El Jordi Vila Juncá , publica fotografies de la
mal dita església de Santa Maria de Bell-lloc a terme de Dorres, a la Catalunya
sota dominació francesa.
En llengua catalana el forma” correcta” és Marededéu, la denominació Santa Maria té un clar
transfons masclista i pretén clarament menystenir
la importància religiosa de la Marededéu.
A la Catalunya Romànica escriuen ; església d’una nau capçada per un absis
semicircular obert a la nau a través d’un arc presbiteral. L’edifici presenta
nombrosos indicis de successives reformes, que es fan evidents en el sistema de
coberta de la nau. Fins al mur de reforç que divideix la nau en dos espais hi
ha volta de canó; a partir d’aquest punt la volta original fou substituïda per
encavallades de fusta. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera.
A la façana sud hi ha la porta d’accés, de pedra granítica i arc apuntat, i
s’hi observen restes de murs del cos adossat de l’antic convent i l’elevació de
la nau per sobre del mur primitiu.
L’absis té un parament de carreus rectangulars, de granit i pissarra,
llisos, i és coronat per una cornisa molt senzilla. S’hi obre una finestra
d’esqueixada simple.
La façana nord és totalment cega i presenta carreus bastant ben tallats. A
la façana de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, amb dos ulls a la part inferior
i un a la superior, que té una coberta de pissarra de dos vessants. Cal
esmentar que la base del campanar no és en el mateix pla que el mur de
tancament de la nau. A continuació de la façana de ponent hom pot veure un
altre mur de l’antic convent, bastant malmès.
L’estructura dels paraments i de la porta posa en evidència que es tracta
d’una obra de datació avançada, probablement ja del segle XIII, però construïda
amb les tècniques tradicionals de segles anteriors.
La menció més antiga d’aquest temple és del 14 de setembre de 1260, data en
què el veguer de Cerdanya restituí un camp a Santa Maria de Bell-lloc i al
rector de la dita església. Pocs anys més tard, el 23 d’agost de 1265, Bernat
de Rigolisa feu donació a l’església de Santa Maria de Belllloc d’un mas situat
al poble de Dorres. La deixa estipulava, a més a més, que els rectors de
l’església, presents i futurs, tindrien l’esmentada propietat en franc alou. Jean
Capeille (Vernet, Conflent, 1872 — La Tor de França, Fenolleda, 1935, que
escrigué un article sobre aquesta església, descarta a priori la idea que
Bell-lloc fos originàriament un hospital-refugi semblant al de la Perxa, ja
que, segons ell, la situació geogràfica no resulta adequada per a un tal
establiment. Tanmateix, Josep Maria Martí i Bonet (Terrassa, 1937) assenyala
que és documentada l’existència, el 17 de juliol de 1327, d’una tal Cerdana,
antiga (olim) religiosa de Bell-lloc, cosa que evoca immediatament els oblats o
donats que servien a la mateixa època les cases hospitaleres dels colls de la
Cerdanya. No és que en sapiguem res més, però tot fa creure que originàriament
aquesta capella isolada, dedicada a la Mare de Déu, era, com tantes d’altres a
la Cerdanya, annexa a un hospital de viatgers. Tanmateix no hem pogut trobar en
els documents la menció expressa d’una domus hospitalis.
El 1579 s’hi instal·là un convent de monjos servites, que subsistí fins a
la Revolució Francesa
Es conserva a l’església parroquial de Sant Joan de Dorres, una talla de la
Mare de Déu arribada el 1792, procedent de la capella de Santa Maria de
Bell-lloc (DELCOR, 1970, pàg. 89).
Segons diu Narcís Camós (Girona, 1621 — Barcelona, 1664), ([1657] 1949,
pàg. 208), la marededéu de Bell-lloc fa dos pams i quart, concretament 46 cm.
És asseguda en un seient que no té parió en cap altra de les marededéus de la
Cerdanya. És una simple làmina de fusta fixada a un plafó perpendicular que fa
de respatller, el qual fa 57 cm d’alçada i 27, 8 cm d’amplada.
Una restauració recent ha demostrat
que es tracta dels elements d’un baldaquí, la part superior del qual ha estat
eliminada. Efectivament, ara poden apreciar-se a cada costat del plafó del
baldaquí una bonica vora ornada de pedres pintades, que imita una obra
d’orfebreria. Una altra característica és que la Mare de Déu només porta
túnica, però no mantell, com ja havia observat N. Camós. Tanmateix porta el cap
cobert amb un vel. La cara de la Verge és marcadament allargada i enfosquida,
com també la del Nen Jesús. La mà dreta, lleugerament inclinada en actitud
acollidora, és immensa. Un altre detall remarcable és que la túnica, que fa una
impressió de transparència, permet d’endevinar a partir del genoll les cames de
la Mare de Déu. Els seus peus reposen en una planxa fixada horitzontalment a la
part baixa del respatller. Assegut al genoll esquerre, l’infant Jesús vesteix
també una túnica cenyida que s’amolla a la forma dels membres inferiors. Els
peus descansen sobre una plaqueta de fusta. Amb la mà esquerra aguanta el
Llibre que recolza sobre un genoll i amb dos dits de la mà dreta, veritablement
fora de mida amb relació a la resta del cos, beneeix els fidels.
Aquest conjunt escultòric deixa al visitant una sensació d’estranyesa. És
com si us trobéssiu en presència d’un objecte exòtic, en una paraula, d’un
producte autèntic de l’art negre. Encara no fa gaires anys uns sumptuosos
vestits presentaven si més no l’avantatge de dissimular el fetitxe cristià. No
deixaven veure gaire cosa més que les fesomies endurides de la Mare i l’Infant.
Avui, la Mare de Déu i el Nen Jesús es mostren al visitant tal com els veié en
altre temps el qui els va esculpir. Però per a ser sensible a l’encís que se’n
desprèn, caldria sens dubte retrobar una ànima primitiva, com la d’aquells
pastors de l’edat mitjana, alhora acostats a Déu i a la natura, que resseguien
les muntanyes del Carlit.
Els estudiosos no gosen gaire fixar una data per aquesta marededéu, tan
diferent de totes les altres romàniques. Potser caldria incloure-la dins el
segle XI
Mitjançat la Marededéu fem arribar a l’Altíssim la nostra sempiterna
pregaria, Senyor; allibera el teu poble !!!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
