SABEU L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE CAN GRAU, AVUI CONVENT DE CLAUSURA DE LES CARMELITES DESCALCES?. VALLDORIOLF . LA ROCA. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Llegia que els orígens de Can Grau semblen remuntar-se fins l'època medieval, donat que ja al segle X és esmentada la Vil·la Auriulfus, que hom identifica amb l'heretat. Encara així no es s'han trobat notícies històriques ni documents d'aquesta època, no obstant però, tipològicament l'edificació s'ha d'enquadrar en el segle XVII o principis del XVIII.

Vers el segle XIX la finca fou adquirida pel marquès de Santa Isabel - títol concedit el 1856 a Jaume Gibert i Abril, tresorer general de la reina i intendent de la reial casa i patrimoni, cunyat del primer marquès de Casa Riera. Passà als Ricart - justament després de la desamortització de Mendizàbal, i es possible que fos expropiada a alguna comunitat religiosa, encara que es no es coneix amb certesa. A partir d'aquesta adquisició s'endegaren diferents millores estructurals, com la construcció d'un nou camí per facilitar l'accés a la nova construcció que s'edifica sobre Can Grau, així com per a modificar i unificar l'arquitectura de portes i finestres de la Residència i de Can Grau, amb els relleus i sortints que encara es poden veure avui dia. Aprofitant aquestes obres també es dissenyà l'actual parc-bosc que acull arbres centenaris. En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II Republicà , Can Grau fou abandonat, i quedà a càrrec del masovers.

S'ha d'esmentar que vers el 20 de juliol de 1936 la capella fou destruïda. Vers el 1938 s'instal·là una escola d'oficials del Cos de Seguretat de l'exèrcit de la República que cessà el 10 de gener de 1939.

Després de la victòria del sediciosos feixistes, l'edifici retornà a les mans dels seus antics propietaris, el marquesos de Santa Isabel.

Actualment a l'edifici de Can Grau hi habiten la comunitat de les Carmelites Descalces que la compraren, vers el 1977, al senyor Felipe Ricart, marqués de Santa Isabel, per una quantitat de 8 milions de pessetes. La finca, amb una extensió de 17.000 m2, s'adquirí amb la intenció de traslladar la comunitat que residia en la casa del Blanqueig a Granollers.

Vers el 16 de juliol de 1978 la comunitat abandona la casa del Blanqueig a Granollers, encara que la inauguració oficial del monestir no fou fins el 25 de març de 1979. Des de la seva inauguració el monestir començar diferents obres que finalitzaren vers el 200 amb la construcció del noviciat. Entre altres obres destaquen la construcció de l'església amb el cor i la construcció de cel·les vers el 1987.

El 1994 es pintaren les façanes del monestir.

Advertia que no hi ha campanes.

I malgrat que el jardí no sembla descurat, tenia la percepció de que ‘ no hi ha vida’ avui a Can Grau.

Li demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) l’advocació que té o tenia la capella de Can Grau, i si en tenen imatges del interior.

Amb catalana puntualitat – aquesta és una virtut que aprenien aquí els anglesos, i ens ho agraïen traint-nos a canvi d’un penyal ple de mones – rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) en el que m’adjunten una fotografia datada el 2-X-1985:

Capella de la Marededéu de Montserrat i Sant Jordi. Monestir de Monges Carmelites Descalces. La Torreta. Lloc conegut com Can Grau. Valldoriolf (La Roca del Vallès). Vallès Oriental

AL DIABLE EL QUE ÉS DEL DIABLE I ALS HOMES ALLÒ QUE HAN FET BÉ.

Tothom té present que el Diable fa molts i molts anys feia ponts, oi?.

Curiosament l’església que es reivindica hereva de Crist, recuperava per designar al seu màxim representant el títol de Pontifex, literalment ‘constructor de ponts’.

En els segles següents les tasques de la construcció anaven progressivament formant part de les habilitats humanes, enginyers, mestres de cases, arquitectes ,...

Crida l’atenció però, la ‘resistència’ ferotge d’alguns sectors, per considerar ‘normal’ que es faci esment dels autors d’aquests edificis fets – només – amb capacitats humanes; això és tant així, que quasi el 99% dels edificis de Catalunya, s’aixecaven – segons els registres de les autoritats que vetllen pel patrimoni històric i/o artístic, per ‘ desconegut’, sens dubte, una persona extraordinària i amb facultats MOLT EXCEPCIONALS, perquè aixecava EN EL MATEIX MOMENT, edificis a l’Ebre jussà, la Selva, la Terra Alta, els Vallesos, els Pallars, el Segrià, el Barcelonès, l’Empordanet, el Moianès,..., es a dir a TOTES LES COMARQUES DE CATALUNYA.

Fem una crida a les famílies i a les persones perquè s’afegeixin a la nostra recerca, i ens expliquin a coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com les dades dels promotors de la casa on viuen, i les del seu autor , noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs,...

ERMITA DE SANT RAMON DE PENYAFORT. MONT-ROIG. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA. CATALUNYA

Pujàvem el Joan Lomas Gavilan i l’Antonio Mora Vergés, fins a l’ermita advocada a Sant Ramon de Penyafort, un xic més amunt del santuari de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig, a la comarca del Camp jussà de Tarragona, a la nació màrtir de Catalunya.

Quan a la descripció llegia; l’edifici que desafia clarament la llei de la gravetat, corona la muntanya de la Roca amb la seva peculiar mostra d’arquitectura popular. S’hi accedeix per un pintoresc camí des de la plaça de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a la que està vinculada. Documentada al segle XVI, se l’ha relacionada amb el món mariner; ja que la imatge de sant Ramon de Penyafort fou trobada per pescadors. Durant segles ha servit de punt d’orientació per a les barques de pesca que tenien en I‘ermita emblanquinada una referència de la costa. Des del seu petit mirador, es divisa la plana del Camp de Tarragona.

Va ser restaurada al 1902 per un grup de dones de Mont-roig i els reusencs Miquel Herrero i Prudenci Anguera. Ens agradarà tenir noticia dels cognoms materns i del lloc i data de naixement i traspàs dels ‘patricis reusencs’, i si algú va fer la llista de les de dones de Mont-roig, pensem que és de justícia fer-la pública.

A Sant Ramon de Penyafort, i a la Mare de Déu de la Roca, els encomanava portar fins a l’Altíssim, la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el teu poble !

L’inexplicable oblit del patrimoni immoble del carrer de les magnòlies de les Fonts. Terrassa

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/Ajuntament%20Terrassa_Memoria%20(1).pdf

l'arquitecte Municipal de Terrassa Melcior Vinyals Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), va dissenyar el nucli, per encàrrec de Emili Soler Anglada (batlle de Terrassa 1920-1921) i Josep Ribas Martin, que formaven la societat Ribas i Cia.

No hi ha dades d’aquests edificis, promotors, autors,...,

El millor temps per retratar aquests edificis magnífics està quasi a tocar, amb la caiguda de les fulles que no ha de trigar gaire, oi?.

Ens agradarà tenir-ne noticia, i recuperar la memòria d’aquest nucli, que qualifiquem com el ‘ darrer paradis’.

EDIFICIS RELIGIOSOS DE LA CONFESSIÓ CATÒLICA. CASTELLAR. CAPELLA DE SANT ESTEVE. AGUILAR DE SEGARRA. EL BAGES. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana ens diu en relació a la capella de Sant Esteve, d’Aguilar de Segarra, ‘antigament a cura dels masos Calcina i Morera’ .

No se’ fa esment a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Aguilar_de_Segarra

A http://www.elcardener.com/Arte_y_cultura/Patrimonio_y_monumentos.htm llegim ;
La capella de Sant Esteve és molt antiga i ha estat refeta moltes vegades. Tot i que sembla que no conservi cap resta romànica, surt esmentada l'any 1078.

M’encomanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín) – com acostumo a fer – i rebia amb catalana puntualitat una fotografia datada el 23-XI-1967, de la Capella de Sant Esteve, ubicada a Castellar , terme d’Aguilar de Segarra, a la comarca del Bages. No tenen fotografia del interior.

Ens agradarà rebre confirmació de la seva actual existència des de l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra, al que farem seguir aquest post ; aguilar@diba.cat

El Consistori no disposa – encara – d’un Catàleg de Masies en línia.

Per descomptat qualsevol aguilanenc, aguilanenca, que tingui informació d’aquesta capella, està convidat a fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com , així com pregat d’enviar-nos-en imatges a nosaltres i al Josep Sansalvador i Castellet, del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín) , al Monestir de les Avellanes, Ctra. C-12, Qm. 181, 25612 Os de Balaguer (La Noguera, Lleida), Tel. 973 43 80 06 - Mòbil. 689 52 02 78 - Fax. 973 43 80 37 http://arxiugavin.wordpress.com

‘VILLA MONTSERRAT’. LES FONTS. TERRASSA & SANT QUIRZE DEL VALLÈS

Les Fonts està dividit entre els municipis de Terrassa i Sant Quirze del Vallès, i ja se sap, l’un per l’altre, està TOT PER FER EN MATERIA DE PATRIMONI IMMOBLE.

Vergonya terrassencs, vergonya !

Vergonya, quirzetencs, vergonya !

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels promotors i de l’autor, noms, cognoms, lloc i data de naixement, i si es el cas de traspàs.

EL ‘ CASTELL’ DE LES FONTS. TERRASSA & SANT QUIRZE DEL VALLÈS

Les Fonts està dividit entre els municipis de Terrassa i Sant Quirze del Vallès, i ja se sap, l’un per l’altre, està TOT PER FER EN MATERIA DE PATRIMONI IMMOBLE.

Vergonya terrassencs, vergonya !

Vergonya, quirzetencs, vergonya !

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels promotors i de l’autor, noms, cognoms, lloc i data de naixement, i si es el cas de traspàs.

LA CAFETERA DEL ‘MUCHA PLATA’. HISTÒRIA TRÀGICA. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Retratava la cafetera, que algunes persones d’edat de Sant Llorenç Savall, recordaran que passaven per les cases venen cafè, quan els tancaven el ‘ Bar de Camareres’ que havien obert al carrer Vapor.

La història es anterior al període - negre – 1936-1939, uns llorençans , marxen a fer fortuna a les Amèriques, en el seu cas s’instal·laven a Mèxic.

Quan tornen a Sant Savall, aixequen la casa, i demanem permís per obrir un cafè, permís que els atorgava el Consistori de l’època.

El cafè, atès per cambreres moria ràpidament d’èxit, totes les forces ‘vives’ de Sant Llorenç Savall, van demanar el tancament que va ser acordat de manera fulminant.

El propietari, al que tothom coneixia com el ‘ mucha plata’ perquè sempre feia servir aquesta expressió quan explicava la seva estada a Mèxic, moria possiblement com a conseqüència de la constatació de la seva absoluta ruïna.

La dona i una de les filles sobrevivien venen cafès a domicili, fins que marxaven, sembla que a Andalusia on vivia una filla i germana casada.

La casa va ser llogada per l’Antoni Arseda que gestionava una fàbrica tèxtil a la carretera.

El Josep Olivé Escarré, (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), que havia conegut al ‘mucha plata’, i vist a la seva dona i filla venen cafè per les cases, va reconèixer la cafetera, que li va ser regalada, i que conserva encara avui.

Al Josep Olivé Escarré no i calen els ‘màsters tramposos’, com diu sempre, podria escriure un llibre – sense fer servir el copiar/pegar -, als seus anys però, això no li sembla ‘important’, crec que li podem atorgat el qualificatiu de ‘magister’, oi?.

EDIFICIS RELIGIOSOS DE LA CONFESSIÓ CATÒLICA. CASTELLAR. CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DEL MAS LA VILA. AGUILAR DE SEGARRA. EL BAGES. CATALUNYA

Volia completar la relació d’edificis religiosos – públics i privats - de la confessió catòlica d’Aguilar de Segarra, a la comarca del Bages. Tant els que encara tenen ‘activitat religiosa’, com els que ja no, estiguin dessacralitzats expressa o tàcitament.

Demanava imatges Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , de la Capella de Sant Antoni de Pàdua, del Mas la Vila, Aguilar de Segarra, Bages, i amb catalana puntualitat rebia un parell de fotografies datades el 3-VI-1979, esmentat que en aquella data la capella de Sant Antoni de Pàdua ja estava sense culte. I amb un indicació; la porta de l’interior de la porxada de la dreta es la de la capella.

La casa ni apareix a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Aguilar_de_Segarra

El Consistori no disposa – encara – d’un Catàleg de Masies en línia.

Quan als edificis religiosos havíem documentat :

l’església parroquial de Sant Andreu
Capella de Sant Miquel,
Església de Sant Miquel al Castell
Església de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines
Església de Santa Magdalena de Còdol-Rodon
Santa Margarida de Comallonga
Capella del nou fossar prop de Castellar
Capella de l’antic fossar
Santa Anna, del mas l’Oller Es publicarà en els propers dies.
Sant Antoni de la Vila.

No localitzades :
http://www.aarb.cat/publicacions/026.pdf
Sant Joan d’Aguilar.
Sant Julià de Puigfarner
Santa Maria de Malencosa
Església de Sant Esteve. http://www.elcardener.com/ca/Arte_y_cultura/Patrimonio_y_monumentos.htm?id=41&pl=8
L’enciclopèdia catalana en diu ; la de Sant Esteve, antigament a cura dels masos Calcina i Morera
No en fa esment :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Aguilar_de_Segarra

Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA D’AGUILAR DE SEGARRA ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL BAGES. CATALUNYA

El lloc on estava l’escola abans de dictadura franquista – en ocasions ens calia transformar-ho en ‘abans de la guerra’ – és una pregunta clàssica que fem per arreu de Catalunya, recentment quan visitàvem novament Bescanó, a la comarca del Gironès, retrataven l’edifici de l’Ajuntament, però no Can Pipeta, i l’edifici que acollia l’escola a l’Estanyol. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com http://blog.bettyboop.cat/?p=4771

Ens explicaven a l’edifici de l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra, que l’escola – de la que es conserven alguns mobles, un armari amb llibres, una taula ,..., estava al lloc on avui hi ha les Oficines Municipals, al primer pis, i compartia espai amb la casa del mestre, el Consistori feia servir els baixos, i al pis de dalt, un funcionari ‘nacional’ va instal·lar un colomer.

Retratava l’edifici – un més i un menys per recuperar la memòria històrica - , i la font de l’escola.

No en trobava dades – contra la percepció general NO TOT està a Internet -, surten temes marginals, com les trampes i tripijocs miserables que fan els pares de la pàtria per presumir d’educació. Des de l’edat mitjana, tenir educació s’ha considerat al REINO DE ESPAÑA cosa de capellans i afeminats, fins al punt que en molts documents consta, ‘ el señor no firma porque es noble’, i ja se sap, oi?; els testos es semblen a les olles.

Intueixo que també des de l’església catalana – dissortadament vinculada jeràrquicament avui a l’escissió nacionalcatòlica – es devia impartir, si més no, les primeres lletres per rectors i/o vicaris a Sant Miquel de Castellar, Sant Andreu d’Aguilar, a l‘església parroquial de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines,..., ens agradarà – en cas afirmatiu – rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Toponímia. Aguilar ; etimològicament d'una forma llatina Aquilāre, derivat de aquĭla ‘aguila’ i aplicada principalment a penyals i muntanyes

Aguilar de Segarra, a dia d’avui, té molt descuidat el seu patrimoni històric; no tenien un plànol del terme, els monuments no estan senyalitzats,...

Aguilar de Segarra tenia 689 habitants al cens de 1857, en aquella data els efectes de la pèrdua de les colònies americanes començaven a fer- se evidents, així consten ja 521 al cens de 1877, i 491 al de 1887, hi haurà un miratge de recuperació a les primeres dècades del segle XX – coincidint amb el període de la Mancomunitat de Catalunya- , per iniciar la davallada desprès del triomf dels sediciós feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República, al cens de 1992, s’assolirà la dada més baixa, 194 veïns, i l’any 2017 es tancava amb 263 ànimes.

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.

Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

CAN GIRBAU. BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955) em feia arribar una fotografia de la façana de l’única casa gòtica que es conserva al carrer Nou de Blanes , obert al segle XV.

Patrimoni Gencat ens en diu ; immoble que consta de tres plantes; el solar originàriament era molt més gros, però es va decidir partir el solar, confeccionant dos immobles, contigus i annexes. De la façana, cal destacar sobretot dos elements, com són: per una banda, el portal adovellat, amb unes dovelles de grans proporcions, sota del qual s’hi ubiquen unes rajoles de colors. Mentre que per l’altra, cal destacar sobretot l’interessant finestra gòtica d’arc conopial lobulada i amb les impostes decorades. Una d’aquestes impostes que sustenta l’arc, conté una ornamentació escultòrica esculpida, a base d’una sèrie d’elements interessants, com ara una cabra minúscula com uns petits medallons de dimensions reduïdes, que podrien al·ludir perfectament a la nissaga dels Cabrera, la qual va participar activament en l’origen, creació i desenvolupament de la vila de Blanes.

http://www.armoria.info/libro_de_armoria/CABRERA.html

Blanes creixia exponencialment a partir de la dècada dels anys 60 del segle XX; sota la dictadura franquista, ‘créixer’ era sinònim de destrucció del patrimoni històric i/o artístic, a Blanes i arreu.

Pensem que Blanes hauria d’intentar ‘posar en valor’ les restes patrimonials d’aquella devastació que ens avergonyirà col·lectivament pels segles dels segles.

DE LA TORRE DE LES AIGÜES DE DOS RIUS, I ALTRES EDIFICIS NOTABLES QUE ES VEUEN DES DE L’HOSPITAL DE L’ARCÀNGEL SANT RAFAEL. BARCELONA

Retratava, des de l’hospital de l’Arcàngel Sant Rafael, la torre de les Aigües de Dos Rius que va ser encarregada per la Societat promotora del Tibidabo a l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch (1849-1918), i s'emmarca en el procés engegat contemporàniament d'oferir noves construccions i urbanitzacions al llarg del camí de Vallvidrera.

L'edifici havia de servir per a emmagatzemar i bombejar les aigües de DosRius al Parc d'Atraccions i a les torres residencials. Amb aquesta torre Josep Amargós Samaranch (1849-1918), va guanyar el primer premi del Concurs Anual d'edificis artístics de 1905. Va ser el primer edifici visible a la silueta de la muntanya des de baix. Dos anys més tard es va construir l'Observatori Fabra

Patrimoni Gencat ens diu ; Torre de planta octogonal de 53 metres d'alçada i 10 metres de diàmetre construïda amb maó vist i pedra natural amb un dels primers ascensors elèctrics a l'interior. Situada sobre un gran pedestal cilíndric, s'utilitzava pel subministrament i emmagatzematge d'aigües.

Després del pedestal, la torre s'aixeca amb tres eixos horitzontals. Els dos primers ocupen el cos principal i el superior corona la torre amb dos miradors amb la barana de ferro forjat i una cúpula. Al cos principal i inferior es repeteix el mateix motiu decoratiu amb petites variacions: a la part inferior 8 petites obertures amb arc de mig punt estan emmarcades als laterals per pilastres i a sobre per una cornisa; al nivell superior les finestres tenen un ull de bou a dalt i dos arcs de mig punts cecs sustentats per les pilastres adossades que tanquen tot el conjunt.

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/01/estatua-del-sagrat-cor-del-tibidabo.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/01/capella-de-ladoracio-perpetua-de-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/01/temple-basilica-del-sagrat-cor-del.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2016/01/cripta-de-la-basilica-del-sagrat-cor.html

L'hotel Florida, de color blanc i visible per tota Barcelona, inspirat en l'arquitectura americana dels anys vint. Construït l’any 1925 per l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons (Barcelona, 1892 - ídem, 1976), amb pintures en el seu interior de Joan *Trujols

https://www.hotelfloridabarcelona.com/hotel/boutique-hotel-barcelona

Salvador Andreu i Grau (Barcelona, 1841 - Barcelona, 3 d'octubre de 1928)

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1928/10/04/pagina-23/33207816/pdf.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE L’HOSPITAL DE L’ARCÀNGEL SANT RAFAEL I DE LA SEVA ESGLÉSIA?.

En trobava poques dades a : http://www.hsrafael.com/l-hospital/historia.html

Qui va ser l’arquitecte de l’edifici?.

Quina advocació té l’església?

El nom Rafael prové de l'hebreu רפאל: Rafa-El, que significa ‘el déu El ha sanat' o ‘¡sana, El!' o ‘medicina de El' (referint-se al déu d'ugarític El). Actualment la paraula hebrea equivalent a metge és rofe, connectada con l'arrel de Rafa-El. En àrab és anomenat اسرافيل Israfil.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’emal coneixercatalunya@gmail.com

EL CONVENT - COL·LEGI DE LES MONGES, I LA CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ I SANT ROC. BREDA. LA SELVA. GIRONA

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies i un enllaç d’aquesta edificació que havia acollit una escola religiosa, i de la Capella de Sant Sebastià i Sant Roc : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MDI3NCU%3D&codi=26687
Patrimoni Gencat explica; edifici situat al nucli urbà, al carrer del Còdols número, 3.

Es tracta d'un edifici civil que consta de planta baixa i pis (junt amb l'edifici número 5 forma un sol cos d'edifici). En el solar que ocupa, antigament hi havia l'Hospital de Breda; més tard es feren algunes transformacions i es construí un convent de monges amb escola per a nenes. A l'edifici també hi havia una església petita dedicada al Sagrat Cor de Jesús.

A la part nord està adossada l'antiga capella de Sant Sebastià, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; . Capell dedicada a Sant Sebastià , actualment en desús. Les primeres notícies són de l’any 1589 (quan la població va fer un vot per celebrar anualment el dia de Sant Roc per alliberar-se de la pesta). Es sap que entre finals del segel XVIII i la ½ del segle XIX s'hi reunia l'Ajuntament de Breda (cosa que no exclou que es mantingués el culte). (Es creu que durant aquesta època s'alçà la part superior de l'edifici.) Aquest espai religiós va perdre el seu ús original, i es va convertir durant dècades en una fusteria.

Actualment l'edificació està abandonada.

De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.

De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podia haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=33562

Quan a l’edifici que acollia l’escola ens diu;

La coberta és a doble vessant i en teula.

Façana arrebossada i pintada de color ocre. A la planta baixa, quatre obertures, d'esquerra a dreta: finestra, porta, finestra i porta. Al pis: una finestra rodona (finestra de l'església), una finestra amb balcó, i per últim, i la més interessant, una finestra amb llinda de pedra en arc pla, però que està treballada imitant un arc conopial i que té el detall de tres cares esculpides.

Aquest edifici estava ocupat originàriament per un hospital i la seva construcció data del 1355, és per això que antigament el carrer es coneixia com a carrer de l'Hospital.

L'any 1595 passa a ser denominat com a carrer Major, i comprenia els carrers Nou, dels Còdols i de Sant Pere. Ja l'any 1615 s'anomenarà carrer dels Còdols.

Pels volts de 1576, l'hospital es traslladà al carrer del Prat; i en aquest moment serà ocupat per monges, que en moments d'inseguretat abandonaren el convent per a tornar-hi després. Foren elles les que obriren una escola de nenes. Gràcies al llegat de la seva fundadora, Maria Fortuny (que era de Breda) ; ens agradarà saber mes dades, cognom matern, data del naixement, i lloc i data del seu traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com, que menys, oi?, i les gestions del rector mossèn Sebastià Aulet.

El col·legi fou regentat des de finals del segle passat i fins 1924 per les monges de Sant Felip Neri, una congregació amb seu central a Barcelona. Després, entre 1928 i 1972 estigueren al càrrec les religioses del Sagrat Cor.

El centre d'ensenyament fou abandonat per manca de personal i l'edifici fou cedit a l'Ajuntament per un termini de 10 anys, i es destinà a casal de gent gran.

Hi ha un plànol del 29 de juny de 1836: “Croquis del Pueblo y defensas de San Salvador de Breda” on hi apareix el carrer dels Còdols, i és el plànol més antic que es conserva a Breda.

No en diuen res a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=BREDA

Recuperar – mínimament – la memòria històrica de Catalunya serà sens dubte una feina feixuga, que òbviament per als catalans es un imperatiu ètic.

LES FONTS PÚBLIQUES DEL FOSSAR MUNICIPAL DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Ahir publicàvem una font situada entre dos indrets ‘culturals’  la Biblioteca i la Ludoteca.

Avui,  ens arriben  imatges d’algunes de les fonts que hi ha al fossar municipal.

Els ‘models’ han anat evolucionant:

Sector del cementiri ‘original’

Ampliació antiga.

Temps moderns.

Els ‘tresorets’ de Bescanó. Santa Anna, i el Restaurant les Voltes.

Em calia trobar una persona de Bescanó a l’Ajuntament que em sabes donar informació per localitzat aquest singular edifici religiós, del que ens diu Patrimoni Gencat; d'una sola nau amb capçalera semicircular i campanar d'espadanya. La façana té adossat un gran porxo format per un cos octogonal i un de quadrat. El recinte queda tancat per un mur baix sobre el que s'aixequen els pilars i els arcs rebaixats.

L'església data probablement del segle XVII.

L'any 1920 es va afegir un doble porxo de caràcter monumental , construït pel mestre d'obres Mateu Frigolé.

El primer d'agost de 1948 es va celebrar la reposició de la imatge de Santa Anna.

El dia de la patrona s'hi celebrava un gran aplec.

L’accés no està senyalitzat, s’hi pot accedir des Montfullà seguint un camí que neix a la rotonda de l’església parroquial de Sant Pere, i des de Bescanó agafant el camí que puja sobtadament des de la font de Sant Sebastià.

Feta la feina començava la recerca d’un lloc per dinar, els restaurants ‘habituals’ estaven tancats el dia 5.09.2018, i feia un tomb pel poble, davant de les Escoles Públiques, veia un para-sols, i comprovava que al Restaurant les Voltes oferien menú, amanida xatonada, cuscús amb bolets, sèpia amb mandonguilles, flam , pastis de llimona, vi blanc, pa, aigua, un tallat i un cafè llarg 23€. Per als que visiteu Bescanó un consell, aneu a dinar a les Voltes a la Plaça de les Nacions, 9; per als que gestionen el restaurant, si podeu mantenir aquest preu feu-ho, si els números es compliquen, augmenteu el que calgui, mantenint SEMPRE però, el nivell de qualitat que teniu ara.

A la meva informant del Consistori, gràcies.

Al Restaurant les Voltes, felicitacions per la excel·lent feina. No podia traslladar aquest comentari al tripadvisor perquè els del mussol no us han ‘descobert’ encara.

Quan al topònim de Bescanó, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tenim alguna dada de Montfullà. Etim.: del llatí mōnte *foliānu, ‘muntanya fullosa’. FULLÓS, -OSA adj. || 1. Abundant de fulles; cast. hojoso, frondoso. Sanet sia ben fullós

Demanen l’ajuda de TOTS els bescanonins, per esbrinar l’advocació d’una capella – inaccessible- que es troba prop de l’església parroquial de Sant Pere de Montfullà.

Feu-nos-ho saber a a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Montfullà, Bescanó, Girona, Catalunya, us ho agrairan

ESCOLA PÚBLICA DE FRANCIAC. CALDES DE MALAVELLA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana ens diu del poble de Franciac (115 h el 2005), que es troba al Nord del terme de Caldes de Malavella , a la dreta de l’Onyar i forma un petit nucli de masos i algunes cases modernes, aglutinades entorn de l’església parroquial de Sant Mateu. Aquesta conserva a la part nord un mur d’època romànica, però fou totalment reconstruïda a la segona meitat del segle XVIII. Sobre la porta principal figura la data del 1773 i en la de la sagristia la del 1762. El lloc és conegut des del segle XIII com a parròquia rural pertanyent a l’ardiaconat de la Selva. Al segle XVII l’antiga creu de Franciac, al vell camí ral de Girona, era un indret de molts bandolers. Celebra la festa major el cap de setmana més proper al 21 de Setembre.

Cap dada de l’escola publica - les escoles llevat d’algunes excepcions, no han estat considerades mai ‘monuments’ al REINO DE ESPAÑA, això explica en bona mesura ‘el nivell intel·lectual mitjà’, oi?. -. Sortosament el Joan Dalmau Juscafresa, autor d’un magnífic bloc en el que documenta el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, atenia el meu prec, i a afegia els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a la seva recerca.

En la seva visita a Franciac, li ensenyaven on era l’edifici que aixoplugava l’escola.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Caldes+de+Malavella&page=2&pos=17
Arquitectes M. Lopez Mora https://www.unizar.es/artigrama/pdf/23/3varia/10.pdf
Claudi Díaz Pérez ( Figueres, 1904 + Barcelona, 1985)
Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988)

Ens cal l’ajuda de TOTS els catalans per recuperar la memòria històrica dels edificis que acollien les escoles abans de la dictadura franquista. Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmal.com

ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU. DORVE. GUINGUETA D’ÀNEU, EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Rebia una esplèndida fotografia del Jaume Ros Navarro. https://dorve.cat/

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25519

Al punt més alt del poble de Dorve hi ha l'església de Sant Bartomeu. És una construcció de nau única, amb presbiteri i absis a llevant, molt desviat de l'eix de la nau. En el presbiteri, al costat de migdia, s'obren dues finestres, l'antiga romànica d'arc de mig punt i doble esqueixada, actualment cegada, i una altra al costat de factura posterior de més llum. L'absis semicircular és exteriorment decorat amb bandes llombardes que el divideixen en quatre zones, a l'interior de les quals hi ha tres arcuacions. En cada una de les dues zones laterals que es divideix l'absis s'obre una finestra esqueixada. La nau té una coberta amb volta de canó, amb llunetes, que s'havia esfondrat i ha estat restaurada l'any 2011. Al costat de llevant es van obrir dues capelles a banda i banda de la nau a manera de transsepte. A l'extrem sud-oest de la nau s'aixeca la potent torre campanar d'època posterior, de secció quadrangular a la base que es transforma en octogonal a la part superior. Cobreix la torre un agut xapitell.

A l'interior es conserva una pica baptismal i una de beneitera, ambdues romàniques.

A Sant Bartomeu en principi no s’hi pot entrar, ara fa uns anys però, es va restaurar per tal que no caigués

https://web.archive.org/web/20150721234216/http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/cultura/notapremsavw/286700/ca/departament-cultura-lobra-social-caixa-presenten-restauracio-monuments-romanics-valls-daneu.do

Església de tres naus amb presbiteri i absis a l'est. En el presbiteri al costat de migdia s'obren dues finestres, l'antiga romànica d'arc de mig punt i esqueixada, actualment cegada, i una altra posterior de més llum al costat. L'absis semicircular és exteriorment decorat amb bandes llombardes que el divideixen en quatre zones, a l'interior de les quals hi ha tres arcuacions. En cada una de les dues zones laterals en que es divideix l'absis s'obre una finestra esqueixada. A l'extrem sud-oest de la nau s'aixeca la potent torre campanar d'època posterior. Cobreix la torre un agut capitell. Els paraments són de carreus mitjans de granit i pedra pissarrosa, excepte a les arcuacions i finestres, de pedra tova.

La restauració es va executar entre el període comprés de gener 2011 a juliol 2011 i va comptar amb una inversió 200.000 euros. Va consistir en la rehabilitació de la coberta, mitjançant desmuntatge i reconstrucció amb pissarra de recuperació; el reforç estructural de la volta de l’església; el drenatge perimetral en la zona de l’absis; el reforç estructural del campanar i reparació d’esquerda; l’adequació del paviment interior i l’adequació de l’accés a l’església i al cementiri, amb consolidació del seu mur.

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/422068

Ens diuen des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), que tenen fotografies del interior.

Imagino, espero, desitjo, que alguna de les esglésies que tenen com a patró a Sant Bartomeu, mantingui el seu us ‘habitual’, i no ens recordi que el martiri de Sant Bartomeu escenifica perfectament la situació de la nostra Nació esquarterada per uns i altres.

Tenia  ocasió de fer-la petar amb una persona “ gran” , digueu-li Siset, que insistia en que  ;

Ens cal pregar  amb fe i esperança, ens cal continuar perseverant en la lluita ,  perquè l’adveniment de la democràcia i la llibertat,

No esdevinguin un somni impossible

Perquè la corrupció endèmica i sistèmica desaparegui,  

Perquè els jutges prevaricadors  siguin remoguts dels seus càrrecs

I desprès d’un judici,  expulsats de la carrera judicial,

Espoliats dels bens i drets que constin al seu nom ,

O al dels seus familiars fins a segon grau.

Insistia  en  el fet que ningú amb les mans plenes de sang,  

Ja  per acció, ja  per  omissió.

Està legitimitat a donar lliçons de res.

https://www.youtube.com/watch?v=SblbtyHoyWs

Senyor, desprès de 310 anys, allibera el teu poble !!!

Parlar dels Pallars  inevitablement ens fa evocar el pas del sanguinari “Carnisser del Pallars”, i les seves maleïdes tropes per aquestes terres, va ser MOLT  més devastador, que  Othar el Cavall d’Àtila . Els Pallars , Catalunya, esperen la reparació d’aquells fets criminals.

https://www.pallarsdigital.cat/noticia/19610/els-crims-de-sagardia-el-carnisser-del-pallars

https://www.youtube.com/watch?v=6gasCRxZbA4

Per a quan un programa de CRIMS I CRIMINALS  de l'exercit franquista ?.

http://www.frontdelpallars.com/morts

Per la gent civil que feien el comboi se sabé que a Roní obriren una gran rasa al tros de padrí, conegut com el «de part de l’església» i l’usaren com a fossa comuna per enterrar-hi els morts, però les baixes van ser tantes que desbordaren qualsevol previsió i calgué prendre una altra solució: cremar els cadàvers. A la mateixa finca, els posaven en munts, els regaven de gasolina i els incineraven. Això durà un bon nombre de dies.

https://www.rialp.cat/el-municipi/els-pobles/roni

El Pallars  sobirà ,  el jussà,  la Ribagorça, l'Urgell sobirà,..,  els Pirineus catalans,  conserven encara un valuós patrimoni que cal divulgar.  El turisme de sol, alcohol,..,  se’l poden quedar els de Barcelona, i els pobles costaners,  la vegueria dels Pirineus té un potencial formidable que cal “ explotar”  de forma racional.  

Esperem les vostres imatges i dades a l'email castellardiari@gmail.com 

L’any  1719 , en el regnat de Felip V d'Espanya, tot i que  ell mai es va intitular així, es constata la creació de  les primeres Escuadras de Paisanos Armados, en aquell context històric   un dels requisits devia ser el sentiment anticatalà.

https://www.eldiario.es/politica/llach-anc-tilda-mossos-herramienta-colonial-pide-reformar-generalitat_1_11595032.html

El precedent de la darrera detenció d'un President de la Generalitat Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940), genera una fortíssima desconfiança en el sistema judicial del REINO DE ESPAÑA 

https://www.elnacional.cat/es/cultura/marc-pons-hitler-entregar-companys-franco_253509_102.html

Que Sant Bartomeu  i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  ,  pallaresos , viladamatencs ,   vilabertranencs ,   besaluencs ,      medionencs,   font-rubinencs ,  sabadellencs, corberencs ,    font-rubinencs   , santquirzencs ,   amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders , menors estrangers no acompanyants, victimes de tràfic de persones, victimes del narcotràfic, victimes del lawfare,  exiliats polítics ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Preguem també a Maria que com havia fet  a les Noces de Canà,  explicant a Jesús " no tenen vi",  faci  una ullada a aquest món nostre, Palestina, Ucraïna, Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, Rússia, Xina, Índia,..., s'adrecés novament , ara per dir-li  " no tenen Pau" 

El 30.5.2024 , s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció,  NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia, NO, als menors estrangers no acompanyats, .. NO,NO,NO,...

María Isabel Perelló Doménech (Sabadell, Barcelona, 18 de març de 1958) ha estat escollida Presidenta del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, del Reino de España,  fent un clar oxímoron, se la qualifica de “ progressista “ .  Si aconsegueix que el seu col·lectiu faci la feina per que la se’ls retribueix generosament,  ja serà un miracle. 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.