El sindicat UGT ha retret a la Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla de Tarragona haver fitxat com a assessor a l'ex vicepresident de la Generalitat i excapdavanter d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, al que pagarà uns 6.000 euros mensuals, malgrat les retallades pressupostàries anunciades per la Conselleria de Salut.
En roda de premsa per alertar de l'abast de les retallades, el responsable de la UGT per a l'Institut Català de la Salut (ICS), Juan Cobacho, ha demanat a aquest consorci "rigor" en les seves actuacions, ja que ha vaticinat que al mateix temps que fitxa a Carod-Rovira haurà d'acomiadar a treballadors eventuals. La Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla gestiona tres hospitals i sis ambulatoris a la província de Tarragona, a més d'un centre sociosanitari.
lunes, 31 de octubre de 2011
domingo, 30 de octubre de 2011
Zaqueu de Jericó
En l'evangeli de Lluc 19,1 se'ns explica que Zaqueu, home de petita estatura, però d'una excepcional intel·ligència, era el cap dels cobradors d'impostos de la ciutat fronterera de Jericó, la ciutat que segons el llibre de Josuè, juntament amb tot el que contenia havia de ser consagrada a l'extermini com ofrena al Senyor; com sempre algú va considerar que li farien a ell més profit els tresors, en aquest cas el nom del sacríleg és Acan, , i va fer aixecar les ires del Senyor. Els mateixos israelites el van matar a pedregades. Malgrat això vuit segles desprès dels fets esmentats, Jericó torna a estar dempeus.
Se'ns explica que Zaqueu per tal de veure a Jesús puja dalt d'un sicòmor , aquesta mena d'arbres de la família de les moràcies, acostumen a tenir entre 10 i 15 metres d'alçària, tenen la capçada arrodonida, fulles ovades, rugoses i glauques, tenen flors de colors verdosos, i fan fruits comestibles. Jericó és la ciutat més baixa del món, 250 metres sota el nivell del mar, en un paratge d'oasi, de vegetació quasi tropical. Jesús en arribar a l'indret on estava l'arbre, alçà els ulls i li digué :
Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Al llarg dels llibres de la Bíblia, trobem repetida fins a la nàusea la condició de pecadors dels qui cobraven impostos, estar amb ells feia esdevenir "impurs" als jueus. És una constant històrica la presència de jueus des de la diàspora en tots els organismes de recaptació d'impostos i gestió de diners, això dissortadament continua sent cert al dia d'avui, en que la correlació entre l'existència d'immenses fortunes, i extenses zones i poblacions famèliques arreu del món, esta acreditada per a tothom.
Zaqueu dotat d'una extraordinari agilitat, va baixar del sicòmor i va fer-ho disposar tot per a rebre adequadament a Jesús a casa seva. Ens diu la Bilibia que molta gent "justa" murmurava contra Jesús; ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador !
No hi ha referència al servei i les menges que Jesús i els seus deixebles, van poder gaudir a la taula de Zaqueu, però atès el fet que aleshores més que ara, Jericó és un oasi, que el moviment comercial entre Judea i Perea era molt important - quantitativa i qualitativament - , i que en la seva condició de Cap dels cobradors d'impostos Zaqueu era un home ric, hem d'estimar que foren obsequiats amb un veritable festí.
A les acaballes del menjar, Zaqueu, dret davant del Senyor li digué :
Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
L'admissió de l'exigència injusta " més diners del compte ", és pròpia no únicament del sistema fiscal jueu, sinó clarament de qualsevol maquinaria fiscal ; per això en el nostre sistema, trobem els anomenats Tribunals Econòmic-Administratius , que no son malgrat el nom, veritables Tribunals, sinó Organismes de la pròpia Hisenda per evitar el col·lapse dels Tribunals Contenciosos Ordinaris. Hisenda sap del rigor extrem vers els més pobres, que sovint practiquen el seus empleats. L'activitat de recaptació d'impostos des de l'antigor ha estat sempre sota sospita, i els qui treballen en aquesta tasca, han sofert, sofreixen i sofriran el buit social. Hi ha una percepció general, quan al fet que Hisenda te i fa servir diferents jocs de mesura.
Jesús, complagut exclama :
Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; el Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
El text més enllà d'aportar alguns elements addicionals - de sentit comú, més que estrictament històrics - ens planteja a nivell personal força preguntes :
Quantes vegades, heu sentit el crit del Senyor ?; avui m'haig d'hostatjar a casa teva
Qui com Zaqueu, contestarà de la forma adequada ? ; Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Només un petit grup, ha pogut sentir l'exclamació de Jesús ; Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; el Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
El text evangèlic és una autèntica delícia ; Zaqueu és petit d'estatura, però reacciona davant del missatge de Jesús de forma ràpida, radical i enèrgica. Ja sabem que per a la saviesa popular al pot petit hi ha la bona confitura; com sabem també que s'ha de jutjar a les persones pels seus fets, i no pas per la seva imatge o les seves paraules.
Sabem també que dels "justos oficials" no s'ha d'esperar res fora de les frases tòpiques i tronades de sempre : ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador !
L'evangeli, la bona nova, té una vigència i una actualitat , que ens planteja als homes d'avui, les mateixes preguntes, d'ahir i de sempre, i que com ahir i com sempre, tenen només una resposta.
Zaqueu, el Cap dels cobradors d'impostos de Jericó, l'home de petita estatura, ens fa sentir la seu veu, des de l'inici de l'època cristiana.
Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !
UTOPIA
Recordava però altres moments ‘fotuts’ , en els que finalment, digueu-li miracle, màgia, o el que us sembli millor, tot es resolia meravellosament :
En podreu trobar força a l’arxivador ‘antic’ de la Tribuna de Guimerà :
M’explicaven a cau d’orella – les bones històries sempre s’han transmès així – que hi havia un petit poble de la Catalunya interior ‘ del Forat Negre’, on tothom treballava en allò que el feia més feliç, i no tenia cap horari que complir, cadascú decidia quan n’hi havia prou. Al ensems tothom rebia els bens i serveis que necessitava. Havien batejat el poble amb el nom d’Utopia.
No he aconseguit hores d’ara – però no defalleixo, i tinc alta la moral – localitzar Utopia.
En la recerca però he anat ‘descobrint’ bocinets de Catalunya que tant des de la premsa escrita, com de la digital, poso en general coneixement de la ciutadania, us deixo alguns enllaços :
http://www.bergactual.com/2011/10/30/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de-casserres-el-bergueda-jussa
En algun moment penso que potser no trobaré mai l’indret on es troba Utopia, en altres ocasions però, amic lector penso que ja l’he trobat.
A tu amic lector, que et sembla ?.
BP, amb P de punyetera.
Avui, 30.11, llegia en el fulletó publicitari – que reprodueixo literalment :
BP lanza una exclusiva colección de vasos de TINTIN en sus estaciones de servicio
Fecha: 26 octubre 2011
Con motivo del estreno cinematográfico de “Las aventuras de TINTIN: el secreto del unicornio".
BP ha puesto en marcha una promoción en su red de estaciones de servicio por la que, al repostar 25 litros o más, los clientes con tarjeta BPpremierplus, podrán conseguir un vaso exclusivo de cristal de “Las aventuras de TINTIN” por tan sólo 1 euro.
Hay 6 modelos diferentes con los siguientes personajes: Hernández, Fernández, Silk, Milú, el Capitán Haddock y el propio Tintín. Con esta edición limitada y exclusiva de BP, el programa de fidelidad BPpremierplus continúa ofreciendo atractivas y novedosas promociones que lo hacen ser el más valorado por sus clientes.
La promoción estará vigente desde 19 de octubre hasta el 12 de diciembre, o hasta fin de existencias, en todo el territorio nacional y Andorra.
Enlloc es parla de fer el pagament en efectiu, com m’havien explicat a la meva benzinera. Els ho comentava, i em dèiem que si volia el got malgrat pagar amb la targeta, me’l donarien, afegint l’€.
Els feia notar que això és publicitat enganyosa, que els clients que fins al dia d’avui han posat carburant, poden sentir-se – es sentiran estafats – i que tot plegat, recollit en el llibre de reclamacions pot donar lloc a un bon maldecap.
Ultra el comentari, enviaré aquesta nota als mitjans de comunicació locals i comarcals, ho publicaré a Internet, i ho faré arribar a Bp.comunicacion@bp.com
Ah!, aprofito per dir que un € per got em sembla massa car.
sábado, 29 de octubre de 2011
MALSONS, O VISIONS DE FUTUR ?.
A les nits d’hivern a les terres feréstecs del Pirineu on vivien els darrers sobrevivents del genocidi que havien patit els catalans, que havien tingut la dissort de que l’Espanya del Gregorio Peces Barba, no es decidís finalment a donar-los la llibertat, i si a bombardejar el país una vegada i altra; s’explicaven històries a la vora del foc.
N’hi havia una en la s’advertia una sorprenent semblança amb la narració del judici de Salomó 1Re,3,l6 :
A la Catalunya dels inicis del segle XXI, hi havia un sector de la societat que demanava que l’ensenyament es fes, la meitat en llengua castellana, i la meitat en llengua catalana; un segon grup defensava únicament l’ensenyament en català, i garantia un coneixement total del castellà i almenys un llengua estrangera a l’acabament de l’ensenyament obligatori.
La qüestió en algun moment anterior hagués acabat tràgicament però aleshores el país encara formava part de la Unió Europea.
El tema es va plantejar davant els tribunals espanyols, i es va resoldre en el sentit que s’havia de fer una escola castellana – ells en deien espanyola – on hi anirien tots els que no fessin una opció escrita per l’escola catalana.
Els catalans van presentar la seva reclamació davant el tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg , que va admetre les seves reclamacions, i que anys més tard – quan els catalans estàvem delmats, i vivíem a les terres més altes del Pirineu en condicions molt difícils – venia a donar-nos la raó.
El grup que demanava meitat en llengua castellana, meitat en llengua catalana, demanava en el fons que es produís la divisió de la societat, com a pas previ, per recuperar per la via de la força la homogeneïtzació cultural. Per descomptat en la llengua Imperial.
El Tribunal venia a reconèixer l’existència d’una obligació ‘moral’ , Catalunya no tenia capacitat normativa per establir com França, Anglaterra o Itàlia, l’exigència legal de conèixer la llengua i la cultura als nouvinguts.
La Sentència no obligava a l’estat espanyol, que ja no formava part de la Unió Europea, i que curull de corrupció i deutes, havia anat ressuscitant tots els vells fantasmes, Els francmasons, els judeomasons, els comunistes, .... i per descomptat els catalans que havien de ser definitivament anorreats com a culpables de tots els mals.
Recordeu el relat bíblic ?.
Es van presentar davant el rei Salomó dues dones que vivien a la mateixa casa i argumentaven ser la mare d'un nen. Ambdues mares havien donat a llum amb diferència de tres dies però el fill d'una d'elles va morir durant la nit. En notar-ho, aquesta mare va intercanviar els nens, col·locant el mort en els braços de la mare que dormia i el que quedava viu en els seus propis braços.
L'endemà la mare que havia dormit tota la nit es va adonar del parany i així van anar a buscar justícia davant el rei .
Salomó per dilucidar el dilema, assaja una estratagema i ordena partir el nen en dos. "Partiu en dos el nen viu, i doneu la meitat a l'una i l'altra meitat a l'altra".
La mare falsa estava d'acord amb el rei, però la mare veritable demana que no divideixin el nen, renunciant a reclamar el seu fill.
El rei Salomó pronuncia la seva sentència retornant el nen a la veritable mare: "Doneu a aquella el nen viu, i no el mateu; ella és la seva mare".
martes, 25 de octubre de 2011
CALAIX DE SASTRE
L’AFER QUINTANA
L'Ana (amb una sola ena, si us plau) viu permanentment a Eivissa des de fa deu anys. És patronista i dissenyadora, i, si no recordo malament, els seus pares procedeixen de Donosti. L'Ana va néixer a Barcelona, però sempre s'ha expressat majorment en castellà, sobre tot en l'àmbit familiar. Està casada amb el Gerard Quintana, el cantant dels Sopa de Cabra, amb qui comparteix els seus dos fills. Per la tele es veuen molt feliços. El pare del Quintana era navarrès i la mare, de Girona. El Gerard sempre va parlar en castellà amb el seu pare, i en català amb la seva mare. Amb això dels Sopa es veu obligat a passar mitja vida gravant a Barcelona -o de gira- i el que li queda de temps, amb el seus, a Eivissa. Com a cantant i com a persona de gran carisma social -especialment entre els joves i no tan joves- s'expressa gairebé sempre en català i crec que es considera independentista. A casa, a Eivissa, amb l'Ana i els nens, fa servir el castellà. Fins aquí, doncs, cap problema.
Però un dia, l'Albert Om i l'equip de l'excel·lent programa El convidat, de TV3, li demanen al Quintana de fer un reportatge sobre la seva vida privada. I a Eivissa es descobreix el pastís: el Gerard Quintana, en família, parla en castellà. Sí, sí, tu! Què fort! L'estrella del rock català parla en 'espanyol' amb els seus! De seguida, una deu d'opinions inunda les xarxes internàutiques: els uns a favor, els altres sí però no, uns tercers es mostren condescendentment en contra, i un grup no petit de yihadistes del bon cop de falç defensors de la terra insulta en Quintana amb tota mena de barroeries. Aquell es defensa tot seguit amb un article publicat el 20 d'octubre proppassat a El Periódico de Catalunya titulat “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”, que recomano vivament llegir a la pàgina web del diari.
En la meva opinió, l’afer Quintana pot semblar banal a qui no s’hagi refrescat els peus a l'aiguabarreig lingüístic que és Catalunya, i on a base d'equilibris anem tirant amb uns quants bastons a les rodes, però sense grans ensurts. Hi ha qui només parla en castellà, amb esporàdiques excursions al català; hi ha qui sempre que pot parla en català però als jutjats ha de fer servir el castellà; també hi ha molts que a casa parlen en castellà però com a funcionaris de la Generalitat o empleats de “La Caixa”, o les excaixes, s'expressen preferentment en català. I encara quedem els qui en l'àmbit familiar parlem més en castellà i segons quan en català, en l'àmbit laboral més en català que en castellà, i a vegades també destrossem l’anglès o el francès. De tal manera que els aperitius parroquials o les celebracions nadalenques solen convertir-se en veritables babels de llengües, mentre ens empassem agradosament els canapès i el xampany.
Els qui es pensin que la situació de la llengua catalana canviarà quan el país haurà obtingut la independència -condició, d'altra banda, sine qua non per poder gestionar autònomament aquest tema i altres de més volada-, només cal que es mirin la pàgina de natalicis del Diari de Sabadell dels dissabtes i es fixin en els cognoms del nounats: per cada cognom català, deu de castellans com a mínim, més els llatinoamericans, els magribins i els xinesos. Aquesta és la realitat actual, que molt probablement tendirà a més diversitat en la mesura que l’índex de natalitat per procedències es mantingui com ara.
En el fons, el govern de la futura Catalunya sobirana -l'estat de la qual esperem que s'estableixi d'acord amb els principis de la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU i no pas d’altres- haurà de dur a terme una política lingüística no molt diferent d’aquella que han posat en pràctica tots els governs de la Generalitat de Catalunya des de la transició democràtica: integració social amb ús preferent del català perquè aquest pugui sobreviure en una situació que sociològicament es considera molt desfavorable; respecte en tots els àmbits a les altres llengües que les persones fan servir en la seva vida quotidiana, particularment al castellà (en el futur, si volem equitat i no gresca, caldrà plantejar-se considerar que el castellà també és català i no la llengua dels vencedors, dels botiflers o dels quillos), i sobre tot, en aquest com en tots els àmbits, no deixar-se dur per extremismes, actuar amb prudència, flexibilitat i seny i no capficar-nos massa: tan sols fer servir sempre i en tots els àmbits el català, amb naturalitat, amabilitat i tossuderia. I també -per què no dir-ho- fer molt l’amor a fi de capgirar la tendència natalícia. Per tant, em permeto recomanar que juguem a conviure i no a vèncer –perquè ja ens han apallissat manta vegades- o l'aiguabarreig es convertirà en un tsunami pitjor que aquell que va arruïnar la vida els nostres avis. Qui vulgui escoltar que escolti.
Antoni Ibáñez-Olivares
lunes, 24 de octubre de 2011
Complicitats: Dictadures flagrants i dictadures subtils
No tota dictadura és necessari que s’estableixi per la força de les armes. Manu militari. I la repressió necessària i suficient per esborrar tots els possibles opositors que siguin un perill, perquè es puguin desenvolupar els plans dels dictadors.
Les dictadures tenen bastants semblances amb les colonitzacions. El dret que s’atorguen els vencedors els porta a anihilar qualsevol rastre que pugui portar a la unitat dels vençuts, qualsevol nexe comú: Cultura pròpia, dignitat de poble i llengua.
Nostres avantpassats patirem la flagrant dictadura de Felip V amb el decret de Nova Planta, on totes les institucions nostrades i furs que tenien els estats de la Corona d’Aragó foren abolides, per imposar les institucions dels vencedors a sang i a foc.
Estic parlant de fa més de tres cents anys. Després patirem una altra dictadura flagrant i cruenta, la que es fabricà a partir d’un cop d’estat en contra de la república, regim legalment constituït, i que l’executor el general Franco i els diversos generals sediciosos, que casualment tots moriren en circumstancies estranyes. Casualitat! Posteriorment el general del bigotet, autoanomenat “Generalisimo” i alçat als altars( l’església nacional- catòlica el portava baix pal·li com la Sagrada Forma
A Europa, acabada la II Guerra
A les acaballes del segle XX, hem pogut veure caure dictadures dins d’Europa com la de Romania amb Ceaușescu
Les dictadures d’altres continents: Llatinoamericà, Àsia, i Àfrica, totes tenen el mateix caire base: l’econòmic i l’explotació immisericorde del poble per diversos interessos. Són els fruits i resultats de les diverses colonitzacions i el manteniment posterior dels dictadors( hereus dels antics colonitzadors) que asseguressin l’espoli dels recursos als països que havien fet la inversió per colonitzar-los.
Dins del nou ordre mundial, les dictadures flagrants tenen mala premsa , ja no són rendibles i es creen les condicions per fer-les desaparèixer.
La gran comèdia de Bin Laden, element entrenat per la CIA per combatre les tropes russes que invadiren Afganistan i després convertir-lo amb la bestia marró per a justificar totes les mesures que el govern Bush imposà , violant i acabant amb bastants drets civils d’un estat de dret, forma part de les dictadures subtils, malgrat encara n’existeixen de més subtils i molt més perilloses, ja que és difícil veure el seu funcionament fins que han fet el seu efecte devastador.
Una d’elles podria esser les dictadures de consum i el rentat mental que procuren amb la publicitat i com els que mouen els fils del món: lobis, entitats financeres, multinacionals, creen la teranyina per a tenir-nos controlats sense que ens adonem i convertir-nos amb els seus esclaus-consumidors. La crisi actual, és una dictadura subtil creada pels poders financers. Controlen el quart poder, mitjans de comunicació escrits i visuals.
A totes els cases hi ha una “caixa beneita” que fa , si no som capaços d’analitzar els seus missatges, ens tornem tan beneits com la caixa i això és el que interessa. Actualment els medis per presentar missatges manipulats és molt més gran que temps enrere. Vaig escriure, que Bin Laden, tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca
El dictador Gadafi, fou considerat, primer el gran terrorista internacional , després amic i bon al·lot i rebut per tots els mandataris (europeus i americans) inclusiu la monarquia espanyola; i després declarat bestia negra. Qui el rebé, sabia com actuava, però s’imposà per sobre dels drets humans, el seu petroli i la venda d’armes. Ben igual que amb els negociets amb el Rei de Marroc, deixant la situació del Sahara com està actualment. Coparticips amb la conculcació dels drets humans per interessos privats, o còmplices? Tenen o no les mans xopes de sang innocent? Ho deix al vostre criteri.
Josep Bonnín
viernes, 21 de octubre de 2011
TOTS SOM IGUALS DAVANT DE LA LLEI ?. NO !
No es tracta d’un vehicle avariat que s’hagi enretirat ‘ provisionalment’ per agilitar el trànsit.
És un vehicle dels Mossos d’esquadra, que des d’aquesta posició ‘ irregular’ retratava amb el radar als que superaven els 60 quilometres de velocitat que posa el senyal de tràfic a la corba del Punt Blau en direcció a Castellar del Vallès.
A l’entrada de la Fàbrica del Vidre, hi havia cua de vehicles aturats esperant que els sancionessin per excés de velocitat.
Crec recordar que quan les proves s’obtenen amb infracció de la llei els jutges no les consideren vàlides.
En tot cas, els drets Constitucionals dels ciutadans, avui divendres 21 d’octubre al voltant de les 9,00 estaven ‘suspesos’ a la carretera que des de Sabadell comunica amb Castellar del Vallès.
jueves, 20 de octubre de 2011
Els claus rovellats
Tot sovint parles amb persones que pateixen afliccions greus, que no troben l’alegria, que han perdut tota esperança; en moltes ocasions l’efecte ens parla de la causa, aquella persona porta des de fa potser anys y anys, un clau profundament inserit dins la seva ànima, que s’ha anat rovellant, i que finalment ha provocat aquell estat quasi catàrtic en que la trobem avui.
Que podem fer per ajudar a aquestes persones ? .
Els nostres avis acostumaven a dir que un clau, treu un altre clau, en llenguatge senzill i planer, que un cop aclarida la causa, cal únicament cercar el remei, i intentar inserir-lo – no és feina fàcil, val a dir-ho - en el lloc que ocupa el clau rovellat.
I per damunt de tot, el que cal fer, és donar-li a aquesta persona, tot el nostre suport fins que aconsegueixi superar aquesta catarsi.
Aquí una breu relació de claus, potser per així dir-ho els que més habitualment trobem en el mercat, i els respectius remeis que cal aplicar en les dosis adequades, i per damunt de tot, amb molta paciència, perquè és del tot freqüent que els tractaments siguin de llarga durada, i fins en algun cas, que malgrat tot, no reeixim en el nostre intent de curar el malalt.
CLAU REMEI
la rancúnia amb el perdó
l’odi amb l’amor
La tristesa amb l’alegria
La inseguretat amb la confiança
La ira amb la serenitat
L ’autocompassió amb l’acceptació
la por amb la pau
l’enveja amb l’estimació
La desesperació amb la pregaria
N’ hi ha més oi ?,
dissortadament molts més !, i aquí amics lector ve la teva feina; identificar més claus rovellats i trobar – que de veritat no és tant difícil – el remei corresponen.
El que si que assumim que costa, és justament intentar aplicar el remi, i oblidar QUI o QUE ens va clavar el clau i perquè ho va fer.
Un pensament per animar-vos !, només aquelles coses que ens costa d’aconseguir, tenen i mantenen passats molts i molts anys, el reconeixement de coses valuoses !. Allò que no ens costa, tendim a desvaloritzar -ho, de forma que el que res costa, res val, oi ?
Ànims !
Antonio Mora Vergés
Que podem fer per ajudar a aquestes persones ? .
Els nostres avis acostumaven a dir que un clau, treu un altre clau, en llenguatge senzill i planer, que un cop aclarida la causa, cal únicament cercar el remei, i intentar inserir-lo – no és feina fàcil, val a dir-ho - en el lloc que ocupa el clau rovellat.
I per damunt de tot, el que cal fer, és donar-li a aquesta persona, tot el nostre suport fins que aconsegueixi superar aquesta catarsi.
Aquí una breu relació de claus, potser per així dir-ho els que més habitualment trobem en el mercat, i els respectius remeis que cal aplicar en les dosis adequades, i per damunt de tot, amb molta paciència, perquè és del tot freqüent que els tractaments siguin de llarga durada, i fins en algun cas, que malgrat tot, no reeixim en el nostre intent de curar el malalt.
CLAU REMEI
la rancúnia amb el perdó
l’odi amb l’amor
La tristesa amb l’alegria
La inseguretat amb la confiança
La ira amb la serenitat
L ’autocompassió amb l’acceptació
la por amb la pau
l’enveja amb l’estimació
La desesperació amb la pregaria
N’ hi ha més oi ?,
dissortadament molts més !, i aquí amics lector ve la teva feina; identificar més claus rovellats i trobar – que de veritat no és tant difícil – el remei corresponen.
El que si que assumim que costa, és justament intentar aplicar el remi, i oblidar QUI o QUE ens va clavar el clau i perquè ho va fer.
Un pensament per animar-vos !, només aquelles coses que ens costa d’aconseguir, tenen i mantenen passats molts i molts anys, el reconeixement de coses valuoses !. Allò que no ens costa, tendim a desvaloritzar -ho, de forma que el que res costa, res val, oi ?
Ànims !
Antonio Mora Vergés
miércoles, 19 de octubre de 2011
RETALLADES
L’accepció està ara tristament de moda, els governs de tots els colors, nacionalcatòlics, socialfeixistes, feixistes, comunistes del Nen Jesús,.... i els seus homònims en l’únic que es posen d’acord és en retallar, retallar i retallar.
Frederick Taylor 1856-1915, aparentment un americà tranquil, enginyer mecànic i economista , posava en marxa un procés que pels seus passos comptats ens duria fins la penosa situació en que ens trobem ara.
Sabeu que els metges si els calia algun remei als seus pacients els hi ‘dissenyaven’ ?. Els lliuraven una recepta on descrivien els elements químics i les seves proporcions, calia anar desprès a l’apotecari [ farmacèutic ] que ‘fabricava’ literalment el preparat; us sona allò de les ‘formules magistrals’ ?.
Actualment els metges et lliuren un paper – que continua dient-se recepta – amb el nom d’un específic industrial que està inclòs en el vademècum, i el titular de la farmàcia o un dels seus empleats – abans en castellà mancebo/a-, us el lliurà amb l’embolcall de l’empresa que l’ha fabricat.
Llicenciats en Medecina i Farmàcia han passat d’exercir una activitat ‘presumptament científica ‘ , a dur a termes tasques administratives.
I curiosament els anys d’estudis universitaris per obtenir el grau de llicenciat s’ha reduït en totes les branques del ‘saber’, alhora però, curiosament hi han Màsters i Postgraus per a tots els gustos i colors.
El Taylorisme ha fet bé la seva feina, i tots estarem d’acord en que s’ha banalitzat el ‘mercat’ del coneixement; abans una persona amb formació universitària ultra el coneixement de la seva especialitat, tenia un pòsit cultural que òbviament no tenen avui els nostres graduats, llicenciats, doctors, màsters i postgraus en general.
Tot el que fins aquí està escrit, apliqueu-ho als nivells inferiors, als batxillers, i treure les mateixos conclusions.
Aplicant la lògica del capitalisme, si cal menys esforç per ‘fer de metge,farmacèutic,...’ , és just i necessari que les retribucions per fer aquestes feines sigui menor.
Dissortadament, no som únicament més pobres – que si- , som també – i això no te un remei ràpid – menys ‘bons’ intel•lectualment que els nostres predecessors
Frederick Taylor 1856-1915, aparentment un americà tranquil, enginyer mecànic i economista , posava en marxa un procés que pels seus passos comptats ens duria fins la penosa situació en que ens trobem ara.
Sabeu que els metges si els calia algun remei als seus pacients els hi ‘dissenyaven’ ?. Els lliuraven una recepta on descrivien els elements químics i les seves proporcions, calia anar desprès a l’apotecari [ farmacèutic ] que ‘fabricava’ literalment el preparat; us sona allò de les ‘formules magistrals’ ?.
Actualment els metges et lliuren un paper – que continua dient-se recepta – amb el nom d’un específic industrial que està inclòs en el vademècum, i el titular de la farmàcia o un dels seus empleats – abans en castellà mancebo/a-, us el lliurà amb l’embolcall de l’empresa que l’ha fabricat.
Llicenciats en Medecina i Farmàcia han passat d’exercir una activitat ‘presumptament científica ‘ , a dur a termes tasques administratives.
I curiosament els anys d’estudis universitaris per obtenir el grau de llicenciat s’ha reduït en totes les branques del ‘saber’, alhora però, curiosament hi han Màsters i Postgraus per a tots els gustos i colors.
El Taylorisme ha fet bé la seva feina, i tots estarem d’acord en que s’ha banalitzat el ‘mercat’ del coneixement; abans una persona amb formació universitària ultra el coneixement de la seva especialitat, tenia un pòsit cultural que òbviament no tenen avui els nostres graduats, llicenciats, doctors, màsters i postgraus en general.
Tot el que fins aquí està escrit, apliqueu-ho als nivells inferiors, als batxillers, i treure les mateixos conclusions.
Aplicant la lògica del capitalisme, si cal menys esforç per ‘fer de metge,farmacèutic,...’ , és just i necessari que les retribucions per fer aquestes feines sigui menor.
Dissortadament, no som únicament més pobres – que si- , som també – i això no te un remei ràpid – menys ‘bons’ intel•lectualment que els nostres predecessors
lunes, 17 de octubre de 2011
VULL SEPARAR-ME
Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessim millor.
Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.
Que absurd!
Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.
Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Adéu, Espanya
Algú ho havia dit, ja fa molts anys
El 2 febrer 1905 va néixer a Sant Petersburg la filòsofa i escriptora nord-americana(d'origen rus) Alissa Zinovievna Rosenbaum, més coneguda en el món de les lletressota el pseudònim d'Ayn Rand, i va morir al març de 1982 a New York. Mai mésoportunes les paraules de l'autora d'aquesta magnífica novel · la que és "AtlasShrugged", traduïda a l'espanyol com "La rebel · lió d'Atlas", una mena de bestretadel que ens està passant als espanyols i en major o menor mesura a tot el món:
"Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui noprodueixen res, quan comprovi que els diners flueix cap als qui no trafiquen béns,sinó favors, quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències més queper la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè, quan repari que la corrupció és recompensada il'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que el seu societat està condemnada. "
Ayn Rand (1950)
"La política és l'art de buscar problemes, trobar-los i aplicar les solucionsequivocades".
Groucho Marx.
"Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui noprodueixen res, quan comprovi que els diners flueix cap als qui no trafiquen béns,sinó favors, quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències més queper la feina, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè, quan repari que la corrupció és recompensada il'honradesa es converteix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que el seu societat està condemnada. "
Ayn Rand (1950)
"La política és l'art de buscar problemes, trobar-los i aplicar les solucionsequivocades".
Groucho Marx.
domingo, 16 de octubre de 2011
Un sistema social, polític i econòmic opac
Quan vaig tenir la capacitat per a comprendre que estàvem vivint en una “España” on la llibertat no existia ( dècada de 1970-1980) i el pa de cada dia, a les acaballes del franquisme, era la repressió, la tortura, la pena de mort, la conculcació dels drets , començà la meva lluita per a combatre la dictadura franquista.
Vaig circular per diverses opcions, inclusiu dins , cristians pel socialisme, debut a les meves arrels familiars, fins que vaig acabar parant a altres grups polítics situats més a l’esquerra i debut a la meva coherència, tan sols vaig romandre sis mesos dins d’un d’ells: Consignes i deixuplina a contra cor, mai he pogut; tot i que, donava suport a les accions que em semblaven justes.
En aquells moments l’enemic a combatre era clar i no com ara. La repressió no es tenia que justificar en absolut.
Entrant a la democràcia a través de la Constitució de 1978 i les primeres eleccions, malgrat encara hi hagués prou forces polítiques procedents del franquisme i que havíem assolit prou poder i estatuts; els que estàvem situats a l’esquerra, inclusiu esquerra nacionalista i també la independentista, no ens conformàvem amb el que havíem aconseguit, volíem més. Ni Suarez, ni Calvo Sotelo, ni tampoc Felipe Gonzalez, amb els seus respectius governs, significaven els nostres objectius.
Hem recorregut anys i canvis, i ara ens trobam amb un món molt distint pel qual lluitàvem i ens hi deixaven la pell.
Actualment una de les característiques de la “democràcia” si fem cas a la definició del mot, ens adonarem que vivim en un altre sistema, ja que el poble hauria de conservar el poder i els polítics hauríem d’esser els gestors pel bé comú i interessos generals, i a aquest poble no se li fa ni puto cas, és la manca de transparència a tots els nivells.
Aquesta manca de transparència, ens aboca a situacions d’una incongruència supina i d'incoherència , que no tenen parangó.
Fart d’escoltar paraules buides de contingut per part de polítics, banquers, Presidents de les màximes institucions econòmiques ( Fons Monetari Internacional- Banc Central Europeu), membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Presidents de Governs de diversos països; inclusiu alguns polítics municipals i autonòmics.
Tots ells, embullen la troca de tal manera, perquè no comprenguem per a res el seu llenguatge i després ens trobam una política de fets consumats on el poble no ha tingut art ni part.
L’altre dia en unes telenotícies un expert amb el tema econòmic, parlant de la situació financera actual, va dir que no ho explicaria en profunditat, perquè de totes maneres , no ho entendríem. Aquí està el re de la qüestió. S’han muntat un llenguatge opac i enrevessat i inintel·ligible per la gent del carrer.
Aquesta manca de transparència va des dels estaments més alts , als més petits, vull dir que tots estan contaminats. Com és clar, la manca de transparència porta inevitablement a la mentida. Unes, més elaborades i altres flagrants i clares amb un vessant d’incoherència supina. I ara amb “la crisi” inventada encara es nota més.
Pot haver-hi doblers per projectes i obres publiques brutals ( allà poden accedir al pou de les comissions), llegiu “corredor mediterrani” i en canvi la major part de les prestacions socials, sous inclosos, són retallades.
Hi ha milionades per la compra de material militar(27 milions d’euros en 15 anys a l’estat espanyol, per innovació militar)? Si. Per alleugerir les llistes d’espera d’operacions quirúrgiques? NO
Per pagar tot el dispendi de la família real ( 9 milions d’euros a l’any)? Si. Per augmentar el salari base, situant -nós com a altres països europeus, i unes pensions que siguin cívicament justes i cobreixin les despeses necessàries per portar una vida amb dignitat? NO
Es pot donar dos càrrecs a una persona pels seus serveis al partit, malgrat podria incórrer en una incompatibilitat? Si. Per pagar les factures endeutades a proveïdors,? NO
Per pagar la subvenció del peatge del Túnel de Sóller? TAMPOC
I això, és el que votam i mentre els hi donem el poder per a continuar fent-ho!
Es poden posar cents d’exemples com els sous dels diputats, senadors, polítics autonòmics o municipals, però no ho faré, ja que ben pensat ho podeu fer-ho vosaltres, i sé que se vos ocorreran molts casos. Inclusiu per les nostres contrades.
Josep Bonnín
Vaig circular per diverses opcions, inclusiu dins , cristians pel socialisme, debut a les meves arrels familiars, fins que vaig acabar parant a altres grups polítics situats més a l’esquerra i debut a la meva coherència, tan sols vaig romandre sis mesos dins d’un d’ells: Consignes i deixuplina a contra cor, mai he pogut; tot i que, donava suport a les accions que em semblaven justes.
En aquells moments l’enemic a combatre era clar i no com ara. La repressió no es tenia que justificar en absolut.
Entrant a la democràcia a través de la Constitució de 1978 i les primeres eleccions, malgrat encara hi hagués prou forces polítiques procedents del franquisme i que havíem assolit prou poder i estatuts; els que estàvem situats a l’esquerra, inclusiu esquerra nacionalista i també la independentista, no ens conformàvem amb el que havíem aconseguit, volíem més. Ni Suarez, ni Calvo Sotelo, ni tampoc Felipe Gonzalez, amb els seus respectius governs, significaven els nostres objectius.
Hem recorregut anys i canvis, i ara ens trobam amb un món molt distint pel qual lluitàvem i ens hi deixaven la pell.
Actualment una de les característiques de la “democràcia” si fem cas a la definició del mot, ens adonarem que vivim en un altre sistema, ja que el poble hauria de conservar el poder i els polítics hauríem d’esser els gestors pel bé comú i interessos generals, i a aquest poble no se li fa ni puto cas, és la manca de transparència a tots els nivells.
Aquesta manca de transparència, ens aboca a situacions d’una incongruència supina i d'incoherència , que no tenen parangó.
Fart d’escoltar paraules buides de contingut per part de polítics, banquers, Presidents de les màximes institucions econòmiques ( Fons Monetari Internacional- Banc Central Europeu), membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Presidents de Governs de diversos països; inclusiu alguns polítics municipals i autonòmics.
Tots ells, embullen la troca de tal manera, perquè no comprenguem per a res el seu llenguatge i després ens trobam una política de fets consumats on el poble no ha tingut art ni part.
L’altre dia en unes telenotícies un expert amb el tema econòmic, parlant de la situació financera actual, va dir que no ho explicaria en profunditat, perquè de totes maneres , no ho entendríem. Aquí està el re de la qüestió. S’han muntat un llenguatge opac i enrevessat i inintel·ligible per la gent del carrer.
Aquesta manca de transparència va des dels estaments més alts , als més petits, vull dir que tots estan contaminats. Com és clar, la manca de transparència porta inevitablement a la mentida. Unes, més elaborades i altres flagrants i clares amb un vessant d’incoherència supina. I ara amb “la crisi” inventada encara es nota més.
Pot haver-hi doblers per projectes i obres publiques brutals ( allà poden accedir al pou de les comissions), llegiu “corredor mediterrani” i en canvi la major part de les prestacions socials, sous inclosos, són retallades.
Hi ha milionades per la compra de material militar(27 milions d’euros en 15 anys a l’estat espanyol, per innovació militar)? Si. Per alleugerir les llistes d’espera d’operacions quirúrgiques? NO
Per pagar tot el dispendi de la família real ( 9 milions d’euros a l’any)? Si. Per augmentar el salari base, situant -nós com a altres països europeus, i unes pensions que siguin cívicament justes i cobreixin les despeses necessàries per portar una vida amb dignitat? NO
Es pot donar dos càrrecs a una persona pels seus serveis al partit, malgrat podria incórrer en una incompatibilitat? Si. Per pagar les factures endeutades a proveïdors,? NO
Per pagar la subvenció del peatge del Túnel de Sóller? TAMPOC
I això, és el que votam i mentre els hi donem el poder per a continuar fent-ho!
Es poden posar cents d’exemples com els sous dels diputats, senadors, polítics autonòmics o municipals, però no ho faré, ja que ben pensat ho podeu fer-ho vosaltres, i sé que se vos ocorreran molts casos. Inclusiu per les nostres contrades.
Josep Bonnín
Discreción, presunción de inocencia,… INDIGNACIÓN !!!!!
Más datos sobre el caso de las mochilas de la Diputación de Barcelona. Un total de 54 cargos de la institución de beneficiaban de estos complementos salariales –supuestamente ilícitos– cuando el nuevo presidente de la institución, Salvador Esteve (CiU), decretó su suspensión.
Esta cifra corresponde, por decirlo así, a la foto finish del caso. Pero podrían ser más, admiten fuentes que conocen los detalles de la investigación, porque podría haber otros trabajadores de alto rango, hoy ya alejados de la Diputación, que se hubiesen beneficiado de este singular trato a lo largo de los siete años transcurridos desde que en 2004 entró en vigor.
Los cálculos realizados por el momento estiman que, en total, las controvertidas mochilas habrían costado al erario 1,3 millones de euros.
En el 2004, cuando el presidente de la Diputación era José Montilla, se firmó un decreto que autorizaba la creación de las mochilas. Este trato garantizaba que los cargos de la casa que eran cesados en sus responsabilidades, pero seguían trabajando en la Diputación, mantenían su antiguo sueldo durante diez años, perdiendo cada año un 10% de su retribución inicial hasta equiparar su sueldo con su nuevo nivel laboral. En suma, se trataba de una especie de blindaje que se aplicaba por igual en el caso de un descenso de categoría como de un ascenso, según se lee en el propio decreto de 2004 al que ha tenido accesos La Vanguardia. La normativa fue modificada el 2008, cuando el presidente de la institución era el hoy ex ministro Celestino Corbacho, pero en lo sustantivo mantuvo los privilegios que ahora se discuten.
Los beneficiarios eran todos altos cargos, de jefes de servicio hacia arriba y los pluses no se aplicaban por igual a todos los funcionarios de la casa. Para que se entienda: si un bibliotecario de la Xarxa o un sanitario de la red centros de salud de la Diputación descendía de escalafón, no conservaba automáticamente el sueldo que tenía antes. No era una medida universal, sino unipersonal. Cada uno de los beneficiarios de las mochilas obtenía el reconocimiento de este trato mediante un decreto específico. Precisamente la discrecionalidad es lo que explica que, en una institución con más de 12.000 trabajadores en plantilla, sólo 54 contaran actualmente con los decretos que habilitaban sus respectivas mochilas.
Los nombres de los beneficiarios no han trascendido y no trascenderán mientras no exista un dictamen firme sobre la legalidad de estos complementos del salario. Esta tarea corresponde legalmente a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, que puede tardar entre dos y seis meses en hacer público su veredicto, según aseguran fuentes de la Diputación.
Sin embargo, todas las fuentes admiten que los beneficiarios de tal medida eran cargos políticos de la confianza –el número de directivos que han hecho carrera de funcionario en la Diputación de Barcelona es muy alto– de los sucesivos gobiernos de la institución presididos durante más de treinta años por el PSC, con el apoyo de ICV y ERC. Por ahora, los portavoces de estos dos últimos partidos han mantenido un absoluto silencio respecto al caso, pese a que, en el pleno del pasado mes de septiembre, votaron a favor de que la medida fuese revisada poniendo en duda, implícitamente, su legalidad. La discreción de todas las formaciones ha sido impuesta por el presidente de la Diputación, Salvador Esteve, quien ha decretado una especie de secreto de sumario sobre las pesquisas que se han realizado hasta ahora en la casa. Mientras la Comissió Jurídica Assessora no se pronuncie, el presidente ha pedido a su gobierno, integrado por CiU y PP, que soslayen el asunto públicamente.
Esta cifra corresponde, por decirlo así, a la foto finish del caso. Pero podrían ser más, admiten fuentes que conocen los detalles de la investigación, porque podría haber otros trabajadores de alto rango, hoy ya alejados de la Diputación, que se hubiesen beneficiado de este singular trato a lo largo de los siete años transcurridos desde que en 2004 entró en vigor.
Los cálculos realizados por el momento estiman que, en total, las controvertidas mochilas habrían costado al erario 1,3 millones de euros.
En el 2004, cuando el presidente de la Diputación era José Montilla, se firmó un decreto que autorizaba la creación de las mochilas. Este trato garantizaba que los cargos de la casa que eran cesados en sus responsabilidades, pero seguían trabajando en la Diputación, mantenían su antiguo sueldo durante diez años, perdiendo cada año un 10% de su retribución inicial hasta equiparar su sueldo con su nuevo nivel laboral. En suma, se trataba de una especie de blindaje que se aplicaba por igual en el caso de un descenso de categoría como de un ascenso, según se lee en el propio decreto de 2004 al que ha tenido accesos La Vanguardia. La normativa fue modificada el 2008, cuando el presidente de la institución era el hoy ex ministro Celestino Corbacho, pero en lo sustantivo mantuvo los privilegios que ahora se discuten.
Los beneficiarios eran todos altos cargos, de jefes de servicio hacia arriba y los pluses no se aplicaban por igual a todos los funcionarios de la casa. Para que se entienda: si un bibliotecario de la Xarxa o un sanitario de la red centros de salud de la Diputación descendía de escalafón, no conservaba automáticamente el sueldo que tenía antes. No era una medida universal, sino unipersonal. Cada uno de los beneficiarios de las mochilas obtenía el reconocimiento de este trato mediante un decreto específico. Precisamente la discrecionalidad es lo que explica que, en una institución con más de 12.000 trabajadores en plantilla, sólo 54 contaran actualmente con los decretos que habilitaban sus respectivas mochilas.
Los nombres de los beneficiarios no han trascendido y no trascenderán mientras no exista un dictamen firme sobre la legalidad de estos complementos del salario. Esta tarea corresponde legalmente a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, que puede tardar entre dos y seis meses en hacer público su veredicto, según aseguran fuentes de la Diputación.
Sin embargo, todas las fuentes admiten que los beneficiarios de tal medida eran cargos políticos de la confianza –el número de directivos que han hecho carrera de funcionario en la Diputación de Barcelona es muy alto– de los sucesivos gobiernos de la institución presididos durante más de treinta años por el PSC, con el apoyo de ICV y ERC. Por ahora, los portavoces de estos dos últimos partidos han mantenido un absoluto silencio respecto al caso, pese a que, en el pleno del pasado mes de septiembre, votaron a favor de que la medida fuese revisada poniendo en duda, implícitamente, su legalidad. La discreción de todas las formaciones ha sido impuesta por el presidente de la Diputación, Salvador Esteve, quien ha decretado una especie de secreto de sumario sobre las pesquisas que se han realizado hasta ahora en la casa. Mientras la Comissió Jurídica Assessora no se pronuncie, el presidente ha pedido a su gobierno, integrado por CiU y PP, que soslayen el asunto públicamente.
viernes, 14 de octubre de 2011
Àngels, dimonis, humans,….
De com Deu feu l’home se’n parla Gènesis, i de la conducta estúpida que ens condemnarà a explotar-nos els uns als altres també.
Dels àngels, de quan i com els va fer el Creador, no en sabem gaire cosa; sembla que la seva perfecta felicitat es fonamenta en l’acompliment de la voluntat de Déu. Per això, quan un petit grup adopta les costums – males costums – dels humans; discrepar, desobeir, fins imaginen que increpar en algun moment a l’Esser Suprem; el càstig – com ho havíem fet als humans- és l’expulsió del Paradís.
Hi ha entre ambdós ‘ categories’ humans i àngels – bon si dolents - , una diferencia gens subtil; nosaltres ‘podem fer la nostra voluntat’ i no certament la del Creador, tenim però un limitació temporal obvia, SOM MORTALS. Tant els àngels bons [ en endavant només àngels ] , com els àngels dolents [ en endavant dimonis ], SON IMMORTALS.
Humans i dimonis compartim a banda d’una evident estultícia, els patiments inherents al que anomenen ‘llibertat’, que és únicament la submissió a les lleis físiques. Patim pel que ens pot succeir, pel que ens succeeix, i pel que ens ha succeït. La qüestió és patir.
Els àngels viuen feliços, Déu proveirà !.
Per als que creiem en la vida eterna – creure que hi han àngels i dimonis ja ho pressuposa – ens evoca un Cel sense patiments ni angoixes, sense dolor, sense ansietat; els humans quan assolirem la categoria d’ àngels, assumirem també que Déu proveirà, i deixarem de sofrir.
Els que contràriament s’entesten en fer entrar el clau perla cabota; esdevindran dimonis, i continuaran eternament en aquesta espiral - diabòlica si m’ho permeteu dir - , de l’acció/reacció.
Costa – en un món de dimonis – mantenir aquella fe senzilla que es recull a Lc 12,22-31)
No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu.
Els àngels ens conviden a confiar. Els dimonis ben al contrari, anuncien reduccions de personal, retallades de sous i de drets, i malvestats sense fi.
Curiosament, ara com abans i com sempre, els humans segueixen als dimonis amb els ulls clucs.
Dels àngels, de quan i com els va fer el Creador, no en sabem gaire cosa; sembla que la seva perfecta felicitat es fonamenta en l’acompliment de la voluntat de Déu. Per això, quan un petit grup adopta les costums – males costums – dels humans; discrepar, desobeir, fins imaginen que increpar en algun moment a l’Esser Suprem; el càstig – com ho havíem fet als humans- és l’expulsió del Paradís.
Hi ha entre ambdós ‘ categories’ humans i àngels – bon si dolents - , una diferencia gens subtil; nosaltres ‘podem fer la nostra voluntat’ i no certament la del Creador, tenim però un limitació temporal obvia, SOM MORTALS. Tant els àngels bons [ en endavant només àngels ] , com els àngels dolents [ en endavant dimonis ], SON IMMORTALS.
Humans i dimonis compartim a banda d’una evident estultícia, els patiments inherents al que anomenen ‘llibertat’, que és únicament la submissió a les lleis físiques. Patim pel que ens pot succeir, pel que ens succeeix, i pel que ens ha succeït. La qüestió és patir.
Els àngels viuen feliços, Déu proveirà !.
Per als que creiem en la vida eterna – creure que hi han àngels i dimonis ja ho pressuposa – ens evoca un Cel sense patiments ni angoixes, sense dolor, sense ansietat; els humans quan assolirem la categoria d’ àngels, assumirem també que Déu proveirà, i deixarem de sofrir.
Els que contràriament s’entesten en fer entrar el clau perla cabota; esdevindran dimonis, i continuaran eternament en aquesta espiral - diabòlica si m’ho permeteu dir - , de l’acció/reacció.
Costa – en un món de dimonis – mantenir aquella fe senzilla que es recull a Lc 12,22-31)
No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu.
Els àngels ens conviden a confiar. Els dimonis ben al contrari, anuncien reduccions de personal, retallades de sous i de drets, i malvestats sense fi.
Curiosament, ara com abans i com sempre, els humans segueixen als dimonis amb els ulls clucs.
jueves, 13 de octubre de 2011
L’ESTAT ÉS MASSA CAR ??
Un bon amic en feia una reflexió que vull compartir :
En el període feudal, el poder pretenia únicament robar als pobres en benefici dels senyors; aleshores l’església en un difícil equilibri de contrapoder, intentava minimitzar aquests abusos, i s’ocupava de quasi totes les funcions ‘essencials per a l’existència d’una comunitat’, portava els Registres - Baptismes, casaments, defuncions,... atenia les mancances ‘socials’ en la mesura de les seves possibilitats – Ordres Assistencials -, i fins on li era permès, donava instrucció als pobres – Ordres Educadores -.
En els segles XVII i XVIII, apareix una classe adinerada que no pertany ja a la ‘noblesa tradicional’, i que mantenint la figura del Rei, comença a donar una ‘ infraestructura’ a l’estat. L’església continua i fins augmenta el seu rol assistencial i educador. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.
Al segle XIX l’estat que es reconeix com catòlic, apostòlic i romà, despulla a l’església de molts dels seus bens, i amb una estructura complexa i molt ineficaç, comença a substituir-la en les tasques assistencials i educatives. L’Estat continua robant als pobres, ara per a donar-ho genèricament als rics.
Al Segle XX l’enfrontament, ara des d’un estat declarat laic, és quasi a mort. En el terreny econòmic però aquesta nova organització de la ‘res publica’ és un desastre exponencial, que provocarà que en menys d’un segle l’endeutament adquireixi proporcions descomunals. Cal comparar a tall d’exemple l’estructura Civil i la Religiosa :
PARROQUIA AJUNTAMENT
BISBAT PROVINCIA
---------------- ESTAT
Que es complicarà extraordinàriament a darreries del segle:
PARROQUIA AJUNTAMENT
---------------- CONSELL COMARCAL
BISBAT PROVINCIA
------------------- COMUNITAT AUTONOMA
---------------- ESTAT
Cal afegir els ‘ cossos legislatius’ de les Diputacions, Consells Insulars, Comunitats Autònomes, Congres dels Diputats i Senat.
L’avarícia trenca finalment el sac, i quasi morta ‘ la gallina dels ous d’or’, es pretén des del poder tornar als plantejaments dels segles XVII i XVIII; tenim ara però una església quasi desarborada, les seves Ordres Assistencials i Educatives, tenen avui una mínima implementació , que les impossibilita per atendre les creixents necessitats de la població.
Feta l’exposició se’ns planteja la pregunta obvia, QUO VADIS ?
lunes, 10 de octubre de 2011
ESQUELA
ESQUELA
+
Rogad a Dios por caridad por el alma de
Don Aumento de Sueldo, desaparecido en España en edad avanzada, viudo de doña Subida de Precios, que conducía su vehiculo con excesiva velocidad, debido al nuevo carburante del plan de Desarrollo.
R.I.P.
Su afligida 2ª esposa doña Modesta Paga Extraordinaria, hijos don Anticipo, doña Vergüenza (ausente), doña Deuda Perpetua y don Ayuno Forzoso, hijos políticos doña Esperanza Frustrada, doña Letra Vencida y doña Necesidad Urgente, primos, acreedores y demás familia
os ruegan un piadoso recuerdo en sus oraciones
Agradeceremos vuestra asistencia a la conducción del cadáver desde la casa mortuoria del Ministerio de Trabajo al cementerio de la Esperanza Perdida.
Varios excelentísimos ministros han concedido buenas palabras en la forma acostumbrada. 90 días de indulgencia recitando la siguiente oración:
ORACIÓN
"Gobierno nuestro que estás en la Moncloa, seas del partido que seas, glorificado sea tu nombre y el de tus 640 asesores, con los que no paras de arruinarnos. Hágase tu voluntad y la de tus Ministros, que tan a gusto nos exprimen, perdona nuestras deudas que vemos aumentar por momentos,
así como nosotros intentaremos perdonar a los que nos están robando, y déjanos caer en la tentación de buscar algún empleo que tanto necesitamos. Amén.
JACULATORIA
Bienaventurados los que viven del sueldo base, porque pronto verán a Dios.
+
Rogad a Dios por caridad por el alma de
Don Aumento de Sueldo, desaparecido en España en edad avanzada, viudo de doña Subida de Precios, que conducía su vehiculo con excesiva velocidad, debido al nuevo carburante del plan de Desarrollo.
R.I.P.
Su afligida 2ª esposa doña Modesta Paga Extraordinaria, hijos don Anticipo, doña Vergüenza (ausente), doña Deuda Perpetua y don Ayuno Forzoso, hijos políticos doña Esperanza Frustrada, doña Letra Vencida y doña Necesidad Urgente, primos, acreedores y demás familia
os ruegan un piadoso recuerdo en sus oraciones
Agradeceremos vuestra asistencia a la conducción del cadáver desde la casa mortuoria del Ministerio de Trabajo al cementerio de la Esperanza Perdida.
Varios excelentísimos ministros han concedido buenas palabras en la forma acostumbrada. 90 días de indulgencia recitando la siguiente oración:
ORACIÓN
"Gobierno nuestro que estás en la Moncloa, seas del partido que seas, glorificado sea tu nombre y el de tus 640 asesores, con los que no paras de arruinarnos. Hágase tu voluntad y la de tus Ministros, que tan a gusto nos exprimen, perdona nuestras deudas que vemos aumentar por momentos,
así como nosotros intentaremos perdonar a los que nos están robando, y déjanos caer en la tentación de buscar algún empleo que tanto necesitamos. Amén.
JACULATORIA
Bienaventurados los que viven del sueldo base, porque pronto verán a Dios.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)