LES PÈRDUES DEL FRANQUISME. EL PONT DE QUERÒS. SANT HILARI SACALM. LA SELVA

A tots els que han malmès, per acció i/o omissió, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, durant el franquisme i/o la posterior ‘ Democraciola’, dir-los que aquestes accions ignominioses son imprescriptibles, i seran una taca inesborrable per a ells i les seves famílies fins a la fi del temps.

El pont medieval de Queròs, fou construït entre 1532 i 1534, i reconstruït en part entre 1696 i 1700 després que fos malmès per una riuada.

L'any 1940 va haver de ser arranjat pel mateix motiu.



L’any 1968 – sota el franquisme - l'antic poble de Querós, va quedar sota les aigües del pantà de Susqueda; habitualment però, resten visibles l'església de Sant Martí i algunes cases situades a la muntanya.



El pont de Queròs, acostuma a trobar-se sota les aigües, quan hi ha èpoques de gran sequera, emergeix novament, deixant alhora contemplar la seva bellesa, i l’estultícia i àdhuc la maldat, dels que van decidir permetre que l’aigua l’acabi desfent.

La descripció tècnica deia : El pont, està sostingut per tres grans pilars, i té quatre arcades en arc de mig punt, les dues centrals més grans que les dues dels extrems. Al centre del pont, hi ha una "creu" (placeta). Els pilars del pont són de carreus, i la part superior del pont de pedra devastada irregularment. El terra del pont, és de còdols rierencs. En els pilars encara hi ha visibles els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau, i que tot el conjunt quedés ben ferm i assentat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

LES PÈRDUES DEL FRANQUISME. EL PONT DE SALLENT. SUSQUEDA. LA SELVA

El franquisme ho tenia tot ‘atado y bien atado’ quan Hidroelèctrica de Catalunya - caiguda en combat - va iniciar l’ any 1963 la construcció del Pantà que es coneixerà com ‘ de Susqueda’ ; s’aprofitava el congost que formava el riu entre les serres de Montdois i Sant Benet, i es feia tot – segons les cròniques - amb la intenció de produir energia elèctrica i garantir l'abastament d'aigua a Girona i Barcelona.

El pantà va ser inaugurat el 1968, i va sepultar sota les aigües el poble de Susqueda i les terres i masies de les valls de Susqueda i Querós.

És perdien moltes coses – que en un país civilitzat s’haguessin salvat -, i només com un boto de mostra, parlarem de l’anomena’t pont de Sallent, que s’alçava ufanós sobre la riera de Rupit, una mica abans de la seva unió amb el Ter, prop de l'antic poble de Susqueda.

S’explicava de forma admirativa : El pont és enlairat per la part central i té tres ulls, encara que hi ha una gran arcada central i dos finestrals de mig punt laterals, un a cada costat. Aquesta disposició servia, a part d'estalviar material de construcció, per a permetre una menor resistència a l'aigua, és a dir, per què li costés més endur-se'l a una riuada.



Datat entre els segles XIV-XV, quedà submergit sota el pantà de Susqueda l'any 1968.

A tots els que han malmès, per acció i/o omissió, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, durant el franquisme i/o la posterior ‘ Democraciola’, dir-los que aquestes accions ignominioses son imprescriptibles, i seran una taca inesborrable per a ells i les seves famílies fins a la fi del temps.

SANT MARTÍ DE TALAIXÀ. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, s’arribaven fins a Sant Martí de Talaixà, l’església fou construïda en època barroca sobre una església anterior, és d'una sola nau, amb capelles laterals, l'absis encarat a nord i la porta a migdia. A la façana, damunt la porta d'entrada, hi ha una petita capelleta, ara buida, i més amunt un ull de bou que dóna llum a l'interior. A la banda esquerra d'aquesta façana s'alça un campanaret acabat en piràmide.

Al desembre de 2011 es van donar per acabades les obres de la segona fase de la rehabilitació, entre el 2008 i el 2009 ja s'hi van fer les obres més urgents.

El 06/05/12 es publicava la noticia d’un robatori a Talaixa , els indicis fan pensar que van ser quatre els assaltants, ja que tot ho van fer de quatre en quatre: quatre cerveses, quatre llaunes i quatre llits. Un cop carregat tot el material, els lladres van haver de fer un camí de dues hores fins a la carretera més propera.

Sant Martí, segons la història, es va partir la capa amb un pobre, avui gràcies al ensems, a la corrupció i l’estultícia de les nostres elits politiques, allò de ‘desvestir un Sant per vestir-ne un altre’, comença a ser dissortadament habitual.

De Talaixà es tenen notícies des de l'any 872, puix que figura en el document referent a Sant Aniol d'Aguja com la "cel•la vocabulo Talexano", topònim de probable procedència romana.



L'església, bastida durant els segles XVII o XVIII és, cronològicament, la tercera de les que s'han alçat a la zona.
De la primera, llevat de la menció en el diploma de 872 no n'hi ha cap resta.

De la segona només queda la pila baptismal romànica, decorada amb arquets cecs i encabida en una de les parets laterals del temple actual.

Sant Martí de Talaixà, parròquia independent fins als segle XVIII, fou adscrita a partir d'aquest moment a Sant Llorenç d'Oix.



Frederic Bordas i Altarriba , ho retratava l’any 1890. Biblioteca de Catalunya.

SANT MIQUEL ARCÀNGEL D'HORTMOIER. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, als que qualifico de ‘parella romànica’ , i ara també com ‘caminadors de la Garrotxa', s’arribaven en aquesta ocasió fins al lloc dit històricament d'Horto-Moder", que és esmentat en el document fundacional de la Canònica de Santa Maria de Besalú (any 977), a la qual el comte Miró II de Besalú i III de Cerdanya feu diverses donacions. El comte Miró II de Besalú i III de Cerdanya i bisbe de Girona , deixà en el seu testament l'any 979, al monestir de Sant Miquel de Cuixà "...in villa que dicunt Orto Modario cum ipsa eclesia qui est in honore Sancti Michaelisarchangeli..." L'església de "Sancti Michaelis archangeli de Orto-Modario" figura en la relació de possessions que el papa Sergi IV confirmà, mitjançant butlla, al cenobi de Cuixà. Al 1094 es veu citada com a Sancti Michaelis de Orto-morerio i com a Sancti Michaelis de Ortomomerio l'any 1362 en les "Rationes Decimarum Hispaniae" figura com a parròquia en el primer terç del segle XIV, passant a ésser una sufragània d'Oix a partir del segle XVII.

Església, situada a la vall d'Ormoier, o Hortmoier, prop de la masia del Ripoll , a l'esquerra de la riera de Berget i accessible des d'Oix per una pista de terra regular,en un paratge de singular bellesa.



La descripció tècnica ens diu : Edifici romànic, bastit cap a finals del segle XI, d'una sola nau, volta apuntada, campanar de cadireta i absis semicircular situat a sol ixent, amb finestra central i cornisa. La porta d'ingrés està orientada a ponent,estreta i rectangular, damunt la qual hi ha una finestra i l'airosa espadanya de doble obertura. La porta de la façana de ponent està modificada i és estreta i rectangular , damunt la qual hi ha una finestra i l'airosa espadanya de doble obertura. A mig dia d'aquesta façana té dues finestres de doble baix (en total l'edifici en té dues al mur sud, una a l'absis i una a ponent) i cornisa.



Sant Miquel – del que us deixo els Goigs d’aquesta esglesiola – és una de les advocacions més freqüents al nostre país; les raons en les explicava l’Antoni Ibáñez Olivares, en un deliciós relat que podreu llegir clicant a l’enllaç.

PONT MEDIEVAL DE VALLCANERA . SILS. LA SELVA. CATALUNYA

Corprèn la visió de les restes l'antic pont de pedra medieval del Camí Reial que travessava la riera de Vallcanera poc abans d'arribar a Mallorquines, en desús des de la construcció de la carretera GI-555.

Desprès de les riuades de 1970 i 1971 que en van fer caure l’arc , i que l’any 1990 les obres d’un gasoducte soterrat van fer caure l’estrep sud i les baranes de l’estrep nord; es veuen únicament un tros de la base d’aquest darrer ; una estructura quadrangular que mesura aproximadament 5,30 metres d'amplada, 6 metres de llargada i 1,40 metres d'alçada. L'aparell és de pedra lligada amb argamassa.

Originalment era de doble vessant i d'un sol ull d'arc de mig punt.

Joan Llinàs i Pol el data entre els segle XIII i XIV, però segurament fou objecte de reconstruccions i intervencions posteriors.



Sou pregats de fer-,e arribar una imatge actual, a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la de l’any 1971, del tot bucòlica, forma part ‘d’allò que el vent s’endugué’ .

Hi havia un projecte per refer aquesta infraestructura, però l’estat catastròfic de les finances públiques al REINO DE ESPAÑA, fruit al ensems de l’estultícia i la corrupció les elits politiques, no permet posar-hi data. Altrament Sils, està a Catalunya, i això en aquesta ‘Democraciola’ sempre resta punts, oi ?.

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LES ESCALES. MONTAGUT I OIX. LA GARRTOXA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas em feien arribar unes imatges del Santuari de Santa Maria d'Escales situat sota els cingles de Ferran, a l'alta Garrotxa, a l'esquerra del riu Llierca i a poca distància de l'aiguabarreig de les rieres d'Oix i Beget.



L'arquitectura d’aquesta esglesiola respon a diverses èpoques del romànic. La part baixa dels murs de la nau corresponen al segle X, la part superior i la coberta de llosa daten del segle XI, la galilea adossada a la façana de ponent és del XII i l'absis semicircular, amb cornisa i finestral central, ha estat datat del segle XIII. Al mur de migdia hi ha quatre finestres i una cornisa. La porta té la llinda inscrita amb la data de 1838 i la llegenda "HECE S T SCALI" dins un emmarcament.

A l'interior de l'església es conserven dues piques; una d'elles és baptismal, senzilla i sense decoració. La seva alçada és de 68 centímetres i té un diàmetre de 51 centímetres. L'altra pica és d'oli, és rectangular amb un orifici de sortida pels líquids. Les seves mides exteriors són de 56x42 centímetres, i les interiors són de 36x30 centímetres.

Damunt l’ara algú ha posat dins d’un pot de vidre un manat d’espígol que omple amb el seu agradable olor l’estança, de l’entrada dels Goigs llegien :



Puix que sou dels Pobres
Consuelo y Remey,
Invoquém de Escalas
La Mare de Deu.



Hom té molt viva la sensació de ‘proximitat’ amb Déu en aquest entorn.



L'any 973, sense citar l'església, es parla ja de la "Villa Scalis". El 1092, el noble Berenguer Joan, senyor d'Ogassa i de la Clusa, deixa en testament al Priorat de Santa Maria del coll de Panissars dues parts del delme de la parròquia d'Escales.

L’any 1160, Bernat d'Oix i la seva esposa Aksendis fan donació a la canònica de Besalú d'un molí situat dins la parròquia d'Escales.

Va conservar la categoria de parròquia fins a finals del segle XVI, quan fou adscrita a Sant Llorenç d'Oix. Hom pensa que en aquest canvi ‘d’status’, la imatge romànica que hi havia va desaparèixer.

La que la substituí, barroca, es troba avui al Museu Municipal d'Olot, en força mal estat.

Fins l'any 1910 el vicari d'Oix anava fins a Escales per celebrar la Santa Missa.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, Santa Maria de les Escales, va ser saquejada i profanada.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GENIS DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. CATALUNYA

Em semblava del tot extraordinari no trobar cap imatge a la xarxa d’aquella església parroquial de Sant Genis de Palau de Plegamans, originàriament romànica, que segons les cròniques fou incendiada i posteriorment arrasada durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya. Ho demanaré a l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans, i també a l’Arxiu Gavin ; al ensems qualsevol dels amics lectors, ens ho pot enviar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’any 1942, i en lloc diferent de l’anterior, s’aixecava de nou l’Església Parroquial de Palau de Plegamans, sota la direcció de l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987). Mossèn Josep Girona, exercia com a regent, quan es van iniciar les obres de construcció d’aquest nou temple d’estil gòtic modern.

El calendari d’execució es va dilatar molt en temps :

L’any 1947, s’habilità el temple per al culte.

L’any 1948, l’Arquebisbe i Procurador en Cortes , Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Zaragoza, 17 de noviembre de 1890 - Barcelona, 16 de enero de 1972) inaugurà l’altar major, essent rector Mossèn Salvador Bonet.

L’any 1949 es beneí la nova casa rectoral.

L’any 1955 el Cor.

L’any 1956, Jaume Busquets i Mollera (Girona, 1904 - Barcelona, 1968) decorà l’altar major i es col•locà el mosaic romànic.

L’any 1958 s’erigí l’altar de la Puríssima, i s’obrí la rosassa.

L’any 1960, s’instal•laren els bancs i el Via Crucis tallats en fusta.

Recentment, l’any 2002, essent rector Mn. Joan Roca i Escolà, s’inaugurà un esvelt i bonic campanar.



La descripció tècnica ens diu : L'església està conformada per una sola nau amb capçalera d'un sol absis que està format per set cares marcades per l’ inclusió d'arcades finestrals d'arc apuntat i uns pilars adossats a mode de contraforts. La teulada de l'absis és de teules àrabs. La façana principal té una gran rosassa amb traceria de motius circulars de diferents diàmetres. A les façanes laterals els murs són gairebé plans, també amb arcades i finestrals. La porta principal és rectangular, de fusta, amb una creu. La teulada de la nau és de dues vessants i de teules àrabs.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DE SILS. LA SELVA. CATALUNYA

Les retallades son un fre a la ‘ feina de camp’ que els de coneixercatalunya.blogspot.com fem de forma privada. Per aquesta raó demanava ajuda mitjançant facebook a la bona gent de Sils de la Selva, els proposava que fessin ells algunes fotografies, possiblement no em vaig explicar amb claredat perquè em va contestar que agafes les imatges del facebook. Amb l’esperança d’una millor entesa, començo amb una vista nocturna, en que apareix l’ESGLÈSIA DE SANTA MARIA DE SILS.



Santa Maria de Sils, s’esmenta per primer cop en una butlla de Lluci III (1185), que confirma les possessions del monestir de Breda, ratificada per Innocenci IV (1246).

Va centrar, al peu de l'estany, un petit nucli de cases que es va mantenir gairebé inalterat fins al segle XIX. Les primeres notícies existents sobre la propietat de les terres de l'estany se situen a principis del segle IX, en què van esdevenir patrimoni del vescomte de Girona.

L'edifici actual, de factura barroca-neoclàssica és del segle XVIII, conserva però , una capella gòtica i una làpida del 1333 encastada al costat de la porta.



L'església està formada per una nau central amb dues capelles laterals a cada costat, dedicades a Sant Marc, Sant Llop i els Sants Metges. La façana, arrebossada i pintada recentment, té un coronament de forma ondulant, amb pinacles als vèrtex i una creu al capdamunt. La portalada, emmarcada en pedra, és d'estil neoclàssic, rectangular, amb ornamentacions i amb una llinda que porta la inscripció de 1802. Sobre aquesta portalada hi ha una fornícula també de pedra, amb la imatge de la Verge, acabada amb un frontó. Per damunt de la fornícula i al centre, hi ha una finestra circular emmotllurada que il•lumina l'interior de l'església. L'entrada al temple queda a un nivell més elevat, s'hi accedeix a través d'una escalinata i una porta reixada de ferro forjat que tanca la petita zona de la plaça de davant l'església. El campanar, també reformat recentment, és de planta quadrada, i té una obertura per banda, amb arc de mig punt. Al capdamunt hi ha una mena de balaustrada de pedra i quatre boles decoratives als extrems. En la remodelació de principis del segle XX es va fer una coberta de ceràmica vidriada verda, s‘hi va afegir un coronament de ferro forjat molt interessant i un rellotge amb decoració d'esgrafiats i el text: "Viu i pensa en la mort".


El campanar va ser remodelat i consolidat l'any 1907 per l'arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) que va fer un nou coronament i un rellotge.



L'agost de 1907 les obres ja s'havien començat i el 24 de novembre del mateix any es va beneir el campanar.



Amb una bellíssima imatge de l’interior del temple, donem per conclòs aquest treball, que pretén bàsicament esperonar el desig del lector, per arribar-se fins a la comarca de la Selva, per admirar la població de Sils i el seu Patrimoni històric i artístic.

Agraïm infinitament la col•laboració rebuda, així com la cessió de les imatges, als amics de Sils de la Selva.

Esperem que aquesta publicació sigui la primera d’una llarga sèrie, que vehicularem mitjançant l'email coneixercatalunya@gmail.com

CAN CORTÈS, CASA DE CULTURA DE PALAU- SOLITÀ I PLEGAMANS

M’aturava per retratar aquesta casa de planta basilical, cos central més alt que els laterals. Té tres nivells: planta baixa, primer pis i golfes. A la façana principal hi troben dos portals d'arc rodó de mig punt dovellats. Al primer pis, finestres rectangulars de diferents mides i treballs en els seus emmarcaments. Golfes sota teulat amb un element on es penjava la corriola per a pujar fardells i una finestra rectangular emmarcada i amb ampit. La coberta és de teules àrabs de dos aiguavessos que comencen en el cos central més alt i continuen als laterals. Carener perpendicular a la façana. Portalada rectangular emmarcada i amb porxada de dues vessants tanca el mur de còdols i reble que envolta el pati davanter de la masia.



La informació ‘Oficial’ diu : Masia del segle XVIII amb finestrals gòtics i pedra treballada. Sembla que hi ha alguna discrepància, i apareixen els anys 1678, i 1702, i Jeroni Cortès com a propietari.

Es va fer una remodelació entre els anys 1990 i 1992 mitjantçant una Escola Taller amb l'aportaciò del Fons Social Europeu.

Distribució i usos actuals: A la planta baixa hi ha el vestíbul, el Museu Parroquial, un auditori amb una aforament per a 80 persones - ubicat a l'antiga capella de la masia (algú em sabria dir l’advocació que s’hi venerava? ) -, on s'hi duen a terme casaments civils, conferències, assemblees, concerts de petit format i també s'hi programen exposicions; tres sales destinades a l'Esplai d'Avis, el Taller I (amb accés exterior) compartit entre el grup de puntaires, taller d'expressió artística i lloc de reunió de les associacions. A la primera planta hi ha la biblioteca que consta d'un altell i una sala d'estudi compartida amb un espai on s'hi desenvolupa l'activitat infantil l'hora del conte. També hi ha una sala/distribuïdor on estan ubicades les vitrines amb els trofeus de les entitats, així com una Sala de Juntes per a les entitats i quatre despatxos: un primer utilitzat pel Servei de Català, un segon i un tercer compartit per entitats i un darrer destinat als Serveis Tècnics de Cultura. A la primera planta i amb accés des de l'exterior hi ha el Taller II, espai compartit per diverses entitats i on també s'imparteixen els cursos de català Als jardins de la Masia es duen a terme diferents manifestacions culturals: concerts a l'estiu, havaneres..

Sou pregats de afegir i/o esmenar el que sigui a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA DEL COMÚ DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS.CATALUNYA

Quan retratava l’edifici de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, en venia a la memòria una anècdota que devia succeir a la segona meitat del segle XX; el franquisme semblava anar afluixant la pressió CONTRA LA LLENGUA CATALANA ( el Rei menteix en això també ), i una noia jove respon a la pregunta, SABE DONDE ESTÁ LA CASA CONSITORIAL?, dient que li sembla que no en tenim, l’ interlocutor li diu que en totes les poblacions n’hi ha una, però la jove insisteix en que no li sap donar raó, Y, EL AYUNTAMIENTO DONDE ESTÁ ?, un cop li ha explicat l’ interlocutor li diu , QUE CASA CONSISTORIAL, Y AYUNTAMIENTO, son el mateix. La jove en va prendre’n nota, i anys desprès m’ho explicava con un fet curiós. Des de 1714 ens han imposat LA SEVA LLENGUA fins al límit, que quan avui parles i/o escrius la teva ; SOBIRA/JUSSÀ, per ALTO/BAJO, traduït a ALT/BAIX, algú s’ofèn perquè li qüestiones el SEU CATALÀ.

Els origen de l’edifici cal situar-los al segle XVII, aleshores – com ara - les dues parròquies, Sant Genis de Plegamans, i Santa Maria de Palau-Solità funcionaven de forma independent; l'any 1698 però, serà una fita històrica pel que fa a la integració i consolidació del terme municipal, ja els prohoms de l'època varen decidir l'adquisició d’una masia ( de la que no s’esmenta el nom en el relat històric ) que es va destinar a Casa del Comú. L’afirmació que ‘les reunions es feien en el camp amb els inconvenients que això deuria comportar’, no la trobo ‘creïble’, justament perquè es disposava de DOS EDIFICIS PARROQUIALS.



La descripció tècnica de l’edifici en un llenguatge quasi telegràfica ens diu : Edifici de planta rectangular amb planta baixa i un pis superior amb coberta de teules de doble vessant.



A principis del segle XX els seus baixos foren destinats a les escoles públiques, a la façana posterior hom pot veure unes obertures, i una orla decorativa de coronament, on s'hi llegeix MCMVIII, en un estil clarament modernista.

De l’arquitecte i/o mestre d’obres autor de la reforma, ni UN MOT.

No hi ha dissortadament gaire informació de la casa, tinc però, l’esperança que des de l’àrea de patrimoni de l’Ajuntament s’hi posarà remei.

És, un tristíssim consol, però a Polinyà no tenen cap dada en relació a l’edifici de l’Ajuntament.

Sou pregats de afegir i/o esmenar el que sigui a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANTONI 2013. LA MISÈRIA DE LA POLITICA

Sant Antoni Abat , és el patró dels traginers , i la tradició cristina li encomana la protecció de tots els animals útils per a les feines del camp.

Com Sant Antoni de Pàdua , tenim autèntica passió per aquest Sant, i vivim amb emoció les seves festes :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/sant-antoni-quina-passada-castellar-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/2011-la-passada-castellar-del-valles.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/02/sant-modest-santa-primitiva-sant-sergi.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/nostlgia.html

Em queien les llàgrimes en contemplar en el seu recorregut per la Plaça Vella l’absència aquest any de tota representació dels traginers; sóc incapaç d’entendre aquesta dèria del nacionalisme español, pel que fa a imposar les corrides de braus a Catalunya – que comportarà milions d’€ en despeses – i com alhora de forma descarada, fa tot el possible per anorrear manifestacions culturals com la Passada, que malgrat és en el nostre país on la tradició a reeixit, és hereva de bona part d'antigues advocacions precristianes amb idèntics propòsits.



Retratava com toca al Sant, un parell dels carros que feien tasques de transports de persones, i alguns cavalls del seguici.












La misèria de la política es tradueix hores d’ara amb una 20 llarga de persones que s’han tret la vida, ha augmentar de forma exponencial, la morbilitat [estat de malaltia; proporció de malalties en un individu o en una col•lectivitat ], la mortalitat, i l’esperança de vida de les classes treballadores s’ha reduït en més de 10 anys.

Per intermediació de Sant Antoni Abad, li feia arribar a l’Altíssim la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !

EL CARRILET DE CALDES DE MONTBUI

Els ’calderins’ de tota la vida es refereixen avui encara al recorregut de la carretera C-59 com ‘el carrilet’, certament per aquí va discórrer entre l’any 1880, i l’any 1939 un ferrocarril que amb un recorregut de 16 quilometres comunicava Mollet amb Caldes de Montbui, i tenia les següents estacions :

Mollet. Estació de Baix.
Mollet. Estació de Dalt.
Santa Perpetua de Mogoda.
Gallecs-Polinyà ( diria que encara existeix l’edifici que feia d’estació )
Palau Solità i Plegamans .
Caldes de Montbui



El tren era un símbol de progrés, i això es va traduir en un creixement ‘qualitatiu’ , sobretot a Palau Solità i Plegamans, i Caldes de Montbui d’estiuejants.



La situació econòmica del REINO DE ESPAÑA, ha estat catastròfica des del mateix moment en que es constitueix aquesta ‘ demarcació territorial ‘, en la que per un o altre sistema, sempre, sempre, s’escullen les persones més ineptes, i/o mancades d’escrúpols per gestionar els afers públics.



El tren, dedicat ara bàsicament al transport d’àrids, ajudarà al sosteniment econòmic en els períodes d’estretors i misèria.

Desprès del genocidi, el franquisme – gens procliu a facilitar eines de progrés – fa tancar la línia en benefici del transport per carretera.

Durant 59 anys el ferrocarril va mantenir – per contracte – la carretera; ignoro si fora possible trobar avui un tros – per petit que sigui – de la via fèrria, ho dubto coneixent el ‘bestiar que patim’.

Trobava únicament tres imatges per internet relatives al Carrilet, sou pregats de fer-nos-en arribar més si en teniu ocasió a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Font : MOLLET DEL VALLES I “EL CALDERÍ” - Raco
www.raco.cat/index.php/Notes/article/.../24006/23840
per J Corbalán Gil - 1995 –

Ah!, a l’Enciclopèdia de ‘Barcelona’, LA GRAN, ni una línia

MODERNISME A SENTMENAT EDIFICI DEL CARRER SANT ANTONI 3

S’esmenta en algun lloc com ‘ Casa Domènec Ramoneda’, res però, en relació al mestre d’obres i/o arquitecte, ni a cap dels artesans que hi van treballar.



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta baixa, pis i golfes. La planta baixa té porta d'accés allindada i dues finestres de la mateixa tipologia als costats. Al primer pis hi ha un balcó corregut de dues obertures, també allindades, i amb esgrafiat floral a la llinda. Al pis de les golfes, hi ha vuit finestres rectangulars que alternen amb elements decoratius esgrafiats de tema floral estretes, que recorden els de la casa Vilardell . A la banda dreta, hi ha un cos de planta i pis. El coronament de l'edifici és amb barana, sostinguda per carteles d'inspiració clàssica i decorada per gerros.

Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercataunya@gmail.com , en la tasca de recuperar la ‘memòria històrica’, si algun dia assolim la llibertat com a nació , ens serà extremament útil, si finalment no fos així en aquesta ocasió, aquesta informació no ens farà cap nosa, recordeu allò de ‘ qui perd els orígens, per la identitat ‘ .

EL MODERNISME A SENTMENAT EDIFICI DEL CARRER CALDES 46

S’adjudica l’autoria de la casa de número 46 del carrer de Caldes a Sentmenat – en quina façana llueix ‘ Menna Balaguer Obradors ‘ , malgrat la trobem esmentada en algun lloc com ‘Casa Ramoneda’, a l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947).



La descripció tècnica ens diu : Edifici unifamiliar format per planta baixa, dos pisos i terrassa, amb una disposició dels elements a la façana en forma simètrica. Està totalment decorada, amb murs esgrafiats de color blanc i verd clar i obertures de pedra tallada a l'estil neoplateresc, amb emmarcaments a les finestres i baranes del balcó i finestres superiors. La façana va ser restaurada l'any 1999.

A la planta baixa hi ha tres obertures rectangulars i la central, és la porta d'accés. Una línea d'imposta amb relleus de tipus floral marca la separació del primer pis, on hi ha un balcó corregut de tres obertures rectangulars amb barana calada, emmarcades en pedra decorada amb motius florals.

El coronament és amb cornisa i barana. Apareix la data de 1903.

EL MODERNISME A SENTMENAT EDIFICI DE LA PLAÇA DE DALT 9

En algun lloc l’anomenen Casa Vilardell. Cap dada però del promotor, ni de mestre d’obres i/o arquitecte que l’aixecaven possiblement l’any 1893. Sovint m’oblido que el territori català pertanyi – encara – per dret de conquesta al REINO DE ESPAÑA, i que seguint les instruccions de la SUPERIORIDAD, cal fer tot el possible per menystenir Catalunya, als catalans, i per descomptat al seu Patrimoni Històric i/o Artístic. Sou pregats de fer-nos arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la descripció tècnica llegia : Edifici entre mitgeres, de planta baixa, pis i golfes. La façana principal presenta una composició simètrica: a la planta baixa hi ha a la dreta, la porta d'accés d'arc escarser i una altra porta a l'esquerra, de la mateixa tipologia.



El pis principal està ocupat per un balcó de dues obertures allindades, emmarcades per una motllura que en la seva part superior és d'arc escarser. Entre ambdues obertures, hi ha un medalló en relleu amb la data de 1893.

Al pis de les golfes, hi ha vuit obertures rectangulars separades per petites pilastres adossades que serveixen de base a unes mènsules que, a la vegada, suporten un ràfec. A la banda dreta del conjunt, hi ha un altre cos de planta i pis amb un gran finestral a la planta baixa de dues obertures, amb reixa i tribuna superior al primer pis, de tipus senzill.

LA CASA FRANCISCO COMAS AL NÚMERO 49 DEL PASSEIG DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI DE CALDES DE MONTBUI. CATALUNYA

És dissortadament habitual en la documentació relativa al Patrimoni Històric i/o Cultural de Catalunya, la manca de dades relatives als mestres d’obres i/o arquitectes, i el mal costum d’esmentar el nom propi i únicament el primer cognom.

Llegia – i no donava crèdit al que veia – “a l'arxiu històric de l'Ajuntament es varen trobar uns plànols d'un projecte de reforma de la façana datats de l'any 1913”. Cap altra dada, ni el promotor, ni l’arquitecte; és més fàcil matar a un home, que treure un mal costum.

La descripció tècnica – quasi telegràfica – ens diu :

Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta plana i transitable.



Les obertures de la façana principal són força similars i amb proporcions verticals, resseguides per motllures. A la planta baixa les finestres tenen unes reixes de ferro forjat, amb la porta al mig. A la planta pis, destaca una balconera amb voladís i una barana de ferro forjat. Destaquen els tres escuts heràldics del balcó amb les inicials "FC", nom de l'antic propietari. L'acabat de la façana és arrebossat. La façana queda rematada per un frontó que marca l'eix central de l'edifici.



Caldes de Montbui va tenir des de l’any 1880 fins l’any 1932 un servei de tren que el connectava amb Mollet del Vallès i amb Barcelona.



[PDF]
MOLLET DEL VALLES I “EL CALDERÍ” - Raco
www.raco.cat/index.php/Notes/article/.../24006/23840
per J Corbalán Gil - 1995 -

Això li va permetre créixer en ‘qualitat'.

Entre 1937-1939 en el període del genocidi contra Catalunya , va funcionar - excepcionalment- per disminuir la despesa de carburant que tenia ‘condició de material bèl•lic’.

El feixisme – en aquella època - es va decantar pel transport per carretera en detriment del tren. Avui, més enllà del miratge dels trens d’alta velocitat, que han estat vehicles idonis per la corrupció política, el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, ‘Hacella y no enmendalla’ , sembla mantenir aquella opció.

Això ha fet créixer Caldes de Montbui, i les poblacions de la conurbació barcelonina en ‘quantitat’.

ESGLÉSIA DE LA MISSIÓ DE LA SEU D’URGELL

L’antiga església de la Missió situada al carrer de Sant Josep de Calassanç, nombre 4, abans anomenat carrer del Riguer, havia sigut antigament el primer seminari del Bisbat d’Urgell, fundat el 1592 pel bisbe fra Andreu Capella (1588-1609).

La planta de l’església de la Missió de la Seu no respon a cap tipologia pura, ja que al costat esquerra es resol com una església d’una sola nau amb capelles allotjades entre contraforts, i la banda dreta es concreta en un nau lateral on és col•locat el Sagrari. La nau central acaba amb un absis semicircular que dóna lloc a la formació d’una cúpula de quart d’esfera que rep llum a través d’una claraboia.



La façana queda confosa en l’alineament de les cases del carrer. Utilitza elements del llenguatge arquitectònic clàssics emprats molt lliurement. Presenta dos cossos, l’inferior a modus de basament, amb una decoració imitant els carreus, i un cos superior, que queda separat per una línia d’imposta que dibuixa un frontó semicircular, el qual remata l’accés.

Aquest segon cos queda limitat lateralment per dobles pilastres d’ordre compost, que suporten un entaulament que es tanca, també, amb un frontó semicircular. Al damunt de la porta hi ha un ull de bou. Es produeix un joc de tensions entre línia recta i corba i les dimensions del semicercle superior i inferior i el cercle de l’ull de bou.

L’església de la Missió va ser construïda l’any 1899 dins l’edifici de l’antic seminari, que va ser cedit a la congregació de Missioners diocesans l’any 1885 pel bisbe Salvador Casañas i Pagès (Barcelona, 5 de setembre de 1834 - Barcelona, 27 d'octubre de 1908).

És obra de Calixte Freixa, arquitecte diocesà, i autor de la reforma del Palau Episcopal de la Seu d’Urgell, del projecte de l’actual Santuari de la Mare de Déu de Núria , del Casino Ceretà de Puigcerdà, i de la majoria d’edificis religiosos d’aquella època.

L’església contenia quadres importants, com una Concepció de Josep Ribalta i una pintura de Sant Andreu que hi havia a l’altar major.

En el seu interior es poden trobar les restes del retaule barroc de Sant Ermengol escenificat durant el mes d’Agost en el claustre de la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

Rosa Ventura Cutrina

HI HA UNA CAPELLA AL ‘DÉU DESCONEGUT’ A CAN SOLÀ DE CALDES DE MONTBUI ?.

M’aturava al costat de la casa dita El Solà, un cop superat el pont damunt la riera de Caldes Montbui, en direcció a Sentmenat.



De feia molt temps l’ocul i les finestres vidriades em feien pensar en una possible Capella dins la casa.

Ningú contestava el timbre, ni tampoc les salutacions, hola !, hola !, amb que m’introduïa un xic dins la propietat.

Demanava informació a diferents entitats i persones, i fins al moment d’escriure aquestes lletres, ningú té constància de l’existència de cap ‘espai religiós’ dins de la casa.

Els que varem estudiar ‘història Sagrada’ recordem perfectament l’estratagema de Sant Pau ; a l'antiga Grècia, els altars dedicats al Deú Desconegut no eren insòlits i en ells es commemorava als déus sense nom propi, una mica com fem avui en la Festa de Tots Sants, o quan existia la ‘moral civil i/o laica’ - que manifestament han oblidat avui QUASI TOTS ELS POLITICS - davant la Tomba al Soldat Desconegut.

Pau es va agafar al que li va semblar una oportunitat i va explicar que ell precisament, anunciava la vinguda d'aquell déu desconegut.

L'estratagema va sorgir cert efecte entre els oients i encara que sant Pau va abandonar Atenes sense el predicament obtingut en altres ciutats, havia aconseguit posar la pedra angular de l'edifici en construcció de la fe cristiana.
L'altar buit, aviat s'ompliria amb un nou Déu que despertaria l'entusiasme de les multituds.

Amb idèntic propòsit, recupero aquest imatge del ‘Déu Desconegut’, per obtenir en el meu cas resposta a la possible existència d’un Capella a Can Solà de Caldes Montbui, que pertanyi actualment al Bisbat de Terrassa, dins la Nació màrtir de Catalunya.

Recordo un vellet admirable que no volia morir-se perquè deia – amb raó – que contínuament succeïen fets extraordinaris.

Us traslladem aquestes preguntes, esperant les vostres respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES MESURES DE BLAT DE LA SEU D’URGELL

Al número 14, del Carrer Major, de la Seu Urgell, es poden admirar – encara - dues mesures de gra gairebé úniques a Catalunya, la més antiga té gravada la data de 1579, mentre que la segona té la de 1840. Aquestes joies del gòtic medieval, i de mitjans del segle XIX, son conegudes a la ciutat, senzillament com les mesures.





Anteriorment es trobaven sota els porxos del carrer dels Canonges prop de l'església de Santa Maria; l’indret permetia una millor fotogènia.


Es té constància de l’existència d’un altre banc semblant a la localitat tarragonina de Montblanc i més, concretament a la plaça major d’aquella ciutat.

Des de molt antic, la Seu d’Urgell ha estat el centre del mercat més important de la zona; aquestes singulars mesures de gra ho evidencien , i palesen alhora , el gran nombre de transaccions en que calia mesurar el gra.

El bloc de pedres treballades acull tres embuts metàl•lics que acaben amb unes portelles, des d’on es procedia a omplir els sacs de gra després de ser mesurat. Sembla que les mesures més antigues havien quedat insuficients per respondre la demanda i això va propiciar que l’any 1840 s’establís, a pocs metres del primer, un nou banc de mesures, pràcticament idèntic. En ambdós casos cada banc disposa de tres embuts de dimensions semblants. En les mesures de l’any 1840 la primera cavitat té un volum de 18,30 litres, la segona de 9,20 litres i la tercera de 27,60 litres.
En el cas del banc més antic el primer embut acull 18,50 litres, el segon 9,20 i el tercer 20,30; No cal oblidar – quan parlem de litres - que el sistema mètric decimal no fou propugnat a França fins l’any 1791, per tal de normalitzar i unificar la gran varietat de mesures existents arreu.

Com de la major part de ‘serveis’, molins, forn de pa, escorxador,.., en aquella època, el Bisbat d’Urgell n’era el propietari i els llogava en usdefruit a particulars perquè en fessin la vigilància i l’explotació.

El fet de trobar-se a la intempèrie, la deixadesa i els poc civisme d'alguns fan que mica en mica es vagin deteriorant: altrament des del traspàs del Josep Estañol Beixaconill , manyà que tenia el taller davant Sant Domènec, les mesures han quedat orfes de protecció.

Rosa Ventura Cutrina

LA CASA DE LES MARGARIDES AL NÚMERO 63 DEL PASSEIG DEL REMEI A CALDES DE MONTBUI

La retratava a l`hivern, quan els arbres caducifolis que té al seu davant, no amaguen els detalls de la façana.



A la fitxa tècnica no figura cap dada en relació a l’autor , això em permet defensar la possible autoria de l’Emili Sala Cortés, ‘l’arquitecte de les margarides’ del que aconseguíem saber que consta la inscripció del seu traspàs el dia 07.06.1920, quan tenia 81 anys , al tomo 14, pagina 68 dels llibres de defuncions del Registre Civil de la Garriga. Ens agradaria confirmar aquesta hipòtesis, sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció de l’immoble ens diu : Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. Es tracta d'una casa d'estiueig amb la coberta plana i transitable.

Originàriament era completament simètrica respecte a un eix central, encara que posteriorment s'ha realitzat una nova obertura a la planta baixa que trenca aquesta composició. En la planta baixa i primera planta les obertures són de grans dimensions i tenen proporcions verticals, amb el portaló d'entrada d'alumini, la qual cosa desmereix la visió global de l'edifici. A la primera planta s'observen tres finestrals porticats amb obertura a una gran balconera amb voladís i barana de ferro. A la segona planta, hi ha tres finestres bastant petites que permetien airejar i donar claror a les golfes. La façana queda rematada per una cornisa i un ampit que forma la barana de la coberta. Cal destacar el suport metàl•lic per damunt de la finestra central del segon pis, que servia per a subjectar la politja, i que porta una data realitzada també amb ferro forjat, fent referència a l'any 1887.



El Passeig del Remei – Del Santuari de Nostra Senyora del Remei de Caldes de Montbui – va ser en el seu moment un dels millors aparadors del modernisme de la Vila.

L’INSTITUT DE LES GERMANES DE LA SAGRADA FAMÍLIA D’URGELL

Fou fundat a la Seu d'Urgell el 29 de juny de 1859 per Anna Maria Janer Anglarill (Cervera, Segarra, 18 de desembre de 1800 - Talarn, Pallars Jussà, 11 de gener de 1885), i actualment es troba repartit per onze països.

La nova església fou construïda en ocasió del centenari de la fundació de l’ Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell durant el pontificat del Bisbe Ramon Iglésias i Navarri (Durro (Alta Ribagorça), 28 de gener de 1889 - La Seu d'Urgell, 31 de març de 1972)

L’edifici és una obra senyera de l'art eclesiàstic contemporani a la ciutat pirinenca, en la que treballaren entre d’altres : Josep Miquel Serra de Dalmases, Josep Puig i Torné; F. Figueres i Garí; R. Félix i Torres aparelladors); Tomàs Bel i Sabatés (Barcelona, 1924) (via crucis); Maties Palau i Ferrer (escultor ceramista), Josep Maria Blay; Gerald Henderson (vidrieres) , s'obrí al culte el 1959.

A partir de l’any 1960 el convent va transformar el noviciat en Residència oberta a tothom.

Des de l’any 1985 la que fora antiga capella és un Museu on s’exposa tota l’obra duta a terme per Anna Maria Janer Anglarill, que va ser declarada Beata el dia 8 d’octubre de 2011. En una solemne cerimònia que va tenir lloc a la Seu d’Urgell. Des de l’any 1961, descansen aquí les despulles mortals de la ‘Mare Janer’.

S’aixecava l'església nova perquè l'antiga capella era insuficient per les necessitats del Noviciat, com ho eren també el refectori, cuina i rebosts. Les directrius del projecte les va determinat la necessitat d'establir un pas entre l'antic edifici i l'església nova, l'exigència d'una entrada digna al conjunt i una zonificació adequada des del punt de vista urbanístic.

A la façana s'ha disposat un porxo i un jardí d'entrada que compleixen les funcions d'aïllar i separar el convent de la via pública, defensant l'exterior amb una gelosia i vegetació: un accés recollit a l'església i un final agradable al carrer .

Les característiques de l'entorn i el clima dels Pirineus han determinat la forma i els materials del projecte, que combina el llenguatge i materials moderns amb cobertes inclinades i materials del lloc. Els testers i murs de càrrega són de maçoneria, mentre que l'estructura de l'església és de pòrtics articulats de formigó armat que sostenen una coberta de pissarra a dues aigües. Predominen els elements en el seu color natural, pedra, fusta, metalls i vidres de color.

A l’entrada del convent i al costat de la escultura d’Anna Maria Janer Anglarill (Cervera, Segarra, 18 de desembre de 1800 - Talarn, Pallars Jussà, 11 de gener de 1885) es pot veure una campana que s’hi va penjar dins dels actes de la celebració dels 150 anys de vida del serveis assistencials; en relació a la qual m’explicaven : “ha estat una campana peregrina, perquè ha acabat el seu recorregut a la Seu d’Urgell, però abans ha passat per tots els centres vinculats amb la congregació. És una campana compartida”.

Rosa Ventura Cutrina