pojomalo”.
El lloc torna a ésser citat, gairebé un segle després, l’any 982, en el
precepte que el rei franc Lotari donà al monestir de Santa Maria de Ripoll, en
el qual li reconeix la possessió “in comitatu Bisuldunense alodem qui dicitur
Pogium Malum”.
L’església, però, és citada ja des de l’any 913, en un document fet per
l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses, en el qual es designa
l’emplaçament d’un alou de “Podio Malo de Santa Lucia”.
A l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Joan de les
Abadesses, datada l’any 1150, li és reconeguda la propietat de les “decimis et
primiciis et oblationibus et omnibus pertinentiis suis […] ecclesiam Sanctae
Luciae de Podiomalo”. La jurisdicció sobre la parròquia, el monestir
santjoanenc l’aconseguí mitjançant una compra feta el 17 de març de l’any 1351
al rei Pere III.
La pertinença, primer a Ripoll i després a Sant Joan de les Abadesses, féu
que la vila de Puigmal, que primer era adscrita al bisbat de Girona, passés al
de Vic, i així no apareix a les llistes parroquials d’aquest bisbat dels segles
XI i XII. Fou el bisbe d’aquesta diòcesi, Pere de Redorta, qui l’any 1165
consagrà la nova església que encara existeix avui en dia.
El segle XV, Santa Llúcia de Puigmal perdé la seva independència parroquial
i passà a sufragània de Sant Julià de Vallfogona, situació que perdurà fins a
les darreries del segle XIX, que passà a dependre de l’església de Sant Joan de
les Abadesses.
Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923) la retratava entre 1890 i 1923, l'Arxiu del Fons Estudi de la Masia Catalana, la situa erròniament a la Vall de Bianya.
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4860/rec/406
L’edificació actual d’aquesta antiga parròquia consta d’una sola nau, de
planta rectangular, ampliada i amb absis semicircular, coberta amb volta de
canó seguit i de quart d’esfera, respectivament.
La construcció ha estat restaurada deixant els additaments del campanar
d’espadanya a la façana de migjorn i el cos de perllongació a ponent amb un pis
a sobre. L’absis és llis, sense arcuacions, amb una finestra de doble
esqueixada centrada, una cornisa senzilla i un sòcol que continua vist a la
façana de tramuntana.
La porta i una finestra de doble esqueixada queden a la façana de migjorn.
A l’interior hi ha una imposta a nivell de l’arrencada de la volta, que
recorre tota la nau primitiva.
L’absis i els paraments deixen l’aparell de pedra a la vista; els murs han
estat fets amb grans carreus, mentre que la volta és de carreuons vists.
L’aparell és, doncs, fet de carreus i carreuons de mides diferents, segons
els panys de paret, però, tot i així, es manté una certa unitat constructiva,
llevat del campanar i del cos de l’extrem de ponent de la nau, que són de
maçoneria.
L’havien visitat El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, que
ens explicaven les seves impressions :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/01/santa-llucia-de-puigmal-sant-joan-de.html
No massa lluny d’aquí a la font del Covilar, Joan Maragall i Gorina, escrigué l'agost de 1893, la famosa poesia ‘La vaca cega’. L’any 1960, en ocasió del centenari del seu naixement, es col•locà en aquell indret un monòlit amb el poema gravat:
No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven les imatges del bombardeig de l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi» Netanyahu ( Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949 ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de abril de 1945)
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/
Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no permeti que malmetem aquest món que ELL creava per a nosaltres com un paradís.
Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien, tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “, alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!!
Que la Santa Llúcia i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
No hay comentarios:
Publicar un comentario