Tornàvem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, d’una sortida pel Vallès Oriental, i aprofitant que el sol encara estava prou alt, li demanava al Pere Albert Carreñó, que gires en direcció a Santa Eulàlia de Ronçana, i ben aviat un no giru a la dreta que ens portaria fins a l’ermita de Sant Cristòfol de Pallars.
Patrimoni Gencat explica que la primera referència documental és de l'any 1194, on es parla de construir un nou altar i que ha fet l'obra Arnau de Vilar. Tot i que desconeixem l'acta de fundació de l’església , en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actualment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Era sufragània de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins a l'any 1453, que passà a ser-ho de Santa Eulàlia.
En un terratrèmol de 1457 va quedar quasi enderrocada, el 8 de juny es decretà la seva reconstrucció.
En la visita pastoral del 3 de juny de 1756 s'esmenta la necessitat d'arreglar la teulada.
El Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona l’any 1.964, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982) li donava l’aspecte que té ara, està incorporada a la llista llarguíssima de les ‘ falses romàniques, del Camil Pallàs i Arisa
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/sant-cristofol-de-pallars-la-vall-del.html
Respecte de Sant Cristòfol/Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila ,
http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfol/Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
La descripció es correspon a la ‘transformacio’ que duia a terme el Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona; planta de nau única, arrebossada a l'interior, coberta amb teulada a dues vessants. Absis semicircular, amb volta de mitja taronja i un altar de pedra.
El Jordi Contijoch Boada publica una fotografia del interior.
Té dues finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur lateral. La façana té una porta dovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. El parament és de carreus ben arrenglerats. Els angles estan emmarcats per grans carreus.
Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental i l’Occidental, menystenen el valuós patrimoni històric que encara es conserva, i que mitjançant l’adequada divulgació esdevindria sens dubte un element d’interès per a moltes persones.
Refent el camí, ens aturaríem encara per retratar l’ermita de
Sant Simplici.
