El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia de l’església parroquial
de Planés. comuna de la comarca del
Conflent, a la Catalunya que els maleits reis , Felip IV de Castella i Lluís
XIV de França, furtaven a la nació catalana , mitjançant el Tractat dels
Pirineus (o Pau dels Pirineus) signat el 7 de novembre del 1659. La República francesa, ha demostrat ser tant
mesquina, com Lluís XIV.
A https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0720401.xml diuen de Santa Maria o Mercè de Planès; edifici
amb una nau de planta triangular, coberta amb una cúpula ovoide força deforme,
suportada per tres trompes raconeres que coincideixen amb els pilars que formen
els angles del triangle. En cadascuna de les tres cares del triangle s’obren
sengles absis semicirculars, oberts a l’espai central mitjançant estrets arcs
presbiterals.
La forma del temple no admet una clara orientació, però l’eix
llevant-ponent és assenyalat per la presència de la porta al pilar orientat a
ponent, resolta amb arc de mig punt, i amb els batents de fusta col·locats a
l’exterior. L’absis orientat a llevant fou adoptat com a únic presbiteri de
l’església, i modificat exteriorment amb la construcció d’una sagristia
rectangular.
El pla ideal d’aquest edifici faria pensar en una construcció perfecta en
tots els aspectes. Però el que tenim davant dels ulls és tot el contrari: una
realització que manifesta la poca traça del mestre d’obres. Els tres absis
tenen una forma bastant irregular, com també els costats del triangle si hom en
prolonga idealment els angles. Hem de dir que els paraments dels murs
corresponen a l’opus incertum, tenint en compte que no és fàcil d’analitzar-los
perquè són coberts totalment per una capa d’arrebossat. De totes maneres, són
molt lluny dels paraments acurats dels edificis llombards del segle XI i
presenten una tècnica molt menys elaborada i una manca absoluta de decoració
tant a l’interior com a l’exterior, on destaca el campanar d’espadanya sobre
l’angle on hi ha la porta.
Sembla clar, però, que és una obra construïda dins els paràmetres de
l’arquitectura del segle XI, però allunyada dels plantejaments decoratius i la
tècnica de les formes llombardes; d’altra banda, aquest fet no resulta estrany
a la regió de la Cerdanya-Conflent, on el pes de la tradició constructiva es
manté per sota de les noves formulacions arquitectòniques.
Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona,
23 de desembre de 1956) fou el primer a incloure l’església de Planès dins un
grup d’edificis característics del primer art romànic: les esglésies de planta
circular i triangular. Aquest autor escriu amb molt d’encert: “La disposició
del plan i de l’estructura pertany al sistema romànic… Una església circular en
la que s’obrissin tres absidioles i en la qual els paraments restants es
decoressin amb nínxols com a Sant Pere el Gros, tindria una disposició interior
com la de Planès. L’orientació E-O que segueix la línia que va de la porta al
centre de l’absis oposat indica l’idea de bastir una església i fa prescindir
de que pugui ser altre l’objecte d’aquest curiós edifici.”
L’església de Planès manifesta intencions simbòliques com la cripta del
Pessebre i la capella de la Trinitat de Cuixà. A l’edifici de Planès es
reuneixen al mateix temps el culte a la Mare de Déu, que era sovint venerada a
l’interior dels edificis rodons (com per exemple, la Rodona de Vic), i a la
Trinitat, simbolitzada pel triangle.
El caràcter simbòlic de l’arquitectura de Planès és molt semblant al de
Cuixà, cosa que s’explica fàcilment si es recorda que la parròquia de Sant Pere
dels Forcats, de la qual depenia Planès, era possessió de l’abadia de Sant
Miquel de Cuixà. La concepció de l’edifici de Planès nasqué segurament d’algun
membre de la comunitat de Cuixà, per bé que la seva realització és inexperta i
poc hàbil, tal com assenyala molt justament Jordi Vigué i Viñas ( Sant Hipòlit
de Voltregà , 16/2/1942).
L’església de Planès conserva una marededéu romànica del segle XII. Fa 55
cm d’alçada i seu en un setial semblant al de Cornellà, és a dir, sobre un tron
de quatre columnetes. Els pilars anteriors són retorçats. Entre els muntants es
veuen tres rengles d’arcades superposades, com a Ix. La Mare de Déu de Planès
porta corona i l’Infant, no; els d’Eina i Llo, en canvi, sí que en porten. La
corona de la Mare de Déu, però, pertany al tipus heràldic de corones murals.
Com a Cornellà, un gran mantell vermell formant plecs verticals li cobreix
tot el cos, però davant les cames hi ha més varietat de plecs, i acaba entre
els dos peus formant com tres fulles de trèvol. La túnica verda té un galó a
l’escot. La mà dreta de la Mare està avançada, mentre que l’esquerra sosté el
Nen Jesús assegut, com a Cornellà, sobre el genoll esquerre de la Mare i no,
com diu Martí i Sanjaume (1927, pàg. 44), sostingut als braços. L’Infant va
vestit amb túnica i mantell dels mateixos colors que els de la Mare de Déu, la
qual té els peus idèntics que els de les imatges de Cornellà, Núria, Er i
Angostrina. Descansa sobre el marxapeu del tron tallat en bisell. El braç dret
del Nen Jesús és en actitud de beneir, amb la mà esquerra aguanta el Llibre.
Malgrat algunes lleugeres variants, la Mare de Déu imita incontestablement el
tipus de la de Cornellà.
Invocada pels febrosos, té també els seus goigs, les estrofes dels quals
expliquen la invenció de la imatge vora una font, amb una olla, una creu i una
campaneta.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/11/goigs-la-mare-de-deu-de-planes-planes.html
Reclameu el retorn del territoris català a la República Francesa, i maleïu davant
de Déu en cas de negativa, als seus governants, passats, presents i futurs.
