La descripció tècnica ens diu ; edifici aïllat al costa d'una antiga masia. Està format per una planta baixa, un pis i unes golfes. La coberta és a tres vessants, acabada per un ràfec que corona i limita les façanes. A la cantonada de llevant hi ha una torre mirador de planta quadrada que sobresurt una planta respecte al cos principal. Els elements formals i decoratius són del llenguatge de l'arquitectura historicista.
No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, autors d’aquest magnífic edifici, i malgrat això sembla ser ‘habitual’ tant a Santa Maria de Palautordera, com a Sant Esteve, on encara em succeïa un fet més insoli’t ja que no trobava cap dada d’un edifici que senyoreja l’entrada de la població, no puc deixar de manifestar la meva estranyesa, atès el fet que en ambdós poblacions hi ha governs, que pensem no haurien de permetre aquesta desinformació.
L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Als anys 50 en aquesta torre estaven les Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paul i anaven nenes del Patronato Social Escolar de Obreras del Poblet de Bcna a l'estiu. El carrer q passa pel davant (Vitamenia) no existia, sino que des de l'entrada principal fins la carretera q anava a Sant Esteve hi havia un camí ample exclusiu ple d'impressionants til.lers.
ResponderEliminarVaig tenir la sort de passar alguns dies d'uns quants estius a l'estimada i enyorada Torre de Sant Josep. Era alumna del Patronat Social Escolar d'Obreres del Poblet, a Barcelona. Les germanes de la Caritat la tenien en unes extraordinàries condicions d'ordre i de netedat. Tenien les diferens estances reconeixibles amb diferents noms: Maria, a la torre, Jesús al passadís de l'església, Sant Isidre correspondria a la casa dels masovers, annexada a la casa gran per un passadís de planta i pis, Apòstols de dalt i Apòstols de baix. Hi havia una gran sala amb un piano on podíem jugar si plovia i no es podia sortir a l'exterior i que servia, obrint unes portes per engrandir la cabuda de l'església que en determinades ocasions quedava petita, ja que l'església estava reconeguda perquè la missa fos vàlida tant per als hostatjats a la torre com per a la gent del poble. Hi havia una entrada espaiosa que també tenia un piano. I un passadís amb armaris grans on es guardava la roba de llit. Durant l'hivern diferents grups hi feien estades de recés espiritual. Un masover tenia cura d'alguns camps ? i dels animals. Hi havia porcs i no sé si aviram. L'ordre s'estenia en el dia a dia de la vida a la torre, en l'organització de les tasques i del lleure. Era un reducte de pau on les nenes de l'escola de Barcelona podíem viure uns quants dies la vida rural i aprendre'n les qualitats i sentir-nos arrelades al país i a la cultura d'on en realitat provenim tots. Vaig sentir una tristor molt gran quan vaig saber que les germanes se n'anaven i no podia seguir aquesta experiència tan enriquidora. Moltes gràcies a tots els que ho van fer possible.
ResponderEliminarL'impressionant passeig dels til·lers que duia a la torre, li donava un aire vuitcentista i al seu final, la torre a mà dreta i a mà esquerra un jardí molt bonic, a l'estiu ple de flors, proveïa l'església de les més boniques. Potser era un altre temps, potser era d'un altre temps tot plegat, però estic segura que com jo moltes altres persones ho van saber apreciar i en van gaudir.
ResponderEliminarMoltes gràcies per aquesta descripció. M'ha commogut el sincer agraïment a les persones que van fer possible que molts gaudíssim d'aquesta casa.
EliminarBusco de tant en tant informació sobre la Torre Sant Josep, i és cert que fa uns anys costava de trobar-ne, però ara cada cop n'hi ha més, gràcies entre d'altres coses a aquesta entrada de blog i als detalls afegits per la Maria Mercè Piazuelo en aquests interessants comentaris.
Jo també hi vaig passar diversos estius, en una època una mica més recent (1985-87), gràcies a la bona relació que una ex-alumna del Patronat, l'Esther Moreno, hi mantenia. D'aquesta manera, i a través de la parròquia del Santíssim Sagrament (la Verneda de Sant Martí, Barcelona), una seixantena de nens i nenes fins als 12 anys hi passàvem 15 dies juntament amb un grupet de monitors, l'Esther (que ens cuinava a tots) i el Juan (pàrroc), que ajudava en tot el que calgués.
Aquelles dues setmanes de juny-juliol (les colònies començaven tot just acabat el període lectiu) a prop del Montseny eren un autèntic regal, per la mainada de ciutat i de barriada que érem! Segurament les coses havien canviat una miqueta des de l'època de les colònies per a alumnes del Patronat, però tanmateix quedava molt per a la invasió de les pantalles (si de cas, teníem algun radiocassette), i bona part del nostre gaudi era encara producte de la convivència, de la ubicació privilegiada (la casa amb el carrer pel davant, i sense el passeig dels til·lers ni els camps del voltant és una altra) i de la natura que ens envoltava.
Els noms de les diferents parts del recinte havien perdurat fins als anys 80, tot i que amb variacions pròpies de la nostra imaginació (suposo): la Casa de Maria (curiosament sempre em va tocar dormir en ella) continuava dient-se així, però al pis de dalt de tot (ara entenc que devien haver estat, temps enrere, les golfes) li déiem singularment "Enanitos", per la baixa alçada del seu sostre. El passadís no tenia nom per a nosaltres, de fet a banda d'accedir a la capella quan hi havia Eucaristia només l'utilitzàvem per fer bromes (de l'estil d'algun nen amagat en una antiga cel·la de monja mentre un grupet mirava de convèncer un altre que el travessés a les fosques, com a "prova del valor") que els monitors, és clar, miraven d'evitar.
EliminarA Apòstols sí li déiem així, tot i que sintetitzat/modernitzat com a "Apòstols Alts" i "Apòstols Baixos". I a la casa on vivia la Sra. Maria li déiem "S. Vicente" o "St. Vicenç", no sé si per error ("Sant Isidre" asseguro que no ho vaig sentir dir mai)
Amb els anys, ens vam fer massa grans per a les colònies (estaven limitades a 12 anys perquè a la llarga en poguessin gaudir més nens diferents, ja que les sol·licituds superaven les places disponibles), i també es va deixar d'utilitzar alguna de les parts (com ara St. Vicenç/St. Isidre?, o "Enanitos" pel mal estat del seu terra, que si no m'enganya la memòria era de fusta?)
Tanmateix, el jovent de la mateixa parròquia el vam poder seguir utilitzant, de tant en tant, en convivències de cap de setmana, on de fet ja ni necessitàvem les habitacions, perquè dormíem tots junts, sac de dormir i aïllant a terra, en alguna de les sales, per exemple la que hi havia a prop de la capella, al vèrtex del passadís de Jesús amb Apòstols.
Així va ser fins al 1994, quan diria que vaig fer-hi nit per última vegada. No sé si cap altre grup devia tornar a fer-hi nit mai més, ja que la casa, degut a la seva infreqüent utilització, es trobava ja en pitjor estat que durant la dècada anterior.
Amb els anys, cada cop que passava per Palautordera li feia un cop d'ull a la casa. Recordo que, quan encara no tenia l'ús actual (seu de la Policia Local, etc.), un amable treballador que hi havia a dins em va deixar entrar-hi, al recinte, i fer la volta (a través del pati on féiem els àpats) fins a la part del darrere (la que tenia els safarejos on ens rentàvem la roba, i donava a la piscina), i em va emocionar veure-hi encara un parell de files d'antigues butaques de fusta de color vermell que, procedents d'un antic cinema de barri, molts anys enrere havien estat utilitzades a la parròquia, i una part d'elles en aquesta casa (també n'hi havia dins de les sales)
EliminarI finalment, ara deu fer uns 3 anys, vaig poder visitar bona part de les dependències, gràcies a l'amabilitat, per una banda, de la Policia Local, que em va ensenyar per dins la Casa de Maria (on continua havent-hi el piano!) i una part petita d'Apòstols (aquesta casa sí que ja no està com per entrar-hi...); i, per una altra, d'una associació d'aficionats al ferrocarril, que ara ocupa sorprenentment... bé, no us ho dic, per no esguerrar-vos la sorpresa :) Quan ho permeti la situació de la pandèmia, aneu-hi algun dels dies que tenen obert, i segur que amb tanta amabilitat com van tenir amb mi us ho ensenyaran.
Un plaer compartir records, de dècades i situacions diferents però que indubtablement comparteixen un nexe comú.
Hola, Fran!
EliminarReferent al que dius de la casa "St. Viceç/St. Isidre", als anys seixanta quan jo hi anava era utilitzada pel mossèn que hi passava uns dies; no hi vaig conèixer mai ningú més i si, per exemple hi havia una majordona que en tingués cura, no ho vaig saber .
Pel que fa al nom, com que antigament havia estat la casa del masover, sempre vaig pensar que es deia així perquè Sant Isidre n'era el patró.
Salutacions cordials!