LES CAIGUDES ALES DEL COR A LA VILA CLOSA DE SANTA FE DE SEGARRA

Trobava una referència que em confirmava la meva impressió respecte d‘un escut d’armes a la paret d’un edifici de Santa Fe de Segarra, amb façana a la Plaça de les Armes .

Datat el 17/01/147, a Barcelona, per Joan Nadal, notari públic de Barcelona per l'autoritat reial.

Galceran de Sentmenat, cavaller de la reina Violant, confirma al seu fill Montserrat Galceran de Sentmenat la donació del castell de Santa Fe amb tot el seu terme. A més estableix com als seus tutors a Galceran d'Oluges, senyor del castell d'Oluges de Dalt, i a Berenguer d'Oluges, senyor del castell de Vergós.

Molts lectors es preguntaran on està Santa de Segarra ?. Actualment pertany al municipi de les Oluges, i es tracta d’un petit indret encastellat, que només perquè no és visible com Montfalcó Murallat, manté l’anonimat.

Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe – de clares influències franques - fa pensar en una capella d’aquesta advocació dins del recinte encastellat, que desapareixerà quan extramurs s’aixeca la parroquial de Sant Pere.

Procedent d'aquest poble hi ha un retaule al Museu Diocesà de Solsona, on s'hi pot veure les representacions pictòriques de la santa adoctrinant la gent, compareixent davant el tribunal i morint màrtir. La pintura és de la fi de l'edat mitjana.

Les primeres notícies del nucli de Santa Fe daten del 1025 i el situen dins el comtat de Berga. Ja al mateix segle hi ha documentat un llinatge anomenat Santafè amb importants interessos a la Segarra i a la comarca d'Urgell. Aquesta nissaga segurament procedia del Solsonès. El 1128 ja es coneix Galceran de Santafè, que tenia drets al voltant de Tàrrega. El 1172 actua al terme Arnau Miró d'Odèn, antecessor dels cavallers de Santafè. El 1244 el matrimoni Ponç de Santafè i Berenguera reberen les rendes que Ponç de Santafè i Pere de Conques tenien en tot el terme de Santa Fe per tal de pagar els creditors d'aquests senyors. El 1352 era senyor de santa Fe Bertran de Fals. El terme passà als Calders l'any 1430, els quals van retenir-ne el domini fins al segle XVII. Durant aquesta centúria passà per parentiu als Pinós i Alentorn, marquesos de Barberà des de l'inici del segle XVIII.

Dissortadament hem d’incloure l’indret dins la petita sèrie la Catalunya de Photoshop - no volem cansar-vos - , a la que us convidem a tots a sumar-vos-hi ; sobre els atemptats estètics que pateix el patrimoni històric i artístic de Catalunya per part de les companyes dites de ‘Serveis públics – totes de capital espanyol -. A destacar que malgrat el baix nivell de la ‘democraciola’ que patim la vigència d’aquestes ‘actuacions’ implica – si més no – la complicitat de la Generalitat de Barcelona i la dels Ajuntaments – el pedani en molts casos i el municipal sempre- , de les Diputacions, Consells Comarcals, i altres entitats administratives ja ni en parlem.