Ens arribàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés fins al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, a la comarca del Bages, per retratar el
pont gòtic sobre el Llobregat que dóna nom a la població, construït cap a la fi del segle XIII, i que fou reconstruït entre 1617 i 1624, i modificat l'any 1843.
No és visible des del mal dit Pont Nou; s’aixeca aigües avall en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts "d'esquena d'ase".
Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat.
La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.
L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.
El primer document que fa referencia a l’existència d’un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII.
Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa.
El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Aquestes notes però, situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara.
Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria.
En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre.
L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX.
L'any 1973 la inauguració d’un nou pont aigües amunt per on circula el trànsit rodat , facilita que el mal dit pont vell es converteixi en una via veïnal, aquesta senzilla mesura permet, diríem que fins garanteix, la seva conservació.
De camí fins a
l’aiguabarreix on es fonen el Cardener i el Llobregat retratàvem també
Santa Maria de Matadars.
Al Parc públic en el que es troba Santa Maria de Matadars, hi ha un arbre magnífic, del que ens agradaria tenir si més no, noticia de la seva espècie a l’email coneixercatalunya@gmail.com .
El Pere Albert Carreño fa de manera excel·lent la tasca de fotògraf, i alhora progressa adequadament en l’adquisició de les habilitats de sherpa.
Poseu el Bages a la vostra agenda.
