L’ensurt d’un turista

Havia escollit un any més Catalunya perquè coneixia el tarannà dels aborígens, persones educades, pacifiques, amables,..., i tot fent camí cap a Girona es topava amb un colla que anaven tapats de cap a peus i duien eines que sense cap dubte es poden qualificar d’armes ‘blanques’. Més enllà de l’ensurt, pensava que aquesta mena d’accions al seu país, França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Àustria, ..., no es permetrien de cap manera.

Al mati següent llegia estupefacte que hi havia partits que es queixaven de que la Policia Catalana identifiques a les persones que participaven. Curiosament eren els mateixos partits que defensen la prohibició de que les dones musulmanes portin burka, niqab i hijab.

El turista no tornarà a Catalunya si no té garanties de que aquesta mena de coses no es produiran, i per descomptat, el REINO DE ESPAÑA, queda DEFINITIVAMENT fora dels seus destins en el futur.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DEL TERME DE RINER ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia un email amb una valuosíssima informació relativa a les escoles de Riner anteriors a la dictadura franquista. La persona que me’l feia arribar m’insisteix; aquesta informació que li cedeixo en pot fer l'ús que desitgi. Això sí, m'agradaria que el meu nom, així com la relació de familiars quedés en l'anonimat. Li agrairia molt que així fos.

Bones sóc un veí del municipi de Riner, al Solsonès. Més concretament, sóc del lloc de l'Avellanosa, un petit llogaret entre Freixinet, el Miracle i Su.

Em poso en contacte amb vostès arran de la meva descoberta de l'article al vostre portal web (Conèixer Catalunya) dedicat a l'escola pública de Freixinet i publicat a l'octubre de l'any passat. Ja ha passat un any, crec però, que puc aportar una mica d'informació al respecte, ja que, com a veí del poble, en conec una mica la seva història.

El primer que cal saber és que a Riner es devia fer classe a diferents lloc a principis de segle XX, però el principal indret o el més concorregut era el Santuari del Miracle. Allà els frares de Montserrat feien classe a tot un munt de nens (una seixantena abans de la guerra) perquè aquesta escola tenia un radi molt ampli de captació de canalla. Hi anaven nens de les parròquies circumdants de Freixinet, Su, Sant Just d'Ardèvol, Torredenagó...

Al Miracle els mestres tenien molta més formació, espais i material. Això permetia que els nens aprenguessin més ràpid a llegir i escriure, i que els més grans poguessin sortir de l'escola més preparats si després volien anar a estudiar al seminari de Solsona.

Al Miracle les classes es feien a l'edifici de la Casa Gran, i es feia missa diària.

A Freixinet ja hi havia escola, concretament a la casa de cal Rellotger, tal com indiqueu correctament a la pàgina web, però era un espai molt petit per tanta canalla i amb uns recursos molt limitats. Un exemple n'és el fet que a Freixinet amb prou feines s'ensenyava l'abecedari, mentre que al Miracle, els nens podien arribar a fer àlgebra. Això sí, ni al Miracle ni a Freixinet s'havia de pagar. Les classes es feien de franc.

Tot aquest panorama descrit van canviar radicalment amb l'inici de la Guerra Civil. El Santuari del Miracle va haver de tancar; els monjos van marxar o es van amagar per les cases del voltant, i el conjunt del santuari es va convertir en un hospital de tuberculosos durant tot el conflicte. Per tant, l'escola al Miracle es va tancar, i l'escola de Freixinet es va convertir en el centre escolar per a tots els nens del municipi.

L'escola va passar a ser obligatòria fins als 14 anys, tant per nens com per nenes, i si no hi anaves l'ajuntament et posava una multa de 10 pessetes per dia. Com que l'espai de l'escola era força precari, a mitjans de la Guerra l'aula es va traslladar a la rectoria de Freixinet, perquè els recintes eclesiàstics s'havien d'expropiar!. Allà els nens estaven en més bones condicions. Durant aquest temps, cada dia quan començaven les classes s'havia de cantar la Marsellesa i s'hissava la bandera de la república (en un municipi on no havia guanyat mai un partit d'esquerreres i els veïns estaven majoritàriament en contra de la República!). Quan les classes acabaven s'abaixava la bandera.

La mestra era "doña Luisa", tal i com l'anomena tothom encara avui dia. El seu nom real era Luisa Morales Barrera, i era espanyola. No sé si era de Burgos... (no ho tinc clar). Era nascuda de l'any 1895 i va arribar a Freixinet al 1925. Estava casada amb el fuster del poble i vivien a cal Rellotger mateix, a sobre de l'escola. Va tenir tres filles. Com que era castellana no va fer mai ni una classe en català, i això que estava permès i tenien llibres de l'escola republicana en català. Així doncs, classes sempre en castellà, i a les noies se'ls ensenyava també a cosir. Tenia fama de ser estricte i tibada, i obligava als nens a tractar-la de "señorita".

Quan la guerra es va acabar, es va reactivar l'escolarització del Miracle, sense tancar l'escola de Freixinet. Doña Luisa va continuar fent classes durant tota la postguerra. Si doña Luisa feia hissar la bandera republicana als seus alumnes mentre es cantava la Marsellesa per la guerra, durant la postguerra feia cantar el "cara el sol" a la canalla. A principis dels 60, els frares van deixar de fer classe i es va tancar l'escola de Freixinet. Tanmateix, l'escola municipal de Riner es va obrir al Miracle i va fer servei fins que no es va fer l'escola actual de Freixinet.

Li adjunto una fotografia presa l'any 1958 de l'edifici de cal Rellotger tal i com era aleshores, i veurà que no té res a veure amb la casa actual.

Les classes es feien al primer pis. La finestra de dalt amb cortines era el pis de doña Luisa, i a la primera planta hi havia la fusteria del seu marit. No eren els propietaris de la casa, sinó llogaters. També li adjunto una fotografia de la rectoria i dels alumnes de Freixinet durant la guerra, quan l'escola era a la rectoria.

Es pot apreciar ben bé doña Luisa asseguda i la bandera republicana de fons.

Moltes gràcies per tot. Espero que aquesta informació us sigui d'utilitat.

Agraïm infinitament la tramesa d’aquestes dades i imatges, que també via email farem arribar al nostre informador amb el compromís de rectificar – si així ho estima – el text publicat

ESGLÉSIA DE SANT FÈLIX DE GIRONA O FELIU L’AFRICÀ. SANT FELIU DEL RACÓ. CASTELLAR DEL VALLÈS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

En els segles X i XI Sant Feliu del Racó era conegut com a Sant Feliu de Valrà. L'any 920 l'església de Sant Feliu constava com a propietat del Monestir de Sant Cugat. A inicis de l'any 936, un precepte del rei Lutari confirma els béns de Sant Cugat del Vallès on hi figura l'església de Sant Feliu. Anys més tard, en el desembre de 1002, en la butlla de Silvestre II i en la de Joan XVIII, de novembre de l'any 1007, es torna a confirmar Sant Feliu del Racó com a béns de Sant Cugat. A partir del 1052 ja no es troba, en el cartulari de Sant Cugat, el nom de Valrà, sinó el de Sant Feliu de Castellar, figurant en una venda de l'any 1064, en que l'abat Andreu fa tractes amb Ramon Sans i la seva esposa, venent l'església de Sant Feliu de Castellar, amb les seves cases, terres, etc. a priori, pagant cada any una moneda d'or al monestir.

La parròquia actual és del segles XVIII (1712) i celebra dues grans festes, la del patró Sant Feliu, Fèlix de Girona o Feliu l'Africà, un màrtir gironí mort durant l'última persecució de Dioclecià contra els cristians. No s'ha de confondre amb el sant també gironí Sant Feliu diaca, llegendari company de Sant Narcís, el quart diumenge d'agost i la de la copatrona Santa Quiteria, el 23 de maig quan s'hi celebra una benedicció de pans.

Patrimoni Gencat ens diu; església parroquial amb testimoni preromànic consistent en un pòrtic o atri simètric al campanar actual, sota el qual hi quedava una gran portalada d'arcs de ferradura, difícil de comprovar donat l'estat en que es va trobar. A cada costat de la porta hi havia dos arcs de pedra tosca i corresponien a les obertures d'un atri que era extern al temple.

De la primitiva església romànica queda solament el campanar, situat a la façana de ponent. És d'estil romànic llombard amb planta quadrada i dos nivells de finestres geminades. La decoració presenta arcuacions. A l'intradós de les finestres de la paret nord del campanar i sota el ràfec de la teulada que el cobreix, s'hi troben unes pintures, probablement coetànies, que simulen carreus irregulars. Aquest campanar romànic es troba en desús. L'església fou reformada el segle XVIII, canviant-li la orientació. L'església actual és del segle XIX (1819) d'estil bizantí, amb una sola nau, campanar esvelt i octogonal.

Ara d'altar Paleocristiana, realitzada en marbre i amb nombroses grafies incises i escampades per tota la superfície i la motllura. Les seves mides són: 94,5 x 54,5 x 6 cm. Les seves mides la relacionen amb altres lapidaris romans trobats. Les grafies s'han erosionat molt degut a l'emplaçament anterior de l'ara, en un safareig o bassa.

La troballa d'aquesta ara fa suposar un origen més remot al segle X de l'església.

Hom pensa que la làpida d’Ermomir també podria tenir alguna vinculació amb l’església de Sant Feliu del Racó.

Ens agradarà rebre dades de la història del Centre Feliuenc, promotor/s, autor de l’edifici, història,.. . a castellardiari@gmail.com

LA TORRE DEL PA ROBAT. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCIDENTAL. CATALUNYA

M’explicaven d’aquest edifici magnífic que el feia aixecar un llorençà que havia après l’ofici de forner, i que en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes sobre el govern LEGÍTIM de la II República, va fer força diners.

Triomfar – encara que sigui de forma modesta – en un poble menut acostumava a ser objecte de tota mena de ressentiment i/o enveja, i ben aviat corria la brama que havia fet els diners amb l’estraperlo – activitat que de ser certa, denotava una intel·ligència i valor molt per damunt de la mitjana, i que per descomptat no estava exempta de riscos , en aquell regim que elevava la corrupció política i econòmica a ‘valor patriótico ‘ -, imagino que aquesta mena de ‘rumors’ devien desagradar profundament al interessat que malgrat això anteposava la seva qualitat de llorençà, i esmerçava una bona quantitat de recursos econòmics en aquest edifici que es feia amb les mateixes pedres que serveixen també de fonament.

A la mort del promotor, la seva vídua va posar la torre en venda, i va marxar de Sant Llorenç Savall per no tornar-hi més.

Els actuals propietaris no tenen cap relació amb aquella història, i malgrat això, el malnom de la casa continua essent ‘ la torre del pa robat’.

EN TROBEU A FALTAR ALGUNA?

https://www.diba.cat/documents/429042/56d46cb5-0c53-4469-b1c4-b5c370170724

Llistat de les fonts urbanes que es troben dins el nucli urbà de Castellar del Vallès, incloent les urbanitzacions i Sant Feliu del Racó és el següent:

1.- Font cruïlla del carrer Torras i Crta. de Sentmenat (davant farmàcia Yangüela)
2.- Font del carrer de les Bassetes (final)
3.- Font del carrer de Sant Iscle (tocant als Safareigs)
4.- Font del Passatge de La Higuera (cruïlla C. Església, Sant Iscle i Passatge La Higuera)
5.- Font de la Plaça Albert o dels Enamorats. Dedicada a Joan Munt Girbau (1914-1982). Llegenda: Els bastoners al seu mestre, 1985. A un dels homes que amb la seva senzilla, abnegada i humil labor, ha contribuït a mantenir vives les tradicions, autèntiques arrels d’un poble.
6.- Font de la Plaça Francesc Macià
7.- Font de la Plaça de la Llibertat
8.- Font de la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer
9.- Font de la Plaça del Canigó
10.- Font del carrer Sant Josep
11.- Font de la Plaça Pompeu Fabra 1
12.- Font de la Plaça de la Miranda
13.- Font de la Plaça del Forjador
14.- Font de la Plaça Mestre Anyé

15.- Font de la Plaça Major (jardins nous)
16.- Font del Palau Tolrà. Llegenda: En record de Roser Labara, aparelladora municipal 1954-1994.
17.- Font de la Plaça del Mestre Gelonch. Llegenda: D. José Tolrà Abella agradecido al pueblo le dota de aguas potables, y éste para perpetuar tan digna acción levanta la presente y lo esculpe en la misma. Año 1879.
El doctor Josep Tolrà i Abellà (1847-1883) es va establir a Sant Esteve de Castellar l’any 1846 exercint la medecina i la cirurgia.
Fou el fundador de l’empresa textil Vda. J. Tolrà a la localitat. Josep Tolrà va ocupar també diversos càrrecs públics dels que en destaquen el d’alcalde constitucional i jutge de pau. Sota el seu mandat com alcalde es realitzà la canalització de les aigües del torrent de Canyelles fins a la població, per compte propi, construint set fonts publiques. La vila de Sant Esteve de Castellar va agrair aquest fet aixecant l’any 1879 una columna de ferro al centre de la plaça del mestre Gelonch afegint una placa commemorativa d’aquest fet.
18.- Font de la Plaça Catalunya I
19.- Font de la Plaça Catalunya II
20.- Font del Parc de Colobrers (camí de Can Casamada) I
21.- Font del Parc de Colobrers (camí de dalt) II
22.- Font de la Placeta entre C. Suècia i Irlanda
23.- Font del C. Bèlgica cantonada C. Alemanya (davant IES Puig de la Creu)
24.- Font de la part de baix de la Plaça Europa I
25.- Font de la Plaça Europa II
26.- Font de la Plaça d’Emili Altimira i Alsina
27.- Font de la Plaça Pau Casals
28.- Font de la Placeta de davant del restaurant Garbí (carrer de Barcelona cruïlla carrer de Can Serrador)
29.- Placeta dels Pedrissos
30.- Plaça de la Fàbrica Nova I
31.- Plaça de la Fàbrica Nova II
32.- Plaça davant Can Carner
33.- Font de la Plaça Pompeu Fabra
34.- Font de la part de baix (pista d’esport) de la Plaça de Joan Coromines

35.- Font de la Plaça Calissó I

36.- Font de la Plaça Calissó II
37.- Font de la Plaça dels Horts de l’Alemany
38.- Font de la Plaça de Josep Ma. Folch i Torras
39.- Font de la Plaça Vella
40.- Font del carrer de Sant Miquel
41.- Font del pati de la Biblioteca Municipal “Antoni Tort” i la Ludoteca “Les Tres Moreres”
42.- Font del Passeig, 86 al davant de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil
43.- Font de la cruïlla entre els carrers Sant Llorenç i Maria Escalfet
44.- Font del carrer de l’Escorxador (sota el dipòsit)
45.- Font de l’Era d’en Petasques. 6. 11. 1979
46.- Font de la Plaça Lluís Companys
47.- Font del Parc de Canyelles
48.- Font de l’Avinguda Airesol
49.- Font de la Plaça de can Font
50.- Font de la Placeta a la cruïlla entre el carrer del Pont i la Carretera de Sabadell
51.- Font de l’Avinguda Airesol (Airesol D)
52.- Font del carrer de la Font del Darrera
53.- Font de la Plaça del Dr. Joan Puig
54.- Font de la Plaça Major

Envieu-nos imatges a castellardiari@gmail.com

ON ES FEIA ESCOLA A BANYOLES ABANS DE 1956?. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de ESCUELA MUNICIPAL (PROJECTE NR) / GRUP ESCOLAR BALDIRI REIXACH / CEIP MN. BALDIRI REXACH DE BANYOLES. http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre&autor&denominacio&adreca&poblacio=banyoles&page=3&pos=22

DESCRIPCIÓ; Edifici de planta baixa i dos pisos amb tres cossos, el central funciona com a articulador dels altres dos. Grup escolar construït en els anys cinquanta, i en l'estil propi de l'època, després de dos intents fracassats.

CRONOLOGIA ; Des del segle XIX les Escoles ocupaven part de l'antic Convent dels Servites; després de la III Guerra Carlina aquest va ser enderrocat i fet de nou (1890) per acollir les Escoles (reg. 5815).

La massificació de l'escola i la precarietat de l'espai fa que l'any 1918 l'Ajuntament compri uns terrenys al Passatge Indústria per construir-hi la nova escola.

Coneixem els projectes de Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1877 - Barcelona, 1951) (1919) i Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960) (1925) per a edificis escolars en el carrer Indústria. Projectes que no es varen dur terme. El canvi polític de la Dictadura de Primo de Rivera, va suposar la construcció del nou Ajuntament en el terreny de les escoles.

Les noves escoles municipals de Banyoles no es construiran fins l'any 1956, amb un projecte de Diaz i Claret de 1953. inaugurant-se amb el nom de Grupo Escolar el 1958; L'any 1964 Josep Maria Claret y Rubira ( Girona, 1908-1988) amplia un pis de l'escola. L'any 1971 de nou projecta una ampliació. Des de llavors han patit diverses remodelacions.

Ens agradarà tenir noticia dels llocs on es duien a terme les activitats escolars a Banyoles fins a l’any 1956, data en que la dictadura decideix que una Vila de quasi 8.000 habitants – malgrat ser en bona part catalans – ha de tenir una escola com cal.

Esperem les vostres imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Com arribava a Sant Feliu Sasserra la devoció per Sant Salvador d’Orta?. El Lluçanès. El Bages. Catalunya

La Neus Sistrachs Prat, ens explica en relació a la pintura de Sant Salvador d’Horta, que hi ha a l’església de Santa Magdalena, a Sant Feliu Sasserra; que la volien altres parròquies, i que per aquesta raó, periòdicament es sortejava la seva ubicació, que SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, ‘tocava’ a l’església de Santa Magdalena, li havien explicat que en ocasió del trasbals que va representar la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, es va quasi desmantellar l’església de Santa Magdalena, de la que s’enduien en un carro entre altres bens patrimonials la pintura de Sant Salvador d’Horta, tot aquest material anava destinat a ser cremat en un espai més ample, en aquella època el carrer no estava asfaltat, i aquí i allà hi havien trossos de roca que feien bambolejar la carrega; de cop i volta la pintura va caure del carro, i ràpidament una veïna el va recollir i el va amagar dins de casa, desprès del conflicte bèl·lic que acabaria amb la victòria dels sediciosos feixistes que qualificaven aquesta tragèdia com ‘la guerra civil’, i des de la Jerarquia de l’Església Nacionalcatòlica com a ‘Cruzada’, la pintura va ser novament sortejada, i una vegada més va ‘tocar’ a l’església de Santa Magdalena. Ens insisteix en que això lo ho explicaven, i que potser, potser, hi haurà en algun lloc documentació d’aquests fets, i/o el testimoni d’altres persones.

Recorda de la seva infantessa algunes manifestacions de religiositat, per exemple durant la setmana Santa, i/o per l’Ascensió.

L'enciclopedia catalana es limita a recollir l’existència de ‘ la capella neogòtica de Santa Magdalena o de Sant Salvador d’Horta’

Trobava un valuós document, en el que en llengua castellana - recordeu allò que deia el ‘rei mentider’?, alhora que es parla de la pintura, apareix un comunidor que sembla, sembla, sembla, adjudicar-se a l’església de Santa Magdalena; d’aquesta pertinença, i àdhuc de la pròpia existència del Comunidor no en trobava confirmació en cap lloc, i esperono des d’aquí a qui pugui donar-se testimoni que hi faci a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/4634/rec/9
http://mdc.csuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/sANT%20fELIU%20sASSERRA/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1

http://lamatadejoncsfs.blogspot.com/2014/02/inventari-de-lesglesia-de-sant-feliu.html

Iglesia de Santa Magdalena.

Al lado izquierdo: altar del Beato Salvador de Horta, pintado sobre tela; se guardan reliquias de dicho Beato, no se conoce auténtica, en un relicario de madera y de madera es también su altar.

No trobava enlloc cap fotografia de la pintura de Sant Salvador d’Horta o d’Orta – com es reivindica des de la Terra Alta - , i ens agradarà tenir noticia de com arrelava a Sant Feliu Sasserra la devoció pel sant que va néixer un diumenge de desembre de 1520 a Santa Coloma de Farners

http://www.llaurado.info/santoral/marA%EF%BF%BD/18/Sant-Salvador-d-Horta-confessor/1838/

http://sansalvadorota.blogspot.com/2015/03/san-salvador-de-orta-el-ultimo-templario.html