El dia 30.05.2018, feia un dia típic d’aquest singular més de maig, a primera hora plovia, i a mig matí el cel es presentava ple de núvols foscos, malgrat això decidia agafar la màquina de retratar, i anava a fer un tomb per la Vila; malgrat el catastrofisme general ‘ a Castellar del Vallès, no hi ha es que valgui la pena ‘, estem decidits a recollir – metre sigui possible - els testimonis històrics que resten dempeus; en aquest ocasió l’objectiu era la façana – molt degradada – de la botiga Bernadet; en el mateix edifici coincidien les funcions de botiga i habitacle. El pis superior i la rebotiga corresponen a la vivenda.
Patrimoni Gencat ens diu; destacava de la façana de la botiga el treball de fusteria: portes, finestres, aparadors i rètols. Els marcs dels mateixos presentaven un joc de línies ondulants que jugaven amb el complement decoratiu dels motius florals, tallats en la fusta o bé per incisió. A l'interior de la botiga es conservaven els mostradors i les prestatgeries de l'època.
Algú em deia que la recorda a la dècada dels 70/80 del segle XX com el que aleshores se’n eia ULTRAMARINOS.
Al catàleg de patrimoni de Castellar trobava; la Casa Bernadet fou una de les primeres botigues de joguines i articles de basar de Castellar i estava situada al número 6 on encara es conserva la façana modernista.
L’any 1906 al carrer Major hi havia 38 comerços.
Si trobeu algun castellarenc/enca que recordi aquesta botiga i/o tingui fotografies amb més detalls sou pregats de dir-li que ens agradarà publicar-ho al Diari de Castellar del Vallès , email castellardiari@gmail.com
Ens agradarà també tenir noticia de l’autor de la fusteria a castellardiari@gmail.com
miércoles, 30 de mayo de 2018
lunes, 28 de mayo de 2018
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA UNITARIA DE CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. LA CATALUNYA – ENCARA – DEL 155
La Teresa Puig, feia arribar una fotografia al Miquel Granados que aquest publicava, i que al ensems em feia arribar el Joan Dalmau Juscafresa de l’escola del carrer Vicens Bou Geli (Torroella de Montgrí, el Baix Empordà, 19 de gener del 1885 - 6 de gener del 1962) amb el nom “Escuela Unitaria de niñas y Escuela Unitaria de niños”
El primer projecte d'escola per a Castell-Platja d'Aro no es va acabar realitzant i era d'Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960) (1936): preveia dues aules amb una capacitat de 40 o 50 alumnes a cadascuna, separades per un cos central destinat a biblioteca. Al costat de l'edifici estava projectada la construcció dels habitatges pels mestres, que constaven de planta baixa i pis.
També de 1936 coneixem un altre projecte per "Escuela unitaria para niños y niñas en Fanals de Aro, Ayuntamiento de Castell de Aro" signat a Madrid per l'arquitecte valencià , Lorenzo Gallego Llausás, del qual no es coneixen més notícies.
Finalment, l'any 1959 s'inaugura l'escola del carrer Vicens Bou amb el nom “Escuela Unitaria de niñas y Escuela Unitaria de niños”, segons projecte de l'arquitecte Josep Maria Claret Rubira (Girona, 1908-1988). Es tractava d'un edifici en planta planta baixa rectangular.
L’any 1968 l’escola passa a denominar-se Escuela Graduada Mixta de Playa de Aro i l’any 1972 es va construir l’escola comarcal de Vall d’Aro on anaven tots els nens i nenes de la població, l’edifici del carrer Vicens Bou es tanca. Dos anys després es reobre l'escola, que seguirà usant-se fins els anys 90. Actualment les Antigues Escoles, que han estat rehabilitades, acullen el Centre Cívic del poble.
http://ciutada.platjadaro.com/item/3537-comiat-de-l-antiga-escola-vall-d-aro
http://ciutada.platjadaro.com/informacio/pdf/comiatescola.pdf
Tinc la sensació que Josep Maria Claret Rubira (Girona, 1908-1988), executava el projecte de l'Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960).
I m’agradaria tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs de l'arquitecte valencià , Lorenzo Gallego Llausás.
La persistència en el temps de l’article 155 és una alhora que un abús de dret, una vergonya per aquesta ‘democraciola’, i per la Europa que s’omple la boca de drets humans, democràcia,...
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=castell&page=11&pos=105
Feu arribar aquestes dades a l’Ajuntament, per si els interessa mantenir i fer conèixer la memòria històrica.
Antonio Mora Vergés
El primer projecte d'escola per a Castell-Platja d'Aro no es va acabar realitzant i era d'Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960) (1936): preveia dues aules amb una capacitat de 40 o 50 alumnes a cadascuna, separades per un cos central destinat a biblioteca. Al costat de l'edifici estava projectada la construcció dels habitatges pels mestres, que constaven de planta baixa i pis.
També de 1936 coneixem un altre projecte per "Escuela unitaria para niños y niñas en Fanals de Aro, Ayuntamiento de Castell de Aro" signat a Madrid per l'arquitecte valencià , Lorenzo Gallego Llausás, del qual no es coneixen més notícies.
Finalment, l'any 1959 s'inaugura l'escola del carrer Vicens Bou amb el nom “Escuela Unitaria de niñas y Escuela Unitaria de niños”, segons projecte de l'arquitecte Josep Maria Claret Rubira (Girona, 1908-1988). Es tractava d'un edifici en planta planta baixa rectangular.
L’any 1968 l’escola passa a denominar-se Escuela Graduada Mixta de Playa de Aro i l’any 1972 es va construir l’escola comarcal de Vall d’Aro on anaven tots els nens i nenes de la població, l’edifici del carrer Vicens Bou es tanca. Dos anys després es reobre l'escola, que seguirà usant-se fins els anys 90. Actualment les Antigues Escoles, que han estat rehabilitades, acullen el Centre Cívic del poble.
http://ciutada.platjadaro.com/item/3537-comiat-de-l-antiga-escola-vall-d-aro
http://ciutada.platjadaro.com/informacio/pdf/comiatescola.pdf
Tinc la sensació que Josep Maria Claret Rubira (Girona, 1908-1988), executava el projecte de l'Isidre Bosch Batallé (Vilanna, 1875-1960).
I m’agradaria tenir noticia de lloc i data de naixement i traspàs de l'arquitecte valencià , Lorenzo Gallego Llausás.
La persistència en el temps de l’article 155 és una alhora que un abús de dret, una vergonya per aquesta ‘democraciola’, i per la Europa que s’omple la boca de drets humans, democràcia,...
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=castell&page=11&pos=105
Feu arribar aquestes dades a l’Ajuntament, per si els interessa mantenir i fer conèixer la memòria històrica.
Antonio Mora Vergés
domingo, 27 de mayo de 2018
IN MEMORIAM. DE CAN HOMET A CA L’ALBEROLA I AL JUTJAT DE PAU. CASTELLAR DEL VALLÈS DURANT LA VIGÈNCIA DE L’ARTICLE 155
Retratava la casa fent via fins al meu vehicle que tenia aparcat sota del porxo de Can Tolrà, feia un sol d’injustícia, i veníem de celebrar els forty years d’una persona molt estimada.
Un cop a casa, abans de visionar les fotografies familiars, llegia al catàleg de patrimoni de Castellar del Vallès que aquesta casa era l’antiga masia de can Homet, on va néixer Josep Boadella Homet (1786-1865), conegut també com el General Boadella.
La masia de can Homet està documentada des de principis del segle XVIII i conserva la seva estructura original.
Josep Boadella Homet va entrar a l’exèrcit allistant-se com a voluntari el 7 de juny de 1808 al cos del sometent del Vallès amb motiu de l ‘esclat de la Guerra de la Independència i va seguir la carrera militar esdevenint tinent. Va participar a la Primera Guerra Carlina i fou ascendint, successivament, a brigadier i mariscal de camp.
A partir de 1843 va exercir càrrecs d’alt govern: governador civil de Saragossa i cap de les capitanies generals de Saragossa, Pamplona, Almeria, Sevilla i Lleida.
El general Boadella va morir a la casa pairal de can Homet el 2 d’octubre de 1865. A l’enterrament, celebrat l’endemà hi va assistir el llavors alcalde de Sant Esteve de Castellar, Josep Tolrà i Avellà juntament amb altes autoritats locals i diferents representants civils i militars de la comarca i de la capital.
Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, tercer en la successió del Marquesat de Sant Esteve de Castellar va comprar la masia de can Homet als familiars del darrer descendent de la família, mossèn Homet conegut popularment pels habitants de Sant Esteve de Castellar com mossèn cuetes ja que sempre portava els cabells llargs i molt mal arreglats. Des del mateix moment de la compra totes les obres que s’havien de realitzar a la casa les feien Pere Costa Galceran i el seu fill Antoni Costa Romeu; en una d’aquestes obres de condicionament es va trobar una teula que es va datar a començaments del segle XVIII.
La propietat de l’antiga masia sempre va restar dins la família Tolrà i no va formar part de la Societat Anònima on sí que s’hi van, incloure les fàbriques i altres propietats de la família.
El fundador de la sastreria Alberola fou l’Antoni Alberola Ribes, nascut el 28 de juliol de 1904 a Pedreguer, la Marina Alta, Alacant, Pais València, i traspassat a Castellar del Vallès el 31 de gener de 1990 .
Als 9 anys ja feia de sastre, als 12 es va traslladar a la ciutat de València i als 16 arriba a Barcelona per perfeccionar l’ofici aprenent el sistema anglès de mides directes.
Per aquells temps a Sant Esteve de Castellar exercien com a sastres Josep Casals al carrer del General Boadella i Àngel Garcia, el sastre del carrer Nou.
Antoni Alberola Ribes va arribar a Sant Esteve de Castellar l’any 1924 coincidint amb la mort d’Àngel Garcia, el qual va substituir. Al poble coneix la que es convertirà en la seva esposa, Maria Teresa Viñas i s’estableix definitivament als baixos de la casa del carrer Nou.
L’Antoni Alberola tenia entre els seus clients a Josep Maria Carles-Tolrà i li demana si el jove matrimoni podria anar de llogater a alguna casa de la seva propietat; els Marquesos de Sant Esteve de Castellar li llogaran, el 1931, l’antiga masia de ca n’Homet que es va convertir en l’habitatge i el taller d’Antoni Alberola, malgrat que com els va advertir el marquès a la casa li convenien força reformes.
Amb el temps la casa seria coneguda popularment com a Ca l’Alberola, el cognom del sastre. El fill d’Antoni Alberola Ribes, Antoni Alberola Viñas va néixer a la casa el 3 de maig de 1932 i va seguir la tradició familiar tot dedicant-se a la sastreria des dels 9 anys quan, aprofitant les vacances escolars, comença a aprendre l’ofici.
Durant la Guerra Civil de 1936-1939 Antoni Alberola Ribes és mobilitzat i és destinat a Terrassa. La mare i els dos fills acullen a la casa familiar dos matrimonis, un de suís relacionat amb l’aviació i un altre de madrileny, el senyor Valor i la senyora Sara, que tenien relació amb la fàbrica de can Barba.
A la mort de Josep Maria Carles-Tolrà i Coll el 1968 la propietat passa als cinc fills del tercer marquès de Sant Esteve de Castellar els quals, deu anys més tard, el 1978 proposen a la família Alberola la compra de la casa. De primer Antoni Alberola Ribes és reticent al tracte però, finalment, ell i el seu fill compren la casa a mitges.
Antoni Alberola Ribes va morir el 31 de gener 1990 i el seu fill va mantenir la sastreria oberta fins al 1992.
Al llarg de l’any 2001 Antoni Alberola Viñas ven la propietat a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per 38 milions de pessetes i el 26 de setembre de 2002 es va inaugurar el nou Jutjat de Pau que fins aquell moment es trobava als antics safareigs a la Baixada de cal Verge.
La inauguració va comptar amb la presència del conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Josep-Delfí Guàrdia qui estava acompanyat del secretari general d’aquest departament, Jaume Amat i per l’alcalde de Castellar del Vallès, Lluís Maria Corominas Díaz (Castellar del Vallès, 14 de febrer de 1963)
Pel que fa als treballs de remodelació de l’edifici es va procurar conservar la major part de l’estructura de l’antiga sastreria. La rehabilitació de l’edifici va suposar una inversió d’uns tres-cents mil euros, que va finançar, íntegrament, l’Ajuntament de Castellar del Vallès.
En l’actualitat l’edifici acull el Jutjat de Pau i al primer pis la sala gran de cerimònies s’utilitza com a Sala de Plens de l‘Ajuntament de Castellar del Vallès mentre que les golfes s’empren com a sala de reunions.
El cable que travessa l’Avinguda Tolrà, més enllà de a seva designació per al premi Destralers de Catalunya, és un exemple clar de l’acció perversa de les mal dites companyies de serveis públics, per tal de deslluir el patrimoni històric i/o artístic de Castellar i de Catalunya
Un cop a casa, abans de visionar les fotografies familiars, llegia al catàleg de patrimoni de Castellar del Vallès que aquesta casa era l’antiga masia de can Homet, on va néixer Josep Boadella Homet (1786-1865), conegut també com el General Boadella.
La masia de can Homet està documentada des de principis del segle XVIII i conserva la seva estructura original.
Josep Boadella Homet va entrar a l’exèrcit allistant-se com a voluntari el 7 de juny de 1808 al cos del sometent del Vallès amb motiu de l ‘esclat de la Guerra de la Independència i va seguir la carrera militar esdevenint tinent. Va participar a la Primera Guerra Carlina i fou ascendint, successivament, a brigadier i mariscal de camp.
A partir de 1843 va exercir càrrecs d’alt govern: governador civil de Saragossa i cap de les capitanies generals de Saragossa, Pamplona, Almeria, Sevilla i Lleida.
El general Boadella va morir a la casa pairal de can Homet el 2 d’octubre de 1865. A l’enterrament, celebrat l’endemà hi va assistir el llavors alcalde de Sant Esteve de Castellar, Josep Tolrà i Avellà juntament amb altes autoritats locals i diferents representants civils i militars de la comarca i de la capital.
Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, tercer en la successió del Marquesat de Sant Esteve de Castellar va comprar la masia de can Homet als familiars del darrer descendent de la família, mossèn Homet conegut popularment pels habitants de Sant Esteve de Castellar com mossèn cuetes ja que sempre portava els cabells llargs i molt mal arreglats. Des del mateix moment de la compra totes les obres que s’havien de realitzar a la casa les feien Pere Costa Galceran i el seu fill Antoni Costa Romeu; en una d’aquestes obres de condicionament es va trobar una teula que es va datar a començaments del segle XVIII.
La propietat de l’antiga masia sempre va restar dins la família Tolrà i no va formar part de la Societat Anònima on sí que s’hi van, incloure les fàbriques i altres propietats de la família.
El fundador de la sastreria Alberola fou l’Antoni Alberola Ribes, nascut el 28 de juliol de 1904 a Pedreguer, la Marina Alta, Alacant, Pais València, i traspassat a Castellar del Vallès el 31 de gener de 1990 .
Als 9 anys ja feia de sastre, als 12 es va traslladar a la ciutat de València i als 16 arriba a Barcelona per perfeccionar l’ofici aprenent el sistema anglès de mides directes.
Per aquells temps a Sant Esteve de Castellar exercien com a sastres Josep Casals al carrer del General Boadella i Àngel Garcia, el sastre del carrer Nou.
Antoni Alberola Ribes va arribar a Sant Esteve de Castellar l’any 1924 coincidint amb la mort d’Àngel Garcia, el qual va substituir. Al poble coneix la que es convertirà en la seva esposa, Maria Teresa Viñas i s’estableix definitivament als baixos de la casa del carrer Nou.
L’Antoni Alberola tenia entre els seus clients a Josep Maria Carles-Tolrà i li demana si el jove matrimoni podria anar de llogater a alguna casa de la seva propietat; els Marquesos de Sant Esteve de Castellar li llogaran, el 1931, l’antiga masia de ca n’Homet que es va convertir en l’habitatge i el taller d’Antoni Alberola, malgrat que com els va advertir el marquès a la casa li convenien força reformes.
Amb el temps la casa seria coneguda popularment com a Ca l’Alberola, el cognom del sastre. El fill d’Antoni Alberola Ribes, Antoni Alberola Viñas va néixer a la casa el 3 de maig de 1932 i va seguir la tradició familiar tot dedicant-se a la sastreria des dels 9 anys quan, aprofitant les vacances escolars, comença a aprendre l’ofici.
Durant la Guerra Civil de 1936-1939 Antoni Alberola Ribes és mobilitzat i és destinat a Terrassa. La mare i els dos fills acullen a la casa familiar dos matrimonis, un de suís relacionat amb l’aviació i un altre de madrileny, el senyor Valor i la senyora Sara, que tenien relació amb la fàbrica de can Barba.
A la mort de Josep Maria Carles-Tolrà i Coll el 1968 la propietat passa als cinc fills del tercer marquès de Sant Esteve de Castellar els quals, deu anys més tard, el 1978 proposen a la família Alberola la compra de la casa. De primer Antoni Alberola Ribes és reticent al tracte però, finalment, ell i el seu fill compren la casa a mitges.
Antoni Alberola Ribes va morir el 31 de gener 1990 i el seu fill va mantenir la sastreria oberta fins al 1992.
Al llarg de l’any 2001 Antoni Alberola Viñas ven la propietat a l’Ajuntament de Castellar del Vallès per 38 milions de pessetes i el 26 de setembre de 2002 es va inaugurar el nou Jutjat de Pau que fins aquell moment es trobava als antics safareigs a la Baixada de cal Verge.
La inauguració va comptar amb la presència del conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Josep-Delfí Guàrdia qui estava acompanyat del secretari general d’aquest departament, Jaume Amat i per l’alcalde de Castellar del Vallès, Lluís Maria Corominas Díaz (Castellar del Vallès, 14 de febrer de 1963)
Pel que fa als treballs de remodelació de l’edifici es va procurar conservar la major part de l’estructura de l’antiga sastreria. La rehabilitació de l’edifici va suposar una inversió d’uns tres-cents mil euros, que va finançar, íntegrament, l’Ajuntament de Castellar del Vallès.
En l’actualitat l’edifici acull el Jutjat de Pau i al primer pis la sala gran de cerimònies s’utilitza com a Sala de Plens de l‘Ajuntament de Castellar del Vallès mentre que les golfes s’empren com a sala de reunions.
El cable que travessa l’Avinguda Tolrà, més enllà de a seva designació per al premi Destralers de Catalunya, és un exemple clar de l’acció perversa de les mal dites companyies de serveis públics, per tal de deslluir el patrimoni històric i/o artístic de Castellar i de Catalunya
IN MEMORIAM DE L’ESCOLA ESPECIAL A LA VIL·LA JOANA. SARRIÀ-SANT GERVASI. BARCELONA
L'acció escolar de l'Ajuntament de Barcelona, impulsada des de la Mancomunitat de Catalunya, en les primeres dècades del segle XX, plantejà l’any 1917 la reforma dels ensenyaments especials, el projecte es desenvolupa a partir de l’any de 1920, quan es van instal·lar a Vil·la Joana, aprofitant els grans avantatges que des del punt de vista higienista oferia el seu entorn natural.
L'any 1920, l'Ajuntament va endegar la compra als successors de Ramon Miralles Vilalta ( 1841-1909 i va habilitar-la com a escola d'educació especial.
http://meet.barcelona.cat/ca/descobreix-barcelona/districtes/sarria-sant-gervasi/casa-museu-verdaguer
El projecte de les Escoles Vil·la Joana incloïa una part pedagògica (escola de deficients, escola de cecs i escola de sordmuts) i una part científica: un laboratori general d'estudis i investigacions (amb branques dedicades a l'antropologia, la psiquiatria, la psicologia, la fonologia, l'òptica i l’otorrinolaringologia) que actuava com a centre director del conjunt de la institució.
Les Escoles Vil·la Joana comptaren amb professionals de gran prestigi com el doctor Jesús Maria Bellido i Golferichs, el psiquiatre Joan Alzina i Melis, el fonetista Pere Barnils i Giol (primer director de l'escola de sordmuts), o Joan Llongueres (responsable de l'educació musical pel ritme), podent-se considerar una institució modèlica en l'àmbit dels ensenyaments especials. Es crearen, dins de l'escola, tallers de fusteria, impremta, cistelleria i fotografia, entre altres.
L'escola de sordmuts romangué a Vil·la Joana fins al 1925 i la de cecs fins al 1954, de manera que a partir d'aquesta data Vila Joana va passar a ser, exclusivament, un centre per a deficients.
El 1973 l'escola es va traslladar a un altre edifici de nova construcció, situat en aquell mateix entorn.
No trobava cap dada, ni imatge de l’advocació de la capella de la casa, a dia d’avui religió i cultura son clarament antònims. Ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), darrer recurs per als que s’estimen la història i el país.
L'any 1920, l'Ajuntament va endegar la compra als successors de Ramon Miralles Vilalta ( 1841-1909 i va habilitar-la com a escola d'educació especial.
http://meet.barcelona.cat/ca/descobreix-barcelona/districtes/sarria-sant-gervasi/casa-museu-verdaguer
El projecte de les Escoles Vil·la Joana incloïa una part pedagògica (escola de deficients, escola de cecs i escola de sordmuts) i una part científica: un laboratori general d'estudis i investigacions (amb branques dedicades a l'antropologia, la psiquiatria, la psicologia, la fonologia, l'òptica i l’otorrinolaringologia) que actuava com a centre director del conjunt de la institució.
Les Escoles Vil·la Joana comptaren amb professionals de gran prestigi com el doctor Jesús Maria Bellido i Golferichs, el psiquiatre Joan Alzina i Melis, el fonetista Pere Barnils i Giol (primer director de l'escola de sordmuts), o Joan Llongueres (responsable de l'educació musical pel ritme), podent-se considerar una institució modèlica en l'àmbit dels ensenyaments especials. Es crearen, dins de l'escola, tallers de fusteria, impremta, cistelleria i fotografia, entre altres.
L'escola de sordmuts romangué a Vil·la Joana fins al 1925 i la de cecs fins al 1954, de manera que a partir d'aquesta data Vila Joana va passar a ser, exclusivament, un centre per a deficients.
El 1973 l'escola es va traslladar a un altre edifici de nova construcció, situat en aquell mateix entorn.
No trobava cap dada, ni imatge de l’advocació de la capella de la casa, a dia d’avui religió i cultura son clarament antònims. Ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), darrer recurs per als que s’estimen la història i el país.
sábado, 26 de mayo de 2018
HISTÒRIA ‘RECONSAGRADA’.
M’explicaven un acudit; uns ciutadans es queixaven al ‘camarada’ bisbe perquè el seu capellà deia les misses en català; el ‘camarada’ bisbe – nomenat pel sàtrapa - ,va cridar l’atenció al bon rector, i li va insistir en que havia de parlar també en castellà.
En ocasió d’explicar el sant sopar, el bon prevere, explicava que Jesús va dir, algú de vosaltres em trairà, i Pere va dir, sóc jo mestre?; Joan, Jaume,..., van fer la mateixa pregunta, finalment Judas Carrizosa, conegut així perquè la seva nissaga procedia de terres on abundaven el canyís, la canutella, la canya, la canya-xiula, la canyavera, el canyet, la canyeta, el canyissa, el canyissot, el canyot, la canyota, la palla , el senill, el senyís, la sisca,..., li va dir SOY YO MAESTRO?.
De fons, l’organista tocava una melodia familiar,..
Em pregunto, aquesta és la causa de la desafecció cristiana de C’s?
En ocasió d’explicar el sant sopar, el bon prevere, explicava que Jesús va dir, algú de vosaltres em trairà, i Pere va dir, sóc jo mestre?; Joan, Jaume,..., van fer la mateixa pregunta, finalment Judas Carrizosa, conegut així perquè la seva nissaga procedia de terres on abundaven el canyís, la canutella, la canya, la canya-xiula, la canyavera, el canyet, la canyeta, el canyissa, el canyissot, el canyot, la canyota, la palla , el senill, el senyís, la sisca,..., li va dir SOY YO MAESTRO?.
De fons, l’organista tocava una melodia familiar,..
Em pregunto, aquesta és la causa de la desafecció cristiana de C’s?
viernes, 25 de mayo de 2018
INDRETS MÀGICS DE CATALUNYA . LA VILA D’ARGENÇOLA. CASTELLNOU DE BAGES.
D’aquest indret que qualificava de ‘màgic’ se’n ha escrit molt:
Fotografia. Ana Escarpenter Ferran.
Plànol de la façana. Fons de la família.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/indrets-magics-de-catalunya-lestany-dargencola-castellnou-de-bages/
http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/patrimoni_natural/sistemes_dinformacio/inventari_zones_humides/documents_fitxes/llobregat/fitxers_estatics/08000703_embassament_argencola.pdf
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/12/paisatges-magics-dargencolacastellnou.html
http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/2010/12/la-vila-dargencola-de-msf.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/05/la-vila-santa-eulalia-dargencola.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/11/santa-eulalia-dargencola-castellnou-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/12/la-vila-joies-dargencola-castellnou-de.html
https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/51986/santa/eulalia/argencola/castellnou/bages
http://www.regio7.cat/bages/2017/03/15/bisbat-enderroca-rectoria-dargencola-castellnou/404618.html
L’ANA ESCARPENTER FERRAN i a la família propietària ens facilitaven còpia del plànol, i el Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ identificava que està signat per un enginyer industrial, A. Ribera Torres que figurava a la llista d'enginyers industrials no associats i que vivien a Barcelona. Ens agradarà tenir noticia del seu nom, i del lloc i data de naixement i traspàs a coneixercatalunya@gmail.com , vitpons@gmail.com , castellardiari@gmail.com
Fons de la família.
Avui la Vila d’Argençola és una excel·lent instal·lació de turisme rural :
https://www.facebook.com/LaVila1922/
http://laviladargensola.business.site/
Volem deixar constància del nostre agraïment a la família per haver-nos facilitat les dades i les imatges.
Antonio Mora Vergés
Fotografia. Ana Escarpenter Ferran.
Plànol de la façana. Fons de la família.
http://blogscat.com/a/diaridecastellardelvalles/indrets-magics-de-catalunya-lestany-dargencola-castellnou-de-bages/
http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/patrimoni_natural/sistemes_dinformacio/inventari_zones_humides/documents_fitxes/llobregat/fitxers_estatics/08000703_embassament_argencola.pdf
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/12/paisatges-magics-dargencolacastellnou.html
http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/2010/12/la-vila-dargencola-de-msf.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/05/la-vila-santa-eulalia-dargencola.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/11/santa-eulalia-dargencola-castellnou-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/12/la-vila-joies-dargencola-castellnou-de.html
https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/51986/santa/eulalia/argencola/castellnou/bages
http://www.regio7.cat/bages/2017/03/15/bisbat-enderroca-rectoria-dargencola-castellnou/404618.html
L’ANA ESCARPENTER FERRAN i a la família propietària ens facilitaven còpia del plànol, i el Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ identificava que està signat per un enginyer industrial, A. Ribera Torres que figurava a la llista d'enginyers industrials no associats i que vivien a Barcelona. Ens agradarà tenir noticia del seu nom, i del lloc i data de naixement i traspàs a coneixercatalunya@gmail.com , vitpons@gmail.com , castellardiari@gmail.com
Fons de la família.
Avui la Vila d’Argençola és una excel·lent instal·lació de turisme rural :
https://www.facebook.com/LaVila1922/
http://laviladargensola.business.site/
Volem deixar constància del nostre agraïment a la família per haver-nos facilitat les dades i les imatges.
Antonio Mora Vergés
lunes, 14 de mayo de 2018
SABEU LA HISTÒRIA DE CAL TORRETES ?
No tot han estat èxits en l’activitat econòmica a Castellar del Vallès.
Ens explicaven que la primera botiga Torretes havia estat al carrer del Puig de la Creu. Ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com
Desprès passaria al carrer Major:
http://vallesos.cat/1/hores-d-ara/146a1b5a
I al ensems obria botiga a l’Avinguda Sant Esteve. També ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com
El local de l’Avinguda Sant Esteve, ha donar aixopluc a diverses entitats bancaries, i en l’actualitat torna a estar disponible.
Per descomptat frissem per tenir ocasió de conèixer la història d’aquesta casa, i per publicar-la a castellardiari@gmail.com
Ens explicaven que la primera botiga Torretes havia estat al carrer del Puig de la Creu. Ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com
Desprès passaria al carrer Major:
http://vallesos.cat/1/hores-d-ara/146a1b5a
I al ensems obria botiga a l’Avinguda Sant Esteve. També ens agradaria rebre’n imatges a castellardiari@gmail.com
El local de l’Avinguda Sant Esteve, ha donar aixopluc a diverses entitats bancaries, i en l’actualitat torna a estar disponible.
Per descomptat frissem per tenir ocasió de conèixer la història d’aquesta casa, i per publicar-la a castellardiari@gmail.com
jueves, 10 de mayo de 2018
IN MEMORIAM DELS POUS DE GLAÇ D’ARGELAGUER. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA
El Victoriano Torres Bermúdez, publica una fotografia, sense data ni informació del seu origen, en la que apareixen un grup d’homes trencant el gel, el Victoriano Torres Bermúdez afirma que ho fan al riu Fluvià, amb la finalitat per emplenar un pou de glaç que apareix al fons de la imatge.
No figura entre els ‘monuments’ que destaquen els amics de la wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garrotxa#Argelaguer
En fa però, referència la pagina de la wikipedia que es refereix a Argelaguer que ens diu ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer
Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del segle XVIII. El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.
L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.
L’ajuntament publica un magnífic reportatge, on apareix - entre altres – la fotografia que publica el Victoriano Torres Bermúdez
http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del pou de glaç que apareix a la fotografia, i de que se’n ha fet de l’altre.
No figura entre els ‘monuments’ que destaquen els amics de la wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garrotxa#Argelaguer
En fa però, referència la pagina de la wikipedia que es refereix a Argelaguer que ens diu ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer
Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del segle XVIII. El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.
L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.
L’ajuntament publica un magnífic reportatge, on apareix - entre altres – la fotografia que publica el Victoriano Torres Bermúdez
http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del pou de glaç que apareix a la fotografia, i de que se’n ha fet de l’altre.
EL PONT GÒTIC DE LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA
En una etapa més de la seva “ Volta a Catalunya”, retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) amb el Pont Gòtic de la Pobla de Lillet, dit també Pont Gran, o Pont Vell; en qüestió de noms ja sabeu que la mal dita saviesa és foça limitada.
Llegia que fou construït al segle XIV, probablement aprofitant els fonaments d'un pont anterior d'època romana. L'any 1339 es tenen notícies de deixes testamentaries i donacions a favor de l'obra del pont, entre les quals cal destacar: Roger de Pallars, Guillem de Pujol, procurador de Roger Bernat de Pallars, i als mateixos prohoms de la Pobla.
Patrimoni Gencat els descriu així; pont gòtic d'un sol arc apuntat que reposa sobre pilars de secció quadrangular. El pilar esquerre està fet amb carreus de considerables proporcions i el dret, amb carreus més petits, reposa el mur de contenció. Inicialment era de dos arcs, però amb la construcció d'un mur al vessant dret del riu es va desmantellar, restant dempeus l'arcada petita d'aquest. Té la volta de l'arc feta amb carreus a plec de llibre i enllosat superior. Està fet amb còdol, pedra irregular i morter.
A la seva ombra, hi ha un modestíssim record a la memòria del primer comte de Güell, l’ Eusebi Güell i Bacigalupi ( (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) atribuït a l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)
La Pobla de Lillet té molt a ‘viure’ us en recomanem MOLT la visita.
martes, 8 de mayo de 2018
IN MEMORIAM DEL BERENADOR DE LA FONT DE LA PÓLVORA. GIRONA. CATALUNYA
El Pere Julià Subirana, és un ‘descobridor’ de ‘tresors’, en aquesta ocasió en forma d’un parell de fotografies del berenador de la Font de la Pólvora en els primers anys del segle XX.
L’indret adquirirà a la dècada dels 60 una mala fama que l’acompanyarà fins al dia d’avui.
Per allotjar les onades migratòries procedents de la resta del REINO DE ESPAÑA - governat aleshores pel dictador - que arribaven a Girona i que no disposaven d'habitatge les autoritats projectaren un nou barri a la font de la Pólvora per allotjar ràpidament en blocs d'apartaments de mala qualitat els nous nouvinguts.
Abans s’havia creat centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat i els immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc.
El franquisme feia - i continua fent – una excel·lent feina de maquillatge ‘històric’.
Si queda algun gironí/na que recordi aquell berenador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Josep Maria Plantalech Albertí, m’envia un parell d’enllaços que amplien substancialment les dades publicades al post; L'any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) la construcció d'un edifici de nova planta a la coneguda font de la Pólvora. L'objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d'esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l'aigua també s'envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies. Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del segle XX s'aprofitaran aquestes fonts naturals per l'obtenció d'àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.
Transcrit, del llibre escrit per el doctor Benet Julià i Figueras dedicat al doctor Josep Pascual i Prats,
primer president del Col-legi Oficial de Metges de Girona.
La font situada en el terme de Vila-roja, (nucli que aleshores tenia setanta-set habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer, s´ocupà de la seva rehabilitació.
Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristòfor Thomàs, l´any 1881, l´anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que portava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora ( 1840 ) ; Joan Bruns, el 1852, l´anomenava " el Bullidor de la Pólvora " i finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la cità com " una font a prop del polvorí ".
L´anàlisi química efectuada, la descrivia com a aigua bicarbonatada càlcico-sòdica manganosa.
Aquest darrer radical es interessant ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (Comtat de Csik - Hongria ) i a la de La Presta, essent aigües recomanades per les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per les anèmies, segons explicà el doctor Pascual.
http://www.girona.cat/sgdap/101fotos/cat/fitxa.php?reg=342031
https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/5976/53336.pdf?sequence=1
https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/96371/151157
Donec perficiam
L’indret adquirirà a la dècada dels 60 una mala fama que l’acompanyarà fins al dia d’avui.
Per allotjar les onades migratòries procedents de la resta del REINO DE ESPAÑA - governat aleshores pel dictador - que arribaven a Girona i que no disposaven d'habitatge les autoritats projectaren un nou barri a la font de la Pólvora per allotjar ràpidament en blocs d'apartaments de mala qualitat els nous nouvinguts.
Abans s’havia creat centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat i els immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc.
El franquisme feia - i continua fent – una excel·lent feina de maquillatge ‘històric’.
Si queda algun gironí/na que recordi aquell berenador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El Josep Maria Plantalech Albertí, m’envia un parell d’enllaços que amplien substancialment les dades publicades al post; L'any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) la construcció d'un edifici de nova planta a la coneguda font de la Pólvora. L'objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d'esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l'aigua també s'envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies. Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del segle XX s'aprofitaran aquestes fonts naturals per l'obtenció d'àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.
Transcrit, del llibre escrit per el doctor Benet Julià i Figueras dedicat al doctor Josep Pascual i Prats,
primer president del Col-legi Oficial de Metges de Girona.
La font situada en el terme de Vila-roja, (nucli que aleshores tenia setanta-set habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer, s´ocupà de la seva rehabilitació.
Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristòfor Thomàs, l´any 1881, l´anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que portava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora ( 1840 ) ; Joan Bruns, el 1852, l´anomenava " el Bullidor de la Pólvora " i finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la cità com " una font a prop del polvorí ".
L´anàlisi química efectuada, la descrivia com a aigua bicarbonatada càlcico-sòdica manganosa.
Aquest darrer radical es interessant ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (Comtat de Csik - Hongria ) i a la de La Presta, essent aigües recomanades per les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per les anèmies, segons explicà el doctor Pascual.
http://www.girona.cat/sgdap/101fotos/cat/fitxa.php?reg=342031
https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/5976/53336.pdf?sequence=1
https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/96371/151157
Donec perficiam
lunes, 7 de mayo de 2018
IN MEMORIAM DE L’ERMITA DELS APÒSTOLS DE MONTSERRAT “ DANY COLATERAL” DE LA SEDICIÓ DELS MILITARS FEIXISTES CONTRA EL GOVERN LEGÍTIM DE LA II REPUBLICA
El Pere Julià Subirana, publica una fotografia de la desapareguda capella dels Apòstols.
Francesc Blasi i Vallespinosa, (Valls, Alt Camp, 1872 — Barcelona, 1951), excursionista, publicà obres de divulgació de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933) i, com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1929). Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/10014 La retratava al marc de 1919
L’enciclopèdia ens diu que l’ermita adels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936. Aquestes pèrdues les hem d’agrair als sediciosos feixistes que s’aixecaven contra el govern LEGÍTIM de la II República.
Al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.
Durant la dictadura franquista els ‘records’ militars, ocupaven un lloc d’honor prop de la imatge de la Mare de Déu.
Francesc Blasi i Vallespinosa, (Valls, Alt Camp, 1872 — Barcelona, 1951), excursionista, publicà obres de divulgació de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933) i, com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1929). Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/10014 La retratava al marc de 1919
L’enciclopèdia ens diu que l’ermita adels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936. Aquestes pèrdues les hem d’agrair als sediciosos feixistes que s’aixecaven contra el govern LEGÍTIM de la II República.
Al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.
Durant la dictadura franquista els ‘records’ militars, ocupaven un lloc d’honor prop de la imatge de la Mare de Déu.
sábado, 5 de mayo de 2018
CASAL DE LA VILA. CENTRE DE RECERCA D’ARQUITECTURA I PAISATGE. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. CATALUNYA.
Hi ha noticies que t’alegren el dia com aquesta; llegia que el casal de la Vila, esplèndida finca de la Vall de Bianya, és el lloc on els arquitectes Rafael Aranda Quiles (Olot (Gerona) 12 de mayo de 1961- ), Carme Pigem Barceló (Olot, 18 d'abril de 1962) i Ramon Vilalta Pujol (Vich, Barcelona, 25 de abril de 1960), que formen el despatx RCR, volen desplegar el seu projecte somiat: un centre de recerca d’arquitectura i paisatge.
La Vila, juntament amb la Torre (llar de la nissaga dels Corona), la desapareguda "forcia" dels Bianya a Sant Pere i el Molí d'en Solà, eren les cases que senyorejaven aquesta vall.
La Vila va ser bastida en temps medievals i es va anar ampliant i fortificant a mesura que avançaven els segles. Així veiem a les llindes dates dels segles XVII-XVIII i XIX. Com tot mas important, va disposar de nombroses cabanes i d'un molí propi al costat de la riera de Santa Margalida.
Patrimoni Gencat, ja ens la descriu abans de la reforma actual com, gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser fortificada amb una torre de base rectangular, ubicada a l'angle de les façanes de migdia i llevant; disposa de tres pisos i teulat a dues aigües. El mas va ser bastit amb carreus grans i ben escairats per als cantoner i obertures; disposa de baixos, planta noble, pis i golfes. Cal remarcar la galeria de la façana de migdia, formada per quatre arcades sostingudes per pilars i capitells tallats, característics de la vall bianyenca. A l'extrem de migjorn, allà on precisament s'uneix amb la torre defensiva hi ha ubicada la capella familiar, de la que ens agradarà tenir noticia de la seva advocació. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )
La resposta m’arribava ràpidament, com és bon costum del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i del seu arxiver i amic Josep Sansalvador i Castellet. L’advocació de la capella-oratori es la Marededéu dels Dolors.
Si existeix encara, ens agradarà rebre’n imatges ACTUALIZADES tant al coneixercatalunya@gmail.com , com a arxiugavin@maristes.com
Llindes
- porta de la galeria porxada: 17 IHS 38
- porta principal (malmesa): IHS / 16 (creu) ?? / PERE BILA
- balcons: 1801 i PERE BILA / 1792
- finestra: 1784
Davant del casal de la Vila hi ha una àmplia pallissa de planta rectangular i teulat a dues aigües, sostingut per bigues de fusta, cairats, llates i les teules col·locades a salt de garsa. Davant, l'era, té una considerable grandària. Disposa de baixos i pis, amb doble badiu i accés exterior per escala de pedra. Una de les bigues té gravada la data "1625".
La noticia que publica l’Ara ens omple de joia, persones de reconeguda vàlua arreu del món, trien la Vall de Bianya, la Garrotxa, Catalunya per continuar amb la seva feina creativa.
https://www.ara.cat/cultura/Vila-RCR-portara-lextrem-principis_0_2008599178.html
http://www.rcrarquitectes.es/
És un bon contrast als que es venten de portar la roba interior amb les quatres barres, i alhora traslladen la seu de la seva activitat fora de Catalunya.
La Vila, juntament amb la Torre (llar de la nissaga dels Corona), la desapareguda "forcia" dels Bianya a Sant Pere i el Molí d'en Solà, eren les cases que senyorejaven aquesta vall.
La Vila va ser bastida en temps medievals i es va anar ampliant i fortificant a mesura que avançaven els segles. Així veiem a les llindes dates dels segles XVII-XVIII i XIX. Com tot mas important, va disposar de nombroses cabanes i d'un molí propi al costat de la riera de Santa Margalida.
Patrimoni Gencat, ja ens la descriu abans de la reforma actual com, gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser fortificada amb una torre de base rectangular, ubicada a l'angle de les façanes de migdia i llevant; disposa de tres pisos i teulat a dues aigües. El mas va ser bastit amb carreus grans i ben escairats per als cantoner i obertures; disposa de baixos, planta noble, pis i golfes. Cal remarcar la galeria de la façana de migdia, formada per quatre arcades sostingudes per pilars i capitells tallats, característics de la vall bianyenca. A l'extrem de migjorn, allà on precisament s'uneix amb la torre defensiva hi ha ubicada la capella familiar, de la que ens agradarà tenir noticia de la seva advocació. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )
La resposta m’arribava ràpidament, com és bon costum del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i del seu arxiver i amic Josep Sansalvador i Castellet. L’advocació de la capella-oratori es la Marededéu dels Dolors.
Si existeix encara, ens agradarà rebre’n imatges ACTUALIZADES tant al coneixercatalunya@gmail.com , com a arxiugavin@maristes.com
Llindes
- porta de la galeria porxada: 17 IHS 38
- porta principal (malmesa): IHS / 16 (creu) ?? / PERE BILA
- balcons: 1801 i PERE BILA / 1792
- finestra: 1784
Davant del casal de la Vila hi ha una àmplia pallissa de planta rectangular i teulat a dues aigües, sostingut per bigues de fusta, cairats, llates i les teules col·locades a salt de garsa. Davant, l'era, té una considerable grandària. Disposa de baixos i pis, amb doble badiu i accés exterior per escala de pedra. Una de les bigues té gravada la data "1625".
La noticia que publica l’Ara ens omple de joia, persones de reconeguda vàlua arreu del món, trien la Vall de Bianya, la Garrotxa, Catalunya per continuar amb la seva feina creativa.
https://www.ara.cat/cultura/Vila-RCR-portara-lextrem-principis_0_2008599178.html
http://www.rcrarquitectes.es/
És un bon contrast als que es venten de portar la roba interior amb les quatres barres, i alhora traslladen la seu de la seva activitat fora de Catalunya.
jueves, 3 de mayo de 2018
IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT MARTÍ I DE LA MASIA EL PASCOL AL TERME DE CALDES DE MONTBUI.
El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926) , ahir feia 92 anys
.
Em va semblar que calia - per les seves ‘especials’ circumstàncies personals – fer una ruta mariana del Remei de Caldes de Montbui, a l’Ajuda de Balenyà, li afegia – recordeu que feia anys – un petit regal, veure les runes del Mas Pascol, i la seva capella advocada a Sant Martí, coneguda també com de Rovinyó.
Us en deixo dades per si el tema desperta el vostre interès :
Caldes de Montbui. Núm. expedient: 2012 / 049338 / B
Tema: Pla especial del catàleg de masies i cases rurals
Pàgina 80 de 215. El Pascol
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=262398&fromPage=load
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_de_Pascol
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/07/sant-marti-de-rovinyo-caldes-de-montbui.html
La incúria vers el patrimoni històric de Catalunya sembla no trobar aturador.
.
Em va semblar que calia - per les seves ‘especials’ circumstàncies personals – fer una ruta mariana del Remei de Caldes de Montbui, a l’Ajuda de Balenyà, li afegia – recordeu que feia anys – un petit regal, veure les runes del Mas Pascol, i la seva capella advocada a Sant Martí, coneguda també com de Rovinyó.
Us en deixo dades per si el tema desperta el vostre interès :
Caldes de Montbui. Núm. expedient: 2012 / 049338 / B
Tema: Pla especial del catàleg de masies i cases rurals
Pàgina 80 de 215. El Pascol
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=262398&fromPage=load
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_de_Pascol
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/07/sant-marti-de-rovinyo-caldes-de-montbui.html
La incúria vers el patrimoni històric de Catalunya sembla no trobar aturador.
martes, 1 de mayo de 2018
CAN SALLENT. CASTELLAR DEL VALLÈS
Intentava, sense èxit, retratar Can Sallent, des d’una posició semblant a la que tenia l’autor del croquis datat entre 1890 i 1936, en el terme dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i avui Castellar del Vallès, Vallès Occidental, Catalunya. Els que heu anat en alguna ocasió a l’Aplec de San Esteve Vell de Castellar, dit també “ Castellar Vell”, recordeu que està al començament del camí de terra, desprès de la sortir de la carretera – amb molta cura, perquè el ferm està fatal - ; aquesta és altrament l’única cara visible, ja que l’altra façana esdevé invisible per la vegetació i els conreus.
Croquis de Can Sallent. Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
No consta l’autor d’aquest croquis i d’un altre de la mateixa finca , si feu una ullada per aquest valuós fons, veure croquis de Dionís Baixeras i Verdaguer (Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943 ) , Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), i Francesc Vidal [ pensem que pot fer referència a Francesc Vidal i Jevellí (Barcelona, 1848-1914)], ..., i alguns en els que com aquest de Can Sallent no s’identifica a l’autor, i/o en ocasions tampoc la masia .
Fotografia. Antonio Mora Vergés
Havíem localitzat amb l’ajuda inestimable del Joan Dalmau Juscafresa, la masia coneguda com mas Xinxer al terme de Palafrugell, a l’Empordanet, Girona, Catalunya.
Comptem amb la col·laboració de tothom per localitzar l’autor d’aquest croquis de Can Sallent, masia de la que ens diu Patrimoni Gencat ; masia esmentada a l‘any 1551. Antoni Joan Sallent, viu el 1562, féu donació, l'any 1562 de l'aigua de la Font de Sant Antoni, a la parròquia. Joan Cellent i Cosidor, era batlle de Castellar en el 1663 i Josep Sallent, el 1781. Pere Sallent, fill d'aquesta casa, fou vicari d'Esparraguera el 1590. Antoni Joan Sallent, mort el 1636, fou beneficiat de Sant Pere de les Puel·les.
Masia d'estructura clàssica on s'observa perfectament marcat l'eix de simetria i la presència dels tres cossos o crugies centrals i laterals, típiques d'aquesta tipologia. A la teulada, i sobre de la crugia lateral dreta, s'observa l'adossament d'un cos en forma de torre, de planta quadrada i de poca alçada, amb obertures en els seus quatre cantons. També una petita construcció, de caire molt senzill, es troba a continuació i adossada en el mur lateral dret, amb funcions utilitàries.
El frontis presenta una curada distribució d'elements que fa pressuposar un posterior embelliment de la façana. Una finestra goticitzant, emmarcada en la seva part superior per un arc conopial i ampit, assenyala les habitacions més importants de la segona planta. Les dues finestres que la flanquegen són també cobertes amb arc conopial, però de menor significació. Sota teulat hi ha una porxada de tres obertures.
Acomodant-se en el desnivell que la teulada marca en el frontis, hi ha dues finestres situades en la part corresponent a les crugies laterals dreta i esquerra, proporcionant llum a les cambres situades a la tercera planta. El ràfec, d'escassa sortida, està completament decorat per teules i cairons d'acord amb una harmònica disposició. El carener és perpendicular a la façana.
Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.
Ajudeu-nos a completar el Catàleg de Masies enviant-nos imatges i dades a castellardiari@gmail.com , Castellar del Vallès, Catalunya, us ho agrairan i per descomptat el Diari de Castellar del Vallès farà esment de la vostra aportació.
Així com “el moviment es demostra caminant”, l’estimació a Castellar del Vallès es demostra recuperant la seva memòria.
qui perd els seus orígens, per la seva identitat.
Croquis de Can Sallent. Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
No consta l’autor d’aquest croquis i d’un altre de la mateixa finca , si feu una ullada per aquest valuós fons, veure croquis de Dionís Baixeras i Verdaguer (Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943 ) , Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), i Francesc Vidal [ pensem que pot fer referència a Francesc Vidal i Jevellí (Barcelona, 1848-1914)], ..., i alguns en els que com aquest de Can Sallent no s’identifica a l’autor, i/o en ocasions tampoc la masia .
Fotografia. Antonio Mora Vergés
Havíem localitzat amb l’ajuda inestimable del Joan Dalmau Juscafresa, la masia coneguda com mas Xinxer al terme de Palafrugell, a l’Empordanet, Girona, Catalunya.
Comptem amb la col·laboració de tothom per localitzar l’autor d’aquest croquis de Can Sallent, masia de la que ens diu Patrimoni Gencat ; masia esmentada a l‘any 1551. Antoni Joan Sallent, viu el 1562, féu donació, l'any 1562 de l'aigua de la Font de Sant Antoni, a la parròquia. Joan Cellent i Cosidor, era batlle de Castellar en el 1663 i Josep Sallent, el 1781. Pere Sallent, fill d'aquesta casa, fou vicari d'Esparraguera el 1590. Antoni Joan Sallent, mort el 1636, fou beneficiat de Sant Pere de les Puel·les.
Masia d'estructura clàssica on s'observa perfectament marcat l'eix de simetria i la presència dels tres cossos o crugies centrals i laterals, típiques d'aquesta tipologia. A la teulada, i sobre de la crugia lateral dreta, s'observa l'adossament d'un cos en forma de torre, de planta quadrada i de poca alçada, amb obertures en els seus quatre cantons. També una petita construcció, de caire molt senzill, es troba a continuació i adossada en el mur lateral dret, amb funcions utilitàries.
El frontis presenta una curada distribució d'elements que fa pressuposar un posterior embelliment de la façana. Una finestra goticitzant, emmarcada en la seva part superior per un arc conopial i ampit, assenyala les habitacions més importants de la segona planta. Les dues finestres que la flanquegen són també cobertes amb arc conopial, però de menor significació. Sota teulat hi ha una porxada de tres obertures.
Acomodant-se en el desnivell que la teulada marca en el frontis, hi ha dues finestres situades en la part corresponent a les crugies laterals dreta i esquerra, proporcionant llum a les cambres situades a la tercera planta. El ràfec, d'escassa sortida, està completament decorat per teules i cairons d'acord amb una harmònica disposició. El carener és perpendicular a la façana.
Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.
Ajudeu-nos a completar el Catàleg de Masies enviant-nos imatges i dades a castellardiari@gmail.com , Castellar del Vallès, Catalunya, us ho agrairan i per descomptat el Diari de Castellar del Vallès farà esment de la vostra aportació.
Així com “el moviment es demostra caminant”, l’estimació a Castellar del Vallès es demostra recuperant la seva memòria.
qui perd els seus orígens, per la seva identitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)