ESGLÉSIA DE SANT CRISTÓFOL/MENNA DE COGOLLS. LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA. CATALUNYA

Melcior Badosa Torras penjava una bellíssima imatge d’aquesta esglesiola del poble de Cogolls - advocada a Sant Cristofol/Menna – que avui forma part del municipi de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), a la vall de Cogolls , drenada per la riera de Cogolls , afluent, per la dreta, del riu Brugent, que neix al vessant occidental del puig Rodó, contrafort meridional de la serra de Finestres.

El lloc amb un topònim que evoluciona etimologicament del llatí cucŭllu, ‘paperina cònica’, ‘punta’ és documentat el 1090, quan Ponç va fer donació al monestir de Santa Maria d'Amer d'una heretat situada a la parròquia de Sant Cristòfol/Menna de Cogolls. Pel que fa a l’advocació del ‘portador del Crist’, Us deixo un enllaç on de forma documentada i rigorosa es defensa la tesis que Sant Cristòfol i Sant Menna [ força desconegut aquest segon per aquestes terres], en la realitat foren una única persona. http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

L’edifici religiós ha estat molt modificat al llarg dels segles, i en relació als ‘canons habituals’ presenta una construcció que podem qualificar com ‘estranya’.

Hi ha un petit porxo cobert amb teulades on hi ha la porta d'entrada amb una llinda de pedra treballada. A dalt hi ha un carot. A la petita capella hi ha la data de 1753 i devia tenir una imatge. L'absis semicircular és eixalbat i al primer cos la teulada és a una sola vessant. Al darrera hi ha un campanar de forma quadrada, adossat a la capella i acabat en punta, que conserva encara les campanes, si bé la construcció de la torre d'aquest campanar és més tardana.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

ERMITA DE SANT ROC - SANT ROC DE LES NÚVIES - SANT ROC VELL. VILABLAREIX. GIRONÈS

capvespre27, publicava una bellíssima imatge de l’absis de la reformada ermita de Sant Roc, al terme de Vilablareix (Gironès), l’esglesiola es troba al cim del turó del mateix nom, de 196 metres d'alçada, situat al sud-oest del terme, prop dels límits amb Aiguaviva.



Trobem que s’esmenta l’ermita de Sant Roc l’any 1435, quan Joan Amigó, pintor gironí, va rebre una comanda dels pabordes de Vilablareix i Aiguaviva per a la realització d'un retaule destinat "a l’ermita de Sant Roc, situada a la parròquia de Vilablareix".

És un edifici d'una nau i absis semicircular, amb una porta de llinda monolítica oberta a la façana de ponent, on també hi ha una finestra gòtica d'arc conopial, un petit ull de bou i un gran campanar d'espadanya de dos ulls. Abandonada durant molts anys i parcialment enrunada (sols es mantenia l'espadanya en peu) s'ha restaurat l'any 2002.

L'Aplec de Sant Roc o de les Núvies, ha gaudit d'una gran tradició i afluència fins i tot més enllà dels límits de Vilablareix. Així, per exemple, a la consueta del clergue i rector de Riudellots de la Selva, Joan Calderó, s'esmenta que ja al segle XVII els seus habitants anaven en aplec a sant Roc, distant deu quilòmetres.

Consta també que l'any 1717 el bisbe de Girona, seguint els decrets del concili gironí, prohibí aquesta i altres romeries, ja que s'havia comprovat que molt sovint es convertia més en una festa profana que no pas religiosa, i així es prohibia que les processons sortissin del terme parroquial per dirigir-se a ermites veïnes, es prohibia també que tinguessin una duració superior a les dues hores, i que per cap motiu es fessin parades per menjar i beure, per evitar els abusos que sempre hi tenien lloc.

El rector no pogué aplacar el desig de pelegrinar dels seus feligresos que muntaren una facècia per continuar anant a sant Roc: sortien en processó de Riudellots amb les atxes, veracreu i vestits litúrgics i quan arribaven a Can Saurí, terme parroquial de Riudellots deixaven allí els estris litúrgics i continuaven com a processó profana fins sant Roc on hi celebraven la festa. A la tornada, al vespre, s'agafaven els estris litúrgics a Can Saurí altra volta , i s'arribava a Riudellots en processó. Aquesta’ situació´’ fou tolerada fins ’any 1740.

A mitjans del segle XX, cap als anys 40, l'aplec fou traslladat a l'esplanada que hi ha davant l'església parroquial de Sant Menna de Vilablareix. Des de la restauració de l'any 2002, l'aplec es torna a fer a la mateixa esplanada de l'ermita.

L’ HOSTAL PICALQUERS D’ESPLUGUES. LA CASA DE LA VILA

Havíem començat amb l’Antoni Calvo Uribe el que havia de ser una petita ‘sèrie’ sobre el Patrimoni històric d’Esplugues, començàvem – com no podia ser d’altra manera – fent referència a la família Picalquers , topònim de PODIUM ( Puig), CALCARIUM ( calç ), ‘Puig de calç’.  Per qüestions de salut que esperem es resolguin positivament, s’ajorna de moment.  

Aquesta nissaga tingué el privilegi, entre 1387 i 1799, de carnisseria i més tard d'hostal, a Esplugues. El primer hostal s'aixecà l'any 1510 a la carretera reial.

L’any 1765, Carles III feu construir la carretera de Madrid-França, i allà fou erigit de nou l'hostal Picalquers, amb la carnisseria i l'estable al costat, al seu entorn es formava un petit raval  que es coneixeria amb el nom de  carrer de l'Hostal de la Carretera.

L'edifici es va aixecar  amb la clàssica forma basilical de les grans masies , mai però , es va dedicar a l'explotació agrícola i/o ramadera.

Al començament del segle  de XX, l'edifici va ser comprat per Antoni Giralt Rovira, que el va  destinar a servir  de magatzem.

L’any 1940 – per tant desprès de genocidi contra Catalunya 1936-39 )  l'Ajuntament comprava l'edifici per aixoplugar  la Casa de la Vila.  Aleshores constaven al cens 3548 veïns.

La reconstrucció i transformació de l'interior fou feta per l'arquitecte municipal Climent Mainés i Gaspar a l'any 1944.

Es tancava l’any 2012 amb un total de 46.726 habitants, això ens fa pensar que l’edifici continua com Ajuntament, únicament ‘Ad pompam vel ostentationem’.

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra tasca de recuperar la memòria històrica – fins on sigui possible – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des de ‘la terra de les fantasies’ ( heràldiques

No em sorprenia el blasó d’Esplugues – mal dites del ‘Llobregat’ -  “Escut caironat: d'atzur, una mà d'argent una mà destra palmellada d'argent; el peu d'or, quatre pals de gules. Per timbre una corona mural de poble “. Lògicament encara menys l’explicació ‘científica’ d’aquest senyal heràldic :  La mà és el senyal tradicional identificatiu de la població, que podria estar relacionat amb les armes parlants del Baró de Maldà i Maldanel, Rafael Amat i de Cortada (1746-1818), propietari de Can Cortada, la residència més important de la localitat. Esplugues es trobava situada al territori de Barcelona, i pertanyia a la Corona: és per això que l'escut ostenta els quatre pals reials de Catalunya.

Maldà ja tenia com a distintiu la mà, molt abans que l’inefable Rafael Amat i de Cortada, n’adquirís el senyoriu.  Com Mataró, i totes les poblacions que comencen i/o acaben en MA, aquest part de l’anatomia humana forma part de les seves ‘armes parlants’  

El nom deriva etimològicament del llatí vulgar spelūca, variant de spelunca, ‘cova’ (Coromines, AIL Cuyo, ii, 133).

Esperava trobar una variació del clàssic l’escut d’armes dels Esplugas / Esplugues  :

http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ESPLUGUES.html

http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ESPLUGAS.html

El disseny,  és de la factoria de Walt Disney ?.  Pregunto.

LES CASES BESSONES D’EN CASTELLS. ESPLUGUES. A LA COMARCA DEL LLOBREGAT JUSSÀ.

Voltava per Esplugues – des del meu particular punt de vista, mal dites de Llobregat – que patia un creixement exponencial des del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), que portava el cens l’any 1930 fins als 3218 veïns, nombre que durant el segon feixisme ( Dictadura de Franco ) superarà llargament els 30.000 - 29474 habitants en el cens de 1970- , per assolir magnituds exponencials amb la ‘Democraciola’ i la ‘bombolla immobiliària’ , que assolirà els 46.726 habitants a finals de l’any 2012.



No és senzill trobar – encara – edificis com els que aixecava el mestre de cases , Josep Graner Prat (1844-títol, 1872-1930), l’any 1925 per encàrrec d’Emili Castells, i Francisco Gelabert, al Carrer del Nord, 10-14 , dues cases de planta baixa, pis i golfes, separades entre sí i alineades a vial, però unides per un cos de planta baixa de coberta plana, que incorpora un portal de grans proporcions tancat amb porta de ferro de dues fulles batents. Les cases es cobreixen amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana i ràfecs sostinguts per tornapuntes senzills. La façana és coronada amb un pinyó esglaonat amb cornises motllurades. Estan composades simètricament segons tres eixos verticals. Les plantes baixes tenen el portal situat en sengles andrones, i al cos central hi ha dues obertures laterals amb arc de descàrrega de mig punt, i una de central, diferent en cada casa. La del número 10 és un gran portal propi d’un taller de mecànica; en canvi, la del número 14 és una finestra horitzontal elevada, amb portam en retícula rectangular. La planta pis té tres balcons a cada casa, tancats amb persianes de fusta de llibret mòbil i portes amb vitralls de colors, i units per una balconada que ocupa l’amplària de la façana: la del número 10 té barana de ferro forjat, de dibuixos geomètrics d’influència Art Déco, i la del número 14 té una balustrada de peces de pedra artificial. La balustrada es repeteix en el terrat del cos central que les uneix. Els balcons són de llinda plana, emmarcats en el terç superior per un ressalt de l’estuc i acabat en impostes amb dentellons. A la planta golfa hi ha una obertura que simula una finestra tripartita, per bé que els buits laterals estan tapiats.

Les façanes estan arrebossades i pintades de color ocre.

L’ús vinculat a la indústria encara es manté en les plantes baixes i en la del núm. 12-14 encara apareix esgrafiat sota el balcó la firma comercial de l’empresa alimentària “Caramelos RINCA J. Bonfill”, amb un segell que simula un oasi amb palmeres i torres amb arcs de ferradura. No trobava cap dada actual d’aquesta firma.

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT JULIÀ DE BESTRACÀ. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS

El Tomás Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, han tingut ocasió de constatar l’abandó esfereïdor del Patrimoni Històric situat en terres catalanes, ningú s’acostuma però, a la desolació i la ruïna, que es palesen a la que església del castell dels senyors de Bestracà, situat al cimal de la muntanya del mateix nom, darrera d'Oix.





L'any 937 el paratge ja estava poblat i cultivat, com ho demostra la donació que va fer a favor de Santa Maria de Ridaura el comte Sunyer de Barcelona. El 979 apareix citat: "(…) in locum qui vocant Bestrecano, et Ventano cum ecclesiis S. andree et S. Juliani (…)". Després es documenta ja el temple de Sant Julià citat, igual que el de Sant Andreu, en el testament del comte Miró de Besalú, en el qual es lleguen ambdues esglésies al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En els nomenclàtors del segle XIV s'anomena "Capella sancti Iuliani de Bestrechano in parrochia sancti Andree de Bestrachano".

L’edifici religiós, preromànic, era per tant, molt anterior a la residencia de la família Barutell, però seguirà la mateixa sort que el castell, quan desprès d’un atac dels remences, els senyors de Bestracà traslladen la seva residència a Oix , tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.



L’espoli, més que els pas del temps, portaven Sant Julià a l'estat actual de completa ruïna, és conserva sencera la planta, d'una sola nau, construïda aproximadament al segle XI, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors, del segle IX. La volta és esfondrada i el temple en ruïnes.

La pregaria al Altíssim per intermediació de Sant Julià era obligada, Senyor ; allibera el teu poble !

GENERACIÓ DEL 52

Sóc nascuda l’any 1952 i com jo, molts d’altres. Personalment em considero “nascuda en un moment privilegiat i generació privilegiada”.

La meva generació no ha tingut tantes coses com les generacions següents, però tampoc ens ha faltat de res.

Teníem el necessari per viure, de menjar no ens en va faltar mai i una joguina pels reis tampoc. Durant la meva joventut no vaig témer per res, hi havia seguretat al carrer, podies anar a tot arreu ben tranquil/tranquil·la.

Els fills encara crèiem una mica. Si ens deien a les deu a casa, doncs a les deu ja hi érem. En aquella època la gent es casava molt jove, als voltant dels vint anys. Entre els pares del nuvi i els pares de la núvia et muntaven el pis (la gran majoria) i si tenies fills podies criar-los sense problemes. I a les escoles tot funcionava bé.

Els meus pares venien d’una postguerra, havien viscut la misèria i els horrors de la guerra –moltes vegades no havien pogut ni menjar-, van passar molta fam. Es van fer un fart de treballar per tirar el país endavant com tothom. Fins i tot treballaven tot el dissabte i el diumenge al matí i així varen anar tirant. També varen procurar donar-me tot el que ells no havien tingut.

Diuen que aquesta generació –la meva- encara es hem passat més donant als fills tot el que nosaltres no vàrem tenir. Discrepo d’això. Penso que alguns pares van fer com jo, que tampoc van omplir als seus fills de moltes coses. Hi ha opinions de tot.

La generació dels nostres fills encara ha sigut afortunada. Ells també han pogut donar als seus fills el que han volgut.   

Parlant d’aquests fills, a la vegada néts, aquesta generació ha tingut tanta abundància de coses, se’ls ha permès tot i protegit tant i s’han educat amb tanta permissivitat que no se sap com sortiran el dia de demà. Alguna cosa sortirà. Se sabran defendre prou bé en la vida o bé sortiran rebels o guerrillers de tant consentits? Temps al temps. 

Quina és la generació que en diuen “la perduda”?  La dels nostres fills o la dels fills dels nostres fills. Que m’ho diguin!

Només sabem que no hi ha feina per ningú, ni joves ni grans i ai, aquell que es queda sense feina cap a la cinquantena, i després volen allargar la jubilació als setanta, però senyors que penseu? Si a setanta anys ja no us aguantareu els pets!

El jovent que té estudis se’n va fora d’Espanya per guanyar-se la vida. És vergonyós!

Quina classe de país voleu? En lloc de tercermundistes voleu que siguem cuartmundistes? Encara voleu que ens tinguin per més ignorants?

Ara mateix, volen remodelar la Gran Via de Barcelona. És necessari, pregunto jo? No seria millor que aquests diners enlloc de malgastar-los fent obres innecessàries es dediquessin al poble? Només és un exemple, n’hi ha tantes de coses!

Hi ha molta gent necessitada, que necessita treball i no en té; en conseqüència no té menjar ni on anar. Els polítics sí que mengen i dormen cada dia.

Quines incongruències més grans dins del Govern!!

L’actual Govern, tant un com l’altre, ens estan portant a la ruïna total. Què espera el Sr. Rajoy? Què espera el Sr. Mas?

L’idioma està pel mig o es una tapadora? El castellà i el català poden conviure perfectament.

El que deia: -Què volen els nostres polítics?

Sí, ja ho sabem, barallar-se entre ells, i en quan al poble, que vol el Govern per al poble?

Un terrabastall, més guerres? Què ens tornem a matar entre nosaltres com abans i així en quedarem menys i tornar a començar?

Què ens caiguin bombes per poder tenir treball altra vegada recomponent el país? Sí, és una solució molt bèstia, però sapigueu que hi esteu a un pas.  

Com espera acabar el Sr. Rajoy i el seu Govern? Ha pensat que ells també en patiran les conseqüències per la seva mala gestió? O es pensa que sempre serà un privilegiat com tots els que estan a “la trona alta”?

Abans els faran caure. El poble “destronarà” aquest Govern quan ja no pugui més.

El Govern sap que no crearà nous llocs de treball perquè no n’hi ha. La tecnologia ha avançat i cada dia avança tan ràpidament que destrueix llocs de treball en lloc de crear-los, igual que les lleis noves que el Govern s’ha inventat últimament.

Amb la sanitat, les farmàcies, els medicaments, escoles, estan abusant de tot, han pres el poble per “idiota”.

El poble no en té res d’idiota; el poble quan ja no pugi més rebentarà.

Tant de bo em falli la intuïció, però em sembla que s’estan repetint coses ja passades i que ja teníem oblidades.

S’ha estat parlant i repetint anys i anys les desgràcies que va “fer Franco”, i?

No s’han fet “genocidis” sempre i per tot el món?

Jo només sé que quan ell va estar capdavanter del país es podia viure i tirar endavant i sobre tot hi havia seguretat al carrer i a tot arreu.

El Rajoy em recorda al Franco, intolerant, intransigent, etc. i el Mas tossut amb el catalanisme.

“Es torna a repetir el tema de la “llengua catalana”.

No vaig a favor ni l’un ni de l’altre, semblen nens petits de pati de col·legi i s’obliden del més important: Que ambdós estan governant un país.

Aquesta tan llarga reflexió que m’he fet, ve donada a que m’apropo a la vellesa i he pensat que fora molt trist haver tingut una vida bastant bona –o bona del tot- i acabar mal vivint i amb misèria perquè un Govern no ha sabut fer les coses bé.

No em fa vergonya dir que tinc por de la guerra, més que res dels horrors i patiments que hi ha darrere.

Hi ha una dita que diu: No costa gens anar endavant però si tirar enrere.

En el Govern en són tants que ni ells mateixos s’entenen, segurament  els hi manca organització, perquè en cas contrari, igual les coses haguessin anat d’una altra manera.

Desitjaria que tot es pogués solucionar bé per a tothom i poguéssim agermanar les dues llengües. Tant es bona una com l’altre.

No sé quin reflex de la meva persona pot donar aquest escrit, senzillament m’he limitat a dir el que penso.

Com podeu veure sóc apolítica!

Una última cosa per dir-vos:

-          Visca! Estem vivim en temps pretèrits! S’hauran assabentat els polítics? 

Adéu-siau.

Rosa Ventura Cutrina 

HISTÒRIES DE LA ‘MOBILITAT EXTERIOR’

La mal dita Ministra d’Ocupació i Seguretat Social ( 1 ), dita , María Fátima Báñez García (nascuda a San Juan del Puerto , Huelva ,  Andalusia , el 6 gener de 1967 ), s’atribueix el mèrit de ser la creadora del eufemisme ‘ mobilitat exterior’  per designar la ‘fugida’ de moltes persones del REINO DE ESPAÑA;  no tothom marxa per cercar feina, hi ha gent que marxa per la por lògica davant un més que possible esclat social i les seves conseqüències, també qui se’n va perquè vol viure en democràcia i llibertat, i això – diguin el que diguin – és impossible avui per avui al REINO DE ESPAÑA.

La ‘mobilitat exterior ‘ començava amb reconquesta, i adquiria dimensió ‘mundial’ a partir de 1492, una de les característiques que defineixen els GOBIERNOS DEL REINO DE ESPAÑA és justament la seva absoluta inidoneïtat per a desenvolupar la seva feina.

El feixisme va trobaren la ‘mobilitat exterior ‘ una vàlvula per evitar l’esclat social.

La inefable  María Fátima Báñez García no fa altra cosa que continuar aquella tradició.

El primer que troben els que fan ‘mobilitat exterior’ per Europa , és que allò de la botiga de barri fa molts anys que va desaparèixer;  peixateries, NO !, carnisseries, NO !; fruiteries, NO!,  ... , NO ! , en millor dels casos algun supermercat amb el ‘seu genero embolcallat en plàstic ‘ , i en caps de setmana – si ho permet el temps – mercats a l’aire lliure.

La pregunta és obvia, quin miratge ens va fer pensar que els europeus vivien millor que nosaltres ?. És cert que pel que fa a la corrupció els percentatges son inferiors als del REINO DE ESPAÑA, però és que en aquesta qüestió lluitem amb moltes més garanties d’èxit que el Madrid i el Barça per la Champions,i  a nivell mundial.

Intueixo que tot plegat és una hàbil maniobra dels alemanys per fer-se amb el control primer d’Europa i desprès del món;  s’escarmentaven poc a la  mal dita Primera Guerra Mundial, perquè dins del mateix segle XX ja endegaven la II, i ara amb l’experiència, enlloc de desfer-se de les poblacions civils amb gas i/o armes convencionals, ho faran per la via de la fam, de la desatenció sanitària, de ...  Cal felicitar-los per aquesta estratègia.

També per la seva habilitat en seleccionar entre els ‘afectats’ als que des de cada GOBIERNO, executaran aquesta sinistra maniobra.

Com deia Franco, el sistema TÉ un espai – la mobilitat exterior – per als que pensen  que s’ha pogut escapar – per un o altre motiu – del SISTEMA. Com ho deia ell ?.  ATADO Y BIEN ATADO.

( 1 ) Ha superat el llistó pel que fa al nombre d’aturats, i la seva tasca d’enderroc del sistema de Seguretat Social és un model molt apreciat pels alemanys.   

EL LLUC DINS LA GERRA D’OLI

Hi havia una vegada un mas  situat a l’Alt Urgell – aleshores en deien  l’ Urgell sobirà – en el que vivia una  parella que esperava l’arribada d’una criatura.  Insisteixo que d’ això en fa molts,  i molts anys.

Va ésser un nen. Li van dir Lluc. Ja en néixer va portar de corcoll als pares.

Durant els primers mesos per la nit només buscava gresca. Plorava i plorava i és clar, només es calmava si l’agafaven en braços. De dia dormia com un beneït, li posaven la música a tot volum. El Lluc encara dormia més a gust.  

Estaven desesperats. Va anar passant el temps i el Lluc quan ja va començar a caminar ja va començar a dormir per les nits. Una cosa solucionada... però els pares no sabien el que els vindria al darrere.

Era tan trapella que quan el perdien de vista ja temien per quina malifeta havia pogut fer.

Ho tirava tot per al terra. En el mas no quedava res dempeus, la criatura gaudia com mai. El Lluc ho espatllava tot, encuriosit, llavors ho volia recompondre i clar, el mal ja era irreparable.

Se’n va endur bastantes pallisses al culet, sort en va tenir dels bolquers.

Va anar creixent i fen entremaliadures, s’enfilava als arbres, llavors no sabia baixar; com era tan jovenet -ell que sabia- el que li agradava més era treure’s la roba i córrer pel mas tot despullat tal com la seva mare l’havia portat al món. 

I la pobra mare buscant la roba del seu fill pels voltants del mas, perquè ves a saber a on l’hauria deixada

Això sí, se les sabia totes. Era un vailet molt eixerit. Sabia com escapolir-se de totes les situacions.

Si li preguntaven per alguna malifeta sempre trobava una excusa per sortir-ne ben parat.

Quan van intentar que deixés els bolquers, no hi va haver manera. Va ser quan ell va voler que va aconseguir deixar-se de fer pis a sobre.  

Tenia dos anys i corria com un desesperat pels camps, empaitant les vaques, fent-les córrer, elles estaven tranquil·les jaient al prat i ell les feia aixecar i apa, les pobres vaques no sabien on ficar-se, segur que quan el veien arribar ja fugien d’ell.

Als porcs dins la cor els tenia ben amargats. De tan agosarat que era s’enfilava i pujava damunt dels porcs, un darrere d’un altre, per fer veure que anava a cavall. La cor estava ben esvalotada quan ell hi era.

Tenien un gos que també el feia servir de cavall i a sobre, li feia les mil i una treparies.

Ja podien tancar-li, barrar-li totes les portes de les cors, les quadres, que els pares, no sabien com s’ho feia, però ell tenia una manya en obrir-les que encara se’n recorden.

Amb tres anyets, un dia el van trobar gronxant-se amb la cua d’un cavall. Quin ensurt se’n van endur, els pobres. El van anar a buscar de seguida i quan li van preguntar que coi feia, el Lluc tan natural els va contestar: -Jo només volia fer com el Tarzan.

Sort que els cavalls són intel·ligents i aquest segur que va pensar: -Vaja trapella tenen en aquesta casa.

Explicava la mare que quan no era una cosa n’era una altra.

Un dia va estar a punt d’ofegar els pollets que corrien pel mas. Cada dia es banyava a la bassa que hi havia al pati i un bon dia, no se li va ocórrer altra cosa que agafar-los i posar-los dins la bassa perquè volia que es banyessin amb ell. Per sort, la mare voltava per allà i va estar a temps de treure els pobres pollets mig ofegats de la bassa.

Quan li van preguntar el perquè ho havia fet, els contestà amb aquella candidesa: 

-Perquè em pensava que els pollets també tenien calor i volia que es refresquessin com jo a la bassa.

Molt sovint li havien d’anar al darrere al sortir de casa perquè igual era capaç de sortir del mas i anar-se’n qui sap a on.

Però heus ací, que quan tenia uns quatre anys li va passar una cosa molt grossa. SÍ MOLT GROSSA!. Va caure dins d’una gerra d’oli!

Per sort, no li va passar res, només va quedar cobert de mig cos. Els pares guardaven la gerra d’oli al rebost juntament amb d’altres i, hi anaven de tant en tant i va donar la casualitat que aquell mateix matí hi havien anat.

El rebost el tenien en un annex del mas.

El pobre Lluc allà dins la gerra, tot remullat, més ben dit -untat d’oli- no sabia com fer-s’ho per sortir, doncs quan ho intentava, relliscava i quedava ficat allà mateix.

Se li va passar pel cap provar que era aquell líquid tan llefiscós i de color verd i encara, avui dia, fa escarafalls.

Finalment es posà a cridar i cridar, ningú el sentia, es pensaven que estava jugant en el seu quarto.

Passaven les hores, el Lluc alguna vegada s’adormia i se n’anava cap avall i quan tornava a tastar l’oli es despertava al moment.

Pobre Lluc, que malament s’ho deuria haver passat!

Els pares ja sabien que havien de vigilar de prop al petit Lluc, però ells tenien feina al mas i no ho podien fer tant com ells volien.  

Aquell matí havien anat a conrear patates a l’hort i els passà el temps en una volada i quan era l’hora de dinar, ja se’n van donar compte que feia estona que no sentien al Lluc.  

Tement-se el pitjor, van pujar a dalt a l’habitació del nen i no hi era. La mare va fer una exclamació: - Ja ho sabia, l’hem deixat sol i ja ha fet de les seves, la culpa és nostra per no haver-lo vigilat.

El pare va contestar: - Mira ja hi estem avesats, començarem a buscar segur que el trobarem de seguida.  

Van mirar per tot arreu, però el Lluc no va sortir. Van anar al poble a veure si l’havien vist i ningú en sabia res.

Se’n van tornar al mas desesperats, ja no sabien que fer.

Ho van tornar a regirar-ho tot, però res, no apareixia.

El que no sabien era que el pobre vailet ja estava cansat d’estar oliós i no poder adormir-se sinó volia empassar-se aquella cosa tan greixosa.  

Ja no podia cridar. S’havia quedat sense veu.

A la cuina del mas, la mare asseguda davant la taula, plorava i deia: -On s’haurà ficat aquest fill meu tan trapella que cada vegada ens la fa més grossa?

Al pare se li va encendre la llum. L’únic lloc que no havien mirat era el rebost i digué a la seva dona: -No ploris, encara ens queda un lloc per buscar. Quin? Preguntà la mare- el rebost –contestà el pare.

Els dos corrent es van dirigir al rebost i no el van veure. Se n’anaven i van sentir un petit gemec. -D’on vindrà? Es van preguntar.

Van posar l’oïda atenta per escoltar d’on venia el gemec i la mare va dir: -Ve d’aquella gerra d’oli, anem-hi. S’hi van acostar i van tenir la sorpresa més gran de la seva vida. EL LLUC DINS LA GERRA D’OLI.

Valguem déu! Com s’haurà pogut ficar dins la gerra? La mare el va cridar:

-Lluc, Lluc, som nosaltres! Gairebé mig inconscient obrí els ulls i llavors sí, va exclamar:

-Mama, papa -ja no ho faré més- va ser el primer que va dir i va gemegar: -Vull sortir d’aquí dins que això és molt dolent i tinc molt fred.  

Els pares van intentar treure’l, però ai, el fill els relliscava i no el podien treure i tots tres untats d’oli i escapant-se’ls el fill cada vegada que el volien agafar.

El pare exclamà: -Hem de buscar una solució. Però quina? –Preguntà la mare. No ho sé, abocar la gerra d’oli? Però no el podem llençar, ens fa falta -va remarcar la mare.

Rumia que rumia i van trobar la solució. Van fer un transvasament de gerres. D’un gerro van passar l’oli i el Lluc a un altre gerro. I el Lluc quedà en el fons de l’embut que havien fet servir.

Els tres es varen abraçar i engreixinar-se d’oli.

Com l’únic que no tenien llefiscós eren els peus, es van descalçar i amb l’embut i el Lluc al fons, ben agafat per si de cas, van poder arribar a la cuina del mas.

Problema: -Com es treien de sobre tot aquell oli tan greixós?

Solució: -Primer es van treure tota la roba, van quedar-se nus. Es rentaren les mans, es posaren un barnús i agafaren el seu fill que era el més llepissós i el van posar dins la banyera canviant vegades i vegades l’aigua i el sabó, gairebé s’hi van passar tota la tarda i part de la nit netejant al Lluc, finalment quedà ben net.

Després es vestiren tots tres. Primer van vestir al Lluc que estava molt congestionat per haver passat tantes hores dins el gerro i el posaren a dormir ben tapadet. 

Després ells dos i de tan cansats que estaven també s’anaren a dormir deixant la feina penjada. El dia ja havia donat prou de sí.

L’endemà el Lluc es despertà i cridà a la mare.

-Mare, mare, vine, córrer! La mare un cop a l’habitació li diu: -Què et passa fill meu? Que he somiat que queia dins d’una gerra d’oli! -va explicar el Lluc.

La mare esclatà a riure i cridà al pare que hi va acudir ràpidament. Mira que diu el Lluc. I el Lluc tornà a repetir el mateix al pare.  

No sabien que dir ni que fer. Només riure’s de l’acudit del seu fill Lluc.

Ara que a partir d’aquell dia el Lluc no es va apropar mai més al rebost i durant molts anys va avorrir l’oli i no volia que n’hi posessin en lloc. Quan veia una gerra, fos el que fos, marxava corrents cap dins el mas.

Aquesta “odissea” del Lluc va ser molt comentada i és que no n’hi ha per menys.

Rosa Ventura Cutrina