ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

L'església de Sant Julià es dreça al costat d'una masia, prop de la torre cilíndrica de l'antic castell de Coaner i dins de l'antic recinte emmurallat. És una construcció romànica llombarda de planta basilical trapezoïdal que presenta tres naus, separades per tres arcs formers que descansen sobre pilars cruciformes, d'on arrenquen els arcs torals de reforç de la volta de canó que les cobreix. Les naus són capçades per tres absis semicirculars ornats exteriorment per arcuacions llombardes. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l'absis. L'absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d'arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d'arcs cecs llombards treballats en unitats de dos. El fris d'arcuacions de la façana de migdia apareix a mitja alçada, no sota el ràfec de la coberta com és habitual. El treball de decoració, però, és rústec i tot el parament és recobert pel morter de calç. L'accés actual a migjorn data de l'any 1573 i consta d'un portal adovellat. Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues.

L'església se sap fou consagrada l'any 1024 (alguns diuen 1034) pel bisbe Ermengol d'Urgell. L'edifici ha estat restaurat dues vegades: una el segle XVI, trobem la data de 1573 en el portal de l'església, i l'altra en el nostre segle per la diputació de Barcelona. Malgrat les restauracions, l'edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.

El gran culte que despertà la Verge de Coaner al segle XVII, en almenys aquestes 8 parròquies: Súria, Castelladral, Valldeperes, Orriols, Torruella, Salo, Castelltallat i la pròpia de Coaner, va fer que l’església parroquial de Sant Julià quedés petita.

Avui, una i altra esglésies estan ‘voltades de soledat’.

Alguns autors (com J.M. de Mas i Casas) manifesten que l'església, al peu de la torre, era una mesquita.

Coaner, sempre havia estat un poble independent, amb el seu propi batlle i comú (la forma arcaica de l'ajuntament actual), durant la creació dels termes municipals a mitjans del segle XIX, va ser agregat de Sant Mateu de Bages, la centralització política del govern és sens dubte un factor a tenir en compte a l'hora d’avaluar la decadència del lloc.

En ens anys foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, les dures condicions de vida al camp varen fer marxar la major part dels seus habitants. No en va ser tampoc aliena la manca de carreteres asfaltades o vies de comunicació que l'unissin amb els pobles veïns – fet que continua succeint quan superem ja el 80 AÑO TRIUNFAL - tampoc la duresa de l'orografia del terreny, que contribueix a l'aïllament del lloc, tot plegat en motivà la despoblació, que només seria reversible en una Catalunya sobirana

Quan al topònim Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)[1] eminent lingüista català, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l'Onomasticon Cataloniae i del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, proposava el sentit, boscúria, selva, ..., està fora de dubte que la majoria de topònims son descriptius, i avui si us arribeu fins a Coaner podreu comprovar amb els vostres ulls quan encertada era la tesis del mestre.