domingo, 27 de septiembre de 2020

IN MEMORIAM. CAPELLA DE SANT JAUME DELS MALALTS. VIC . OSONA.

 Llegia que la capella coneguda com de Sant Jaume dels Malats,  ubicada al número 33 del carrer d’aquest sant de Vic, es troba documentada des del 1210. Hi ha una part romànica amb l'absis i alguna finestra d'esqueixada.

 Al segle XV s'hi construí un atri a la part de ponent, del qual encara és visible un arc gòtic, i l'any 1829 fou restaurada.

L'any 1936 fou venuda a un particular i actualment es troba immersa dins d’un altre edifici.

La capella està inclosa al catàleg de patrimoni arquitectònic BCIL del terme municipal de Vic de l'any 1981, i sembla que el seu estat de conservació és molt precari.

La descripció de Patrimonis Gencat ens diu; església d'una sola nau amb absis semicircular i orientada de llevant a ponent.

Està unida per la part de migdia a un magatzem i taller industrial i la part de l'absis es troba dins la serradora.

 L'absis és cobert per lloses de pedra i teula i a la part de baix hi ha una finestra d'esqueixada.

El mur de tramuntana és de paret llisa i visible des d'un pati interior de l'edifici.

A la part de migdia hi havia hagut una hostatgeria.

La nau és coberta amb volta d'ogiva, hi ha restes de paret on hi havia el portal de l'atri.

A ponent i visible des del carrer hi ha un arc d'ogiva de pedra, tapiat amb totxo i arrebossat amb la imatge de Sant Jaume al damunt i dues finestres.

L'estat de conservació és molt dolent.

Les fotografies, sense data de C. Torrents -del que ens agradarà tenir noticia de nom propi, cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas a l’email coneixercatalunya@gmail.com

, que podreu veure en l’enllaç de Patrimoni Gencat, potser no lo son ultimes, ho consultarem amb el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

viernes, 25 de septiembre de 2020

SANT PERE D’OS DE CIVIS. VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 David Chamorro publica una fotografia del interior de l’església d'Os, dedicada a Sant Pere,  de la que Patrimoni Gencat ens diu que és d'un romànic senzill, l’edifici presideix des de dalt del turó tot el poble, que s'escampa com un devessall cap als peus del turó.

 




Tenia un mural pintat al fresc, d'origen gòtic, actualment al Museu Diocesà d'Urgell. És el conjunt pictòric d’El Sant Sopar, de 188 x 263 cm., on predominen els tons grisencs. Aquesta mostra, encara que ha perdut una bona part de la seva policromia, és interessant per la seva composició i harmonia, i pel conjunt d'atuells de l'època que li donen un encant especial.

 


Gràcies a l'Associació d'Amics d'Aós de Civís i a les subvencions de la Generalitat de Catalunya, l'església va veure restaurada la seva porxada, alhora que es va consolidar l'edifici.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15841

Les imatges de l’any 1986 , fetes per  A. Moras – del que ens agradara tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com  del nom propi, cognom matern, i lloc i data de naixement i traspàs, si fos el cas – posen de manifest l’estat en que va quedar l’Església desprès dels aiguats de la conca del Segre de 1982 ,  que tingueren lloc entre el 7 i 8 de novembre del 1982.

 http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/sant-pere-dos-de-civis.html

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/03/sant-pere-dos-de-civis-valls-de-valira.html

La dependència d'Andorra és quasi total per Os de Civís, a excepció del subministrament elèctric, realitzat per la companyia urgellenca PEUSA, després dels aiguats del 1982.

 Cal dir també que els serveis bàsics són proporcionats pel Comú de Sant Julià de Lòria. Tal és el cas de la recollida d'escombraries, la neteja de la carretera quan neva, i d'altres serveis.

Quan al topònim llegia al diccionari català valencià Balear;  d’etimologia segurament pre-romana; la forma antiga del nom és Aós, la qual apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX).

Es relacionable amb el nom basc Aós o Agós, que apareix a Navarra (cf. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 8).

En general els topònims acostumen a ser descriptius.

domingo, 20 de septiembre de 2020

ESCOLA BRESSOL DE NOSTRA SENYORA DEL CARME. SANT CLIMENT DE LLOBREGAT. L’INEXPLICABLE MENYSPREU AL LLEGAT DE LA FAMILIA ALTISENT.

 Joan Altisent i Ceardi (Barcelona, 8 de febrer de 1891 - Barcelona, 25 de juny de 1971) i Carme Balmas Guitart (Barcelona, 1894 - Barcelona, 1978),  es feien construir una típica casa d’estiueig entre els anys  1925- 1930  a Sant Climent de Llobregat ; Cal Altisent  manté traces d’un estil tardo-modernista.

Em sobtava l’afirmació  “no s’ha pogut aclarir el nom de l’arquitecte que la va dissenyar.”

https://www.diba.cat/documents/326398/1973736/Estudi+Cal+Altisent_Sant+Climent_de_Llobregat_2015/18086bda-24d6-4512-a01d-bfb086603f36

Al ESTUDI I DIAGNOSI PER A CATÀLEG DEL NUCLI HISTÒRIC DE SANT CLIMENT DE LLOBREGAT de la Maria Mesa Sánchez, en relació al Parvulari  Nostra Senyora del Carme, llegia ;  edifici escolar de petita escala donat al poble de San Climent per la familia Altisent als anys vint, molt proper a l'Ajuntament actual.



 Tot i que no té especial valor arquitectònic, constitueix una referència pels habitants de la vil·la.

 L’estat de conservació és bo tot i que faria falta un tractament de l’entorn.

L’autor “desconegut” de Cal Altisent, ho era també  de l’Escola Bressol de Nostra Senyora del Carme.

No van treballar tants arquitectes o mestres d’obra ,  a Sant Climent de Llobregat en els primers decennis del segle XX, com per fer creïble que no se’n tinguin dades..  La nostra capacitat de tragar gripaus – sense badar boda – fa anys que va quedar superada. 


viernes, 18 de septiembre de 2020

CASA DEL MARQUÈS DE DOU. RIPOLL. EL RIPOLLÈS

 

Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona, 6 de juny de 1842 - 10 de gener de 1922) retratava la Casa Alòs,  coneguda com la casa del marquès de Dou, la Casa Dou o el Casino vell,  un edifici a cavall entre l'estil modernisme i el noucentisme ubicat a la Plaça Gran de Ripoll, projectat per l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966 l'any 1908.



A les façanes exteriors combina de forma elegant i equilibrada els elements modernistes -com la torre amb esgrafiats o les obertures curvilínies amb ús de mosaic i maó-, i la simplicitat característica del noucentisme. A la torre hi ha escenificacions d'un ós tant als esgrafiats com al parallamps. L'establiment d'una fàbrica i botiga de fideus a la planta baixa féu que popularment fos i encara sigui coneguda com a cal Fideuer.


 L'edifici consta de planta baixa, dos pisos i unes golfes amb finestres seguides, com una reinterpretació del model medieval de casa amb golfes semiobertes, molt freqüent a l'època modernista. Diversos elements reforcen la cantonada: els dos portals situats a cada costat, el joc dels tres finestrals, dos amb un balcó i el tercer més ample, les tres finestres del segon pis, la xemeneia que transcorre per la façana com un prisma de maó, el teulat a dos vessants que es deixa veure en aquesta part de l'edifici –la resta de la coberta té un ràfec- i la torreta de remat.


 El maó és utilitzat com a material decoratiu que emmarca els portals i les finestres, a sobre d'un arrebossat de color blanc. La part superior de la torre conté ferro forjat i esgrafiats. Es tracta d'un edifici molt mesurat, de decoració gens exuberant, que es pot qualificar de modernista sobretot pel tractament volumètric i compositiu: l ‘asimetria, el reforç de la cantonada i el tractament de l'edifici com un volum global i no com un pla de façana.


No em quedava clar qui va ser el promotor/a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Dou


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l‘email castellardiari@gmail.com

martes, 15 de septiembre de 2020

IN MEMORIAM DEL SAFAREIG DE LA MASIA DE CAN FURTIÀ. EL GRANOLLERS QUE EL TEMPS I L’ESPECULACIÓ URBANISTICA S’ENDUIEN IRREMISSIBLEMENT.

 El Crisant Palau pública una imatge del Granollers de  l’any 1920 - La masia de Can Furtià i el safareig gran, enderrocats per fer el carrer Verge de Núria.



Corria la segona meitat del segle XX  quan es generalitzava l’aigua corrent i la llum elèctrica, en la majoria de les cases de les famílies treballadores ; l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, i també, també de la seva colònia al mediterrani, Catalunya, ens portaven a l’actual situació de regressió econòmica ,  social i cultural, que ha fet que determinades administracions públiques tornin a considerar la posta en servei d’aquestes instal•lacions – on encara les tinguin - per evitar deixar absolutament desemparats als que cauen del ‘ sistema’.

A banda de la neteja de la roba, es donava solució aquí a qüestions que necessiten  avui la consulta amb tota mena d’especialistes, des de psiquiatres, a ginecòlegs, passant lògicament pels usurers que existien, existeixen i dissortadament existiran fins al dia del judici final, i és que certament a la història social, i especialment la història de la dona, trobaven aquí un espai de comunicació que configurava uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després..

 Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet Anguera (El Masroig, 1955), filòloga i activista cultural i social:


Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.

 Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! ; si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

 Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

 En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

 Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

 En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

 Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

 És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

 El sabó ens rentarà aquests draps bruts, ... , o servirà per ensabonar algú.

 I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem., .., i  el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

 Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla. Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

 Per tot això, cal agrair l’esforç dels pobles i ciutats que encara mantenen aquests equipaments – si més no, com elements històrics i culturals -  per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

 Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!

Granollers, ens aquesta ocasió fallava estrepitosament.

lunes, 14 de septiembre de 2020

QUE EN SABEU DE L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’ESCOLA SANT MIQUEL ARCÀNGEL DE MOLINS DE REI ?,

 

Llegia l'1 de desembre de 1894 es compren uns terrenys i es comença  la construcció d'un edifici amb aules, dependències per alumnes interns i externs, capella, patis...



Cap dada de l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com

A causa de  les dificultats internes de la Congregació  el col·legi es tanca des del 1928 fins a l'any 1939.

La reobertura es fa amb grans dificultats el 10 d'octubre de 1939

Al Patrimoni històric de Catalunya se li pot aplicar amb tota justícia la dita “dels amics em guardi Déu, que dels enemics ja ho faré jo”

La dictadura ens deixava el virus de la “ inèrcia perniciosa” que per la nostra cultura, ha resultat més mortal que la Covid. 19

domingo, 6 de septiembre de 2020

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA. RIU DE CERDANYA. LLEIDA

Llegia que aquesta església fou construïda a principis del segle XI i l'edifici original fou una església romànica, probablement de planta i estructura similar a l'actual.

 S'ha trobat un document de 1862 en el qual es demana permís al prior del monestir de Sant Miquel de Cuixà per seguir aprofitant pastures, privilegi que va ser ratificat. Aquest document confirma la dependència de l'església de Sant Joan del monestir de Cuixà.

 L'església de Riu fou sufragània de la de Pedra fins el 1904. 

 Anteriorment aquesta última era rectoria i la de la Riu era vicaria. 

 Francesc Climent publica una fotografia de l'església de Sant Joan Batista , la parroquial de Rius del Pendís, que depèn eclesiàsticament de la de Bellver de Cerdanya.
Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals de planta quadrada i capçada per un absis semicircular. La planta és de creu llatina. La coberta és de llosa. A la nau, la coberta és a dues aigües i a l'absis és d'una sola vessant. Els murs són de pedra de conglomerat vermellós sense treballar. A les arestes de l'immoble és l'únic lloc on hi ha carreus ben escairats.

 S'accedeix a l'església a través d'una porta adovellada d'arc de mig punt. A la dovella central hi figura la data 1773, amb la creu de Sant Joan al centre. És el mateix tipus de gravat que presenten les làpides funeràries cerdanes d'aquest moment. 

 El retaule també porta la data 1773. 

 A la part superior de la porta, una petita fornícula acull la imatge de Sant Joan Baptista. Aquesta imatge fou col·locada l'any 2002 ja que l'antiga va desaparèixer. 

 La façana està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. Al darrera del qual hi ha la caixa (segurament construïda posteriorment) que dóna accés a les campanes. Al damunt de la fornícula hi ha un rellotge mecànic, col·locat a l'ull de bou. Per sobre d'aquest, en trobem un de sol. A la banda dreta de la porta hi ha una placa de pedra vermella a la qual es pot llegir amb dificultat: "PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN 18 + 21", que fa referència a la Constitució de Cádiz de 1812 (que va estar vigent entre 1812-1814, 1820-1823 i el 1936-1937). 

 La nau presenta coberta de volta de canó, amb llunetes, sostinguda per uns pilars adossats a la paret. 

A l'exterior hi ha contraforts laterals. 

 Als peus de la nau trobem un petit cor de fusta al qual s'accedeix per unes escales. 

El primer tram de les quals és de pedra i seguidament de fusta.

 Ens agradarà rebre imatges del interior a l’email castellardiari@gmail.com

 Sovint és més difícil trobar obert un edifici religiós que un restaurant o cafeteria i això malgrat les restriccions imposades per evitar la transmissió de la Covid.19

viernes, 4 de septiembre de 2020

ESGLÉSIA DE SANT GIL. TORA. LA SEGARRA. LLEIDA

 L’ Assumpta Figueras Viñas publica fotografies de l’Església parroquial advocada a Sant Gil de de Torà,  població situada  al límit de la comarca de la Segarra, amb la dels Solsonès,  Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici gòtic-tardà d'una sola nau amb dos trams de volta de creueria, el cor i el presbiteri. 

Es pot accedir a l'interior de l'església a través de dues portades, una principal al mur sud i l'altra al mur de ponent. La façana que mira a la Pl. de l'Església és molt sòbria i només s'hi poden veure dues obertures d'arc escarser i un rellotge de sol al centre de la façana.

A l'extrem O de la façana s'aixeca la torre del campanar. Aquest té dos trams i presenta una planta quadrangular amb les arestes tallades i una obertura d'arc de mig punt a cada cara. Tot el parament és de pedra amb filades de carreus mitjans molt ben escairats.


 El portal d'accés presenta una porta semicircular amb la clau decorada, emmarcada per dues fornícules amb petxina i columnes estriades adossades al mur. Damunt aquesta portada trobem una fornícula central de petxina en molt mal estat. 




A l'interior es pot observar una única nau molt ampla i quatre capelles laterals a cada banda. Les del S més petites i les del N més grans i ricament decorades.



L'altar Major està presidit per la imatge de Sant Gil, patró del municipi de Torà. Tota la nau es troba arrebossada i pintada amb cromatismes ocres. Gris o rosat a les motllures i nervadures. 

Quan al topònim Torà, al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya llegim ;  En la documentació antiga Taurani (Segle XI), probablement és un derivat de l’antropònim llatí TAURUS. 

Joan Coromines i Vigneaux  (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) parla de Tora, amb accent pla, que en una de les accepcions és coneguda també com a herba del toro, en alemany Stierkraut, perquè quan les vaques en mengen s’exciten sexualment i van a cercar el brau. Aquesta planta sembla també figurar a l’escut de Torà representada amb un toro davant l'herba.



L’escut de Torà no està “beneït” per les “patums” de l’heràldica.  

Joan Coromines i Vigneaux  (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)apunta també la hipòtesis que Torà signifiqui el retrò d’un riu estimbant-se a les altes gorges. 

Aquest seria també el significat de Riubregós, riu de brega.

Feu com l’ Assumpta Figueras Viñas, amb totes les mesures de prevenció que calgui, visiteu Catalunya.


martes, 1 de septiembre de 2020

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE CASTELL – CASTELLESTAÓ. LA TORRE DE CABDELLA. EL PALLARS JUSSÀ.

No s’hi esforcen gaire a Patrimoni Gencat per explicar la història d’aquesta esglesiola, diuen que és un edifici d'una nau, de planta rectangular, amb porta d'arc rebaixat a llevant. La façana principal té una petita finestra a l'esquerra de la porta, un rosetó que il·lumina el cor. Per altra banda s'observa el recreixement de la coberta que anteriorment fou aixecada. La façana posterior té un altre rosetó tapiat que demostra un canvi d'orientació de l'altar i del presbiteri. A la cantonada de ponent, al nord, té un campanar adossat amb quatre obertures i una campana.


Altres fonts ens amplien que l'església de Sant Pere de Castell o Sant Pere de Castellestaó, està ubicada a la localitat de Castell-estaó, a la Vall Fosca, dins del terme municipal de la Torre de Cabdella, a la comarca del Pallars Jussà. De factura romànica, la seua ubicació primigènia va estar als afores del poble, a l'indret conegut com les Roques del Pago o de sant Pere Vell, des d'on fou traslladada a on és avui dia.

Del interior que retratava la Núria Graell Coll ressalta l'altar major , format per un peu de guix recolzat a la paret sobre el qual s'hi situa una petita imatge de sant Pere. Una ornamentació també de guix remata el conjunt amb una creu. A una banda del Sant hi penja un Crist crucificat de factura moderna, mentre que a l'altra s'hi recolza una Creu processional del mateix estil. Als cantons de l'altar major, damunt d'un peu, estan les imatges del Cor de Jesús i de la Puríssima Concepció.


Sant Pere de Castell o Sant Pere de Castellestaó, la Vall Fosca, la Torre de Cabdella, la comarca del Pallars Jussà,..., estan prop de Déu, i alhora dissortadament NOMÉS en termes econòmics massa lluny de la conurbació barcelonina, oi?.