CASA DE LA VILA DE BALENYÀ. OSONA

Patrimoni Gencat explica de l’edifici de la ‘Pista’ de Balenyà ;
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=46293

L'edifici es projecta creant un espai públic propi, ja que els arquitectes l'orienten per a que doni l'esquena al poble. A través de la façana transparent, es conjuga l'espai interior i l'exterior. Els espais més reduïts s'ubiquen a la part de dalt de l'immoble. Estan coberts per unes bigues de gelosia de l'alçada d'una planta. A partir d'aquesta gelosia es determina el jardí interior i l'espai que queda a sota: una sala d'actes per a 300 persones.

Tot i que ara s'utilitza com a ajuntament, en un primer moment no va dissenyar-se amb aquesta finalitat. De fet, les terrasses obertes al gran espai lliure de la parcel·la, van pensar-se per a grades on veure espectacles a l'aire lliure.

A dia d'avui les terrasses estan tancades i l'espai porta al saló de plens i altres dependències.
http://balenya.cat/index.php?tipus=5&objecte=873

Autors :

Enric Miralles i Moya (Barcelona, 1955 - Sant Feliu de Codines, 2000)

Carme Pinós i Desplat (Barcelona, Catalunya, 1954)
https://undiaunaarquitecta.wordpress.com/2015/09/08/carme-pinos-i-desplat-1954/


Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu Balenyà i Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D'ARBOLÓ. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos retratava el Santuari de la Mare de Déu d'Arboló, situat a l'anomenat Estret d'Arboló, penjat sobre la Noguera Pallaresa, al voltant del qual el riu traça un meandre, s'hi accedeix pel camí d'Arcalís a Arboló, que des del poble d'Arcalís baixa a buscar la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, o bé des de l'aparcament de la carretera N-260, travessant el riu pel Pont d'Arboló i anant a buscar el camí anterior en el seu tram final.

En tots dos casos és recomanable fer la ruta a peu; en el cas del segon, el pont no admet el pas de vehicles, però el trajecte és de només 325 metres.

Patrimoni Gencat ens diu que formen el santuari, l'església romànica i les construccions annexes de l'hostatgeria al costat nord de l'església.

L'església és d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, decorat externament amb arcuacions llombardes rematades per una cornisa.

A l'absis s'obren tres finestres de doble esqueixada. La nau és coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. Hi ha tres portes, una a cada mur. La de tramuntana és de doble arc en degradació i comunica amb les dependències del santuari. La porta situada a migdia és de mig punt. La presència en aquest mateix mur de tres mènsules al mateix nivell de la clau de l'arc de la porta, fa suposar l'existència temps enrere d'un atri. Per altra part recorre tot aquest mur, per damunt de la porta, una cornisa llisa, sobre la que descansen dues finestres de mig punt de doble esqueixada. Aquesta cornisa queda interrompuda poc abans de l'angle sud-oest, continuant a una altura superior que es mantindrà a la façana de ponent. En aquesta façana s'obre una altra porta, de tres arcs en degradació, i una finestra molt allargada flanquejada per dos petits ulls de bou. Al capdamunt s'aixeca un campanaret de planta quadrada amb un arc lleugerament reentrant i en els laterals una petita obertura d'arc de mig punt. L'aparell emprat en la construcció és força singular, molt ben tallat i de mides molt regulars, que indiquen una datació tardana.

La primera vegada que trobem esmentada l'església de Santa Maria d'Arboló és l'any 920.

Aquesta església fou propietat del monestir de Gerri de manera intermitent. No sabem però quan va deixar de ser-ho definitivament. De tota manera però, en la dècima de 1391 Arboló figura dins el deganat de Cardós. En la visita pastoral de 1575 consta com a sufragània de Sant Lliser d'Arcalis, dins l'oficialitat de Sort; mentre que en la visita pastoral de 1758 consta com a parròquia d'Arcalis. Actualment és un santuari inclòs dins la demarcació parroquial de Sant Feliu de Sort.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25581

http://soriguera.ddl.net/el-municipi/patrimoni/lermita-romanica-de-la-mare-de-deu-darbolo

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-la-mare-de-deu-darbolo-arcalis.html

Quan al topònim Soriguera ; en la documentació antiga Surrigera (segle. X), prové del llatí SORICARIA, derivat de SOREX ‘rata’, en el sentit de ‘vall de rates’ o de ‘vall de xoriguers’ (xoriguer ‘ocell menjador de rates’).

Aprofiteu per arribar-vos al Pallars sobirà, ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

ANTIC CONVENT I ESGLÉSIA DE LES SALESES. BARCELONA

L’Assumpta Figueras Viñas publica una fotografia de la antic convent i església de les Saleses, conegut també com Parròquia de Sant Francesc de Sales; Col·legi Maristes: La Immaculada, al Passeig de Sant Joan, 88-92 / Carrer Roger de Flor, 171 / Carrer València, 370, de Barcelona

Autors
Nom Cognoms Funció Anys
Joan Martorell Montells Arquitecte 1877 - 1885
Pere Bassegoda Mateu Mestre d'obres 1877 - 1885
Pau Boronay Fuster
Lluís Ferreri Picapedrer
Joan Oñós Manyà
Fills de Ramon Amigó Vitrallers
Andreu Campós Pintor
Tomàs Mercader Daurador
Joan Flotats Escultor
Josep Puiggener Escultor
Enric Monserdà Decorador
Pere Borell Decorador
Josep Mirabent Decorador
Luigi Pellarin Mosaics 1884
Mario Maragliano Mosaics
Miquel Brullet Arquitecte 1960
Miquel Ponseti Arquitecte 1967

L'ordre salesià s'instal·là per primer cop a Barcelona el 23 d'octubre de 1874, quan una comunitat de monges de la Visitació s'instal·là en una torre de Gràcia. Poc temps després, el 8 de juliol de 1876, la comunitat adquirí uns terrenys situats en una parcel·la preferent al nou barri de l'Eixample per tal de construir-hi un gran convent. La primera pedra d'aquest conjunt conventual, dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906), es col·locà el 28 de març de 1877, i el 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s'havia instal·lat a les noves dependències. Tanmateix, la construcció de l'església fou més tardana i no s'inicià fins el 18 de maig de 1882, el mateix any en què el seu autor, Joan Martorell, també havia signat el projecte per la façana principal de la Catedral de Barcelona. Si la primera pedra havia estat col·locada pel Bisbe Urquinaona, el temple va ser consagrat sota l'advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d'abril de 1885, amb la presència del Bisbe Català i dels bisbes de Lleida i de l'Urgell. En la construcció d'aquest temple hi participaren el mestre d'obres Pere Bassegoda i Mateu, que comptà amb la col·laboració de Pau Boronay en la fusteria, de Lluís Ferreri en la talla de pedra, de Joan Oñós en la serralleria, de Fills de Ramon Amigó en la vitralleria, d'Andreu Campós en la pintura, de Tomàs Mercader en els daurats, de Joan Flotats i Josep Puiggener en l'escultura, d'Enric Monserdà, Pere Borrell i Josep Mirabent en la decoració de l'absis i de Luigi Pellarin i Mario Maragliano en els mosaics de l'interior. Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, no es descarta la col·laboració del jove Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) en aquest projecte, ja que en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.

Durant els fets de la Setmana Tràgica, el convent i l'església foren malmesos.

El juliol de 1936 l'església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al Passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí Soler (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 14 de setembre de 1879 - Barcelona, 1945).

L'any 1942, els Germans Maristes adquiriren l'antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, fet que donà lloc a nombroses reformes entre 1943 i 1960. Es van transformar els seus espais interiors i es convertí el claustre en pati d'esbarjo. També es feren importants obres a l'església, que es dotà d'un nou altar i passà a tenir tres naus per mitjà de la perforació de les capelles laterals.

El 9 d'octubre de 1945, el bisbe Modrego convertí l'antiga església conventual en una nova parròquia sota l'advocació de Sant Francesc de Sales, que començà a funcionar el 16 de gener de 1949.

L'any 1960 l'arquitecte Miquel Brullet i Monmany (Mataró, 27 de novembre de 1904- 5 de desembre de 1988) construí una piscina i un gimnàs. A partir de 1967, l'arquitecte Miquel Ponsetí Vives (Felanitx, 30 de gener de 1920 - Barcelona, 18 de gener de 2009). va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l'aula de música.

Patrimoni gencat ens diu; ubicat al districte de l'Eixample, l'antic Convent de les Saleses és un conjunt aïllat que ocupa els dos terços septentrionals de l'illa de cases delimitada pel Passeig de Sant Joan (des d'on es produeix l'accés principal a l'església) i els carrers de València, de Roger de Flor i d'Aragó. El conjunt presenta façanes orientades als tres primers carrers i l'accés principal al convent (avui escola) es localitza al xamfrà on conflueixen els carrers de València i de Roger de Flor.

De planta rectangular amb els angles aixamfranats, el conjunt compta amb una edificació de tres cossos formant una "U" al voltant d'un ampli claustre central. L'estructura en alçat d'aquest edifici comprèn planta baixa, dues plantes i coberta a doble vessant. Tancant el conjunt pel seu frontis orientat al Passeig de Sant Joan, dos pavellons d'una sola planta flanquegen la monumental església conventual, avui parròquia del barri. La configuració material del conjunt es fonamenta en obra de maó vist i en aplacats de pedra imitant paredat comú. Segons alguns autors, la utilització del maó i altres elements ceràmics recull unes suposades influències mudèjars en la construcció del convent. Aquestes influències es combinarien amb elements neogòtics a l'església.

L'edifici del convent és format per tres cossos disposats en forma d' "U" amb els angles aixamfranats. El fals paredat comú de llurs façanes queda contrarestat per la presència de pilastres i motllures horitzontals sobre la línia de forjats, fetes de maó disposat de manera decorativa. Per la seva banda, les obertures de l'edifici també es presenten acabades amb maó decoratiu i amb detalls de pedra tallada de Montjuïc. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de grups de tres arcs apuntats, mentre que la primera planta presenta finestres coronelles amb timpà ornat a base de gelosies de maó. El darrer pis només mostra òculs circulars, encara que el principal interès d'aquest nivell rau en les cornises de l'edifici, a base d'entrants i sortints de maó.

El Claustre o pati central recull les formes aixamfranades de l'antic convent i destaca per les monumentals galeries exteriors que comuniquen cadascun dels cossos que el formen. Aquestes galeries estan sostingudes per pilastres de maó disposades al biaix, tancades amb arcs ogivals a la planta baixa i amb portals allindats a les dues plantes superiors. El tancament occidental d'aquest claustre presenta només dues plantes i permet la visió de l'absis de l'església, disposat sobre l'eix central del conjunt. El jardí central del claustre va ser substituït durant la segona meitat del segle XX per un pati d'esbarjo amb pistes de futbol i de bàsquet per a l'escola marista.

L'església conventual o Parròquia de Sant Francesc de Sales va ser projectada com un temple gòtic de creu llatina amb una sola nau amb capelles laterals, encara que posteriorment aquestes serien perforades per donar lloc a dues naus laterals. Disposa d'un creuer coronat amb un cimbori de planta quadrangular al que s'adossa un absis poligonal amb deambulatori.

Fotografia.  Sebastià Navarro Boixadera

Com la resta del convent, els exteriors de l'església són acabats amb obra vista de maó i pedra, amb l'afegit d'alguns aplics de rajola policromada de València. El portal es disposà en un petit cos quadrangular avançat que sosté un esvelt campanar coronat per una agulla. La façana queda flanquejada per les dues escales de cargol que menen al campanar, coronades per dues agulles que en reprodueixen l'estructura a menor escala. Els exteriors de l'església recullen l'aire neomudèjar de la resta del conjunt, encara que hi destaquen els elements estructurals i decoratius extrets de la tradició gòtica centreeuropea. El portal allindat és coronat amb un timpà apuntat amb una escultura del Sagrat Cor flanquejada per dos àngels. Flanquejant el portal hi ha dues galeries d'arcs ogivals ornamentats amb una refinada traceria i que permeten la comunicació entre les agulles i el campanar, ornats a base de gablets amb ganxets i pinacles gòtics.

En el paviment del vestíbul d'accés s'hi pot llegir la inscripció "Luigi Pellarin Mosaicista Barcelona Anno 1884", en referència als mosaics de marbre que recobreixen tots els paviments de l'església. Aquests paviments, que juguen amb una bicromia blanca i negra, enriqueixen l'interior de l'església amb composicions simètriques a base de volutes vegetals de gran plasticitat.

La nau central, de tres crugies, és coberta amb arcs diafragmàtics que sostenen les bigues d'un enteixinat de fusta policromada. Aquests arcs reposen sobre esvelts pilars neogòtics amb capitells vegetals. Els carcanyols d'aquests arcs, com la resta de murs del creuer i el presbiteri, es presenten esgrafiats formant un fals carreuat de gran decorativisme. L'espai de les naus i del transsepte rep la llum exterior a través de grans tribunes vitrallades de maó. El cimbori és de planta quadrada i volta quadripartida a base d'arcs d'aresta i forjat de fusta escalonat. El presbiteri, cobert amb voltes d'aresta ornades amb un celatge estrellat, presenta una planta heptagonal i un trifori amb traceries que el separa del deambulatori que l'envolta. Els murs d'aquest presbiteri estan ornats amb pintures que mostren diverses escenes de la vida de Crist.

https://upcommons.upc.edu/handle/2099.1/5196

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40468

Aprofiteu que podeu passejar per Catalunya - no està clar que això duri -, i regaleu-vos un tomb pel patrimoni monumental, això si, guardeu la distancia de seguretat SEMPRE, porteu mascareta, i eviteu tant com us sigui possible els indrets on hi ha moltes persones.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

SANT FOST DE CAMPSENTELLES. EL TRÀNSIT DOLORÓS DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL. EL VALLÈS ORIENTAL.

Crisant Palau publica imatges de l’església parroquial de Sant Fost de Campsentelles a la comarca del Vallès Oriental.

Les imatges NO PODEN MENTIR, encara que les dades si que ho facin.

Ens expliquem , l’edifici és obra de l’arquitecte , Mariano Romaní Rius ( Barcelona, 23.01.1900 + 11.12.1966 ).
https://marianoromani.com/biografia-de-mariano-romani/

Patrimoni Gencat explica que es va començar a construir un cop assolida la victòria militar pels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II Republicà – aquesta dada, en el millor dels escenaris possibles, situa l’acabament a la dècada dels anys 40, EN CAP CAS ALS ANYS 30 - I venia a substituir l'antiga església que havia estat cremada el juliol de 1936.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-runam-esfereidor-de-lesglesia-vella-de-sant-fost-de-campsentelles-el-valles-oriental/

L’església parroquial de San Fost de Campsentelles va ser acabada l’any 1941, aleshores Miguel de los Santos Díaz Gómara (Fitero, 5 de juliol de 1885 - Cartagena, 7 de gener de 1949) era l’administrador apostòlic de Barcelona (1939-1942).

El cardenal Narcís Jubany i Arnau (Santa Coloma de Farners, 12 d'agost de 1913 - Barcelona, 26 de desembre de 1996) la va visitar el 8 de juliol de 1978.

La planta de la nova església de Sant Fost és de tipus basilical. Té tres naus, la central és la més ample, amb set trams i l'absis semicircular. La façana té tres grans arcades que a l'alçada del cor es transformen en cinc de noves. La teulada és a dues aigües de caiguda lateral. A l'interior s'hi pot veure un bon enteixinat i a la part sud l'altar dedicat Sant Fost. El campanar, adossat, és una torre de planta quadrada, com la principal, arrebossada amb ciment. Té finestrals-troneres i sis buits d'arc de mig punt. El conjunt té adossada la rectoria.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/03/esglesia-parroquial-de-sant-fost-de.html

Ara que ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu SantFost de Campsentelles, el Vallès Orienta, Catalunya a la vostra agenda,

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Estan maleits i Déu els passarà comptes.

ARBRES MONUMENTALS DE CATALUNYA QUE NO TENEN – ENCARA – CAP RECONEIXEMENT OFICIAL. EL PI DE LA VIVINA. RIUDECOLS. EL CAMP JUSSÀ DE TARRAGONA

El pi de la Vivina, al terme de Riudecols, a la comarca del camp jussà de Tarragona, NO FORMA PART del catàleg OFICIAL d’arbres i arbredes de Catalunya :
http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/

En diuen ben poca cosa; pi de la Vivina, magnífic pi pinyer tri-forcat, les pinyes han estat un complement en l'economia rural de temps passats.

Els pinyons eren i són un recurs gastronòmic preuat.

https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-tarragona/rutes-senderisme-riudecols/ermita-de-puigcerver/pi-de-la-vivina#fitxa

El Raul Pastó Ceballos el retratava i esperem que a proposta del Consistori de Riudecols es declari Arbre Monumental d’Interès Local, posteriorment Comarcal i quan toqui – Barcelona en força aspectes és tant estulta com Madrid- , Arbre Monumental de Catalunya.

Aprofiteu per visitar-lo ara que us deixen sortir del vostre municipi, ningú sap quan durarà aquest impàs. Guardeu SEMPRE la distància de seguretat, porteu mascareta, i eviteu feu-vos mal, la sanitat pública està a la U.V.I.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT – i ens AMAGUEN – les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

SANTA FE DE MONTFRED, EXCELSA PATRONA DE L’ENERGIA EÒLICA. CIVIT. TALAVERA. LA SEGARRA.

L’ Òscar Jaume Peña Ginés (Barcelona, 29 de gener de 1973) em feia arribar imatges de l’església de Santa Fe de Montfred, als límits de la Segarra, l’Anoia i la Conca de Barberà.

Quan sigui possible, gaudirem del seu coneixement d’aquestes terres, en les que ens farà de sherpa.

Patrimoni Gencat ens diu que el lloc de Montfred - avui extremadament dessolat - és documentat des de l'any 1051 entre les afrontacions del castell de Civit.

El primer esment de l'església de Santa Fe de Montfred és de l'any 1195, en el primer testament de Guerau de Castelltort, que li llegà un alou.

És possible que la capella es correspongui amb la parròquia de Bordell, que és esmentada en la llista de parròquies del Bisbat de Vic anteriors al 1154.

Actualment no queda cap resta del castell i en el seu lloc es va construir un mas gran, probablement del segle XVII o XVIII, que se'ns presenta en estat ruïnós.

La capella de Santa Fe de Montfred, en origen, deuria ser la capella del primitiu castell.

S’hi arriba per una pista que surt, en direcció oest, del kilòmetre 4 de la carretera de la Panadella a Santa Coloma de Queralt, just al cim de la collada. Aquest indret ens presenta les ruïnes d’un antic mas al costat de la capella de Santa Fe de Montfred.

Aquesta capella és d’una sola nau amb volta de canó i absis semicircular orientat a llevant, precedit per un arc presbiteral.

La porta d’accés sobre a la façana nord i és de forma d´arc de mig punt adovellat.

Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i al mur de ponent n’hi ha una altra, d’una sola esqueixada.

Al brancal sud de l’arc presbiteral s’obre una tercera finestra, de doble esqueixada amb signes d’haver resta reformada posteriorment.

La capella té un petit campanar d’espadanya d’un ull situat sobre el pinyó del mur est.

La teulada de la nau és a doble vessant i la de l´absis és de quart d’esfera.

L’aparell de pedra presenta un treball irregular i descurat, sent el típic carreuó segarrenc rejuntat amb morter de calç, disposat en filades desiguals, més irregulars a les parts refetes, i que posen en evidència una obra de clara rudesa de principis del segle XII, tot seguint la tradició constructiva del XI.

Hi havia una imatge de pedra de Santa Fe que actualment es troba a la casa de Josep Corbella a santa coloma de Queralt. Ens agradarà poder afegir aquesta imatge, sou pregats de fer-nos-la arribar a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Escrivia en un article l’any 2007 , des d’aquest sostre de la Segarra, 834 metres , embolcallats en algun cas encara per la boira, contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls; del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners. Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell .

Anys més tard, tornaria :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/santa-fe-de-montfred-excelsa-patrona-de.html

I portaria també al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )

Li adjudicava a Santa Fe l’excels patronatge de l’energia eòlica i amb l’eixordador soroll d’aquestes màquines , li demanava que portes la meva pregaria fins a l’Altíssim; Senyor allibera aquest poble del jou pesat del colonialisme espanyol ! .

El brunzit dels molins semblava repetit monòtonament, amén , amén, amén , amén,.....

Ja podeu passejar per Catalunya, guardeu la distancia de seguretat SEMPRE.

Compadiu-vos dels que ens han AMAGAT - i ens AMAGUEN - les dades de les persones que han traspassat víctimes de la Covid. 19

Déu els passarà comptes.

LA ROVIRA DE BAIX. CENTELLES. OSONA

El Crisant Palau publica; 1927 - 1950- Sant Marti de Centelles - Vista general de Can Rovira de baix

No en trobava cap dada , ni cap imatge a Sant Martí de Centelles.

Pertany al terme de Centelles :
https://www.centelles.cat/viure/urbanisme-i-medi-ambient/docs/urbanisme/PEPCH/cataleg.pdf

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/morro-de-porc-castells-de-la-popa-i-centelles-8548808/photo-5010458

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0296123.xml

El Masia apareix documentada des del segle XVI.

Consta que també es va veure afectada per l’assalt austriacista a la vila de Centelles de 1714.

A prop es troba la Font de la Rovira i a l’altra banda de la carretera la Font del Forn de la Rovira.

No hi ha gaires dades, som un país estrany, ens manca informació de la nostra història, i perdem llastimosament el temps en discussions estèrils sobre si Felipe González Márquez (Dos Hermanas, Andalusia, 5 de març de 1942) va ser el ‘creador ‘ dels Grups Antiterroristes d'Alliberament.

QUE EN SABEU DELS ARTESANS I ARTISTES QUE TREBALLAVEN EN LA RECONSTRUCCIÓ DE L’ESGLÉSIA NOVA DE SANTA MARIA DE SALLENT?. EL BAGÈS

Patrimoni Gencat ens diu de Santa Maria de Sallent ; Església d'una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent. A més de la sagristia, a banda i banda de l'absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l'exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d'aquest espais més profund, serveix de baptisteri.

Fotografia. Pere Albert Carreño. 13.03.2020.

El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base i la resta de carreus són encoixinats sense polir. La decoració no s'ha acabat, nomes s'han posat vitralls de colors en la meitat de l'edifici en la part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La part de l'absis, la resta conserva els vidres transparents provisionals. La decoració escultòrica de la façana i de la porta lateral tampoc s'ha portat a terme. El campanar pertany a anterior església neogòtica.

Fotografia. Pere Albert Carreño. 13.03.2020.

En la nostra visita, advertíem que els vitralls s’han tornat a posar.

L'església anterior neogòtica fou enderrocada en els dies foscos que seguien a la sedició els militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRATIC de la II República, restant dempeus nomes el campanar.

El 25 de febrer del 1940 Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966 )com a arquitecte diocesà presenta un projecte d'una nova església. El 15 de maig del 1941 però, se'n presenta un altre signat per F Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 23 de març de 1891 - Barcelona, 26 de juliol de 1960) amb un pressupost de 687.532'63 ptes. En una memòria de 1'l de febrer del 1943 encara per cobrir ja s'havien gastat 200.525'72 ptes. En la nova memòria del '1 de gener del 1943 el pressupost pujava 740.594'68 ptes. El 18 d'agost de 1946 s'inaugurà el culte en la nova església parroquial.

Fotografia. Pere Albert Carreño. 13.03.2020.

Posteriorment s'hi afegí la capella del Santíssim en el mur de migdia. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de les imatges i dels vitralls a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com

Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 23 de març de 1891 - Barcelona, 26 de juliol de 1960) restaurà diverses esglésies (Martorell, Sallent, Parets, Mollet del Vallès, Santuari de la Salut a Sabadell) i construí la nova façana i la torre de l'abat al Monestir de Montserrat (1947).
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca/autors/francesc-folguera-i-grassi

Quan us deixin sortir de la vostra regió sanitària poseu Catalunya a la vostra agenda de sortides.

IN MEMORIAM DEL MAS DE L’ESCRIU. L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ

La Catalunya ‘moderna’ té poc a veure, quasi res, si som sincers, amb la que desenvolupava un dret civil ‘diferenciat’ , que regulava un món bàsicament agrícola, en el que la masia era la ‘unitat de producció familiar indivisible’.

Està clar que mesura que s’ampliava el ventall d’activitats econòmiques , s’anava reduint la importància d’aquestes ‘unitats de producció familiar indivisibles’, fins a esdevenir anacròniques de forma general a partir de la segona meitat del segle XX.

Altrament criteris com ‘ el comerç de proximitat’, ‘ la producció sostenible’ , i fins el concepte mateix de ‘ fer país’ – compra a casa, ven a casa i faràs casa – , topaven amb el sistema de producció capitalista, que té com a objectiu únic el benefici econòmic en el termini més curt possible.

Està clar que el present que patim, ens l’hem guanyat ‘col·lectivament’ , oi?.

Al Raul Pastó Ceballós li agrada recollir els testimonis d’aquell món que desapareix davant de la indiferència general, i retratava aquest mas de l’Escriu, al terme de l’Espluga de Francolí, a la comarca de la Conca de Barberà, del que els registres ‘oficials’ en diuen ben poca cosa :

http://patrimoni.concadebarbera.cat/Masia-de-Escriu-Espluga-de-Francoli-1087

Antiga masia avui en estat de desús. Construcció amb dos cossos. Un volum format per planta baixa i dos pisos superiors i un segon volum, adossat a l’anterior, format per planta baixa amb terrassa a la part superior.

Els elements més interessants són les baranes de la terrassa, la balustrada del jardí i la font.
http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04bis.Cataleg%20de%20masies/Cataleg%20de%20masies.%20Memoria-Normativa.pdf
S’explica que a mitjans del segle XVIII hi hagué una gran secada, totes les fonts s’estroncaren amb excepció de la d’aquest mas , amb la que es pogué abastir tot el municipi i altres pobles dels voltants.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0404179.xml

L’enciclopèdia catalana en fa esment, encara que de forma telegràfica, com s’acostuma quan es tracta de patrimoni allunyat de Barcelona.

Quan us sigui possible sortir del ‘captiveri preventiu’ a que ens ha sotmès el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA amb l’excusa de la Covid.19 , retrateu i documenteu les masies que encara es mantenen dempeus, potser podrem concloure un projecte MOLT AMBICIÓS, L’Estudi de la Masia Catalana, un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili.

El fons fotogràfic consta de 7.705 imatges d’unes 1.500 masies de Catalunya i les Illes Balears.

http://mdc.csuc.cat/cdm/landingpage/collection/afcecemc

Algú recorda aquella exclamació?. SOM UNA NACIÓ!

CAN BRAU. SANT PERE DE VILAMAJOR. VALLÈS ORIENTAL / MONTSENY JUSSÀ. REGIÓ SANITÀRIA METROPOLITANA NORD.

Crisant Palau‎ publica fotografies de Can Brau, al terme de Sant Pere de Vilamajor, a la comarca del Vallès Oriental/ Montseny jussà.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29465

Patrimoni Gencat el situa a la Carretera de Sant Antoni de Vilamajor, i explica que l'estructura de l'edifici i les finestres responen a les característiques del segle XVI.

Conjunt format pel cos principal, de planta rectangular i teulada a dues vessants, i una torre adossada que sobresurt, de planta quadrangular i teulada a quatre vessants. Les parets són de pedra i fang.

Pel que fa a la façana, destaquen la porta adovellada d'arc de mig punt, una finestra coronella i una altra conopial amb traceria.

L'habitatge i les corts es protegeixen integralment, per la seva tipologia i característiques constructives i elements d'interès. També es protegeix el pou de davant de l'edifici.

Quan ens retornin la llibertat ambulatòria poseu a la vostra agenda CATALUNYA

CABÓ . L’URGELL SOBIRÀ. ESGLÉSIA “ VELLA “ DE SANT SERNI.

El Carles Bosch Cos , publica unes fotografies de Sant Serni de Cabó, a la pàgina “fotos de la Seu d'Urgell i comarca Alt Urgell”.

Patrimoni Gencat ens diu que l’església – que havia estat parroquial - es troba als afores de la població, situada sobre un promontori.

És un edifici molt singular i força complex que parteix d'una primera construcció desestimada per l'edifici actual. L'estructura arquitectònica que presenta aquest edifici fa pensar que el projecte inicial hagués pogut estar modificat abans d'acabar l'obra o bé al poc temps de finalitzar-la. Es tracta d'una església de nau única coberta amb volta de canó i capçalera amb dos absis, orientats a nord i oest, amb finestres de doble esqueixada (una a l'absis nord i tres al de ponent). El darrer tram de la nau, davant els absis, es cobreix amb cúpula coberta amb volta de racó de claustre. Exteriorment aquesta cúpula es correspon amb un cimbori de planta quadrangular amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat que coincideix, a l'exterior, amb les restes d'una nau. Al frontispici s'obre la porta d'arc de mig punt amb petit rosetó al damunt. L'aparell de carreus ben escairats, disposats en filades uniformes i regulars amb façanes arrebossades i voltes interiors fetes de formigó de calç. No hi ha elements escultòrics ornamentals. La situació de les finestres de l'absis, juntament ambles restes de mur de la primera nau, reforça la idea que el projecte inicial era el de l'església d'una nau orientada de llevant a ponent, orientació tradicional dels temples romànics, acabada amb una capçalera trevolada en la qual l'absis de ponent n'era el principal.

A l'interior es conserva una ara d'altar romànica amb decoració geomètrica incisa a la pedra.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Cabó és esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell el 839. L'any 1017, Cabó, també apareix com a nucli de població en documents procedents de la col·legiata d'Organyà. Des de mitjans de segle X la vall de Cabó estava sota el domini dels Caboet, senyors, també de la vall de Sant Joan. Al segle XII el domini d'aquesta vall passà a mans de l'església d'Urgell. L'any 1548 la vall fou incorporada a la corona de manera que esdevingué domini reial. Tot i l'abundància de notícies documentals sobre la vall de Cabó, hi ha poques referències a l'església de Sant Serní.

Va ser l'església parroquial fins que l’any 1950 es va construir una nova al centre urbà, dedicada a sant Isidre i sant Serní, de la que no consta l’arquitecte autor del projecte, del que ens araarà tenirne noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com .

L’any 1960, el pintor, Pere Falcó Golondrina ( Xerta, l’Ebre jussà, 6 de juny de 1932 + Barcelona , 23 de maig de 2015) va dur a terme les pintures de l’absis.

Quan al topònim llegia al diccionari català valencià balear; d’etimologia desconeguda. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell apareix el nom de lloc Kapudeizo, que correspon a l'actual Cabó. A documents posteriors (segle XI) apareixen les formes Cabodez, Caboded i Caboet (cf. Miret Doc. 11 i Coromines Top. And. 303)

Si algun dia ‘la nova normalitat’ us permet sortir de la vostra ‘regió sanitària’, poseu el Pirineu català a la vostra agenda,

IN MEMORIAM. SANT CRISTÒFOL DE SELMA. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/11/sant-cristofor-menna-de-selma.html
El Raul Pasto Ceballos retratava les restes de l’església parroquial de Sant Cristòfol, que amb tots els seus drets temporals depenia de la seu barcelonina fins que el 1171 el bisbe Guillem la lliurà — retenint-se unes mínimes rendes— als templers. Els bisbes successors, però, oblidaren els termes de la transacció, per la qual cosa començaren a sorgir problemes.

L'any 1237 el capellà reivindicà el ple dret sobre la seva parròquia com a rector, és a dir, el dret a percebre les rendes el plet es dirimí a favor seu. Segons Alan John Forey, la situació del patronatge templer sobre la parròquia de Selma constitueix una excepció en tota la Corona d'Aragó.

L'Orde del Temple normalment percebia les rendes de les parròquies que tenia en patronatge, ultra exercir la potestat de presentar els rectors; a Selma, a partir de la sentència favorable al rector, la situació fou diferent.

El primitiu temple de Sant Cristòfol devia ser de reduïdes dimensions. No hi ha cap referència de com era a no ser el d'algun element incorporat a la nova. Per dissort les visites priorals citades que donaven compte de determinats detalls arquitectònics del castell i de Santa Maria no fan el mateix amb la primitiva església de Sant Cristòfol.

Segons Alfons Figueras i Fontanals (Vilanova i la Geltrú, 15 d'octubre de 1922 – Barcelona, 6 de juliol de 2009) en el segle XVI fou engrandida i totalment remodelada.

D'ençà que el poble ha estat abandonat, l'església s'ha anat arruïnant progressivament; ara ja és un munt d'enderrocs.

No podem – encara – arribar-nos fins al Camp Sobirà de Tarragona, estem a la Fase 3, i tenim restringida la llibertats de moviments.

Ni que visquéssim 1000 anys, no puc perdonar al tàndem PSOE/PODEMOS aquesta situació d’arrest col·lectiu.

Maleits!

SABEU ALGUNA DADA DE L’AUTOR DE “ CA L’ESCAROLA” DE CONESA A LA COMARCA DE LA CONCA DE BARBERÀ, I DE “ CAL REI” A PAVIA A LA COMARCA DE LA SEGARRA?.

Havia deixat el clàssic ;ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquets singular edifici. En referia a la casa promoguda per l’Alfons Segarra Poblet ( Conesa, 1876 + Barcelona, 20.11.1951), a la que li adjudicaven el mot de "ca l'Escarola".
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/04/que-en-sabeu-de-la-casa-del-josep.html

L' Òscar Jaume Peña Ginés (Barcelona, 29 de gener de 1973) , em deia; vaig parlar amb l’actual propietària de "ca l'Escarola" que em deia que l’autor va ser un tal Alvadera, autor també , almenys d’una altra casa singular a Pavia, al terme de Talavera a la comarca de la Segarra, “cal Rei” de la que no en trobava mes dades.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, m’enviava una fotografia de Cal Rei, i em deia que a la casa havia les inicials B.A.

Us deixo, tant a la comarca de la Conca de Barberà, com a la de la Segarra, algunes preguntes?

Les inicials podrien referir-se a B. Alvadera ?

Teniu noticia d’alguna obra mes d’aquest Alvadera ?

Ambdós comarques comparteixen des de temps reculats la pèrdua exponencial de població, val a dir que encara que son pocs, son eixerits i espero amb ànsia les seves noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmailcom

Rebia un email de la Imma Gassó;

MIQUEL ALBAREDA CANYELLES

Originari de Pavia.

Fill de Cal Rei, crec.

La primera imatge una galeria construïda per ell, quasi al costat de Cal Rei.

La façana de Ca l'Escarola, es una rèplica però pintada i guarnida amb rajoles valencianes.

Salut.

La nostra infinita gratitud a la Imma Gassó.

Compartirem aquesta informació amb l' Òscar Jaume Peña Ginés, el Valentí Pons Toujouse, i mitjançat la xarxa “urbi et orbe” .

Esperem trobar més dades d’aquest MIQUEL ALBAREDA CANYELLES , confirmar , si es el cas el lloc i data de naixement, el de traspàs, i de les seves obres.

Podeu enviar-nos aquestes informacions a coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com , ...

Per endavant us en donem les gràcies.

LA CASA “ SANTA MARGARIDA”. BARCELONA

El confinament ha fet estralls en les meves ‘existències’ de fotografies de Catalunya.

Més enllà de que no els perdonaré mai al tàndem PSOSE/PODEMOS aquest llarguíssim període d’arrest domiciliari, ni el tractament inhumà que comporta silenciar les dades de les víctimes dea Covid. 19, em calia buscar-me ‘feina’ per així dir-ho, repescant alguns mals exemples de l’especulació immobiliària que ja marcava múscul a la primera dictadura feixista, del 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930, que 'tocaria el Cel" durant la Segona dictadura - coneguda ara com franqusita - , i la 2democraciola" que la succeia.

Casa Joaquim Carreras "Santa Margarita" de Barcelona (Catalunya). Era un edifici de Josep Puig i Cadafalch de 1913. DESAPAREGUDA els anys 1960.

Edificació neoclàssica, molt geomètrica, amb grans jardins i passejos amb pèrgoles per salvar el desnivell de el terreny a través d'escales i balcons amb balustres.

Ricardo de la Rosa, publicava una fotografia; Carrer Sant Pere Claver, es veu però , des de la Carretera de Vallvidrera.

No ha desaparegut.

LA BARCELONA QUE L’ESPECULACIÓ S’ENDUGUÉ. LA CASA CAPELLA

El confinament ha fet estralls en les meves ‘existències’ de fotografies de Catalunya.

Més enllà de que no els perdonaré mai al tàndem PSOSE/PODEMOS aquest llarguíssim període d’arrest domiciliari, ni el tractament inhumà que comporta silenciar les dades de les víctimes de la Covid. 19, em calia buscar-me ‘feina’ per així dir-ho, repescant alguns mals exemples de l’especulació immobiliària que ja marcava múscul a la primera dictadura feixista, del 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930.

El millor blog de patrimoni de la ciutat de Barcelona és SENSE CAP MENA DE DUBTE :
http://barcelofilia.blogspot.com/2012/08/torre-maria-cubi-90-1900.html

La Casa Capella era una torre ajardinada d'un únic cos, amb quatre tribunes.

Estava pintada de blanc i acolorida per les teulades que estaven pintades i vidriades.

Estava situada a l'actual c/ Marià Cubí cantonada amb c/ Aribau.

Se'n desconeix la data de la seva desaparició.

El promotor tenia relació amb la firma Carrocerías Capella ?
http://www.autopasion18.com/HISTORIA-CAPELLA.htm

Barcelona és una caricatura tristíssima de si mateixa.

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA, POSTERIORMENT ADVOCADA FINS A LA SEVA DESSACRALITZACIÓ A LA MARE DE DÉU DEL ROSER. MAS D’EN XUP. L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ. LA CONCA DE BARBERÀ . TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del mas d’en Xup i de la façana de la seva capella advocada a la Immaculada Concepció de Maria, que es troba a l’Esluga de Francolí, en un indret allunyat del poble, als peus del camí rural que va de Blancafort a Senan.

Llegia a http://patrimoni.concadebarbera.cat/Mas-en-Xup-Espluga-de-Francoli-1133

Masia d'origen medieval assentat sobre una antiga vila romana.

Edifici d'un únic cos, de gran volum, amb dues galeries en diferents façanes i una esvelta torre d'angle. A la dovella decorada de la porta del mas hi figura la data 1808.

Documentat ja al segle XVI com a Mas del Fuster.

En aquells moments era propietat de l'orde de l'Hospital, que en disposà fins a la desamortització de 1821.

Durant una part del segle XVIII fou habitat per la família Civit.

Al segle XIX mossèn Josep Civit, canonge de Tarragona i fill del mas, féu construir una nova capella sobre l'antiga dedicada a la Immaculada Concepció.

Hom pensa que en memòria seva i atès el seu rang eclesiàstic es posava la imatge d’un bonet damunt de la porta.

El mas d'en Xup fou posat a la venda pública el 1835.

Quan al nom del mas, llegia al diccionari català valencià balear, XUP m. Òliba, ocell nocturn; etimològicament deformació dialectal de jub o aljub, de l'àrab clàssic al-ğubb, pou. Tenim dues opcions:

A) Al indret hi havia moltes òlibes

B) El mas recollia i aprofitava l’aigua de la pluja

A Manresa hi ha també un mas amb aquesta denominació, que acabaria donant nom a una barriada.

Ens agradarà tenir noticia de l’advocació que tenia la primitiva capella a l’email coneixercatalunya@gamail.com , castellardiari@gmail.com , ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin).

La resposta venia a confirmar el canvi d’advocació que es mantindria fins que per abandó la capella va perdre el seu caràcter d’espai consagrat.

Fotografia de Data 10-VIII-1980. Capella de la Marededéu del Roser. Mas d'en Xup. L’Espluga de Francolí. Conca de Barberà. Tarragona

https://books.google.es/books/about/Hist%C3%B2ria_i_recuperaci%C3%B3_del_Mas_d_en_Xu.html?id=qqBoMwEACAAJ&redir_esc=y

http://www.esplugadefrancoli.cat/media/upload/arxius/POUM/2015/04bis.Cataleg%20de%20masies/Cataleg%20de%20masies.%20Memoria-Normativa.pdf

Dissortadament, el mas d’en Xup NO ha estat noticia als mitjans, per temes de patrimoni , o per donar noticia de la seva recuperació.

https://www.efmr.cat/blog/2017/09/02/nova-festa-illegal-al-mas-den-xup-a-lespluga/

Estem MOLT LLUNY encara de la civilització.

IN MEMORIAM DEL PI DE LA MONTOLIVA. VILALLONGA DEL CAMP . TARRAGONA

El pi de la Montoliva era un pi pinyoner (Pinus pinea) que actualment quasi ha desaparegut.

En el seu millor moment mesurava 20 metres d'alçària i 4,57 metres de circumferència.

Se’l anomenava del Baró per estar situat dins de la propietat coneguda com la baronia de la Montoliva. Títol nobiliari QUE MAI HA EXISTIT.

La Montoliva. En l’actualitat la Montoliva és una masia del municipi de Vilallonga del Camp. Inicialment la Montoliva fou coneguda com la Torre, però als primers anys del segle XV passà a ser anomenada la Montoliva pel fet d’haver esdevingut propietat de Joana de Jorba, vídua de Galceran de Montoliu (Pié 1984, 662s).

Durant el segle XVIII els senyors de la Montoliva foren els Magrinyà i, concretament, Pau Magrinyà i Maimó, del 1700 al 1728, i Josep Magrinyà i Girona que regí la Montoliva durant 73 anys, de 1728 a 1801. Josep Magrinyà, el 1785, aconseguí el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona (Rovira 2006, 8-10).

El pi, abandonat a la seva dissort, com bona part del patrimoni natural, monumental i artístic de Catalunya , es va deteriorar progressivament fins que el 2001 li va caure un llamp que el va acabar de rematar.

L’any 2007 va caure a terra bona part del que encara quedava dempeus, i ara només hi ha un tronc sec i nu , que clama al Cel per l’abandó de que ha estat objecte.

EPPUR SI MUOVE

Hi havia un temps, no cal recular gaire, en que als pobles remenaven les cireres, l’alcalde, el capellà, el metge, el farmacèutic, i el que exercia com a Comandant de la caserna de la Guardia Civil. Això ha fet crisis.

Recordo dels meus anys d’estudiant a la U.A.B una conversa amb una companya, m’explicava que vivien fora de Barcelona, i que el pare estava destinat a la Guardia Civil a la ciutat, l’home anava i tornava de la “feina” vestit de paisà, i quan es tocava el tema de la feina deia que feia de “comercial”. La roba de “feina” la rentava a Barcelona, i MAI ningú ho va saber.

Això li va permetre tenir una infància “normal”, i amb el recolzament de la família faria possible la seva llicenciatura en Dret, i que desenvolupés una carrera professional en l’àmbit públic.

La radicalització en la que DES DE SEMPRE vivim a Catalunya, imagino que facilitava l’existència de més situacions com la de la meva companya de facultat.

Fa quasi 50 pensava que això ho acabaríem superant.

Avui, amb tot el que hem viscut, vist i llegit, tinc clar que no tant sols no hem avançat, sinó que clarament estem molt pitjor.

El “ A POR ELLOS” , ressonarà durant MOLTS, MOLTS, MOLTS, anys.

Constatar que SEMPRE HI HA UN PITJOR, NO consola.

IN MEMORIAN DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MARTÍ DE PERTEGÀS. SANT CELONI. EL MONTSENY JUSSÀ/ VALLÈS ORIENTAL.

Ens portava fins a Sant Celoni al Joan Navazo Montero i a l’Antonio Mora Vergés, el fet d’haver de passar la ITV del vehicle desprès dels TRES llarguíssims mesos, d’arrest domiciliari a que ens havia sotmès el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA.

Superat aquesta tràmit en arribàvem fins a la que va ser la primera església parroquial del terme, fins que es va construir l'actual.

Els primers documents que en fan referència són del segle XI.

Aleshores el nucli urbà encara no estava format, i el terme no s'anomenava Sant Celoni sinó Pertegàs, nom de l'afluent de la Tordera que passa a prop de la capella.

Els celonins, en aquella època, habitaven en masies disperses i es trobaven els diumenges a l'església, on celebraven el culte i també resolien els problemes comuns.

L'edifici originari era una església romànica senzilla d'una nau amb coberta de volta de canó apuntat, que és la part que s'ha conservat.

Durant l'època medieval el poble de Sant Celoni va anar creixent, aprofitant la seva bona situació al peu del camí ral, a mig camí entre Barcelona i Girona.

Amb l'increment de població l'esglesiola romànica va quedar petita i en època gòtica, es van dur a terme importants reformes i ampliacions per augmentar la seva capacitat.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici religiós, actualment és d’ una sola nau, els arcs tapiats que indiquen però , que tenia naus laterals, la fabrica doncs tenia planta de creu llatina, no té absis, les restes que queden però, a la part exterior ens permeten pensar que en tenia i àdhuc que hi havia una sagristia. La façana té una porta amb arc de mig punt i a sobre una finestra d'arc de mig punt amb vidres. No està arrebossada ni pintada.

L'interior és molt senzill i aquí sí que es veu els arcs que donaven accés a les naus laterals ara tapiades.

Foto del interior. Jordi Contijoch Boada

La coberta és a dues vessants.

Després de traslladar la parròquia a la nova església, s'inicià la decadència de Sant Martí de Pertegàs.

Dècades desprès, s'anomenava també, capella de Sant Erasme perquè s'hi venerava aquest Sant.

Sembla que els celonins tenen “debilitat” pels bisbes estrangers ; Martí de Tours (Martinus en llatí, Pannònia, actual Hongria, 316 o 317 - Candes, Gàl·lia, 8 de novembre de 397) va ser un bisbe de Tours ; Sant Erasme, també anomenat Sant Elm o Sant Erm, va ser bisbe, potser d'Antiòquia i, segons la tradició, de Formia.

Quan al topònim Pertegàs, trobava una reflexió molt interessant; "Solum autem quodcunque coloniæ est assignatum, id universum Pertica appellatur" = el sòl delimitat de qualsevol colònia s'anomena Pertica, si teniu una millor expliació, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

El diccionari català valencià balear, acull una tesis quasi coincident; Pertegàs , derivat etimològicament del llatí medieval perticācĕu, ‘perxada’, nom d'una mesura longitudinal equivalent a dues passes. En provençal pertegàs també significava la perxa on tenien guardades les ballestes (Rom. Forsch. xxiii, 674).

Feta la visita, retornàvem al Vallès Occidental on ens esperava per dinar a la Fonda Rius de Sant Llorenç Savall, el Pere Albert Carreño.

A primera hora de la tarda, rebria una visita més a la casa del carrer del Calvari,15.

La crisis de la Covid.19 ha despertat l’interès per poblacions com Sant Llorenç Savall, situades en un entorn natural, a les envistes de Sant Llorenç del Munt i del Montcau, i regat per les aigües del riu Ripoll que neix en aquest terme.

Estem més tips de les restriccions a la llibertat ambulatòria imposats pel GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA.

Això, i l’ocultació de les dades noms, cognoms,.., de les víctimes de la Covid,19 , no els ho perdonaré mai.

El temps de presó domiciliari no ens els retornaran, les dades de les víctimes de la Covid. 19 esperem que les publiquin més aviat que tard, amagar aquesta informació NO ÉS una de les competències que la Constitución de 1978 reconeix a l’Administració.