ESGLÉSIA DE SANT ROC. L’ARGILAGA. LA SECUITA. TARRAGONÈS. CATALUNYA

L’Amadalvarez , retratava l’església parroquial de l’Argilaga, advocada a Sant Roc, que s’aixecava en acabar el conflicte bèl•lic que s’iniciava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern de la II República Espanyola.

La descripció tècnica ens diu; temple de tres naus, la central més elevada que les laterals i dividida per tres arcs faixons amb finestrals laterals de vidres de colors (que il•luminen l'església, ja que queden per damunt de l'alçada de les naus laterals); una cornisa clàssica ressegueix tot l'edifici per sota la volta, donant-li unitat; a l'entrada hi ha un esvelt cor sobre un arc escarser; el presbiteri és elevat tres graons i separat de l'absis per un arc triomfal, revestit en la part central per marbre de color; la semicúpula de l'absis és decorada amb pintures de Pau Valls Cañellas (Barcelona, 1935) (dels anys 70); cal esmentar també els quadres de Modest Dalmau, de 1947, del baptisteri (treballà també a l'església de La Secuita). La façana, rematada per una àmplia cornisa amb frontó, és dividida horitzontalment en dos cossos: l'inferior, centrat per la porta principal d'arc escarser i emmarcat per quatre pilastres (dues a cada banda); el segon cos, amb un rosetó de vidres de colors, al centre. Té una pilastra al costat esquerre i dues al dret, sobre els quals o com a continuació, s'alça el campanar, de dos cossos i planta octogonal i cúpula bulbiforme.

No trobava cap dada de l’arquitecte autor del projecte, ni la data de consagració, i no tinc constància de si fou Manuel Arce Ochotorena (Orobia, Navarra, 1879 - Tarragona, 1948), o Benjamín de Arriba y Castro (Santa Maria de Peñamayor, Galícia, 1886 - Barcelona, 1973), l’Arquebisbe encarregat de fer-ho.

No en qualsevol el venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), al que no li era permès fins l’any 1978, d’acord amb la seva voluntat testamentària, el trasllats de les seves restes a la catedral de Tarragona, al costat de les del qui havia estat el seu bisbe auxiliar. Més enllà de l’odi evident que la seva figura suscitava al general Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, La Coruña, 4 de desembre de 1892-Madrid, 20 de novembre de 1975), la seva virtuosa negativa a signar la carta col•lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 de suport al general Franco, feia evident el rebuig fins dels seus ‘ germans en la fe ‘.

L’església catòlica – com preveia Francesc d’Assís Vidal i Barraquer - està patint un clar procés d’abandó per part dels seus fidels, que no poden perdonar-li les atrocitats que patia – i pateix - aquest poble com a conseqüència d’aquell recolzament actiu al feixisme.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com