L’ Àngels Garcia, de la Casa de cultura municipal de LLORENÇ DEL PENEDÈS, en resposta a la meva petició d’informació relativa a l’edifici de les antigues escoles, em feia arribar un text deliciós de l’ historiador llorencenc Marc Morales Fernández, que reprodueixo :
EL NIERÓ: UN RECORD DEL PASSAT, UN PAS AL FUTUR
Era un matí del diumenge 16 de desembre del 1923. Llorenç estava de celebració, les campanes de l’església repicaven alegrement tot avisant els veïns i les veïnes per assistir a missa. El mossèn Ramon Gimbert es mostrava satisfet de veure com tots els seus feligresos acudien a la crida. Davant d’ell, en els primers bancs de fusta, hi tenia uns visitants il·lustres: el mateix governador civil de la província, amb el seu aire seriós i autoritari, l’inspector de la zona i totes les autoritats de l’Ajuntament encapçalades per Josep Mestre i Tutusaus, l’alcalde del poble.
Després de l’acte religiós tothom va sortir de l’edifici eclesiàstic. A fora esperava l’orquestra La Constança, que va començar a tocar la marxa reial en iniciar-se una comitiva formada pel mateix mossèn, el governador, l’inspector i els membres del consistori, seguida per molts curiosos de totes les edats. Cap on es dirigien? Al carrer del Bruc (on ara hi ha la plaça de la Vila) per a la inauguració d’un important edifici de recent construcció.
Alguns curiosos ja s’hi estaven esperant. Un grup d’homes ben abrigats, amb les seves jaquetes, les bufandes i les gorres, miraven l’edifici amb cert orgull; en certa manera era una mica seu, ja que a causa de certes dificultats econòmiques per part de l’Ajuntament s’havia acordat amb el constructor bescanviar el pagament en metàl·lic per jornals dels veïns del poble, sempre que fossin complidors amb la feina. En la construcció hi varen participar tots de bona gana, i ara veien els resultats de la feina ben feta.
Una mica apartat es trobava en Josep M. Camell i Palau, un dels propietaris del solar i el constructor de l’edifici. Feia un any que havia venut aquell espai, que compartia amb el seu germà Isidre i amb en Josep Palau i Font, per unes 2.500 pessetes. Quan es va fer la subhasta pública per adjudicar l’obra ell va ser l’únic que s'hi va presentar. Recordava perfectament els aspectes tècnics de la construcció: com es va aixecar uns 70 cm el sòl del paviment amb la grava i la sorra del tros del torrent que tothom anomenava “la bassa’l Mas” i com s’havien utilitzat les runes de l’antic forn públic, que durant anys havia funcionat als baixos de la Casa de la Vila, tot per estalviar-se uns diners en materials. Ara mirava el nou edifici i no podia evitar de sentir-se'n satisfet.
Finalment arriba la comitiva, amb la música de l’orquestra. Les autoritats són felicitades per tots els veïns i les veïnes. Davant d’ells s’alça el primer edifici dedicat, únicament, a servir d’escola per als nens i nenes del poble de Llorenç del Penedès. Molts dels presents veuen en aquest edifici la fi de molts maldecaps, però aquell és un dia de festa i queden enrere les preocupacions passades. El mestre, el Sr. Vicenç Calpe, i la mestra, la Sra. Antònia Borràs, saluden les autoritats de forma molt formal i procedeixen a visitar les instal·lacions.
Es tracta d’un edifici senzill, sense grans floritures, funcional, però amb un cert encant clàssic. S’hi poden diferenciar dues aules, la dels nens i la de les nenes, a les quals s’hi accedeix per dues portes. En mossèn Gimbert beneeix les dues aules amb l’aigua beneïda i després és el torn del discurs de les autoritats, que tothom escolta expectant.
El primer a parlar és el secretari de l’Ajuntament, en Pau Ràfols. Està un xic nerviós, perquè li toca llegir la memòria de l’acta que ha portat a la construcció d’aquell edifici tan important. És la part més avorrida de tot el festeig, però tothom l’escolta atentament. Seguidament, els toca el torn als nens i les nenes que, encara que no ho sembli, són els veritables protagonistes de la festa, i tot seguint les instruccions dels seus mestres canten i reciten poesies davant de les autoritats allà presents. Seguidament, el mateix governador i l’inspector elogien la feina ben feta del consistori i, finalment, li toca dir unes paraules a l’alcalde, en Josep Mestre i Tutusaus.
L’alcalde deixa clara la voluntat que aquell edifici havia de ser per sempre, i que era un símbol de glòria per a la localitat que l’ha ajudat a aixecar. El moment més emotiu va ser quan el mateix alcalde va elogiar la feina ben feta de l’anterior batlle, en Joan Romeu Mestre, que va ser l’iniciador del projecte.
En Joan Romeu és el blanc de mirades plenes d’elogi i d'admiració. En aquell moment, se sentia emocionat i agraït. Encara recordava quan aquell dijous, 11 de maig del 1922, reunit en sessió municipal, havia decidit iniciar el projecte de construir un edifici per albergar les escoles de Llorenç. Al cap d’una setmana el mestre d’obres ja presentava el projecte i el pressupost. La construcció tenia un cost de 13.000 pessetes i aquest va ser un dels principals problemes amb què es va trobar el pobre Joan. Com a alcalde que era, sabia que el municipi no es podia permetre gastar tants diners i, per tal de no cobrir la població amb impostos, va decidir fer una emissió pública i voluntària d’accions de 100 pessetes al 6% anual, amortitzables al cap de tres anys i mig. Aquesta idea en un principi no va prosperar i ell mateix va comprar la majoria de les accions.
Això no obstant, tot i les dificultats, l’exalcalde es podia sentir satisfet, ja que era un espai necessari. Abans els nens anaven a escola a una casa al número 9 del carrer Nou, que havia estat propietat del Sr. Pau Andreu Viñas, més conegut com a Pau del Castell, per la qual es pagava un lloguer de 90 pessetes a l’any, mentre que les nenes anaven a escola a una casa que era propietat d’Antoni Miquel Mestre, més conegut com a Anton dels Arcs, situada al número 6 de la carretera, per la qual es pagaven 100 pessetes a l’any. Aquelles cases no estaven en condicions i el 1903, en una visita, l'inspector d’Ensenyament ja havia fet un toc d’atenció per les males condicions higièniques, sanitàries i educatives dels locals, i reclamava millores a l’Alcaldia.
Quan el 1915 en Pau del Castell va dir que necessitava la casa per a ús particular, l’Ajuntament es va veure obligat, l’any següent, a comprar per 3.500 pessetes dos edificis, un a la plaça García, núm. 1, i l’altre al carrer García (on actualment hi ha la plaça de la Vila), propietat del veí de Santa Oliva Josep Bolet. La cosa no va millorar quan l’Anton dels Arcs també va reclamar la casa on anaven les nenes. La situació ja era insostenible, ja que els nens es trobaven sense lloc per rebre els seus estudis, i va ser aleshores que en Joan va decidir fer aquella construcció que avui inauguraven.
Ara la festa s’estava acabant, l’alegria es palpava a l’ambient i tot eren encaixades de mans, abraçades, rialles i felicitacions. Mirat amb l’experiència, els més grans del poble comentaven en veu baixa els grans problemes de les escoles a Llorenç. En temps de gana i pobresa era difícil que els pares t’obliguessin a anar a escola; calien mans per treballar al camp -va comentar un vellet- i els mestres hi havien d’anar al darrere, i per això es va crear la Junta Local de Primera Ensenyança cap al 1857, formada per membres de l’Ajuntament, el capellà, el mestre i alguns pares que es dedicaven a vetllar per l’assistència dels nens a l’escola.
Però no tota la problemàtica era l’assistència a l’escola -replicava un altre home gran cordant-se la jaqueta-. Recordo que calia pagar el sou als mestres i no eren precisament barats; podien arribar a les 2.500 pessetes, mentre que el pressupost municipal per aquells anys, parlo del 1872, era de 4.000 pessetes. Davant d’això, l’Ajuntament es va rebel·lar contra la Junta Provincial d’Institució Primaria al·legant que no podien fer-se càrrec d’aquest pagament. Va presentar dos recursos que van ser desestimats i, això no obstant, el mateix governador va multar l’alcalde amb 17 pessetes i 50 cèntims i als regidors, amb 7 pessetes i 50 cèntims.
Per no oblidar lo del mestre Ramon Ferré Miquel -apuntava un altre home gran que havia estat molt atent a la conversa- recordo que era el 1881 quan es va queixar a les institucions que la nova casa que li havien donat no era del seu gust, i el governador també va cridar l’atenció a l’Ajuntament. Quines penques!
Els comentaris d’aquells homes d’edat avançada deixaven clara que la problemàtica de les escoles a Llorenç del Penedès venia de molt temps enrere. La creació d’aquell edifici semblava posar fi a molts d’aquells maldecaps, però la realitat era molt diferent.
El 1931, la Segona República va suposar un canvi important, ja que els nens i les nenes podien estudiar junts en una mateixa aula i les classes es podien fer en català, cosa que va perdurar durant tota la Guerra Civil (1936-1939). El mestre, el Sr. Fernando González Bonet, va tenir cura de l’ensenyament dels nens i nenes durant aquest complicat conflicte, i només fou substituït durant el curs 1939-1940 pel Marcel Ràfols Sicart. Després de la Guerra, els nens i les nenes van tornar a separar-se i el castellà es va tornar a imposar en l’ensenyament.
Als anys cinquanta quedava molt enrere la celebració d’aquella inauguració del 1923. Ara sorgia un nou problema: la massificació de nens i nenes a les dues aules, ja que en un mateix espai hi podia haver 80 nens i nenes de diferents edats. Els més menuts havien de buscar-se un altre lloc; els parvularis van fer un recorregut per diverses ubicacions, com l’antic cafè de la societat cultural i recreativa, a l’antic forn de pa de la Cooperativa, en una pista d’estiu on actualment es troba La Cumprativa i, fins i tot, a la casa del mateix secretari de l’Ajuntament.
Anys més tard, als anys setanta va haver-hi una clara intenció de millorar la qualitat de l’ensenyament dels nens i nenes de Llorenç, que es va veure traduïda en la implicació dels pares per crear l’Associació de Pares i Alumnes, que va iniciar el projecte de la construcció de la nova escola Les Cometes. El 1978 hi havia una nova celebració en el mateix edifici: ara es convertia en la nova Llar d’Infants que adquiria un nou nom, El Nieró. Aquell edifici, del qual tothom se sentia orgullós el 1923, va començar a acollir els plors, els jocs i les rialles de moltes generacions i, no només això, sinó que les seves parets van albergar un Consultori Mèdic i s'hi van arribar a fer misses mentre es feien les reformes de l’església.
Tanmateix, en passar per l’antic edifici de la Llar d’Infants, cal veure-hi la voluntat d’un poble de donar un ensenyament de qualitat. Aquest any 2012, vuitanta-nou anys després de la seva inauguració, l'edifici El Nieró deixarà d’albergar els infants del nostre poble. Un nou espai més modern, amb més capacitat i millors serveis situat a la zona de les escoles suposa, una vegada més, la intenció de l’Ajuntament de Llorenç del Penedès d’apostar per un ensenyament de qualitat en el nostre municipi.
