Hi ha una llarga tradició d’aquesta mena de delinqüents, tant pel que fa a les terres catalanes, com a la resta d’espanya; els andalusos els anomenàvem bandolers, i gràcies a la televisió tothom recorda al Curro Jimenez. Ara també Catalunya farà la seva “sèrie” amb el Serrallonga, com la podria fer també - i potser millor – amb el Perot Rocaguinarda, o qualsevol altre dels nostres mitificats lladres del camí ral, Sastre Domingo ; Jeroni Ramona ; Gabriel Torrent de la Goula, àlies “Trucafort”, o l’enigmàtic Capablanca , quina llegenda seria la base per altres herois antisistema, com l’anomenat “el Zorro” a Mèxic, i fins i tot en alguns trets com la seva habilitat per a desaparèixer entre les esquerdes del cingle que dona al Sot de la Portella de l’Obac, J. Siegel i J.Schuster, confessarien haver-ne pres model per al seu Superman dels còmics l’any 1.938.
Tenim ara – almenys en les terres de l’alt Vallès – una nova classe de lladres del camí ral; m’explicava una hostalera com el nombre de targetes de crèdit i dèbit , que tenen problemes ha augmentat de forma exponencial, i que la sortida més habitual, deixar el document nacional d’identitat mentre es va fins al poble a treure diners, ha comportat en el seu cas concret, tenir al ensems que unes pèrdues que hores d’ara podem qualificar de milionàries, una capsa plena de DNI’S que ningú tornarà mai a buscar !
Algú podria pensar que la nostra hostalera hauria de denunciar aquest fets a l’autoritat , oi ? ; sembla senzill, però amics lectors, “només” ho sembla; els malfactors – que això si ho podem afirmar – negarien la seva presència en aquell lloc i data, i posaríem justament com a testimonis, tots els comensals d’aquell àpat. Encara tindria feina la hostalera per sortir d’aquest embolic sense majors perjudicis !
La conseqüència evident ?. El nombre de llocs en que no s’admet el pagament amb targetes de crèdit i/o dèbit, creixerà exponencialment, i això comportarà de retruc una caiguda afegida del consum privat.
Els antics lladres del camí ral, segons la tradició robaven als rics i repartien el seu botí amb els pobres; els malfactors moderns contràriament roben als pobres i acaben per ensorrar-los en l’ absoluta misèria, mentre que faciliten als rics que puguin gaudir – com mai fins ara – de la seva situació de privilegi,
Això no te remei !, anem en aquesta barca gent de tota mena i condició, i patim alhora un sistema en el que tradicionalment, la corrupció, el nepotisme i la picaresca, tenen fins i tot un reconeixement social positiu !
Senyor !, escolta el crit del teu poble !
lunes, 27 de junio de 2011
sábado, 25 de junio de 2011
LA EDAT FUGAÇ
Tenim - en la civilització occidental – unes convencions quan a dividir els períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col•lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col•lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
Les males companyies
S’anomenen així les persones que exerceixen – de forma real i efectiva, o de vegades només presumptament - una influència que qualifiquem com a ‘negativa’ en persones que ens estimem.
No va d’això; res de ‘mosses pèrfides’, ‘joves desviats’, alcohol, sexe o drogues; vull dir la meva sobre les modernes tècniques d’atenció que tenen les ‘companyies de serveis’.
Cal disposar d’un telèfon fix o mòbil per posar-vos en comunicació amb els ‘ serveis d’atenció’; si el problema té relació amb el telèfon, la qüestió pot evolucionar ràpidament en clau de comèdia sarcàstica.
En meu router - possiblement , encara espero al tècnic – arribava a la seva fi el dijous 23 de juny – recordeu allò de la obsolescència programada, oi ? - , i començava el meu ‘via crucis’ que em portarà a perdre un munt d’hores, i a conèixer – únicament per via telefònica – a la Gloria, la Sara, la Irene, el Jorge el Fabrizio i fins al moment d’escriure això al Carlos, em calia parlar amb el 1.004, que en derivava al 1.002, que ho feia al 900.357.000, que em tornava al 1.002, i novament al 1.004.
Em responien en català o castellà a la meva elecció, però ningú en sabia donar resposta a la meva simple pregunta; quan tornaré a tenir en funcionament la línia ADSL ?.
El dia 24 ‘ celebràvem’ les primeres 24 hores sense servei, i el dissabte 25 – quan escrivia aquestes ratlles – les 48 hores; finalment rebia una trucada – ara del Javier – i m’explica que fa una hora que han obert una avaria, i com estem a dissabte, possiblement podrà passar un tècnic el dilluns 27 de juny. Addueix ‘ raons d’empresa’ i m’explica que no ha tingut coneixement del meu problema fins fa una hora. Em mossegava la llengua, perquè certament tinc tota la raó, però ara no tinc ADSL, i depenc absolutament del ‘Javier’ de torn.
Malgrat la reiteració - exasperant – d’oferiments, rebuts tant al fix com al mòbil, i en hores del tot intempestives, m’he mantingut fidel a la Telefónica Nacional de Espanya; no per raons ‘nacionalistes’, sinó clarament en el convenciment que tractava amb la menys dolenta de les ‘ males companyies’.
El preu dels ‘serveis’ , autoritzat pel corresponen Gobierno del Reino de España, és dels més elevats d’Europa, i s’explica únicament des de la ‘complicitat’ entre l’administració i aquestes gran empreses.
Més enllà d’explicar-vos la meva experiència, de penjar-la a Internet, de reiterar-la – quan em sigui possible – a la pàgina www.moviestar.es , això s’ha d’afegir al cúmul de despropòsits que tenen al país ‘indignat’. Amb un beneficis escandalosos, i amb uns serveis que no podem situar en cap nivell de qualitat ‘homologable’, aquesta ‘mala companyia anuncia que acomiadarà 6.000 persones en els propers anys de, o sigui volen beneficis encara més escandalosos, per uns serveis manifestament pitjors que els actuals, que no podem qualificar més que de ‘dolents’.
No tinc clar que la prestació de serveis en clau catalana, millores ni mínimament aquesta situació; també entre nosaltres s’ha posat de moda, l’anomenada ‘atenció telefònica’ , que com tothom ha patit en algun moment, consisteix bàsicament en marejar la perdiu.
Com trobo a faltar el ‘tracte humà’, allò de saber amb qui et ‘jugues els quartos’, de mirar als ulls dels qui t’atenen, de demanar – si cal – el full de reclamacions.
La pregaria d’avui és previsible ; Senyor, allunyans de les males companyies !!!!!!
No va d’això; res de ‘mosses pèrfides’, ‘joves desviats’, alcohol, sexe o drogues; vull dir la meva sobre les modernes tècniques d’atenció que tenen les ‘companyies de serveis’.
Cal disposar d’un telèfon fix o mòbil per posar-vos en comunicació amb els ‘ serveis d’atenció’; si el problema té relació amb el telèfon, la qüestió pot evolucionar ràpidament en clau de comèdia sarcàstica.
En meu router - possiblement , encara espero al tècnic – arribava a la seva fi el dijous 23 de juny – recordeu allò de la obsolescència programada, oi ? - , i començava el meu ‘via crucis’ que em portarà a perdre un munt d’hores, i a conèixer – únicament per via telefònica – a la Gloria, la Sara, la Irene, el Jorge el Fabrizio i fins al moment d’escriure això al Carlos, em calia parlar amb el 1.004, que en derivava al 1.002, que ho feia al 900.357.000, que em tornava al 1.002, i novament al 1.004.
Em responien en català o castellà a la meva elecció, però ningú en sabia donar resposta a la meva simple pregunta; quan tornaré a tenir en funcionament la línia ADSL ?.
El dia 24 ‘ celebràvem’ les primeres 24 hores sense servei, i el dissabte 25 – quan escrivia aquestes ratlles – les 48 hores; finalment rebia una trucada – ara del Javier – i m’explica que fa una hora que han obert una avaria, i com estem a dissabte, possiblement podrà passar un tècnic el dilluns 27 de juny. Addueix ‘ raons d’empresa’ i m’explica que no ha tingut coneixement del meu problema fins fa una hora. Em mossegava la llengua, perquè certament tinc tota la raó, però ara no tinc ADSL, i depenc absolutament del ‘Javier’ de torn.
Malgrat la reiteració - exasperant – d’oferiments, rebuts tant al fix com al mòbil, i en hores del tot intempestives, m’he mantingut fidel a la Telefónica Nacional de Espanya; no per raons ‘nacionalistes’, sinó clarament en el convenciment que tractava amb la menys dolenta de les ‘ males companyies’.
El preu dels ‘serveis’ , autoritzat pel corresponen Gobierno del Reino de España, és dels més elevats d’Europa, i s’explica únicament des de la ‘complicitat’ entre l’administració i aquestes gran empreses.
Més enllà d’explicar-vos la meva experiència, de penjar-la a Internet, de reiterar-la – quan em sigui possible – a la pàgina www.moviestar.es , això s’ha d’afegir al cúmul de despropòsits que tenen al país ‘indignat’. Amb un beneficis escandalosos, i amb uns serveis que no podem situar en cap nivell de qualitat ‘homologable’, aquesta ‘mala companyia anuncia que acomiadarà 6.000 persones en els propers anys de, o sigui volen beneficis encara més escandalosos, per uns serveis manifestament pitjors que els actuals, que no podem qualificar més que de ‘dolents’.
No tinc clar que la prestació de serveis en clau catalana, millores ni mínimament aquesta situació; també entre nosaltres s’ha posat de moda, l’anomenada ‘atenció telefònica’ , que com tothom ha patit en algun moment, consisteix bàsicament en marejar la perdiu.
Com trobo a faltar el ‘tracte humà’, allò de saber amb qui et ‘jugues els quartos’, de mirar als ulls dels qui t’atenen, de demanar – si cal – el full de reclamacions.
La pregaria d’avui és previsible ; Senyor, allunyans de les males companyies !!!!!!
jueves, 23 de junio de 2011
El Madrid
Aquest Madrid d'ara em fa la llàstima d'un infant petarrell que no pot mamar de dida. A començaments del segle XX el govern de Madrid s'havia quedat en calçotets amb les glòries imperials a can taps. Però la chulapa ballava el xotis i dos catalans fundaven el Madrid que havia de ser tan reial. Rebatua redell, que no oblidin qui els va parir.
Sense pena ni glòria, el Madrid aviat fou reial sense tocar campanes. Als anys vint, els dos pollastres eren el Barça del Samitier i l'Athletic de Bilbao. L'any 1929 el Barça guanyava la primera lliga de la història. Al Bilbao eren onze lleons, i del Madrid, reial o no, no en vaig sentir a parlar mai.
Amb la República, la catxonda del poble i el xotis van fer la primera milionada de la història del futbol. El Madrid va comprar, com qui diu, tot l'equip nacional, s'ho havia de menjar tot. El Betis va guanyar la lliga.
Acabada la guerra, els victoriosos volien fer fonedís el Barça, salvat pel marquès de la Mesa de Asta, avui oblidat per franquista, i fou quan del ventre d'aquell món remogut, amb Espanya arraconada per tothom, el Franco va encarregar a un gallec com ell que fes un equip de futbol protegit per totes les proteccions, i fou el reialíssim que les guanyava totes. En aquelles glòries prepotents, al Barça no li va tocar cap altre paper que fer d'escolanet bon minyó i aguantar uns reflis que s'inventaven penals. Ep. Aquell equip del Madrid era glòria merescudament. Saltem temps. Entre la veritable dictadura i la falsa democràcia que va venir després, Madrid es va tornar un monstre prepotent, i ves que tot d'una va sortir el Barça amb quatre jugadors com quatre conillets de bosc i va donar a Espanya la copa del món i ho va guanyar tot a filigrana.
Ja hi som. Només faltava aquell portuguès que les diu talment li vénen, i ja tenim la gresca feta. Jo no sé què en penseu, però els quatre partits que hem hagut de viure no han estat futbol. Han estat la caça del conill a perdigonades, però, ves per on, han guanyat els conillets.
No m'allargo més. L'esport exigeix saber guanyar sense humiliar el vençut i saber perdre sense fer rebequeries.
Josep M. Ballarín Monset
Sense pena ni glòria, el Madrid aviat fou reial sense tocar campanes. Als anys vint, els dos pollastres eren el Barça del Samitier i l'Athletic de Bilbao. L'any 1929 el Barça guanyava la primera lliga de la història. Al Bilbao eren onze lleons, i del Madrid, reial o no, no en vaig sentir a parlar mai.
Amb la República, la catxonda del poble i el xotis van fer la primera milionada de la història del futbol. El Madrid va comprar, com qui diu, tot l'equip nacional, s'ho havia de menjar tot. El Betis va guanyar la lliga.
Acabada la guerra, els victoriosos volien fer fonedís el Barça, salvat pel marquès de la Mesa de Asta, avui oblidat per franquista, i fou quan del ventre d'aquell món remogut, amb Espanya arraconada per tothom, el Franco va encarregar a un gallec com ell que fes un equip de futbol protegit per totes les proteccions, i fou el reialíssim que les guanyava totes. En aquelles glòries prepotents, al Barça no li va tocar cap altre paper que fer d'escolanet bon minyó i aguantar uns reflis que s'inventaven penals. Ep. Aquell equip del Madrid era glòria merescudament. Saltem temps. Entre la veritable dictadura i la falsa democràcia que va venir després, Madrid es va tornar un monstre prepotent, i ves que tot d'una va sortir el Barça amb quatre jugadors com quatre conillets de bosc i va donar a Espanya la copa del món i ho va guanyar tot a filigrana.
Ja hi som. Només faltava aquell portuguès que les diu talment li vénen, i ja tenim la gresca feta. Jo no sé què en penseu, però els quatre partits que hem hagut de viure no han estat futbol. Han estat la caça del conill a perdigonades, però, ves per on, han guanyat els conillets.
No m'allargo més. L'esport exigeix saber guanyar sense humiliar el vençut i saber perdre sense fer rebequeries.
Josep M. Ballarín Monset
miércoles, 22 de junio de 2011
“WOODY WOODPECKER” ; FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, ÁNGEL.
Em feia gràcia el nickname que li han adjudicat al Governador del Banc d'Espanya; em sembla encertat i fins on és possible, simpàtic. L'home ; ho potser el càrrec ? , es despenja cada dia amb una opinió i/o comentari, que indefectiblement fa pujar, no el pa – com diu l'expressió popular - sinó dissortadament l'atur i la misèria.
Sembla que defensa amb entusiasme la concentració de Caixes d'Estalvis, que segons les seves, prediccions, ordres ? , s'han de reduir d'un 30%, de les actuals 45, a 30 en un primer moment.
Les raons que justifiquen aquesta brutal reducció que comportarà l'acomiadament de més d'un 30% de treballadors del sector, son bàsicament l'elevat nombre d'oficines d'entitats de crèdit – de tota mena- que justament amb el vist i plau del Ban d'Espanya, s'han anat obrint any rere any.
Us sembla que sobren Oficines de farmàcia a Espanya ? . No, oi ?. Això és perquè l'autorització no depèn de l'inefable WOODY WOODPECKER. Certament interes per obrir-ne una en tenen tots els llicenciats , però en aquest cas hi ha qui vetlla – amb bon criteri - per evitar la degradació d'aquest servei essencial.
El Governador del Banc D'Espanya i la resta d'alts càrrecs reben uns emoluments d'escàndol, perquè se'ls demana que vetllin i prenguin mesures per evitar situacions de de crisis. Està clar que en aquesta ocasió no han estat encertats. Esperem sentir les explicacions del WOODY WOODPECKER.
Avui amb el país ensorrat – i amb la certesa que ELL serà uns dels que se'n sortiran bé – demana coses com : moderació salarial, reformes laborals,.....
Des del carrer comencen a sentir-se amb força els crits dels damnificats, i malgrat tractar-se d'una especie protegida el nostre WOODI WOODPECKER faria molt santament de posar la barba a remullar, no fos el cas que prengués mal quan li afaitin.
domingo, 19 de junio de 2011
SIGNES DELS TEMPS
El temps tot ho canvia, fins fa poc aquesta era una pregaria freqüent :
Senyor, aquesta nit et demano una cosa especial:
Converteix-me en un televisor, voldria ocupar el seu lloc per poder viure el que viu el televisor de casa meva.
Tenir una habitació especial per a mi, congregar tots els membres de la família al meu voltant, ser el centre d'atenció al que tots volen escoltar i mirar, sense ser interromput ni qüestionat.
Que em preguin seriosament quan parlo, sentir la cura especial i immediata que rep la televisió quan alguna cosa no li funciona.
Tenir la companyia del meu pare quan arriba a casa, malgrat vingui cansat del treball.
Que la meva mare em busqui quan està sola i avorrida, enlloc d'ignorar-me.
Que els meus germans i amics es barallin per estar amb mi, divertir-los a tots, encara que a vegades no els hi digui res.
Viure la sensació de que ho deixin tot per passar uns moments al meu costat.
Senyor; no et demano molt, tot això ho viu qualsevol televisor !
Ara, la pregaria té com a destinatari l’ordinador personal
Senyor, vull ser objecte d’una atenció personal, quasi obsessiva, com ho és l’ordinador.
Senyor, necessito sentir el contacte emocional que dona la pantalla de l’ordinador
Senyor, em cal tota la intel·ligència per trobar respostes –bones respostes- a totes les qüestions que de vegades de forma simplona , respon l’ordinador.
Senyor, no vull ser una màquina, et demano per als meus familiars i per la resta dels usuaris, el seny necessari per discernir entre la distracció i la dependència, en la seva relació amb els ordinadors.
Amén
sábado, 18 de junio de 2011
Publicitat; de l’estultícia a la maldat
El diccionari – pietosament- defineix aquesta activitat com : Tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials.
El comentari – d’anuncis únicament en llengua catalana, els ‘espanyols’ si volen ha s’ho faran – es redueix a dos exemples:
En el primer, una noia – barcelonina, i ‘ progre’ – ens explica que no li agraden els casaments ‘artificials’ – com si el fet mateix de casar-se, que únicament fem els humans, no ho fos -, i se’ns casa dalt d’una muntanya nevada, calçada amb les botes ad-hoc. Ah!, vol que beguem una determinada classe d’aigua.
En l’altre una suposada mare i el seu fill entren a pagar la benzina en una estació de servei; el nen volta per la botiga – ara a les benzineres venen de tot – i veu una persona en una cadira de rodes. El comentari posterior dalt del cotxe, amb la veu d’un adult que pretén fer-se passar per un nen, és espantós : m’agrada aquesta botiga, tenen cadires amb rodes perquè no et cansis fent la compra. El ‘menor’ té una edat física en la que el comentari és sens dubte ofensiu.
La publicitat s’adreça clarament a un col·lectiu concret; a quien se le dijo ?, a persones de baix nivell cultural i formatiu, que son les que fan les compres familiars i en ocasions de ‘las casas’ on treballen.
L’anunci de la – presumpta – barcelonina, ‘progre’ té una destinació clara, gent de ciutat, força ‘curteta’, amb un clar complex de superiorat.
El de la cadira, el ‘malvat’, que pretén ?. Dubto que s’adreci als invàlids perquè comprin a les benzineres.
Si algú pot contestar, que ho faci.
viernes, 17 de junio de 2011
MARIA DE MAGDALA, LA MAGDALENA.
Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.
Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més encalçat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.
Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.
No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.
Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre )quan Jesús la crida pel seu nom .
Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes.
Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús.
En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.
La pietat popular adjudica un paper evangelitzador a la Magdalena, que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.
Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.
Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més encalçat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.
Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.
No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.
Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre )quan Jesús la crida pel seu nom .
Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes.
Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús.
En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.
La pietat popular adjudica un paper evangelitzador a la Magdalena, que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.
Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.
viernes, 10 de junio de 2011
PREGARIA PER DEMANAR EL DOMINI PROPI
En aquests temps això del domini propi, sona com si volguéssim tenir un trosset del ciber espai , amb extensió com , org , cat, es, ... i la pregària pretén justament demanar el control efectiu sobre nosaltres mateixos. Quantes vegades ens hem penedit d’haver enraonat ?; qui pot ni recordar, les infinites ocasions en les que vàrem posar la pota ?. Això mateix turmentava ja als homes mils d’anys enrera, i ells, con nosaltres ara, pregaven al bon Déu per evitar els terribles efectes de la incontinència verbal. Gaudiu del text, és una autentica joia :
¿ Qui en posarà una guarda a la boca
i un segell de prudència als llavis,
perquè el parlar no em faci caure
i la llengua no em perdi ?
Oh Senyor, pare i amo de la meva vida,
No m’abandonis al caprici de la meva llengua
No em deixis caure per culpa seva.
¿ Qui m’aplicarà els assots per guiar el meu pensament ?
¿ Qui imposarà a la meva voluntat una sàvia disciplina
perquè no sigui indulgent amb els meus propis errors
ni deixi passar per alt els meus pecats ?
Així no acumularé mancances
Ni augmentaran les meves faltes,
Ni cauré davant els meus adversaris,
Ni els meus enemics es riuran de mi,
Ells no esperen que em tinguis misericòrdia.
Senyor, pare i Déu de la meva vida,
Fes que no siguin altius els meus ulls,
Allunya de mi tot mal desig,
Que la cobejança i la luxúria no s’apoderin de mi,
No em lliuris a les passions impúdiques !
He patit els efectes d’aquest mal; en ocasions en forma de resposta inadequada, de paraula ofensiva, de mot sobrer. Com actor, com destinatari i com públic, de totes les formes he viscut aquesta mala experiència. Les paraules tenen un gran poder, poden ser un bàlsam per un cor adolorit, i/o una daga afilada que ens fereix de mort.
Penso que no s’hi pot afegir res més a la pregària per a demanar el domini propi , és un text molt treballat, el fruit d’una munió d’experiències. Potser només com a cloenda :
Amen !
jueves, 9 de junio de 2011
ISONA. LES PRIMERES RECERQUES...
Rebia un encàrrec un xic sorprenent, investigar sobre el significat del mot ISONA, que fa referència a la ciutat d’aquest nom que pertany a la comarca del Pallars Jussà.
Tinc pendent recórrer aquesta comarca plena d’història, que es troba un xic allunyada del meu lloc de residència al Vallès Occidental. Malgrat la pèssima situació econòmica del país, faré allò que em sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que s’hi poden veure.
El relació a la tasca que m’han encomanat, com a primera consulta m’adreço al gran mestre Joan Coromines i Vigneaux, que en relació a Isona explica que el prefix IS fa referència a un lloc aigualós, humit, ....
A l’enciclopèdia de ‘ Barcelona’, ens diuen :
El principal curs d'aigua que travessa el terme, en direcció S-NW, és el riu de Conques, el qual, en bona part del seu recorregut, forma el límit natural del municipi amb el de Gavet de la Conca. Aquest curs té tota la vall alta i mitjana dins les terres d'Isona, i hi desguassen la major part de barrancs que neixen als contraforts del terme.
Us deixo un enllaç amb el google per a veure.ho :
http://maps.google.es/maps?hl=ca&safe=off&biw=999&bih=591&q=isona&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wl
Quan al sufix ONA, al que dedicava un llarg article :
http://relatsencatala.cat/relat/retorn-a-la-innocencia/124677
hi ha com allà és conclou més d’una explicació :
Ens parla d’una qualitat del lloc - en aquest cas d’aigua -
Significa el lloc en relació a d’altres - Ciutat, vers els pobles veïns -
.......
La distinció aldea, poblet, poble, vila, ciutat és molt posterior als ibers, i fins i tot als romans.
La meva tesis personal, insisteixo en PERSONAL, per ISONA, és ‘LA CIUTAT DE L’AIGUA’, atenen bàsicament al fet que va ser la capital del Nord en el mon iber, això amb totes les reserves pel que fa a la denominació CIUTAT .
Tractant-se d’un nom de lloc, malgrat no existir una advocació pròpia de la Mare de Déu, també a títol PERSONAL , m’afegeixo a celebrar-ho el dia 8 de setembre.
Tinc pendent recórrer aquesta comarca plena d’història, que es troba un xic allunyada del meu lloc de residència al Vallès Occidental. Malgrat la pèssima situació econòmica del país, faré allò que em sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que s’hi poden veure.
El relació a la tasca que m’han encomanat, com a primera consulta m’adreço al gran mestre Joan Coromines i Vigneaux, que en relació a Isona explica que el prefix IS fa referència a un lloc aigualós, humit, ....
A l’enciclopèdia de ‘ Barcelona’, ens diuen :
El principal curs d'aigua que travessa el terme, en direcció S-NW, és el riu de Conques, el qual, en bona part del seu recorregut, forma el límit natural del municipi amb el de Gavet de la Conca. Aquest curs té tota la vall alta i mitjana dins les terres d'Isona, i hi desguassen la major part de barrancs que neixen als contraforts del terme.
Us deixo un enllaç amb el google per a veure.ho :
http://maps.google.es/maps?hl=ca&safe=off&biw=999&bih=591&q=isona&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wl
Quan al sufix ONA, al que dedicava un llarg article :
http://relatsencatala.cat/relat/retorn-a-la-innocencia/124677
hi ha com allà és conclou més d’una explicació :
Ens parla d’una qualitat del lloc - en aquest cas d’aigua -
Significa el lloc en relació a d’altres - Ciutat, vers els pobles veïns -
.......
La distinció aldea, poblet, poble, vila, ciutat és molt posterior als ibers, i fins i tot als romans.
La meva tesis personal, insisteixo en PERSONAL, per ISONA, és ‘LA CIUTAT DE L’AIGUA’, atenen bàsicament al fet que va ser la capital del Nord en el mon iber, això amb totes les reserves pel que fa a la denominació CIUTAT .
Tractant-se d’un nom de lloc, malgrat no existir una advocació pròpia de la Mare de Déu, també a títol PERSONAL , m’afegeixo a celebrar-ho el dia 8 de setembre.
miércoles, 8 de junio de 2011
EUFEMISMES
Estem un xic tips d’aquets mots o locucions d’expressió suau, atenuada, que tothom acaba utilitzant per evitar el sentir originari, dur, inconvenient o desplaent.
Així malgrat que sabem que la Política [ amb majúscules ] és la ciència i/o l’ art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors; donem aquest mateix nom a les accions estultes i maldestres – quan no clarament criminals – d’un conjunt d’individus que s’enriqueixen amb el treball de tots.
Tothom – fins els mateixos corruptes - saben que la Justícia és una virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Perquè doncs insistim en qualificar com a Justícia, les accions que consoliden l’espoli d’una col•lectivitat, o que l’obliguen a canviar la seva llengua ?
No us fa venir basques quan sentiu als nostres politics dir coses com : energies renovables, econòmica sostenible, justícia social ?.
No esteu fins al capdamunt dels progressistes ?. Sobretot dels que tenen uns ‘emoluments’ més que milionaris ?
No sentiu vergonya aliena, quan defensen un subsidi de 400 € durant sis mesos per a les persones sense feina, ni recursos econòmics ?
No us poseu vermells, quan determinen qui és – ells, en tots els casos – i qui no és demòcrata ?
Si us succeeixen aquesta mena de sensacions, vol dir que us resta encara un xic de ‘persona’, i que no tot està perdut.
Cal recuperar el sentit de les paraules; els que tenien una altíssima retribució econòmica en la tasca de vigilar els moviments econòmics i no ho van fer, han de ser jutjats i sancionats de forma molt rigorosa.
Com s’han d’anomenar els qui practiquen politiques discriminatòries i/o genocides ?; com als que fan riota dels més febles ?; com als qui diuen que només ells son demòcrates ?.
Deixem-nos d’eufemismes !
Així malgrat que sabem que la Política [ amb majúscules ] és la ciència i/o l’ art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors; donem aquest mateix nom a les accions estultes i maldestres – quan no clarament criminals – d’un conjunt d’individus que s’enriqueixen amb el treball de tots.
Tothom – fins els mateixos corruptes - saben que la Justícia és una virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Perquè doncs insistim en qualificar com a Justícia, les accions que consoliden l’espoli d’una col•lectivitat, o que l’obliguen a canviar la seva llengua ?
No us fa venir basques quan sentiu als nostres politics dir coses com : energies renovables, econòmica sostenible, justícia social ?.
No esteu fins al capdamunt dels progressistes ?. Sobretot dels que tenen uns ‘emoluments’ més que milionaris ?
No sentiu vergonya aliena, quan defensen un subsidi de 400 € durant sis mesos per a les persones sense feina, ni recursos econòmics ?
No us poseu vermells, quan determinen qui és – ells, en tots els casos – i qui no és demòcrata ?
Si us succeeixen aquesta mena de sensacions, vol dir que us resta encara un xic de ‘persona’, i que no tot està perdut.
Cal recuperar el sentit de les paraules; els que tenien una altíssima retribució econòmica en la tasca de vigilar els moviments econòmics i no ho van fer, han de ser jutjats i sancionats de forma molt rigorosa.
Com s’han d’anomenar els qui practiquen politiques discriminatòries i/o genocides ?; com als que fan riota dels més febles ?; com als qui diuen que només ells son demòcrates ?.
Deixem-nos d’eufemismes !
L'ABRAÇADA DE L'OS
Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,....... es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.
Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal•liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.
Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones - amb la inevitable quota de deixalles no degradables - en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.
Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram - sovint el millor - del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.
viernes, 3 de junio de 2011
' SUAVE CALENTITO'
No traduiré deliberadament el títol, que vaig sentir en un dels meus viatges arreu del món, en un llunya país, de quin nom no puc – per més que m’esforço – en-recordar.
Em va cridar l’atenció, l’extrema alegria i la franca cordialitat dels seus nadius, que lluny de la competició i la lluita [ com en el nostre país ] practicaven la cooperació i l’ajuda.
Tothom portava una minúscula bossa de vellut, d’un color marro clar ,al cinturó dels pantalons en una butxaca, dins la motxilla, lligada al coll,... i em vaig prometre que ben aviat desvetllaria el seu secret per poder-lo explicar a la meva tornada.
Abans del vespre d’aquell mateix dia, no tant sols coneixia la utilitat de les bosses de vellut, sinó que jo mateix en duia una al cinturó dels meus pantalons !.
La bona gent d’aquell país, tenia el costum d’agrair totes les accions que jo feia, i no tant sols de manera formal – com en el nostre país – sinó que en manifestar-ho es treien la bossa, la obrien i semblava talment que et llençaven al damunt el seu contingut, que era del tot invisible, però que certament transmetia la sensació que ells definien com un suave calentito; no em va costar gaire començar a practicar la costum local, i aquell vespre quan em vaig estirar damunt del llit, em sentia com mai abans, compres, estimat i content de mi mateix !
El primer mig any, els dies es succeïen plens de joia i felicitat, justament fins a l’arribada d’un grup – crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans -; enlloc d’afegir-se a la costum local del suave calentito , portaven una bossa, també de vellut però de color més fosc, quasi negre, que quan la obrien i la llençaven damunt d’algú, aquest rebia una sensació que es va definir com de frio picante, i que lluny d’alegrar el cor, crispava a les persones.
Ben aviat els nou vinguts van posar en marxa una fabrica d’estris innecessaris, que sota criteris capitalistes, màxima explotació dels treballadors = guanys màxims, van generalitzar l’ús de les bosses de vellut negre, i en el millor dels casos, les bosses de color marro clar, quedaven limitades a l’àmbit familiar i/o a les relacions amb els amics.
Lluny de les expectatives dels capitalistes, malgrat l’exponencial increment de les vendes d’estris innecessaris, l’índex de felicitat, anava a la baixa dia rera dia, fins a l’extrem que no es generaven prou recursos per a tractar tots els mals provocats per l’abús de les bosses de color vellut fosc.
El país va entrar en un període de decadència econòmica, i pandemies com la fam i algunes malalties associades a la misèria, van tornar a fer-se presents.
Els capitalistes insistien en la necessitat d’aplicar més i més frio picante per sortir d’aquesta situació, que finalment va portar al país a fer fallida general.
Des de la màxima misèria econòmica, de vell nou, els habitants del país – un cop havien marxat els integrants del grup - crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans – van tornar a fer servir els criteris de cooperació i ajuda, i a obrir amb qualsevol motiu per petit que fos, la seva bossa de color marro clar, tot i donant-se els uns als altres suaves calentitos , tinc una molt bona amiga que es dedica a fer la vida més dolça a tothom – te una pastisseria – que diu que la substància que surt de les bosses de color marro clar, es pols d’estrella; no serè jo qui posarà en dubte aquesta afirmació, feta des de l’experiència d’algú que sap fer llaminadures.
Crec recordar que abans de marxar, els habitants del país havien decidit destruir totes les bosses de vellut fosc; tot i que hi havia una facció que parlava d’enviar-les als països occidentals, on sembla que son molt apreciades.
Finalment amic lector quina decisió creus que van prendre?
Em va cridar l’atenció, l’extrema alegria i la franca cordialitat dels seus nadius, que lluny de la competició i la lluita [ com en el nostre país ] practicaven la cooperació i l’ajuda.
Tothom portava una minúscula bossa de vellut, d’un color marro clar ,al cinturó dels pantalons en una butxaca, dins la motxilla, lligada al coll,... i em vaig prometre que ben aviat desvetllaria el seu secret per poder-lo explicar a la meva tornada.
Abans del vespre d’aquell mateix dia, no tant sols coneixia la utilitat de les bosses de vellut, sinó que jo mateix en duia una al cinturó dels meus pantalons !.
La bona gent d’aquell país, tenia el costum d’agrair totes les accions que jo feia, i no tant sols de manera formal – com en el nostre país – sinó que en manifestar-ho es treien la bossa, la obrien i semblava talment que et llençaven al damunt el seu contingut, que era del tot invisible, però que certament transmetia la sensació que ells definien com un suave calentito; no em va costar gaire començar a practicar la costum local, i aquell vespre quan em vaig estirar damunt del llit, em sentia com mai abans, compres, estimat i content de mi mateix !
El primer mig any, els dies es succeïen plens de joia i felicitat, justament fins a l’arribada d’un grup – crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans -; enlloc d’afegir-se a la costum local del suave calentito , portaven una bossa, també de vellut però de color més fosc, quasi negre, que quan la obrien i la llençaven damunt d’algú, aquest rebia una sensació que es va definir com de frio picante, i que lluny d’alegrar el cor, crispava a les persones.
Ben aviat els nou vinguts van posar en marxa una fabrica d’estris innecessaris, que sota criteris capitalistes, màxima explotació dels treballadors = guanys màxims, van generalitzar l’ús de les bosses de vellut negre, i en el millor dels casos, les bosses de color marro clar, quedaven limitades a l’àmbit familiar i/o a les relacions amb els amics.
Lluny de les expectatives dels capitalistes, malgrat l’exponencial increment de les vendes d’estris innecessaris, l’índex de felicitat, anava a la baixa dia rera dia, fins a l’extrem que no es generaven prou recursos per a tractar tots els mals provocats per l’abús de les bosses de color vellut fosc.
El país va entrar en un període de decadència econòmica, i pandemies com la fam i algunes malalties associades a la misèria, van tornar a fer-se presents.
Els capitalistes insistien en la necessitat d’aplicar més i més frio picante per sortir d’aquesta situació, que finalment va portar al país a fer fallida general.
Des de la màxima misèria econòmica, de vell nou, els habitants del país – un cop havien marxat els integrants del grup - crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans – van tornar a fer servir els criteris de cooperació i ajuda, i a obrir amb qualsevol motiu per petit que fos, la seva bossa de color marro clar, tot i donant-se els uns als altres suaves calentitos , tinc una molt bona amiga que es dedica a fer la vida més dolça a tothom – te una pastisseria – que diu que la substància que surt de les bosses de color marro clar, es pols d’estrella; no serè jo qui posarà en dubte aquesta afirmació, feta des de l’experiència d’algú que sap fer llaminadures.
Crec recordar que abans de marxar, els habitants del país havien decidit destruir totes les bosses de vellut fosc; tot i que hi havia una facció que parlava d’enviar-les als països occidentals, on sembla que son molt apreciades.
Finalment amic lector quina decisió creus que van prendre?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)