Feia via amb la màxima atenció tota vegada que el camí asfaltat estava mullat i la temperatura ambient superava lleugerament els 0,00 graus. Intuïa més que veia un petit campanar d’espadanya entre la vegetació, però l’estretor de la pista no aconsellava aturar-me en aquell. Altrament les ermites, capelles, esglesioles, esglésies, basíliques ,... només per excepció acostumen a moure’s; ja a causa d’un trasllat dels feligresos, ja per ser objecte de recuperació en tant que edificis monumentals. Per descomptat mai al llarg d’un matí, que era tot el temps de que disposava per arribar-me fins a sant Miquel d’Ordeig, i fer algunes fotografies abans de retornar al Vallès Occidental.
Un parell d’hores més tard feta la feina que m’havia portat fins al terme de les Masies de Voltregà, aturava el vehicle en un lloc espaiós, i m’arribava fins a l’indret on m’havia semblat veure el petit campanar. Aconseguia retratar-lo amb no poques limitacions, per la seva ubicació l’absis presentava més dificultat com queda palès.
Seguia el tancament perimetral fins una portalada de ferro, trobava allà un rètol CAN CAMA.
Intentava trobar informació de la casa i/o de l’esglesiola, per enlloc res ; consultava fins el Mapa de patrimoni cultural de les Masies de Voltregà, que em venia a confirmar que tant les fotografies que il•lustren aquesta crònica, com la meva visió del petit campanar havien estat un miratge. Aquestes coses – segons diuen – acostumen a succeir en els deserts, i en aquest sentit la part central de Catalunya - la Catalunya veritable – cada cop està més deserta, oi? .
Agrairé rebre informació d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario