LA CASA DE NÚMERO 35 DEL CARRER MAJOR DE L’ARBOÇ

M’aturava per retratar l’edifici de número 35 del carrer Major de l’Arboç, l’autoria se li atribueix al mestre d'obres Josep Bertran Miró, al que trobem esmentat com arquitecte en alguns llocs , i en altres – com en l’Hospital de Sant Antoni Abad - , com a col•laborador en aquell cas de l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés ( 1870-1950).

Es situa la remodelació de l’edifici cap a l’any 1915, en aquells anys , guanyaven força les tesis noucentistes, que reclamaven un retorn a l’ordre, i que en el terreny polític aplanaran el camí dels totalitarismes, primer el feixisme italià que exercirà fins als nostres dies una gran influència, i que a nivell de les espanyes es traduirà de 1923 a 1930 en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930); al que substituirà en el breu període de 1930 a 1931 Dámaso Berenguer y Fusté (L'Havana, 1873 - Madrid, 1953), i la seva Dictablanda, trencat només pel miratge de llibertat de la II República (1931–1939) , que fou enderrocada per Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). La història Wertadera que s’està escrivint ara no té cap mena de crèdit ni rigor científic.

La casa amb els baixos remodelats – afegiré , dissortadament - té una alçada de tres plantes i terrat, la façana l'ocupa una tribuna de dues plantes, tancada amb vidres i fusteria d'un color verd estrident al primer pis i amb barana i acabats de ferro a la coberta, al segon. A aquesta alçada el joc visual s'estableix en base a arcs rodons o de mig punt: el sostre de la tribuna és molt enginyós, recobert de trencadís, amb coberta de volta de canó en creuer, com si es tractés de les cobertes d'una església. Així, el centre del balcó és un arc rodó i els laterals també. També ho són la porta del balcó, el tester de la casa, els petits balconets i la seva base però invertits. La principal curiositat del petit edifici és que està íntegrament aplacat amb rajoles de Manises dels més diversos estils i dissenys, i al poc parament que resta fora de la tribuna, l'arrebossat simula carreus.

Catalunya ha superat al llarg dels darrers tres segles, quasi totes les formes del genocidi – algunes s’han descrit des d’aquesta amarga experiència -, tornem a trobar-nos ara davant d’un nou intent, i pensem que la resposta més intel•ligent és la recuperació de la nostra llibertat nacional.