CAN TRAVÉ. CUBELLES. EL GARRAF. CATALUNYA

Patrimoni Gencat explica en relació a Can Travé a Cubelles : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=4452

Can Travé va ser edificada sobre la base d'unes cases que ja existien al carrer de Sant Antoni. A partir del segle XVIII, es van realitzar successives reformes i ampliacions.

L'obra més important va ser portada a terme ja en el segle XX per Frederic Travé Alfonso ( (1938-1982), bibliòfil i col·leccionista que bastí la biblioteca per allotjar-hi l'excepcional fons bibliogràfic de mitologia clàssica de la seva propietat.

El conjunt de Can Travé està format per una construcció principal destinada a habitatge i gabinet d' Història Natural, un pavelló annex bastit per a la biblioteca i un gran jardí. Una de les façanes ocupa bona part del carrer de Sant Antoni.

Estilísticament, l'edifici ha rebut l'influència del llenguatge clàssic. L'exterior presenta timpans, columnes dòriques, fornícules, balustres, gerros, medallons, etc. Cal destacar també l'interior, que conserva mobiliari i elements ornamentals d'estils diversos, principalment del segle XIX.

La biblioteca està formada per una galeria de 45,30 metres de llargada per 3,40 metres d'amplada, amb vint-i-cinc balcons d'arc de mig punt que donen al jardí , i per dues petites sales als extrems. La decoració d'aquesta biblioteca de mitologia clàssica, es basa exclusivament en temes mitològics.

El jardí de factura clàssica, conté a més de magnífiques escultures, una bona mostra d'espècies botàniques exòtiques, en podeu veure algunes imatges a l’enllaç : http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=4452

L’Ajuntament de Cubelles s‘ha fet amb la propietat de Can Travé, aquest fet – com quasi tot en aquest món - té detractors i defensors; el temps posa i treu raons, i el consistori és propietari ja del Casal dels Llupià – que demana inversions constants, i genera pocs ingressos -, i afegeix ara Can Travé, que NECESSITA una forta inversió NOMÉS per evitar que es deteriori.

http://www.cubelles.cat/pl253/actualitat/noticies/hemeroteca/id4795/cubelles-podria-engrandir-el-seu-patrimoni-cultural-i-arquitectonic-amb-can-trave.htm
https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/64876/cubelles-te-un-forat-negre-anomenat-can-trave.html
http://www.radiocubelles.cat/pl7/noticies/arxiu-noticies/id5774/els-jardins-de-can-trave-oberts-divendres-dissabte-i-diumenge.htm

Algú ens ha d’explicar a l’email coneixercatalunya@gmail.com la pressió fiscal que tenen els cubellencs en relació a altres poblacions del Garraf.

Ah!, trobava a faltar – i per això la publicàvem nosaltres – la historia de Can Travé com Escola Pública en el miratge de llibertat de la II República.

Demanàvem urbi et orbe ajuda per identificar els locals que aixoplugaven les escoles abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, que faria caure al govern LEGITIM de la II República, i que entre moltes més facècies assassinaria amb la col·laboració de l’Alemanya Nazi, al President Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940)

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , tribuna@guimera.info.

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A CATALUNYA. DEL CONVENT DE PREDICADORS DE SANT DOMÈNEC, A LES ESCOLES MUNICIPALS DE PUIGCERDÀ, I A L’ARXIU COMARCAL DE LA CERDANYA. GIRONA.

El Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERNISME , http://vptmod.blogspot.com/ , em feia arribar un enllaç :
https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/escuelas-municipales-puigcerda~x10162535
I una pregunta, les tens aquestes escoles ?.

No les tenia, i trobava a : https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0053131.xml
Edifici de l’antic convent de predicadors de Sant Domingo, que s’havia establert a la vila el 1291.

El 1835, amb l’exclaustració derivada de la desamortització, el convent fou desafectat i destinat a usos civils (caserna i escoles).
De l’edifici conventual, rehabilitat el 1991, destaca la galeria posterior de l’antic claustre.

A sobre del claustre hi ha la seu de la Biblioteca Comtat de Cerdanya i al segon pis l’Arxiu Històric Comarcal

Patrimoni Gencat en fa un breu esment; http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7918

L'orde de predicadors de Sant Domènech s'havia establert a la vila de Puigcerdà el 1291. Les construccions conventuals foren realitzades al llarg dels segles XIV al XVIII. Un terratrèmol en el segle XV afectà bona part de les instal·lacions fent necessària la seva nova construcció. Com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal el 1835 les instal·lacions passaren a l'Estat i al municipi, essent utilitzades per a diverses funcions com escoles i casernes.

Edifici de planta baixa i dos pisos, construït amb maçoneria de còdols i obra de maó arrebossat. A la planta baixa, una arcada conforma una porxada tot al llarg de l'edificació.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada. 2010

https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/escuelas-municipales-puigcerda~x10162535

Ens agradarà tenir noticia al'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com de l’autor de la ‘transformació’ de l’edifici en escoles i els anys en que van funcionar.

També el de la darrera adaptació quan s’hi va instal·lar l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), integrat a la Xarxa d'Arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya, inaugurat el dia 10 de juny de 1989.

L’ALTAR MAJOR DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CUBELLES, ADVOCADA A SANTA MARIA ASSUMPTE. EL GARRAF. CATALUNYA

Veníem fent amb el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955), divulgació dels diferent elements patrimonials que es conserven – encara – a Blanes.

Intentàvem – sense èxit - repetir aquesta ‘joint venture’ amb Castellar del Vallès.

I pensem, som optimistes de mena, que potser trobarem un cubellenc que s’afegeixi a la nostra tasca.

Val a dir que no ens ‘posem pedres al fetge’, i apliquem arreu allò de ‘el que fa el que pot no està obligat a més’. Si trobem col·laboradors perfecte, en cas contrari, fem el que podem.

Els amics dels campanars expliquen en relació a Santa Maria Assumpta de Cubelles; guarda un Santcrist de talla (1962) a l'altar major de Josep Maria Camps i Arnau (1879-1968) ; una talla de l'Assumpció amb dos angelets, antiga imatge de l'església dels Josepets de Barcelona, refeta per Càndid Mateo – ens agradarà confirmar si es refereix a Cándido Mateo Moral, FUENTELCÉSPED, Burgos, i les dates de naixement i traspàs i el lloc en que va morir - ; uns frescos al baptisteri del pintor Josep Oriol Balmes ( 1927 + Barcelona, 01-12-2015) ; una pintura de Joan Montcada Planes (Barcelona, 24 d’agost de 1925 — Barcelona, 18 d’octubre de 2017) a l'altar de la Mare de Déu de Montserrat; un estucat de Joan Miró – ens agradarà confirmar si es refereix a Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d’abril de 1893-Palma de Mallorca, 25 de desembre de 1983) a la capella de Sant Sebastià; i una pica baptismal de marbre rosat segurament de principis del segle XVIII.

El plafó informatiu afegeix al Jordi Cantó – sense cognom matern, ni cap dada addicional -, i al Jordi Sacasas – també sense cognom matern, ni cap dada addicional; potser Jordi Sacasas i Segura?.

La desinformació sobre les persones que fan o han fet activitat cultural a Catalunya, és antològica; aquest mal costum, heretat de l’època franquista, és MOLT difícil d’erradicar.

Esperem respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

LA FONT JOAN PEDRO ROIG DEL CARRER MAJOR DE CUBELLES. EL GARRAF. CATALUNYA

Voltaven 900 ànimes pel terme de Cubelles quan l’indiano Joan Pedro Roig ( Cubelles, el Garraf, 14 d’abril de 1830 +5 de novembre de 1890, en el naufragi del Victòria que feia el trajecte Nova York l’Havana), finançava l’arribada de l’aigua i la construcció de dues fonts públiques, que mitigaven un xic l’extrema misèria que patia Cubelles.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926), que encara havia treballat quasi pel menjar fins passat el servei militar, davant de la Font del Carrer Major de Cubelles.

https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/?p=268417
A “Els orígens de la fortuna de Joan Pedro i Roig” (Grup d’estudis cubellencs, Anuari 2015) en Joan Vidal i Urpí ens relata la biografia de l’indià cubellenc i les vinculacions que va tenir amb la seva localitat.

Joan Pedro va néixer el 14 d’abril de 1830 a Cubelles. Els seus pares ja havien passat 11 anys a Cuba i possiblement havien acumulat una certa fortuna. De fet, un oncle d’en Joan, Llorenç Pedro, era propietari d’un important “ingeni” (fabrica de sucre) anomenat Asunción situat a Mariel, que més endavant ell heretaria. L’any 1860 l’ingeni Asunción “producia 6.700 cajas de azucar, …su dotación era de 400 esclavos”.

Els ingenis sucrers demanaven una gran quantitat de mà d’obra, els esclaus constituïen una part essencial de la producció. No va ser fins 1880, durant el regnat d’Alfons XII, que es promulga la llei d’abolició de l’esclavitud a l’Estat. El 7 d’octubre de 1886 van quedar en llibertat els darrers 25.000 esclaus africans o fills d’africans. Vint-i-un any després que l’esclavitud fos abolida als EEUU. Portugal l’havia abolida l’any 1761, França el 1794 i la Gran Bretanya el 1834.

Josep Baró i Blanxart, va néixer a Canet de Mar el 1798. Als 17 anys va salpar de Cadis fent de grumet i va arribar a l’Habana al cap de trenta dies de navegació. Va fer fortuna amb el tràfic d’esclaus i va destinar els beneficis al sector naval, industrial, i ingenis sucrers, a través d’embargar propietats a canvi de préstecs que els plantadors no podien retornar. Com els seus amics Samà, Martí Torrents, i Güell, va finançar grups paramilitars destinats a terroritzar els reformistes cubans i esclafar els independentistes, i va conspirar contra el govern progressista de Madrid per restaurar la monarquia ultradretana. La seva filla Concepción Baró Jiménez es va casar el 1859 amb Joan Pedro i Roig. Concepción hereta l’any 1878, un ingeni a la localitat de Puerto Rico Libre encara més gran que el que ja tenia el seu marit. La collita de 1889-1890 els hi produí 43.000 sacs de sucre.

Joan Pedro no va perdre mai el contacte amb Cubelles, on va fer freqüents viatges i importants aportacions a la població. El desembre de 1879 va comprar 10 plomes d’aigua de Santa Oliva i en va donar 9 al municipi, d’aquesta manera quedava solucionat per a Cubelles el problema de l’escassetat d’aigua i el cau de malalties que representaven els pous d’on es venia extraia.
L’indià cubellenc també va donar les dues fonts públiques, una al carrer Major i l’altre al carrer sant Antoni, així com els safareig públics. Va finançar la col·locació de 32 fanals de petroli a la via pública, va fer aportacions a l’església, ajudava a les famílies desafavorides, etc… L’ajuntament de Cubelles en el Ple del 21 d’agost de 1881, li va atorgar el títol de fill predilecte i a la seva esposa el de filla adoptiva.

El 5 de novembre de 1890, quan tenia 60 anys i anava de Nova York a l’Havana el vaixell Victoria, en el qual viatjava va naufragar. Va morir juntament amb d’altres 59 nàufrags. En el seu testament va deixar cinc mil pessetes als cubellencs més necessitats.

Cap referencia a l’autor d’aquesta Font, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya

SANTA MARGARIDA D'AGULLADOLÇ. MEDIONA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, accedíem a peu fins la capella de Santa Maria d'Agulladolç, segles, XI - XII, situada a la part més elevada del complex de construccions de la masia homònima que acull avui l'elaboració de vins escumosos de qualitat, que reben el nom de Daniel Vardon Kennett ( nascut l’any 1781 a l’illa de Guernsey , canal de la Mànega + 12.01. 1835) que es desposava amb Maria Francisca de Ferrer, i quines despulles reposen a la capella.

Patrimoni Gencat ens explica ; edifici d'una nau amb volta de canó i absis de planta parabòlica, coberta amb volta nervada, amb tres finestres de doble esqueixada. Tota la construcció va ser sobrealçada de manera que les arcuacions llombardes entre lesenes que decoren els murs han quedat a mitja alçada. Amb la restauració es van eliminar els cossos afegits com la sagristia que tapava la porta primitiva del mur de migdia d'arc de mig punt. El campanar d'espadanya d'una obertura s'alça al mur de ponent on hi ha també una altra porta amb llinda de fusta.

Malgrat l’esforç físic, el Josep Olivé Escarré té 92 anys, ens havíem de conformar – que no és poca cosa, amb la contemplació de l’exterior de la capella.

No teníem doncs ocasió de veure i llegir la lapida de marbre, al terra de la nau on diu: "D. Daniel Vardon Kennett, súbdito británico, comerciante y hacendado, natural de la Ysla de Guernsey, falleció el 12 de enero del 1835, a los 54 años de edad. Llorando su lamentable pérdida puso a sus restos este mármol la ternura conyugal de Da Maria Francisca de Ferrer, natural de Barcelona."

Catalunya, gràcies principalment als seus naturals, manté encara un notable patrimoni històric.

ESGLÉSIA DE SANT JAUME. QUADRA DE ROCACRESPA. CUBELLES. EL GARRAF. CATALUNYA

El dimecres 24.10.2018 fèiem una visita a Cubelles el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés.

Quan al topònim llegia; en la documentació antiga Cubellas (Segle X), derivat femení plural de cubell, en el sentit de ‘cup de trepitjar raïm, tina

Entre els llocs que tenia intenció de veure i retratar estava si més no la capella de Sant Jaume de la Quadra de Rocacrespa.

Quan al topònim, Vicenç Carbonell Virella (Barcelona, 29 de desembre de 1934) era de l'opinió que «és possible que el nom del poblat vingui de l'avui turó de la Cogulla, situat sobre mateix de les cases, el qual és molt encrespat, car s'alça dret i bastant punxegut, com una caputxa, d'on deu venir l'actual nom».

El diccionari català valència balear a l’entrada Crespa ens diu ; etimològicament del llatí crĭspa, ‘arrissada’.

http://www.cubelles.cat/files/doc7077/els-noms-de-lloc-del-terme-de-cubelles.pdf

Em costava trobar l’accés, que no està senyalitzat, i un cop davant de la capella de Sant Jaume, demanava permís per a retratar-la

Trobava algunes entrades d’interès sobre Rocacrespa :
https://www.bisbatsantfeliu.cat/uploads/recursos/contingut/2946/ca/385CUBELLES_Ermita_de_Sant_Jaume.pdf
https://llocssingularsgarraf.wordpress.com/masies-del-garraf/cubelles/rocacrespa/
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0056158.xml
http://rocacrespa.blogspot.com/
https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/?p=268748
http://www.radiocubelles.cat/pl7/noticies/arxiu-noticies/id6347/la-sala-d-actes-de-la-parroquia-acull.htm
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=70657&fromPage=load

Tenia ocasió d’admirar les pintures al fresc de Jordi Garriga Mora ( Sabadell, Vallès Occidental, 1962)

Patrimoni Gencat ens diu; l'església de Sant Jaume es troba situada dins el nucli de Rocacrespa. És una petita construcció d'una sola nau i d'estructura molt senzilla, amb coberta a dues vessants de teula. La façana presenta una porta d'accés d'arc de mig punt, adovellada. Al vèrtex de la teulada hi ha un petit campanar d'espadanya.

El conjunt es troba emblanquinat i decorat amb elements de maó vist, i es completa amb una tanca que presenta una porta d'accés d'arc de ferradura, d'inspiració islàmica.

A la dovella central de l'arc de la porta d'accés a la capella, hi ha inscrita la data del 1556. Sembla que la construcció és d'aquell període, tot i que posteriorment s'han efectuat diverses obres de reforma.

Inicialment, la capella es trobava sota l'advocació de l’Arcàngel Sant Gabriel i posteriorment, es va dedicar a l’ Apòstol Sant Jaume.

Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres autor de la darrera reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dinàvem al Racó d’en Pinilla, i us recomanem que el poseu a la llista de restaurants de Catalunya que s’han de visitar.

SABEU QUE REPRESENTEN LES FIGURES DEL TIMPÀ/ARQUITRAU DEL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES DE MONTBUI?. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

En arquitectura, un timpà és l'espai delimitat entre una llinda i les arquivoltes. Habitualment correspon amb la part alta d'una portada o d'una finestra. També és l'espai delimitat dins el frontó en els temples clàssics.

Retratava pacientment el timpà del Santuari de la Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui, i ara us deixo la pregunta, sabeu que representen les figures?

La descripció ‘tècnica’ ho explica ‘bona brevis’ ; decorat amb relleus geomètrics i escultòrics. Que representen?, Gremis, Oficis, Famílies, Confrariies?,...

A la façana principal, la porta d’accés a l’edifici de culte està flanquejada per dues pilastres llises que aguanten l’entaulament. Aquest té un arquitrau dividit amb tríglifs i mètopes amb decoració escultòrica, i pel damunt, un frontó peraltat amb el timpà buit i on s’observen restes de policromia d’un to vermellós. A l’arquitrau es pot llegir la inscripció “AVE MARIA. 1548. GRACIA PLENA”. El fris està decorat amb relleus geomètrics i escultòrics.

Esperem la resposta a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

A Caldes de Montbui, al Vallès Occidental, a Catalunya, hi ha pocs ‘màsters’ de la UJC, això ens fa pensar que algú tindrà la resposta, oi?.

Rebia un email en el que un amable i ben informat lector donava resposta a la pregunta que deixàvem a la nostra entrada ; SABEU QUE REPRESENTEN LES FIGURES DEL TIMPÀ/ARQUITRAU DEL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI DE CALDES DE MONTBUI?. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2018/10/sabeu-que-representen-les-figures-del.html

Benvolguts

Els relleus decoratius del portal d'aquest santuari són motius típics del món clàssic: un trofeu guerrer (escuts de defensa), el bucrani (crani de bou), un cercle concèntric.

El que no tinc clar és el segon (començant per la dreta): un casc?

El del mig seria l'heràldica del promotor (particular o confraria, etc.).

L’obra és molt interessant, perquè l'arquitecte domina el llenguatge classicista (cosa a destacar l'any 1548).

Salut. Joan Yeguas Gassó. http://joanyeguas.blogspot.com/

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE SANT JULIÀ DE LA TORRE MARIMON. CALDES DE MONTBUI. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

M’aturava – una vegada mes -a retratar-la, com també la façana de l’edifici principal.

El Mapa de Patrimoni de Caldes de Montbui ens diu que començava les obres de reforma l’arquitecte Josep Bori Gensana. (1866 – 1938).
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/biografies/fitxa/390.html

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/10114/MEMORIA.pdf?sequence=1&isAllowed=y, abandonava el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats.

Continuava l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (1879-1954) https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051381.xml

Es parla també del ‘constructor Antoni Baixeras’, sense cognom matern, ni cap altra referència que ens permeti ubicar-lo en el context espai/temps. Esperem rebre aquesta informació, cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs de l’Antoni Baixeras ‘ constructor’.

L'any 1928 i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen)

El Mapa de patrimoni en fa aquesta descripció; capella de planta rectangular de planta baixa, amb el carener perpendicular a la façana i la coberta de teula àrab. Tota ella està construïda amb pedra irregular vista, aplanada pel seu exterior. Les cantoneres de l'edifici estan construïts amb carreus de pedra molt més gran i escairats.

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2099.1/10114/MEMORIA.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Caldes de Montbui hauria d’aprofundir en la tasca de recollir i difondré el Patrimoni Històric i/o Artístic, ho defensem perquè alhora que té elements de TOTES LES ÈPOQUES, és des d’antic una població amb ‘aires de ciutat’, i pensem que – encara – és possible evitar que pateixi la ‘uniformat simplista’ que s’imposa per arreu com una pandèmia.

Que Sant Julià  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

EL MARQUET DE LES ROQUES I LA CAPELLA DE SANT ROC. LA VALL D’HORTA. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Publicàvem una fotografia al facebook del Diari de Castellar del Vallès, i dèiem:

Segur, segur, segur , que identifiqueu el Sant, i fins el lloc on es troba aquesta imatge. Si no fos així, tranquils, demà us ho expliquem.

Recordeu allò de ‘ a sants i a minyons no els prometis si no els dons’; bé, la figura és la de Sant Róc, i es troba al Marquet de les Roques, al terme de Sant Llorenç Savall, a la comarca del Vallès Occidental.

Llegia que les primeres referències d’aquest mas es troben l’any 1162, quan apareix amb el nom de Coma d’Hermet, on vivia la família Marquet. Hi ha notícia documental de la masoveria des de l’any 1200. El mas depenia del Castell de Pera i del monestir de Sant Llorenç del Munt, que en prengueren propietat després de la pesta del segle XIV.

L'any 1712 la família Oliver de Castellar del Vallès comprà el Marquet de les Roques als benedictins beneficiaris dels béns del monestir, juntament amb altres masos rònecs dels voltants.

Al segle XIX la família Oliver es convertí en una saga d'industrials de Sabadell, i l’any 1895 Antoni Oliver i Buxó (Sabadell, Vallès Occidental, 1833 — Sabadell, Vallès Occidental, 1904) , que fou un dels fundadors del Banc de Sabadell, industrial i notable pintor, va encarregar la reforma de l’edifici a l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, Barcelona; 1864 – Barcelona; 20 de setembre de 1928), que va comptar amb la col·laboració del seu pare, i acreditat mestre d’obres, Gabriel Batllevell Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d’agost de 1910).

Juli Batllevell i Arús (Sabadell, Barcelona; 1864 – Barcelona; 20 de setembre de 1928)

Gabriel Batllevell Tort (Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d’agost de 1910).

L’escriptor Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986),als anys vint del segle XX, va fer del Marquet de les Roques, punt de trobada d’intel·lectuals i artistes (Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les (Bèlgica); Carles Riba Bracons (Barcelona, 23 de setembre de 1893 - 12 de juliol de 1959); Jaume Bofill i Mates (Olot, la Garrotxa, 30 d'agost de 1878 - Barcelona, 2 d'abril de 1933), que es signava Guerau de Liost, etc.), hi organitzava vetllades literàries amb el grup d’escriptors conegut com la ‘Colla de Sabadell’.

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986)

Aquí es constituí l’editorial La Mirada, que encara perviu.

La família, clarament compromesa amb els ideals democràtics i catalanistes, fou desposseïda de la propietat quan es consolida la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República. Us deixo un enllaç on podreu escoltar les ‘Corrandes d’exili’
https://www.youtube.com/watch?v=rtzjl-c-V6o

L'any 1941 la propietat del Marquet de les Roques fou adquirida per Llorenç Valls, propietari del Vapor del poble.

Actualment és propietat de la Diputació Provincial de Barcelona, que malgrat manté encara activitats culturals combinades amb l’activitat agropecuària de la finca, a càrrec de masovers, n’ha tallat l’accés rodat des de l’aparcament; això obliga a caminar un bon tros més si es vol anar a la font del Llor , que cal recordar-ho apareix documentada l'any 1507 amb el nom de Loreda, i tenia llarga tradició com a indret de fontades i berenades; i pel fet de trobar-se en ple camí de la Vall d’Horta a Coll d’Eres i Mura ha estat sempre una referència, a més de proveir d'aigua el Marquet de les Roques; també s’ha ‘suspès’ la tradicional celebració religiosa en ocasió de la Festivitat de Sant Roc, patró del Marquet.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA PER ALS REFUGIATS DE LES ARENES. LA CASA SAMARANCH. SANT ESTEVE DE CASTELLAR.

https://www.diba.cat/documents/429042/60e88549-b087-4e67-a40e-42f9c734dbc2

Francisco Samaranch Purcell era capità de la marina mercant i en assistir al casament a Sant Llorenç d’un dels seus mariners, va tenir ocasió de visitar el paratge de Les Arenes que li va agradar tant que, poc temps després va començar les obres de construcció d’una casa juntament amb la seva esposa, Luisa Suñol Purcell.

La casa de la família Samaranch fou la primera en edificar-se en el nucli de Les Arenes on només estava construïda l’antiga masia de Can Barceló.
Quan esclata la Guerra Civil la família Samaranch es trobava d’estiueig a la casa i van aconseguir escapar a França i d’allà, traslladar-se a Portugal, més concretament a Lisboa on la família tenia fixada la residència. Un cop la casa fou deshabitada és ocupada i transformada en escola; l’escola era mixta per als fills dels refugiats que procedien de Madrid.

La directora de l’escola era la Sra. Anita Soler i la seva germana n’era l’auxiliar. Tot i que aquesta escola fou creada per la mainada, les persones grans que volien també hi podien assistir en les seves hores de lleure. Malgrat que la casa de la família Samaranch fou emprada com a escola, un cop va acabar la guerra es van poder recuperar els mobles en bon estat de conservació.

Inicialment, la casa estava il·luminada amb gas carbur. Mai va tenir masoveria i una mica allunyada de la casa es troba una mina d’aigua amb una bomba de bombeig per fer arribar l’aigua a la casa.

En l’actualitat la casa és propietat de Francisca Duran Samaranch.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

QUI SE’N RECORDA DE LA POLÈMICA DE LA CARA DE FRANCO AL FRESC DEL PRESBITERI DE SANTA MARIA DE BLANES?. LA SELVA. GIRONA.

Mn. Miquel Àngel Ferrés Fluvià, actual rector de Figueres. http://www.bisbatgirona.cat/bisbat.php?
idm=1&subpagina=3&subseccio=1&c_parroquia=116&fitxa=2&cerca_parroquia=1&nom_parroquia=109Figueres,SagradaFamilia

Sortia als papers, no per la seva activitat religiosa, sinó per una decisió relacionada amb les pintures que Jaume Busquets Mollera ( Girona, 1904 + Barcelona, 1968) pintava al presbiteri, i a les que dedicàvem una publicació :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/09/tresors-de-santa-maria-assumpta-de_28.html

El cura de Blanes ordena pintar barba a una pintura de Franco
https://elpais.com/diario/2000/05/06/catalunya/957575250_850215.html?fbclid=IwAR3j9HiIUugi_cDfTwsHDOaHMRRuMi6HGaA-K5quEChFU0qViyLAJccQqHA

El párroco de Blanes retira la barba que mandó pintar a un supuesto retrato de Franco
https://elpais.com/diario/2000/05/14/catalunya/958266449_850215.html?fbclid=IwAR1h_lqSgikWNSvpSje383ShvRIxg9xFfz6f8BEVbPxzbPzqGdRueP5azgk

La polèmica començava i acabava ràpidament.

El tema de l’aparició de la cara del sàtrapa -real o suposada- és recurrent:

Franco en un altar
https://elpais.com/diario/2004/07/18/cvalenciana/1090178300_850215.html

Els artistes NO ES PODEN INVENTAR CARES, això és tant evident que tothom troba lògic que per exemple a l’església de Sant Antoni de Mura a la Comarca del Bages, els àngels pintats en un fresc, siguin els que aleshores eren infants. I que les imatges del timpà de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar a la comarca del Vallès Occidental, que a dreta i a esquerra observen admirades i devotes a la Mare de Déu, son sens dubte una bona part dels castellarencs de darreries del segle XIX.

El ‘escàndol’ habitualment es farisaic.

És del tot aliè a la història Mn. Enric Roura Sabà, actual rector de Blanes, al que agrairíem infinitament però, que ens permetés retratar amb detall el fresc , i concretament la imatge de Sant Tomàs d’Aquino, per comprovar si Jaume Busquets Mollera ( Girona, 1904 + Barcelona, 1968) va prendre efectivament com a model al dictador.

En el món de la publicitat la màxima aspiració és que parlin de la marca, del producte, o de la persona, ni que sigui bé!

DE LA CAPELLA DE SANT I MARC I SANTA BÀRBARA A LA DE SANT PAU DE MANRESA. EL BAGES. CATALUNYA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés, per retratar l’església que durant anys va donar servei religiós al nucli de Sant Pau a Manresa.

Llegia que fou construïda l’any 1308, sota l’advocació de sant Marc i santa Bàrbara.

El 1412 va ser cedida a uns ermitans de Montserrat, que la van posar sota l’advocació de sant Pau.

Al segle XV, en establir-s’hi monjos de Valldaura, esdevingué priorat cistercenc.

Entre 1522 i 1523 Ignasi de Loiola hi va fer amistat amb el prior, Alfonso de Agurreta, un “home molt espiritual”, a qui intentà retrobar en un segon viatge a Manresa, quan ja havia mort. Anant cap a Sant Pau, seguint “el camí vora el riu”, Ignasi va tenir la Il·lustració del Cardener.

Ignasi hi conegué Alfonso de Agurreta, prior del convent i responsable també de l’Hospital de Santa Llúcia, que n’esdevingué un dels seus principals confessors. Procedent de Terra Santa, Ignasi tornà a Manresa amb la intenció de quedar-s’hi, però la mort del seu amic el portà de nou a Barcelona.

El 1700 l’ermita i el seu entorn van ser comprats per la Companyia de Jesús. El 1767, amb l’expulsió dels jesuïtes, el conjunt fou confiscat i passà a particulars.

https://musiquesdemanresa.blogspot.com/2016/01/altres-goigs-de-manresa-i.html
https://www.monestirs.cat/monst/bages/ba15spau.htm
https://www.manresa.cat/docs/arxius/doc_contingut_10578.pdf

Capella gòtica, adossada a la casa, que conserva en part vestigis de l'antiga residència dels jesuites (galeria d'arcs que dóna a la façana del riu). La capella presenta una nau única, de petites dimensions i força reformada. Coberta amb dues voltes de creueria, amb claus escolpides. Absis nervat, de forma poligonal a l'interior que no es manifesta a l'exterior. Els nervis de les voltes arrenquen de mènsules escolpides amb figures humanes i d'àngels. Altar barroc, daurat. A l'exterior no presenta cap element d'interès.

Senzill portali campanar de cadireta, elements disposats a la façana nord. Murs arrebossats i pintats

Retratava també la ‘nova’ església de Sant Pau que s’aixecava l’any 1962 pels veïns en la seva majoria relacionats amb l’activitat constructiva - , i que segons m’expliquen té com la capella homònima una minsa activitat religiosa.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor del projecte tècnic a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No en trobava referencia de cap d’ambdós a la llista de monuments : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Manresa

Des del ‘tontisme’ es defensa que avui la ‘ciència’ ha eliminat la ‘religió’, en realitat el que succeeix és que l’empobriment cultural es vol vestir de ‘progres’ ,oi?

IN MEMORIAM DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DEU DEL ROSARI DE CAN FONOLLET. LES FONTS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Plovia lleument,’ sirimiri’ en deia l’Artur Travesa Solsona ( Barcelona, 15 de juliol de 1928), memòria viva de les Fonts, quan quasi al migdia del dissabte 13.10.2018, deixava el vehicle damunt l’era enrajolada de Can Fonollet, des de on es divisa el campanar de la capella de la Mare de Déu del Rosari, advocació molt arrelada a les Fonts, i que comparteixen la capella de Can Falguera, i l’Església Parroquial de la que m’explicaven que el projecte de l’església de la Mare de Déu del Roser, al nucli de les Fonts, fou de l’arquitecte Joan Baca Reixac ( Ripollet, 1905 - Terrassa, 2003) , la construcció de l’edifici s’aturava en els anys 1936-1939; aquesta circumstància feia que bona part dels materials preparats per fer l’obra, es ‘distraguessin’ per acabar formant part d’algunes obres privades.

En la represa de la construcció Joan Baca Reixac, va comptar amb la col·laboració del seu fill , l’arquitecte Joan Baca Pericot, nascut a Terrassa l’any 1934.

Ens absteníem d’apropar-nos a la capella, retratada pel Joaquim Verdaguer i Caballé, en el seu blog :
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/07/masia-de-can-fonollet.html

Li demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), si les tenen, imatges del interior de la capella a l’època en que s’hi feia culte.

Havíem xerrat força estona l’Artur Travesa Solsona ( Barcelona, 15 de juliol de 1928), i l’Antonio Mora Vergés; en treia com a conclusió que serà MOLT difícil, assolir si més no, una relació – que no Catàleg – dels edificis amb interès històric i/o monumental; la divisió de les Fonts entre Sant Quirze i Terrassa – que treballa per crear el districte VII- és perjudicial per als veïns que depenen de Sant Quirze de Terrassa, IMPOSTOS MÉS CAR i MENORS SERVEIS, com exemple el majors de 65 anys del sector de Terrassa, poden utilitzar el transport públic de forma gratuïta.

Fer realitat el desig LES FONTS, UN SOL POBLE, sembla quasi impossible, assolir però, LES FONTS, UN SOL BARRI, demana únicament una renuncia per part de Sant Quirze; malgrat les reticències dels partits polítics del REINO DE ESPAÑA, aquesta decisió s’hauria de plantejar A TOTS els veïns de les FONTS, i acceptar la decisió que en resulti.

Ens agradarà tenir més noticies d’aquesta capella, promotor, autor, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE MONELLS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

L’enciclopèdia catalana ens diu ; Monells, poble del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà.

Situat a banda i banda del Rissec, es formà al voltant de l’antic castell de Monells , actualment arruïnat, esmentat ja el 922. Pertangué a Simó de Palau, i passà al comtat d’Empuries i, posteriorment, per compra, al Millars.

El 1485 el castell fou ocupat per les forces dels remences.

A la fi del segle XVII era lloc reial.

L’església parroquial de Sant Genís havia estat possessió de la canonja de Girona.

El poble havia estat fortificat i hi ha restes de les muralles.

Modernament ha estat restaurat; és notable la plaça porticada on se celebrava el mercat.

Formà un municipi independent fins l’any 1973.

L’antic terme comprenia, a més, el veïnat de Sies.

No trobava cap referència a les escoles.

Tampoc a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=monells

Ni, a https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Baix_Empord%C3%A0#Cru%C3%AFlles,_Monells_i_Sant_Sadurn%C3%AD_de_l'Heura

Les escoles – en general – no han estat mai considerades ‘ patrimoni monumental’, ni majoritàriament tema d’interès per als partits polítics. La possibilitat de manipular a les persones es directament proporcional a la seva manca de formació, ras i curt, com menys educació MILLOR.

M’explicaven a ca l’Arcadi, a la Plaça de Monells, que l’escola estava en un dels edificis que integren aquest establiment de restauració, i que conserven encara la taula de la mestra. Amb el Josep Olivé Escarré al centre d ela imatge, retratava la façana de l’edifici que acollia l’escola de Monells.

Ens cal l’ajuda de TOTS els catalans per completar la relació d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Esperem les vostres aportacions, imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

IN MEMORIAN DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE MADREMANYA. EL GIRONÈS. CATALUNYA

Maldem des de fa anys per completar – tasca MOLT difícil – la relació d’edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista. Ni havia de religiosos, des de les rectories de moltes parròquies, fins als edificis ad hoc que aixecaven les Ordres religioses dedicades a l’ensenyament, Escolapis, Maristes, Jesuïtes,..., i les seves versions femenines; n’hi havia de privats – normalment en edificis particulars, encara que també n’hi va haver algun de monumental -; de Públics, aixoplugats sovint en edificis privats, compartint espai amb l’Ajuntament, i des de la Mancomunitat en edificis específics, .., i pel món agrícola es troba aquí i allà, el testimoni d’eminents ‘mestres de sequer’; des del ‘tontisme feixista’ s’ha fet una tasca gegantina perquè aquesta informació es perdés, n’hem localitzat més de 1200, ho centralitzàvem a https://issuu.com/1coneixercatalunya , dissortadament aquesta pàgines ‘gratuïtes’ sempre acaben posant impediments a la gratuïtat, i seguim amb els blocs de Google :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/

A Madremanya retratàvem l’edifici de l’Ajuntament o Casa del Comú, obra de Martí Sureda i Deulovol (l'Escala, 1822 - Girona, 1890)- informació que ens facilitat el Valentí Pons Toujouse- , pensem que també aquí, i potser, potser, també a la rectoria de Sant Esteve s’impartia docència abans de que s’aixequessin per mans anònimes els edificis de les escoles, transformats avui en vivendes.

De tot plegat en demanarem informació al Consistori, madremanya@madremanya.cat

També, també dels promotors i dels autors de Can Vinyes, declarat BCIL

Madremanya i tots els poblets petits, tenen en el patrimoni històric, una bona opció per fer-se visibles, caldria elaborar i publicitar els corresponents Catàlegs, i no sempre bàsicament per qüestions econòmiques això és possible. Els Departament de Cultura dels Consells Comarcals, Diputacions, Generalitat, REINO DE ESPAÑA, tenen aquí una responsabilitat inajornable.

Esperem les respostes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN CARRERAS - CAN GIC – CAN GOMAR. MILLARS. MADREMANYA. EL GIRONES. CATALUNYA

Retratava la casa antigament coneguda com a Can Gic, al nucli de Millars, al terme de Madremanya, a la comarca del Girònes.

Hi ha notícies de l'any 1480 de Francesc Gic i el 1580 de Jaume Gic.

Al segle XX pertanyia a la família Triadú i va ser adquirida per Carles de Gomar i Mangrané (1916 - Barcelona 1999). (1916 - Barcelona 1999), que en va encarregar la restauració a l'arquitecte Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) a la dècada dels 60 del segle XX, en el moment més àlgid de la dictadura franquista.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de tres crugies paral·leles, tres plantes i teulada a dues vessants amb caiguda a la façana principal i posterior. La noble façana principal té un portal dovellat amb escut a la clau i galeria correguda de nou arcs sota el ràfec de la teulada. A la dreta es troba el porxo que servia de graner. La casa ha estat modificada i s'han utilitzat elements d'altres construccions de la contrada.

Quan al topònim MADREMANYA, el diccionari català valència balear ens diu ; etimològicament probablement del llatí matre magna, ‘gran mare’, que era un apel·latiu de la deessa Cibeles (Aebischer, BDC, xxii, 36).

MILLARS (sovint escrit Millàs).
|| 1. topon. a) Poblet agregat al municipi de Madremanya (Gir.). Etimològicament del llatí mīliāres, ‘camps de mill’.

Demanarem dades a madremanya@madremanya.cat de l’autor entre altres dels edificis de les escoles publiques – avui habitatges socials -, i de Can Vinyes

Un consell, poseu Madremanya a l’agenda de llocs de Catalunya d’obligada visita