El temps tot ho canvia, fins fa poc aquesta era una pregaria freqüent :
Senyor, aquesta nit et demano una cosa especial:
Converteix-me en un televisor, voldria ocupar el seu lloc per poder viure el que viu el televisor de casa meva.
Tenir una habitació especial per a mi, congregar tots els membres de la família al meu voltant, ser el centre d'atenció al que tots volen escoltar i mirar, sense ser interromput ni qüestionat.
Que em preguin seriosament quan parlo, sentir la cura especial i immediata que rep la televisió quan alguna cosa no li funciona.
Tenir la companyia del meu pare quan arriba a casa, malgrat vingui cansat del treball.
Que la meva mare em busqui quan està sola i avorrida, enlloc d'ignorar-me.
Que els meus germans i amics es barallin per estar amb mi, divertir-los a tots, encara que a vegades no els hi digui res.
Viure la sensació de que ho deixin tot per passar uns moments al meu costat.
Senyor; no et demano molt, tot això ho viu qualsevol televisor !
Ara, la pregaria té com a destinatari l’ordinador personal
Senyor, vull ser objecte d’una atenció personal, quasi obsessiva, com ho és l’ordinador.
Senyor, necessito sentir el contacte emocional que dona la pantalla de l’ordinador
Senyor, em cal tota la intel·ligència per trobar respostes –bones respostes- a totes les qüestions que de vegades de forma simplona , respon l’ordinador.
Senyor, no vull ser una màquina, et demano per als meus familiars i per la resta dels usuaris, el seny necessari per discernir entre la distracció i la dependència, en la seva relació amb els ordinadors.
Amén
No hay comentarios:
Publicar un comentario