IN MEMORIAM. CASANOVES, AIGUAFREDA DE DALT. EL VALLÈS ORIENTAL.

 

Crisant Palau pública una fotografia datada l’any 1931 - Aiguafreda - Façana i era de Casanoves amb un nen i el Tagamanent al fons.

I explica que Casanoves és una masia d'origen medieval que va consolidar-se durant el segle XIX. En aquest moment, s'hi va fer una gran reforma, va obrir-se una galeria vers al sud, van bastirse diversos cossos a la part posterior destinats a la producció, així com per una masoveria situada davant la façana principal. Des de mitjans del segle XX va quedar deshabitada fins a quedar en estat ruïnós.

Actualment conserva l'estructura exterior i part de l'interior, on s'han enderrocat la coberta i els forjats.

Trobava informació que amplia un xic i corrobora alhora el que explica  el Crisant Palau

Casanoves  o can Casanoves és una masia abandonada i en ruïnes del municipi d'Aiguafreda documentada per primer cop l'any 1084, segurament d'origen anterior però del mateix segle XI. Constituïa una antiga finca agrícola, emplaçada en un punt alt dominant respecte la part baixa del terme municipal.

 

Consta de dues edificacions, l'edifici principal estava destinat a habitatge. Es conserven parcialment les parets i part dels forjats enrunats. Actualment no tenen coberta i els murs són de paredat comú.

 

L'edificació està situada dins l'EIN (espai d'interès natural) del Massís del Montseny, de la xarxa Natura 2000 i alhora és inclosa a l'inventari del patrimoni construït del Pla especial de protecció del medi natural i el paisatge del Parc Natural del Montseny (PEPMNPPM).

Ermessenda de Valrà ens deixava – com sempre – el seu comentari àcid ; “ a bona hora surt el sol!”

FONTANET DE CABÓ. IN MEMORIAN DE LA SEVA ESGLÉSIOLA ADVOCADA A SANT MARTÍ. ORGANYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA " IN PECTORE " DELS PIRINEUS

 

El Jordi Vila Juncá, publica una fotografia de Fontanet de Cabó al terme d’Organyá,a la comarca de l’Urgell sobirà.

De l’esglesiola de Sant Martí del Mas de Fontanet (Cabó), en  diu l’Enciclopèdia Catalana, que era situada prop de l’actual Mas de Fontanet, a l’enclavament de Fontanet dins del terme d’Organyà.

El lloc de Fontanet apareix esmentat en un document del 1021, mentre que el poble, ara desaparegut, ho era en documents dels anys 1026, 1084, 1090, 1091, 1093, 1096, 1100 i 1162, com a part integrant de les possessions de la família Caboet a la vall de Cabó.

Amb la unió de les cases Caboet i Castellbò, l’any 1185, Fontanet passà a formar part del vescomtat de Castellbò — dins de la batllia de Cabó, quarter d’Organyà —, que gaudí de la jurisdicció alta i criminal del lloc, mentre que la jurisdicció baixa i civil era exercida pel capítol de Santa Maria d’Organyà; en cas de pena pecuniària, aquest en rebia la meitat i el vescomtat l’altra.

 

En la dècada dels setanta encara eren visibles les restes de la curvatura de l’absis d’aquesta església, situada prop de l’interessant edifici del mas de Fontanet.

En el llibre de les visites pastorals del 1758 l’església de Sant Martí de Fontanet era sufragani  de Santa Maria d’Organyà i en tenia cura Jaume Minoves, del lloc de Fontanet.

L’any 1904 l’església encara tenia culte.

Patrimoni Gencat, on apareixen un parell de fotografies en blanc  i negre una d’en Josep Maria Gavín Barceló(Barcelona, 1930) de l’ any 1979

 

I, una de A. Moras de 1987- Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com del nom propi, el cognom matern, i el lloc i datda de naixement i traspàs – si fos el cas – d’aquest A. Moras

Aclaríem per mediació d’una persona que el coneixia, que es deia Antonio Moras  Navarro, i que a la seva magnifica tasca de fotògraf del  Patrimoni històric, afegia una llicenciatura universitària. L’Urgell sobirà , i també, també  Patrimoni Gencat, tenen que reconèixer  la gran tasca de l’Antonio Moras Navarro , q.e.p.d

Ens diu;   edifici religiós d'una nau amb la volta esfondrada.

A la façana principal es troba la porta d'arc de mig punt adovellada, un petit ull de bou i el campanar d'espadanya d'un ull.

És una construcció rústega de pedres unides amb morter sense fer filades.

 Que Sant Martí, intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

LES COMPLICITATS CRIMINALS IMPLICITES QUE NO VOLEM ACCEPTAR.

 

Les Illes Canàries son invisibles des del Sàhara,  atès aquest fet, és força impensable que s’hi pugui arribar  amb barques senzilles i sense cap element de suport a la navegació.

La hipòtesis  més versemblant és que bona part del viatge el fan amb vaixells que agafen fora de les aigües jurisdiccionals, i que els deixen a tocar les de aigües jurisdiccionals de les Illes canàries.

L’ any 2007 ens fèiem ressò de l’augment exponencial de taurons blancs en aquelles aigües.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-costa-dels-taurons.html

Ningú vol confrontar les dades dels que surten de l’Àfrica i dels que aconsegueixen  arribar a les Illes canàries, i ara com ara, els taurons  - que no paren d’augmentar – tampoc donen dades.

Un dels efectes més perversos de la Covid.19 és que ens ha tornat - si això era possible – més insolidaris, incívics, egoistes, cruels,....  

“Maleït el qui es deixi subornar i assassini un innocent!”

LA CREU COBERTA DEL SANT CRIST DEL MOLÍ. VILASSAR DE DALT. EL MARESME

 

El Joan Dalmau Juscafresa, autor del blog “ llocs de Catalunya” em feia arribar un enllaç amb imatges i dades d’aquesta Capelleta del Sant Crist del Molí, al terme de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme.

Reprodueixo de : https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-crist-del-moli

L'existència d'una creu en aquest lloc és molt antiga. Al marge de les consideracions de tipus religiós, constatem la presència de creus a les cruïlles dels antiquíssims camins rals (reials) i els camins que menaven als pobles de la comarca, arrecerats al peu de la serralada litoral.

 Al primer hi trobem la creu de CanBoquet, situada a la cruïlla del camí de la carena i el que de Vilassar va al Vallès.

Al segon, conservem encara aquest Crist de Vilassar de Dalt i les restes del que hi havia a la cruïlla del camí de Cabrera, el Crist Mujal, sota la muntanya de Montcabrer.

En un plànol de l'antic terme de Vilassar, fet l'any 1777, hi són indicades totes aquestes creus, però sembla que eren nues, sense capelleta, tal com encara ho és la creu de Can Boquet.

No ens ha d'estranyar gens que el Crist i el Crist Mujal ens hagin arribat amb aquestes senzilles capelletes., Era costum que les creus situades en els camins fossin cobertes amb teulades a quatre vessants per preservar-les de les pluges. Aquest costum donà origen a un tipus de creus conegut amb el nom de creu coberta, repetit a diversos indrets de Catalunya, i potser la més coneguda de totes és la Creu coberta que hi havia a l'entrada de la Ciutat Comtal per la banda del Llobregat, prop de l'actual plaça d'Espanya.

La creu que ens ocupa, com la del camí de Cabrera, també fou coberta amb un sostre a quatre vessants. Si hem de fer cabal de la data que hi ha a la porta de ferro de la capelleta, aquesta deuria ser edificada l'any 1858, al damunt mateix del peu de pedra que sostenia l'antiga creu, que seria substituïda per un sant Crist.

El 1910, amb la promulgació de la popularment anomenada Ley del Candado, es retiraren les imatges dels llocs públics i també fou retirat el sant Crist d'aquesta capelleta, que restà buida i oberta una pila d'anys.

El 1942, mossèn Jaume Tenas i Buixò, llavors ecònom de la parròquia de Vilassar de Dalt procedí novament a endreçar-la. El dia 1 de novembre, diumenge, festa de Tots Sants, fou reconciliada la capelleta i s'hi posà un nou sant Crist, mentre el poble entonava el "Crec-en-unDéu".

Els pagesos de la contrada n'han tingut cura des de llavors

Capella situada en la confluència de diversos termes municipals i en una cruïlla de camins importants, com l'antic Camí del Mig o el Torrent de les Tartanes. Es troba molt elevada del nivell del Torrent d'en Cuyàs i protegida per un talús fet de rocalla durant la seva restauració l'any 1979. Unes escales amb una barana, faciliten l'accés a la capella, que és de planta quadrada amb la coberta piramidal de rajoles blanques, coronada per una creu de ferro.

La porta d'accés és d'arc de mig punt amb arquivoltes; és metàl·lica amb barrots a la part superior per poder fer visible l'interior i amb la data de 1858 trepanada.

El parament és llis, arrebossat i pintat de blanc amb faixes verticals prop dels escaires en les façanes laterals i coronament amb cornisa.

La figura del Crist Crucificat reposa sobre un banc també tot blanc.

Que el Sant Crist intercedeix  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

EL PONT DE CAN PALAU. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 

A dia d’avui els que viatgen  per carretera – que els divendres, dissabtes i diumenges,  es poden comptar quasi amb els dits de la mà – entre Barcelona i Vic, passen sense adornar-se’n quasi per sota del pont de Can Palau, al terme de la Garriga, a la comarca del Vallès Oriental.

L’estructura és filla del talent de  Nicolau Tous i Mirapeix (Igualada, 1815 — Barcelona, 14 de maig de 1892) , Josep Maria Cornet i Mas (Barcelona, 1839 - 1916)

http://cdh.lagarriga.cat/sites/default/files/estudis_i_treballs/migrat/12_El_pont_del_ferrocarril_de_can_Palau_la_Garriga.pdf

I en aquesta imatge de 1900 podreu comprovar que no és casualitat que així vist passar, algunes dictadures, un exili reial, dues guerres “mundials”, un vergonyós alçament armat dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, ...., 

Esperem que sigui testimoni de l’assoliment de la llibertat nacional de Catalunya  

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

La Légère, Màquines de cosir .Barcelona (1909)

 

Retratava una màquina de cosir de la Légère amb numero 197487

 

 

Sembla que es tractava d’una companyia catalana

La publicitat en aquella època, fa més de 100 anys, era esplèndida.

Li preguntava el preu – per pura tafaneria – al seu propietari el Juan Navazo Montero, que em contestava 1.000.000€, sembla clar que no té intenció de vendre, oi?

Penso però, que acceptaria una oferta amb tres 0 de menys.

1.000€ per una màquina de cosir que té més de 100 anys  i  que funciona perfectament , als que els agraden les antiguitats  exclusives, no els deu semblar car, o si ?.

Ah!, interessats podeu enviar un email a castellardiari@gmail.com

PARRÒQUIA DE SANT PERE NOLASC, ABANS ADVOCADA A SANT SEVER I SANT CARLES BORROMEU. BARCELONA

 

El Pere Julià Subirana publica una fotografia de l’ANTIGA ESGLÉSIA DE SANT SEVER I SANT CARLES BORROMEU, advocada ara a Sant Pere Nolasc , a la Plaça  Castella, 5 – cantonada amb el carrer de Torres Amat, 17 de Barcelona

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40336

A l’església treballaven entre altres :

Adolf Florensa i Ferrer (Lleida, 15 de maig de 1889 – Barcelona, 14 de juliol de 1968) Arquitecte     - 1945

Joan Baptista Guivernau i Sans (Barcelona, 1909-2001)  Ceramista- 1947

Joseph-Bernard     Flaugier (Lo Martegue, Provença, 10 de desembre de 1757 - Barcelona, 1813 Pintor      - 1800)

Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 20 de març de 1678 - 22 de gener de 1755) Pintor

La descripció ens diu; Ubicada al districte de Ciutat Vella, l'antiga Església de Sant Sever i Sant Carles Borromeu és una construcció actualment aïllada al bell mig de la Plaça de Castella, urbanitzada durant la dècada del 1940 en l'emplaçament anteriorment ocupat pel convent dels pares Paüls.

 

La façana principal, fruit de la restauració duta a terme per Adolf Florensa durant la dècada de 1940 presenta la porta principal protegida per cinc trams de pòrtic allindanat sobre columnes toscanes de pedra, elements reaprofitats de l'antic claustre conventual. A l'interior d'aquest pòrtic hi ha el protal d'accés, fet amb pedra de Montjuïc, flanquejat per dues pilastres corínties que sostenen un frontó triangular. L'entaulament conté el bust esculpit d'un querubí. La façana principal, com totes les façanes de l'església es presenta totalment revestida amb morter de color crema, a excepció feta dels principals elements arquitectònics (cadenes d'angle, pilars i obertures) i ornamentals (cornises i frontons). Damunt del pòrtic que protegeix l'accés hi ha una gran balconada tancada amb balustres de pedra al que s'accedeix per mitjà de dues portes ubicades a la base de les torres. Aquesta balconada està presidida per un plafó ceràmic obrat l'any 1947 en estil neobarroc per Joan Guivernau que presenta la Mare de Déu de la Mercè i Sant Pere Nolasc amb la ciutat i el port de Barcelona al fons. Aquest plafó presenta un potent emmarcament petri en forma d'arc escarser motllurat vinculat a un òcul superior que dóna llum a l'interior del cor de l'església. La part superior de la façana compta amb dues torres-campanar de planta quadrangular, acabades amb pedra i ornades amb pilastres toscanes i un arc de mig punt per cada costat. Aquestes torres flanquegen la teulada de l'església, que fa aparent la seva formulació de doble vessant a través d'un cornisament de perfil triangular.

 

Les dues façanes laterals són pràcticament idèntiques i destaquen per la seva austeritat. Tanmateix, cal ressaltar la presència del contrafort que sosté la volta amb el seu perfil corb i els brolladors que s'hi adossen, esculpits en forma de voluta. El presbiteri es fa evident a les façanes laterals per mitjà del seu perfil en doble vessant i angles arrodonits i, sobretot, per l'obertura dels finestrals que il·luminen l'interior, emmarcats amb llindes i muntants petris motllurats coronats per un frontó semicircular sobre mènsules. Des d'aquesta banda també es pot observar la gran cúpula que corona el presbiteri, amb una base coberta amb rajoles de cartabó i un desenvolupament en escates de ceràmica vidrada groga i verda. Rematant la cúpula, hi ha un gran gerro de flors de pedra. Encara que les cúpules de ceràmica són més habituals a l'arquitectura de l'extrem meridional de Catalunya i al País Valencià, a Barcelona també hi ha un exemplar similar i contemporani a aquesta en l'Església Castrense de la Ciutadella. La façana posterior, molt intervinguda per Florensa, recull les dependències de l'església i evidencia la presència del cambril de la verge per mitjà d'una estructura flotant i de l'absis per mitjà d'un cornisament de perfil circular.

 

L'església presenta una sola nau amb quatre capelles laterals intercomunicades, amb tribuna superior i un cor elevat als peus de l'edifici. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, i els arcs torals reposen sobre grans pilastres de capitell compost. Les capelles laterals, cobertes amb voltes d'aresta contenen quatre retaules del segle XVIII: el de la Crucifixió, el del Sagrat Cor, el de Sant Ramon Nonat i el de Sant Josep.

 

El presbiteri, de grans dimensions, es troba al fons d'un fals transsepte cobert per una cúpula rebaixada sobre petxines i sense tambor. Aquest espai va ser decorat amb pintures murals al fresc de Joseph-Bernard Flaugier, que hi realitzà una de les seves obres capdals, tant per la qualitat dels seus acabats com per llurs dimensions (387m2). El fresc que orna el presbiteri és una obra mestra del trompe-l'oeil que multiplica visualment la profunditat de l'església i serveix d'emmarcament al cambril, presidit per una imatge de la Verge de la Mercè. Consisteix en un fals baldaquí format per pilastres i columnes compostes de color gris i ocre a imitació de la pedra natural i l'or, tot ornat amb falses escultures monumentals. Flanquejant el cambril, s'hi veuen les figures de Sant Pere i de Sant Pau. El cos superior consisteix en un entaulament mixtilini ornat a base de grans volutes on reposen les figures de les patrones de Barcelona: Santa Eulàlia (amb la creu en aspa on va ser martiritzada) i Santa Madrona (amb el baixell amb el que arribà a la ciutat, procedent de Tessalònica). Rematant aquest baldaquí hi ha un medalló amb un fals relleu de Jesucrist com a Bon Pastor.

 

Les petxines que sostenen la cúpula presenten el mateix joc de trompe-l'oeil escultòric, ja que presenten en grisalla, com sortint dels murs, les figures de quatre pares de l'Església: Sant Gregori, Sant Ambròs, Sant Agustí i Sant Jeroni acompanyats d'àngels que sostenen llurs escrits. La cúpula reposa sobre un cornisament ornat a base de fullatge i un fris amb vint-i-quatre àngels encarats a l'altar portant els estris de la celebració eucarística: un calze, un encenser, una campaneta, una mitra, etc. La cúpula es concebé com un immens òcul a través del qual es veu una glòria celestial en forma d'apoteosi a la Mare de Déu. S'hi pot veure la Vergen entronitzada damunt d'un núvol coronada per la Santíssima Trinitat, acompanyada de Sant Josep amb la vara florida, dels apòstols (entre els que destaca Sant Pere) i dels profetes (entre els que destaquen Elies i Moisès). La composició es completa amb sants i santes fundadors d'ordes religioses, monjos i cavallers en actitud orant i un cor d'àngels.

 

Els pilars cantoners sobre els que reposen les petxines de la cúpula presenten quatre fornícules emmarcades amb motllures en estuc i que contenen les imatges policromades de quatre sants mercedaris: Santa Maria de Cervelló, Sant Pere Nolasc, Sant Serapi i Sant Pere Pascual. A la dreta de l'altar, sota la imatge de Santa Maria de Cervelló, hi ha el sagrari, una obra de fusteria policromada i sobredaurada que remplaça un sagrari anterior, tancat amb una imatge de crist obra del cèlebre pintor Antoni Viladomat i Manalt.

 

Us deixo un enllaç molt interessant , relatiu als mercedaris i la seva obra http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Sant%20Pere%20Nolasc%20i%20la%20Catedral%20de%20Barcelona.pdf

 

I un altre perquè pugeu veure la imatge de la Verge de la Mercè, retratada per la família Cuyàs.

http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/cuyas/id/1496/rec/1

Que la Mare de Déu de la Mercè, Santa Maria de Cervelló, Sant Pere Nolasc, Sant Serapi i Sant Pere Pascual, intercedeixin davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

CASA GAILLARD. ROSES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

A principis dels anys seixanta, André Gaillard va construir un casa de vacances per a la seva família i la d’un cosí a la Costa Brava, a Roses, on havia adquirit un petit tros de terra a la cala encara salvatge de Canyellas Petitas.

La casa està situada sota la carretera de la costa en terrenys rocosos que baixen cap al mar es fa per una terrassa en lloc d'aparcament. Dos nuclis estances separades estan connectades per un cos intermedi ocupat per un pati i habitacions infantils; destinat a l’hora d’acollir amics, s’hi integra un tercer element junts. Aquest dispositiu proporciona una àmplia autonomia a diversos ocupants. Per a Arquitectura, formes, funcions,

André Gaillard descriu alguns dels seus objectius: aïllar la casa de la carretera, el vent dominant i els futurs veïns; crear "atmosferes de canvi de paisatge, vegetació exuberant (pati), contrast d'ombres i llum, de temperatura i volum ”.

La construcció esglaonada del talús ofereix una obertura al mar a totes les habitacions i permet, mitjançant un joc nivells i circulacions, per crear terrasses i patis diferenciats. Utilitza materials i processos de construcció locals que utilitza amb una forta expressió plàstica. (Vegeu al respecte el document

aportacions d’Adrien Besson i Tarramo Broennimann

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=&page=108&pos=1079

Vegeu :  des Alpes à la mer l’architecture d’André Gaillard

L’ALZINA D’ALINYÀ I LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A L'APÒSTOL SANT BERNABÉ. FIGOLS I ALINYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia del nucli de l'Alzina d'Alinyà , població del municipi de Fígols i Alinyà, a l' Urgell sobirà, situat a 1.365 metres d'altitud en un coster sota el serrat del Prat de l'Anca, entre el torrent de l'Alzina i el torrent d'Alinyà, que conflueixen.

 Damunt el torrent de l'Alzina hi ha un pont de pedra d'un sol ull. El poble es troba a la vora del camí d'Alinyà a la Vansa.

 En destaca especialment l'església de l'apòstol Sant Bernabé, romànica, amb nombroses modificacions d'època moderna, situada al capdamunt d'una penya al centre del poble de l'Alzina d'Alinyà.

Patrimoni Gencat ens explica que consta d'una sola nau capçada a llevant amb un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat a l'exterior amb un fris d'arquets cecs i bandes llombardes. L'absis s'obre a la nau a través d'un tram presbiteral cobert amb volta de canó. Aquest tram presbiteral també es fa palès a l'exterior amb uns murs més gruixuts i un aparell regular que contrasta amb l'aparell irregular de carreuons sense desbastar de la resta dels murs.

 

La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes dividida en dos trams per un arc toral amb llunetes. Al costat nord de la nau s'obre una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta d'aresta motllurada. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt al qual s'accedeix a través d'una escala d'obra adossada.

 

L'antic altar major presenta un frontal de fusta amb motllures i motius vegetals. La talla de fusta correspon a un sant no identificat per manca dels atributs. Aquest porta a la mà un llibre obert amb la inscripció "salvat l'any 1936", en referència a la destrucció d'imatges religioses que es produí en els diez foscos que seguien a l’alçament armat dels militars feixsites encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de la II República, el bisbe  Justí Guitart i Vilardebò (Barcelona, 16 de desembre del 1875 — 30 de gener del 1940), NO VA FIRMAR la ignominiosa carta en la que la Jerarquia eclesiàstica   feia costat al feixisme.

 

L'interior de l'església està arrebossat i pintat de color ocre amb decoració floral en punts concrets.

 

La porta del temple, orientada a migdia, és adovellada d'arc de mig punt amb les dovelles molt amples i regulars. 

Al mur de migdia s'obre una finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s'obre a la part alta del mur de ponent, just sobre del cor. L'absis presenta dues finestres de doble esqueixada, una a llevant i l'altra a sud, que actualment estan cegades.

 

El mur occidental presenta un notable sobrealçat en relació a la nau que s'aprofita per situar-hi un campanar d'espadanya de dos ulls.

 

La coberta és una teulada a doble vessant.

 

Els trams de parament més antics, els de l'absis i tram presbiteral ens indiquen que es tracta d'una església d'estil romànic del segle XI. La resta de parament és propi dels segles XVII i XVIII, moment en què es degué reformar el temple amb el sobrealçat i la incorporació del nou àmbit constructiu de la sagristia i la capella lateral al sector nord del temple.

Llàstima que bona part de les esglésies estiguin tancades, ens agradaria veure imatges del interior de sant Bernabé, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tampoc la Rosa i el Miquel, “ la parella romànica” van aconseguir veure’n l’interior:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/08/sant-bernabe-de-lalzina-dalinya-figols.html

Que l’apòstol sant Bernabé, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ERMITA DE SANT ISIDRE AL TERME DE SANTA SUSANNA. EL MARESME

 

No trobava cap imatge de la primigènia ermita de Sant Isidre  que va ser destruïda en els dies foscos que seguien  a l’alçament armat dels militar feixistes encapçalats pel general Franco contra el  govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, i com era mal costum  de la dictadura ,  abans que les escoles, els hospitals, les biblioteques ,.., va ser restaurada.

En trobava imatges a :

https://ssom-santasusanna.blogspot.com/2015/08/el-nostre-patrimoni-la-xarxa-de-museus.html

Santa Susanna pertany a la diòcesi de Girona.

https://www.yumpu.com/es/document/view/12237918/el-martiri-dels-temples-patrimoni-cultural-arquebisbat-de-barcelona

L’any 1995,  l'antiga capelleta, que s’havia declarat BCIL,  va  ser enderrocada per la construcció de l'autopista del Maresme.

Llegia al Mapa de Patrimoni ; Capella-oratori contemporània, de planta circular i semi-oberta a la natura, construïda l’any 1995 amb diversos materials combinats: mur de pedra, reixes metàl·liques i vidre. La coberta és de teules planes i se sustenta per una estructura metàl·lica, deixant uns petits espais de ventilació. És una construcció molt sòbria, sense decoració i amb les parets interiors de pedra o el sostre enguixat de color blanc. L'altar és molt simple: consta d'una llosa de marbre sostingut per quatre peus d'acer inoxidable, al damunt d'un presbiteri semicircular. 

L'entorn de la capella és un parc amb avets arrenglerats.

S’hi celebra encara el dinar de germanor , el diumenge següent de  la festivitat  de Sant Isidre.

La vinculació del sant amb Madrid, on va néixer l’any 1080 i morir l’any 1130, i el fet que substituïa als patrons tradicionals de la pagesia Sant Galderic, ]Carcassonès, ca. 820 - Sant Martí del Canigó, Conflent, 900)] no el fa especialment simpàtic a Catalunya.

Que Sant Isidre llaurador intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

SANT MARTÍ DELS CASTELLS. BELLVER. LA CERDANYA JUSSÀNA. LLEIDA.

 

El Jordi Vilá Juncá publica una fotografia del nucli de Sant Martí dels Castells,  que avui és una entitat de població del municipi de Bellver, a la  Cerdanya jussana , Lleida.

Llegia que l'espai disponible al cim del promontori en va condicionar la forma rectangular, d'uns 22 metres de llarg per 4 metres  d'ample. Els murs, de 2 metres de gruix a la base i que es van aprimant fins a tenir 1,20 metres  a la part superior, recolzen directament a la roca.

L'aparell és de pedres mal tallades, disposades però,  en files força regulars. Els carreus dels angles són més ben tallats i col·locats. La part més occidental és formada per una torre quadrada unida a una sala llarga que constitueix la part principal del castell. A l'interior, els murs són alts i acaben en una volta lleugerament apuntada i un mur interior separa l’església de Sant Martí de la resta del conjunt. Aquesta sala té una finestra a l'est i tres a migdia damunt la porta d'accés, situada a uns 2,30 del sòl.

De l’església de Sant Martí, construïda com una sala del castell destinada a ús religiós, llegia;  romànica de planta rectangular amb una volta de canó lleugerament apuntada,  des del segle XII es va constituït en parròquia.

S’explica que les ruïnes del castell van inspirar a Gustavo Adolfo Bécquer la  llegenda “La cruz del diabló” (1860).

Que Sant Martí , intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquestasindèmia, que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i elsque pateixen estretors econòmiques.

EL PONT TERMENAL SOBRE EL RIU ARIJA. EL RIPOLLÈS & EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

 

L’Angel Ruiz Jounou publica una fotografia , El pont de l'Arija, límit de les províncies de Barcelona i Girona. Any 1946.

Patrimoni Gencat el descriu com, pont de 3 arcs de la carretera de Gombren a la Pobla de Lillet molt alt , pla, amb baranes de ferro,  fa de Partió dels dos municipis.

Passa sobre el riu Arija,a afluent del Llobregat per l'esquerra, s'obre a la dreta de la gran clotada del riu enfondida entre bancals de roca....

Cap dada del seu autor, la “inèrcia perniciosa” és més letal que la Covid. 19

Si en teniu més dades us agrairem que en ho fei saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.

El número de fallecidos por coronavirus en los hospitales de la Comunidad de Madrid asciende a 12.192. A estas muertes hay que añadir 4.941 en centros sociosanitarios, 1.134 en domicilios y 30 en otros lugares, lo que suma un total de 18.297.

Segons les dades de les funeràries facilitades per Salut,  a Catalunya , 15.433 persones han mort des de l’inici de la pandèmia.

Amb quasi un milió menys d’habitants, Madrid es destaca a nivell mundial pel seu  índex  de mortaldat. Les noticies de la premsa domèstica, insisteixen en que les coses s’estan fent bé.  Que vol dir “ les coses”?.

TANCANT EL CERCLE.

 

Deu ser cert que les muntanyes no es troben i els homes si, el  dissabte 21.11.2020 es trobaven l’Enric i Kostya Smirnov “casualment” passejant per la Devesa.

El Kostya Smirnov es va adreçar a l’Enric – que encara tenia seqüeles de la pallissa rebuda a Barcelona – i li va preguntar com ho havia de fer per anar fins al Monestir de Sant Daniel; l’Enric li va explicar que no feia gaires dies que estava a Girona i que no el podia ajudar. La conversa va derivar cap al terreny professional, i l’Enric li va explicar que era enginyer tècnic, i que en aquells moments estava a l’atur.

El Kostya Smirnov li va dir que la empresa per la que treballava necessitaven un enginyer tècnic amb disponibilitat per moure’s tant per Catalunya, com si calgués arribat el cas per la resta del pais, i fins per a fer viatges a l’estranger. Les condicions econòmiques eren molt bones.

L’Enric, li va explicar que tenia deutes, amb els bancs, amb la seguretat social, amb hisenda, amb ..., i que possiblement li retindrien bona part del sou.

El Kostya Smirnov li va dir que la empresa per la que treballava es faria càrrec de pagar TOTS ELS DEUTES abans de donar-lo d’alta a la seguretat social, i que podria anar tornant-los els diners sense pressa.

Quedaven per baixar junts a Barcelona el dilluns 23.11.2020

 

SABEU L'ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DEL MAS DE LA COMTESSA AL TERME DE REUS?. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar  fotografies de la capella  del  Mas de la Comtessa , una masia de Reus, el Camp jussà de Tarragona,  situada a la partida de la Grassa.

Les dades que trobava  diuen que és una masia important i d'anomenada.

Es troba a l'est de la riera de la Quadra, al sud del camí de les Puntes i al nord del camí del Mas de la Sena. Al nord hi té també el Mas de Llobet. A tocar hi passa el camí del Mas de la Comtessa , que hi porta. Diuen que les seves terres arriben a tocar el terme de Constantí.

Hi ha un error quan a l’afirmació  “ la comtessa era Elisa Rius i Olózaga”  filla única de Marià Rius i Montaner Tarragona, 19 d'octubre de 1838 – Scala Dei, 12 de gener de 1894),  I  comte de Rius, casat amb Elisa de Olózaga y Camarasa.

Elisa Rius i Olózaga, casada Ferran de Querol i de Bofarull (Reus 1857 - Tarragona 1935) moria l’any 1893, un any abans que el seu pare, el successor en el títol de  comte de Rius , va ser el seu net Joaquín de Querol y Rius, casat amb Maria  Carmen Muller y Ferrer.

Ferran de Querol i de Bofarull, desprès de  quedar-se vidu  l’any 1893,  el 1899 es tornà a casar , ara amb Dolors Duran,  filla d'una aristocràtica família conservadora de Barcelona.;  un  fill d’aquest seu segon matrimoni, Enric de Querol i de Duran ( Tarragona, 1904 - Barcelona, 1976), l'any 1940 , en qualitat de fiscal,  formà part del judici sumaríssim contra el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys  Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940).

La comtessa a que fa referència el mas únicament podrien haver estat Elisa de Olózaga y Camarasa, o Maria  Carmen Muller y Ferrer, i no Elisa Rius i Olózaga.

http://www.reus.cat/sites/reus/files/cataleg_masos_reus.pdf

Cap dada de l’advocació de la capella, recordem que la Mare de Déu de la Misericòrdia  és l’excelsa patrona de la Ciutat de Reus. 

Traslladarem però la pregunta al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( ArxiuGavín).  Reiterem aquí, cal fer-o i és de justícia,  que sempre és aconsellable, abans del clàssic copiar/pegar, tant habitual al REINO DE ESPAÑA, i per efectes de la “inèrcia perniciosa” també a Catalunya, comprovar la correcció de les dades publicades, i en aquesta tasca, els arxius son essencials, i val a dir que en qüestions relacionades amb edificis i advocacions religioses catòliques, el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya  ( Arxiu Gavín), té una gran solvència , reconeguda fins en l’àmbit Europeu.

Cuideu-vos molt, ja sabeu que els atacs contra Catalunya i els catalans, o contra la seva llengua i la selva cultura, encara els surten de franc als seus autors.