IN MEMORIAM DEL RETAULE DE SANTA MARIA DE BLANES, OBRA DE JOAN VILA PINELL. BLANES. LA SELVA. CATALUNYA

El Joan Portas em feia arribar un magnífic treball del Rafael Soler Fontrodona, traspassat l’any 2014: JOAN VILA , ESCULTOR DE MATARÓ.
file:///C:/Users/Usuario/Downloads/285123-475978-1-PB.pdf
https://www.elpuntavui.cat/article/29-necrologiques/756246-rafael-soler-fontrodona.html

Refeia un anterior article : http://relatsencatala.cat/relat/recuerde-el-alma-dormida-in-memoriam-del-retaule-major-de-esglesia-parroquial-de-santa-mariade-blanes-la-selva-girona-catalunya/1063895

Fonts :
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/tipologia/tipologia-de-b%C3%A9ns-mobles-objectes-de-culte-i-obres-d%E2%80%99art/retaules/retaules-de-fusta?page=31
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=26659
https://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/261553
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1997/0185_042.pdf

El retaule de l’altar major, el qual es començà el 7 de desembre de 1692. Es tractava d'una obra monumental de grans dimensions on cada una de les peces era recoberta d'un gruix d'or considerable. Estava constituït per relleus i fornícules que contenien imatges i formava un conjunt molt harmoniós, fruit del seu ampli repertori d'imatges escultòriques com la de la Verge Maria acompanyada per diversos membres del col·legi apostòlic, com de l'assimilació del lèxic arquitectònic més original, com ho testifiquen la profusió de columnes salomòniques. Mentre que per l'altra, les dues trones de forma hexagonal, ubicades a banda i banda de l'altar major, obra de l'arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp, 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) í, fruit de la donació feta a la parròquia, de Fèlix Massó Soler, fundador de les acreditades “Conserves Masó”, mort a finals de l'any 1902.

Un dels episodis més tristos i durs en la llarga vida de l'església, el trobem en l'incendi perpetrat el 22 de juliol de 1936. L'incendi va ser duríssim, ja que l'església va cremar durant tot el dia fins que l'estructura es va col·lapsar. Els responsables de l'incendi no varen saber ni tan sols salvar l'or que cobria els retaules. Tant sols es va salvar la façana i el campanar, tot i que després de l'incendi alguns varen intentar destruir-lo completament. Tot i això, l'actitud decidida d'alguns ciutadans ho va impedir.

El 2 de febrer de 1939, amb l'alliberament de Blanes de les tropes republicanes per part de les tropes franquistes, per tal de celebrar la santa missa i demés funcions religioses, el Centre Catòlic de Blanes va cedir els seus locals.

El 3 de març de 1939, l'arquitecte Municipal de Blanes , Francisco Portillo Quintana ( 1897 + Barcelona, 16.10-1968) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1964/06/19/pagina-33/34318092/pdf.html?search=Francisco%20Portillo%20Quintana
, va presentar els plànols de la nova església parroquial provisional.

https://www.raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/261553

Joaquim Aguilar i Vallès ha localitzat, a l’Arxiu de Girona, el contracte de 1692 i altres documents que demostren clarament que el retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Blanes fou obra de Joan Vila Pinell ( Santa Maria de Palautordera, entre 1670 i 1676 + Mataró, 3 d’abril de 1745) .

El 1889 se’n va canviar la imatge principal i el retaule fou destruït en l’incendi provocat arran dels fets de 1936.

L’historiador Ferran Gómez el descriví detalladament; per aquesta descripció i per la fotografia, sabem que el retaule era d’estructura poligonal i ocupava tot l’absis de l’església; constava de cinc carrers, el central amb el cambril de la Verge, més ample; a l’àtic, formant el remat central, la figura del Pare Etern.

A banda i banda, columnes salomòniques, àngels, ornamentació vegetal, escenes de la vida de la Verge i fornícules amb imatges de sants. Gómez publicà també l’esquema numerat que reproduïm per tal de conèixer la iconografia del retaule

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1997/0185_042.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE ÉS EL PROGRÉS?. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL

Retratava l’edifici cantoner de la Plaça del Dr. Robert, 4-5, i el carrer del Pedregar.

Observava que la CAIXABANC ha tancat la seva oficina de la Plaça dels Jardinets i s’ha traslladat als baixos el nou edifici que s’aixeca al indret on hi havia l’Euterpe. És un acudit fàcil, i no m’estaré de fer-lo, aquest no son bons temps per a la música, oi?:

Llegia que l’any 1921 es va presentar un primer projecte de l'arquitecte Lluís Planas Calvet (1879-1954) , que havia treballat al Servei de Construccions de la Mancomunitat de Catalunya, i que ens deixa una extensa obra que principalment s'inclou dins de l'estètica del noucentisme, tot i que els primers edificis, fins al 1911, són d'estil modernista. En aquesta època projectà la Casa Santamaria (1908) i la Casa Pujades (1909) a La Garriga i la fàbrica Blanch (1910) a Barcelona. Amb el seu projecte, presentat el 1916, es van construir les primeres Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya a Valls, Olot, Sallent, les Borges Blanques (1918) i Canet de Mar (1919). També és seva la Biblioteca Popular Serra Moret de Pineda de Mar, que projectà el 1920 segons consta als plànols de l'Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona i que sovint ha estat atribuïda erròniament a Isidre Puig Boada. Altres edificis projectats per Lluís Planas i Calvet són l'Ajuntament de La Roca del Vallès, les escoles Escasany a Cardona (1924), diversos edificis d'habitatges a l'eixample barceloní, i nombroses cases d'estiueig (Cardedeu, Vilanova del Vallès, Viladrau, Centelles, Sitges). Malgrat aquest ‘currículum’, o potser per això, el seu projecte no tiraria endavant.

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051381.xml

L’any 1923 l’ Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931),va elaborar el segon, que seria acceptat i s’acabaria duent a terme.

http://angelscanut.com/enric-sagnier-i-villavecchia/

L'any 1950 es va reformar la façana segons projecte de Juan Padrós Fornaguera (Badalona 1901-1966) ), i dos anys més tard s'afegiren dues plantes i un àtic.

https://www.raco.cat/index.php/CarrerArbres/article/view/282307

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici neogòtic format per planta baixa, quatre plantes i una cinquena planta, on hi ha un àtic amb un terrat cobert de pèrgoles. La façana presenta una composició simètrica amb elements medievalistes, entre els què destaca una finestra coronella del primer pis.

A la planta baixa destaca una sèrie de tres finestres d'arc de mig punt separades per petites columnes. Les obertures de la resta de la façana destaquen pel color del seu emmarcat. L'edifici està coronat per un grup escultòric de Frederic Marés Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991) .

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0040144.xml

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/033-A.htm

Edifici plurifamiliar entre mitgeres de planta baixa, quatre pisos i àtic, formant cantonada entre la plaça del Dr. Robert i el carrer del Pedregar. La planta baixa, ja des del seu origen fou destinada a oficina principal de la Caixa de Pensions a Sabadell. Façanes composades simètricament, amb el xamfrà fent la funció d’eix de simetria i alhora articula el conjunt. Destaca un grup escultòric de Frederic Marés situat a la part superior del xamfrà. L’edifici actual és el resultat de vàries remuntes realitzades en diferents intervencions.

Que en faran d’aquest edifici que forma part del patrimoni històric de Sabadell?.

SABADELL. ALLÓ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ. EL TEATRE EUTERPE.

El Teatre Euterpe fou un teatre-cinema del Centre de Sabadell. Es trobava al número 1-3 de la Rambla, situat molt a prop de la plaça del Doctor Robert i de l'Ajuntament. La sala de teatre-cine tenia un aforament de més de 500 butaques, un gran escenari, un bar, oficines i un altre edifici que s'hi comunicava a través d'un pati on hi havia el centenari Restaurant Euterpe, que també va tancar el 1997.

Va ser construït l'any 1893, segons l projecte de l'arquitecte municipal Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928) , i enderrocat a principis del 2006 ‘ Maiorem honorem divae speculationis’.

Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

En la mitologia grega, Euterpe (en grec Ευτέρπη, «la molt agradable», «la d'agradable geni »o «la de bon ànim») és la musa de la música, especialment protectora de l'art de tocar la flauta.

Sabadell executa una vegada i altra la maniobra militar ‘ del avance estratégico hacia la retaguardia’ , que duien a terme de forma magistral les tropes de l’Alemanya nazi, on estava integrada la División Azul. A la Comunitat Autònoma d’Andalusia ja han assolit el primer triomf, gràcies en bona part a la política de ‘història cremada’ duta a terme durant la Dictadura Franquista i la Democraciola que la substituïa. Qui perd el orígens,...

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-origens-i-destruccio-de-leuterpe/

Sabadell intenta ‘refer’ la seva història, i ho fa amb la valuosa col·laboració d’alguns ‘aborígens’; espera aconseguir amb aquesta iniciativa que els nouvinguts alhora que coneixen el passat de lloc on han decidit viure, puguin sentir-se’l més seu i estimar-lo.

MONUMENT A JOSEP ANSELM CLAVÉ CAMPS. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

La desaparició física de l’edifici de l’estació dels ferrocarrils catalans ha comportat si més no, que calgui replantejar-se la Plaça que Sabadell dedicava a la memòria de Josep Anselm Clavé Camps.

https://www.todocoleccion.net/calendarios-antiguos/calendario-imatges-sabadell-antic-2017-estacio-tren-sabadell-estacio-num-230~x104365158
https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/ps-12123-postal-sabadell-estacion-ferrocarril~x13822022
De la Plaça i l’escultura trobava : http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/245-A.htm

Josep Vila Juanicó. arquitecte ( 1906? + 19 setembre 1981 ) . Ens agradarà rebre una imatge d'aquest arquitecte a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Camil Fàbregas i Dalmau, escultor (Moià, 1906 - Sabadell, 2003)

Època : 1947-1949, encara es comptaven ‘ AÑOS TRIUNFALES’.

Monument commemoratiu format per un basament de pedra, sobre del qual hi ha una estela amb un alt relleu representant un grup coral mixte (un orfeó català), un grup masculí amb indumentària popular catalana i una dona amb indumentària corresponent a la classe obrera amb un infant als braços que juga amb unes fulles de roure. Sobre l’estela, culminant la composició, hi ha l’escultura exempta d’una figura femenina asseguda amb fulles de llorer entre les mans, que amb la seva mirada ens condueix al relleu d’Anselm Clavé, situat sobre el vèrtex central de l’estela.
El tipus d’escultura, amb unes figures molt corpòries, remet al noucentisme. A més, la figura femenina és molt clàssica de tipus mediterrani (cabell recollit, poc pit i amplis malucs )

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27723

Monument dedicat a Josep Anselm Clavé Camps (Barcelona, 21 d'abril de 1824 – 24 de febrer de 1874) músic barceloní que ideà els conjunts vocals o cors integrats per a grups de treballadors amb una idea artística i social.

L'escultura , obra de l’escultor , Camil Fàbregas i Dalmau, (Moià, 1906 - Sabadell, 2003) mostrà la influència de Manolo Hugué - Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945)- : estructura massissa, de gust arcaic, que busca la intensitat expressiva però amb una voluntat d'estalviar recursos.

Monument col·locat al centre d'una plaça. La base, de planta triangular, és de pedra rústica, i al seu damunt s'hi aixeca el cos, de pedra calcària rosada de Polanco, amb representacions de figures de coristes i orfeonistes, convergint en una dona del poble que aixeca el seu fill en homenatge. Sobre aquest grup hi ha situada una figura femenina de cànon mediterrani.

El projecte de la plaça on es col·locà el monument és obra de l'arquitecte Josep Vila Juanicó.

Catalunya recorda menys als que l’estimen, que als que manifestament tenen intenció de destruir-la.

https://monuments.iec.cat/ptitol.asp?p_titol=anselm+clave&button2=Cerca+en+el+t%EDtol

S’explica que davant l’evidencia de l’enfonsament al front rus durant la mal dita II Guerra Mundial , les noticies que es publicaven a ESPAÑA en relació a l’actuació de la DIVISIÓN AZUL, sovint incorporaven una curiosa maniobra militar ‘ el avance estratégico hacia la retaguardia ‘ . Sabadell, des del meu particular punt de vista, fa anys i panys, que predica i practica aquella tàctica.

El REINO DE ESPAÑA, ho ha fet des de sempre, encara que de forma discreta, a les darreres eleccions a la Comunitat Autònoma d’Andalusia, sembla però, que tothom a decidit sortir de l’armari.

No corrent temps gaire propicis per evocar la persona i la figura de Josep Anselm Clavé Camps (Barcelona, 21 d'abril de 1824 – 24 de febrer de 1874)

CASA BRACONS - CASA RACODER – ESCOLA LA TRAMA. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Retratava el magnífic edifici entre mitgeres de planta baixa, pis i golfes, assenyalat amb el números 5-7-9 del carrer de l'Estrella de Sabadell a la comarca del Vallès Occidental.

Patrimoni Gencat ens en diu; la façana, de composició simètrica, presenta a la planta baixa dues portes d'accés als extrems i dues portes centrals, totes rectangulars. Al primer pis hi ha un balcó central d'arc ogival, dues finestres rectangulars als costats i dues finestres d'arc conopial als extrems. A les golfes, que només ocupen la part central, s'obren cinc finestres d'arc de mig punt. Cal destacar els elements neogòtics que decoren el conjunt.

Santiago Cassulleras Forteza (Barcelona, 7 de juliol de 1901 - 2 de setembre de 1960) bastia la casa l'any 1927, segons consta a l'Arxiu Històric de Sabadell. No es fa esment del promotor del que ens agradarà tenir-ne noticia, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Es fa esment que la fitxa corresponent de l'Inventari del C.O.A.C, tot i coincidir en l'atribució de l'autor, estableix un marc cronològic per a l'edifici entre 1901 i 1960, fet que fa pensar en la possibilitat de diverses etapes constructives, i àdhuc diversos arquitectes, dels que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/172-B.htm

FAÇANA
Casal amb cos central que conté dues finestres a la planta baixa, amb obertures arquitrabades, i dues obertures a la planta pis, seguint la mateixa alineació que les de la planta baixa. Aquestes obertures, amb una llinda de grans dimensions que insinua un arc ogival i emmarcat per una motllura amb perfil esglaonat. El segon pis està obert mitjançant cinc arcades de mig punt. Els dos cossos laterals, exactament iguals, tenen una porta d’entrada a la planta baixa i una finestra bífora a la planta pis coberta amb un arc conopial amb una fletxa molt accentuada en els laterals. En cada una de les obertures, exceptuant les cinc arcades de la planta segona, hi ha columnetes d’ordre corinti.

INTERIOR
Planta baixa: escala de marbre amb barana de ferro forjat i llautó que condueix al primer pis, espai on es situa l’habitatge dels senyors. Aquest té una escala també de marbre amb barana de fusta que condueix a la planta segona, la qual estava destinada a les minyones. La planta pis està separada de la caixa d’escala mitjançant unes vidrieres pintades, imitant el vidre emplomat. Aquesta planta conté un ampli saló que fa de distribuïdor, el menjador i la cuina i les habitacions. El menjador dóna a una terrassa mitjançant dues grans obertures, i conté una llar de foc. Aquest espai té un aspecte anquilosat, donant la sensació d’un decorat de cartró pedra.

ELEMENTS REMARCABLES
Saló distribuïdor: espai amb columnes estriades i unes motllures de caire neoclàssic. Menjador: arrimador de fibrociment imitant fusta, llar de foc que està feta amb estuc imitant carreus de pedra de reminiscència medieval, al centre de la qual hi ha un escut sostingut per dos àngels.

Ens agradarà tenir noticia dels artesans i artistes que van intervenir en la construcció, , nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESTACIÓ TRANSFORMADORA DE LA CARRETERA DE SABADELL A PRATS DE LLUÇANÈS. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Llegia ; edifici construït com a contenidor dels aparells de transformació, bastit en el període d'electrificació de Sabadell. És obra de l’enginyer , Cipriano Sabater Ventosa el permís d'obres data del març del 1920. (Datació per font)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1961/10/12/pagina-27/32702042/pdf.html?search=CIPRIANO%20SABATER%20VENTOSA

Cipriano M.a Sabater Ventosa, ingeniero de Caminos, Canales y Puertos, ha fallecido cristianamente, habiendo recibido la Bendición Apostólica de S. S. (E.P.D.) — Sus afligidos: hermanas. Mercedes y Antonia J.; primos y demás familia, al participar a sus amistades tan irreparable partí da, ruegan le tengan presente en sus oraciones y se sirvan asistir a la casa

mortuoria, Provenza, núm. 269, hoy jueves, a las once, para acompañar al finado a la iglesia parroquial de Santa María de Jesús de Gracia, y de allí a su última morada, cementerio de Sans. — No se admiten coronas. — No se invita particularmente.

Patrimoni Gencat ens diu en relació als edificis ; cosntrucció situada entre els carrers de Vallmanya, Valldaura i Vallirana, i la carretera a Prats de Lluçanès, és un edifici de planta baixa i pis, amb voltes a la catalana. Cal destacar l'equilibri en l'ordenació dels elements i que mostren la màxima simplicitat decorativa sense renunciar a un ritme basat principalment en l'organització de les obertures per grups.

Fotografia. Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru.1993

Sabadell tenia l’any 1920 un cens de 37.529, i quasi amb la perspectiva d’un segle un futur ple de possibilitats, a dia d’avui es superen els 211.838 habitants, i ara una, ara l’altra, les industries, els comerços, ...., van tancant, qui se’n recorda de les fites assolides ?.

A tots els corruptes, els estults, els caragirats que ho han fet possible esperem que la ciutadania no els oblidi mai

L’ALLARGADA OMBRA DE VILFREDO PARETO

Vilfredo Pareto (París, 15 de juliol de 1848 - Céligny, 19 d'agost de 1923) va estudiar enginyeria a la Universitat de Torí (1870), no consta – com en el cas de l’inefable Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer de 1981), i/o altres líders de l’extrema dreta - que li regalessin el títol universitari; el ideari polític de Vilfredo Pareto exigia el govern d'una elit, cosa que va propiciar que acabés a les files feixistes de Benito Mussolini, qui el nomenà senador vitalici. Ens va deixar un món MOLT PITJOR, i el que s’ha donat en qualificar de principi de Pareto (conegut també com la llei 80-20)

Com a feixista defensava que el 20% de la població té TOT EL DRET A MANEGAR al 80% restant, alguna obscura ‘voluntat de Déu’ , sembla que dóna i donava suport a aquesta bestiesa. Recordeu que el sàtrapa es reivindicava per ser ‘designat’ per Déu, i això feia que tots els crims li fossin perdonats a priori.

A Catalunya, hi ha - segons totes les enquestes – un 80% de persones que volen manifestar la seva voluntat mitjançant un referèndum. I curiosament un 20% que al·lega obscures raons que recolza a ulls clucs l’Església catòlica reformada del REINO DE ESPAÑA, que passejava sota pal·li al sàtrapa.

A qui us recorda?.

CAN FATJÓ. TIANA. EL MARESME. CATALUNYA

El Pep Pericas, penjava una fotografia de Can Fatjó de Tiana, a la pàgina TIANA EN IMATGES.

Patrimoni Gencat atribueix l’autoria de l’edifici al constructor i ex-alcalde de Tiana, Pere Artusa i Cruspinera.

Els bons amics de Pobles de Catalunya, com en altres edificis de Tiana, assenyalen com autor del projecte a l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (Barcelona, 1867 + Tiana 20 d'abril de 1938), i coincideixen en el paper de constructor de , Pere Artusa i Cruspinera, del que ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc i data de naixement i traspàs.
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1967

Quan a la descripció ens diu; construcció civil formada per una planta baixa, un pis i un cos central més elevat sobre el qual s'aixeca, al mig, una torre d'esveltes proporcions. Destaca, especialment, per l'ús de les línies corbes que dominen tota la construcció: des del coronament de les façanes, les motllures decoratives, o les obertures, a la coberta de la torre. Línies còncaves i convexes es combinen i en tot moment es defuig la línia recta. Com a elements decoratius també s'utilitzen algunes garlandes de flors. L'element més sobresortint és la torre central, realitzada a manera de llanterna per tal d'il·luminar l'interior. Esta ornamentada amb vitralls de colors, amb un voladís ondulat i suportat per esquadres de ferro. Resulta també interessant la gelosia de fusta que tanca l'ampli jardí circumdant -dins del qual hi ha una pèrgola-, així com l'adaptació de l'edifici al fort desnivell del carrer.

Tiana és un indret ple d’encís.

LES ULLERES QUE ENS PERMETEN ‘VIURE’ LA HISTÒRIA. LA PEDRA SECA A LA SERRALADA LITORAL DE CATALUNYA . REFLEXIÓ.

Les ulleres - dissortadament - no existeixen encara , les faig servir com un recurs per fer reflexionar al lector/oïdor, sobre el fet que la visió actual, SEMPRE ens distorsiona la visió històrica.

A Catalunya s’ha despertat una autèntica passió per la pedra seca, que ha comportat que en pobles i ciutats, s’aixequin cabanes en record – diuen – de la importància que aquestes construccions han tingut al llarg de la història.

Per endavant una reflexió, NOMÉS hi ha cabanes de pedra seca, en terrenys pedregosos, NO en cap cas, en les terres fèrtils, i si la població de Catalunya no superava les 500.000 ànimes – aleshores l’església era la que duia els comptes – fins ben entrat el segle XVIII. Us pregunto, els calia esmerçar esforços en atalussar la serralada litoral, fer marges, aixecar cabanes, tines,.., de pedra seca ?.

Evolució de la població de fet. Catalunya.
1717 402.531
1787 829.615
1857 1.652.291
1860 1.673.842
1877 1.752.033
1887 1.843.549
1900 1.966.382
1910 2.084.868
1920 2.344.719
1930 2.791.292

Evolució de la població de fet. Barcelona.
1717 35.928 Representa un 8,93% de la població de Catalunya
1787 100.160
1857 235.060
1860 249.209
1877 353.853
1887 405.913
1900 544.137
1910 595.732
1920 721.869
1930 1.005.565 Representa un 36,03&% de la població de Catalunya

Doncs, quan comença aquesta ‘febre constructiva de la pedra seca’?

El 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

En una estadística de 1780 apareixen oficines d'aiguardent a Mura (2), Cardona (2), Santpedor (7), Sallent (5), Castellbell (3), Navarcles (1) i Manresa (14) que fan un total de trenta-quatre oficines d'aiguardent.

Un cens de 1819 deixa constància de l'important augment del nombre d'oficines en menys de quaranta anys: S'esmenten oficines a Manresa, Castellar, Castellfollit, Castellgalí, Castellnou, Sallent, Rajadell, Rocafort, Santa Cecília de Montserrat, Monistrol de Calders, Sant Fruitós de Bages, Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, Navarcles, Santpedor, Callús, Sant Salvador de Guardiola, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet i Talamanca. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/20466/tines/vall/montcau

L'any 1892 la fil·loxera, que ja havia començat tres anys abans a Navàs, es va escampar per tota la comarca del Bages i fins al 1900 va fer-ho per tota Catalunya. El miratge s'acabava tràgicament!

Alguna dada esfereïdora: al terme d'Aguilar la població va disminuir un 19 % entre el 1860 i el 1900. En el mateix període de temps, Castellfollit va passar de tenir uns mil habitants a set-cents vuitanta; Fonollosa va disminuir un 30 % la seva població, Rajadell un 47 % i Sant Mateu de Bages un 60 %.

Podem posar data a les ‘mil·lenàries construccions de pedra seca a la serralada litoral’ , bona part dels marges, cabanes, tines de pedra seca, s’aixecaven entre la meitat el darrer terç del segle XVIII, i TOT AQUELL ESFORÇ esdevenia inútil en els darrers decennis del segle XIX.

Hi ha altres construccions de pedra, els pous o poues de glaç, que son en algun cas d’origen medieval, i que es generalitzaven com a recurs econòmic per a l’activitat agrícola en comarques com el Moianès i el Vallès Oriental, fins als primers decennis del segle XX en que apareixen les primeres fàbriques de gel.

Està clar que des de sempre la nostra espècie a fer servir la pedra com a material de construcció – en algun moment no n’hi havia cap més - ; dit això, les cabanes, tines, marges,.. , de pedra seca de les comarques litorals de Catalunya, s’aixecaven en una època molt recent, i ho feien com a conseqüència d’unes circumstàncies polítiques i econòmiques, que es mantindrien durant un període temps curt, des de la perspectiva històrica.

Viatge al país de les tines

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

La Joia de Talamanca.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-joia-de-talamanca.html

Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

IN MEMORIAM. TENIU MÉS DADES DE LA GRANJA SOLDEVILA DE SANTA PERPETUA DE MOGODA, DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ, I DE L’ORATORI PRIVAT DE LA FAMÍLIA ?. EL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

L'any 1874, Pere Soldevila, empresari tèxtil de Barcelona, comprà la casa amb 40 hectàrees de terreny. Dos anys més tard moria i deixava com hereu el seu fill Lluis Soldevila Casas (1865 +24-08-1938) .

Fou, però la seva mare qui s'ocupà de tirar endavant la indústria agroalimentària basada en l'elaboració de làctics.

La família Soldevila, importà d'Europa les innovacions tecnològiques més avançades i féu aportacions molt importants al sector lleter.

Es produïen ous, mantega i formatges que es distribuïen amb la marca comercial Granja Soldevila, registrada l'any 1892.

http://competiciicfacanfolguera.blogspot.com/p/grup-ii.html

https://www.youtube.com/watch?v=qya-Q5DTEBs

Les instal·lacions del negoci van créixer amb l'obertura d'una granja a Olot i un centre de recollida i pasteurització de llet a Vic.

http://imatgesgarrotxa.cat/canvis-ciutat-edificis-desapareguts-olot/

http://imatgesgarrotxa.olot.cat/details.vm?q=parent%3A0000030043&lang=ca&s=818

http://www.bibgirona.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000184463&page=8&lang=ca&view=main

Us deixem aquí als olotins i vigatans, el nostre pec per ampliar les minses dades i imatges que trobàvem de l’empremta dels Soldevila en els seus termes. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’mail coneixercatalunya@gmail.com

Llegia que Lluis Soldevila Casas , encarregava a ‘desconegut’ la transformació de la masia en una residència d'estil modernista a finals dels anys vint. Ens agradarà tenir noticia d’aquest ‘desconegut’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com, costa d’empassar que no es tingui CAP DADA de l’autor d’aquest edifici, ni del de la Colònia Agrícola de Mogoda, o del Castell de Can Taió.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/els-nous-senyors-feudals-de-mogoda-i.html

L’altíssim nivell econòmic d'aquesta família queda ben pales en l'ornamentació modernista: les llars de foc de marbre, els arrambadors de ceràmica, les rajoles , els vitralls, i els treballs de forja a les baranes. Dutes a terme sense cap mena de dubte pels millors artesans de l’època, pel que fa a la seva memòria sembla que únicament fora possible recuperar-la repassant els arxius de la família

El Mapa de Patrimoni ens diu que l'edifici principal correspon a un mas de finals del segle XVIII, molt reformat al segle XX. A principis de segle XX, respectant el primer pis de l'antic mas, dugueren a terme les obres d'ampliació de la casa que amb algunes modificacions posteriors esdevingué el que avui coneixem. El que s'observa avui és un edifici residencial amb trets modernistes format per un bloc central de planta rectangular (17 x 23 metres ) amb tres crugies, desenvolupat en una planta semisoterrani, una planta baixa, dues plantes pis i una torre amb dos nivells més. A la vessant oest hi ha un cos de galeria que li dona un aire colonial, també existeix una porxada destinada a magatzem que està adossada a la façana posterior nord al nivell semisoterrani, i a la vessant oest hi ha un altre edifici de 3 plantes i una sola crugia que conté l'antiga capella i l'antic habitatge dels porters. A l'extrem d'aquest cos hi ha una segona torre de 4 plantes amb coberta a 4 aigües. Els interiors tenen una rica ornamentació.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=40149

http://www.staperpetua.cat/menu-principal/info-municipal/espais-dinteres-1/espais-dinteres-al-nucli-urba/granja-soldevila

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), noticia de l’advocació de la capella de la casa; el Josep Sansalvador i Castellet em eia arribar un email en el que em deia; capella de la Marededeu de la Mercè.

Quan a l’Oratori, que estava situat al lloc on hi ha avui els ascensors, em diu que en desconeix l’advocació.

Ens quedem – com acostuma a passar – amb més preguntes que respostes, esperem trobar la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Santa Perpetua de Mogoda, i àdhuc el de la família Soldevila.

IN MEMORIAM. BALNEARI DE LA PUDA. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Llegia que Josep Oriol i Bernadet ( el Far d’Empordà, Alt Empordà, 1811 — les Escaldes, Andorra, 1860) va ser l’autor de l’edifici que es conserva en estat ruïnós, el projecte havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, del qual però, només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal.

El moment de màxim esplendor del Balneari de la Puda va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències.

Tot Olesa - Imatges

Es va tancar el 1958, i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.

A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.

Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.

Actualment és un perill públic.
https://www.google.com/search?q=la+puda+de+montserrt%C3%A7&safe=off&rlz=1C1SQJL_caES807ES807&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiHl4qWuqLfAhVStnEKHaAbDjkQ_AUIDigB&biw=1366&bih=657#imgrc=N-twsP2VuswBAM:

El Mapa de Patrimoni d’Esparreguera ens diu; establiment d'aigües sulfhídriques, situat a la vora a la vora esquerra del riu Llobregat. L'edifici, de grans dimensions, està construït amb maó i té la planta en forma de "L"; el braç llarg es compon de dos pisos, mentre que el curt en té tres. A la façana es poden distingir elements neoclàssics: la simetria i l'austeritat dels conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme d'obertures exteriors. Quant a l'interior, la planta baixa estava destinada a balneari, pròpiament dit i a zona d'esbarjo, les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

Havíem documentat gràcies al Marcel•lí Puigdellivol Prat, on estava ubicada la capella – sembla que s’hi venerava una advocació de la mare de Déu, de la que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.esparreguera.cat/documents/temes/arxiu/exposicions/esparreguera_100_anys_empresa/plafons_fondes_exposicio.pdf

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/05/in-memoriam-capella-de-nostra-senyora.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nobilíssima tasca de recuperar la memòria històrica de Catalunya.

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, sempre és un referent d’absoluta garantia.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat_13.html?fbclid=IwAR1MF7zivHmo4l2L-SQpE6F46KmUp01OPCeXBwXWnDtf1LAaZaSJcOBnwpY

CRÒNIQUES DEL PAIS ORIENTAL

Corria la brama de que el Califa duia banyes.

Aquesta mena de coses llevat d’aquell país Oriental, no tenien al segle XXI, cap importància.

De fet les banyes del Califa eren només una anècdota, que hagués fet més passador el present anguniós dels súbdits doblegats pels impostos, la corrupció, l’estultícia, i les ‘tradicionals virtuts’ que adornaven a les elits polítiques.

El Visir – que sempre en ventava de que volia ser Califa enlloc del Califa – feia en aquesta ocasió d’alcavot, i semblava decidit a saltar-se totes les lleis per evitar que el fet s’escampés ‘ oficialment’.

El Visir, com el mateix Califa, eren un parell de ximplets, l’afer feia temps que circulava per les xarxes socials d’arreu del món, i semblava un xic infantil pensar que això – la reial cornamenta – podia posar en risc la continuïtat d’aquella nissaga en el poder.

El cognom del Califa, havia esdevingut sinònim de malfactor, en el llenguatge de la gent senzilla, que val a dir-ho es sentien un xic més feliços en contemplar la cornamenta a la testa del Califa.

SANT MARTÍ DE TORROELLA. SANT JOAN DE VILATORRADA. BAGES. CATALUNYA

Retratava la masia de grans dimensions que patrimoni Gencat designa com la Casa Gran; correspon al tipus de masia amb galeries seguint la forma i el model clàssic format per una planta gairebé quadrada, coberta amb teulades a quatre vessants i una torre d'il·luminació central.

Les galeries estan afegides a la façana de migdia amb un cos rectangular afegit, cobert a una vessant.

La masia està adossada als murs de l'església i cementiri de Sant Martí de Torroella.

Es correspon a un model del segle XVIII amb les façanes arrebossades i amb obertures a totes les façanes.

Masia està vinculada a la història de Sant Martí de Torroella; la Casa Gran devia pagar censos al monestir de Sant Benet de Bages del qual depenia l'església de Sant Martí. Formava, amb l'edifici religiós el nucli del poble dispers de Torroella.

En matèria de documentar el patrimoni històric a Catalunya hi ha molta feina a fer.

Les masies i les construccions civils s’enduen a dia d’avui el premi a les ‘gran oblidades’.

UN CLAM PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA

Feta la visita de Sant Pere de Castellfollit del Boix, pujàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés, fins al Cogulló, denominació molt freqüent en la toponímia, que designa un cim punxegut, en aquest cas el Cogulló de Can Torra, dit també de Cal Torre, que amb els seus 881 metres forma part dels 100 cims de la FEEC. https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_dels_100_cims_de_la_FEEC

Des d’aquella alçada se’ns fa visible bona part de la Catalunya Central, i per uns instants tens la percepció de viure en una democràcia, el miratge es desfà aviat, per arreu la ciutadania clama per la llibertat dels presos polítics catalans, pel retorn dels exiliats, i prega perquè la vaga de fam no comporti cap conseqüència irreparable.

Des d’aquesta alçada és més fàcil adreçar-se al bon Déu, i pregar-li que mogui la consciencia d’aquells que prometien servir la llei.

FARMÀCIA ARGELAGUET. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu ; Presenta una decoració de la façana de caire modernista. La porta d'entrada al local mostra una ornamentació amb ceràmica vidriada, ocupant el brancal i la llinda de la porta, dividint-se en dues zones: la zona del sòcol amb rajols monocroms i la part superior amb una ornamentació vegetal policroma que neix dels brancals de la porta. A l'alçada de la llinda hi ha dos medallons ovalats en els que es representa el símbol farmacèutic de la serp enroscada en la copa i un pot de ceràmica dels utilitzats en les farmàcies per tal de conservar els productes medicinals. Sobre la llinda hi ha el cartell que anuncia l'establiment: "Farmàcia". Cal destacar el treball de fusteria de l'interior de la botiga ja que es tracta de les prestatgeries originals en excel·lent estat de conservació.

L’autor de l’edifici va ser; Josep Antoni Obradors i Poch, que havia obtingut el títol de mestre d’obres per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, el desembre de 1856, i també estava en possessió dels títols de director de camins veïnals i d’agrimensor (Bassegoda, 1973, p. 92).

L’autor de les majòliques , així com de tota la col·lecció de pots o botamen són de l’època i foren adquirits a la fàbrica de M. Casademunt que tenia a Barcelona al carrer Escudillers. Modest de Casademunt i Giralt (Barcelona, 1881 - Sabadell, 1964)

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/farmacia-argelaguet

http://www.farmaciaargelaguet.cat/

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000210%5C00000090.pdf

Ens agradarà rebre l’email imatges fotogràfiques – i és possible – del Josep Antoni Obradors i Poch, així com la el lloc i data de naixement i traspàs, i també de Modest de Casademunt i Giralt (Barcelona, 1881 - Sabadell, 1964).

Hi ha una munió de fotografies de ‘personajillos’ quin mèrit màxim ha consistit en fer malifetes, i ens manquen imatges dels artesans i artistes que contribuïen a fer un món millor.

ESTATUA DEL SAGRAT COR DE LA PLAÇA DE CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

Ens explicaven que es desconeix l’autor original de la Font i l’Estàtua, que fou sufragada pels Comtes del Castell de Sant Martí de Centelles, i que patia la destrucció com a directa conseqüència de la sedició – exitosa – dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República.

https://www.flickr.com/photos/tomasfont/9344714739/

http://heraldicacatalana.blogspot.com/2011/05/armas-de-los-titulos-catalanes-xlv.html

A càrrec del Consistori de Centelles es refeia la Font i l’Estàtua, obra de Lluís Montané i Mollfulleda (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1905 - Barcelona, 10 de juny de 1997), que miraria ara en direcció a la Casa de la Vila, enlloc de fer-ho al Castell dels comtes, com ho feia abans.

Qui paga mana, oi?.

El franquisme va ser – i en molts indrets encara és – tremendament actiu en la destrucció de la documentació relativa al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

Els catalans son una minoria a casa nostra, i cal que en prenguem consciència, allò que no fem nosaltres, sovint a títol particular NO HO FARÀ NINGÚ.

Al Sagrat Cor, a Santa Coloma, excelsa patrona de Centelles, els encarregava portar davant de l’Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera el eu poble!

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DEL MERCAT MUNICIPAL A L’ESPAI GUINOVART. AGRAMUNT. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l'any 1994 gràcies a la insistència de l'aleshores alcalde d'Agramunt, el senyor Josep Huguet Herbera , s'inaugura a l’edifici de l’antic mercat municipal la Fundació Espai Guinovart, on Guinovart recull els seus records de la vila, lligats a les seves arrels, la seva mare havia nascut aquí.

L’autor de l’edifici del mercat l’any 1948 va ser Lluís Domènech i Torres ( Barcelona l’11 de novembre de 1911 + Barcelona , 25 de gener de 1992). Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de grans dimensions format per diversos cossos simètrics partits per una magnífica torre quadrada al centre del conjunt arquitectònic. La seva planta és rectangular amb tres sortides per tres bandes diferents. Una d'elles, la principal, està centralitzat la façana. És una porta semicircular tota la pedra. Les altres dues són als murs laterals i són secundàries. La porta principal està situada a la part baixa de la torre citada anteriorment. Aquesta es quadrangular formada per tres cossos diferenciats: la porta semiesfèrica a la part baixa, una part central amb una finestra amb balconada decorada amb obra vista als costats i un òcul tapat més amunt. Aquests elements es repeteixen en els quatre costats de la torre. Un últim cos és format per tres finestres tapiades que ressegueixen també els quatre costats havent-hi un total de dotze finestres tapiades. Finalitza aquesta torre una coberta piramidal sobre ràfec amb teuleria àrab i coronada per un petit pinacle balustrat. A banda i banda s'estructura tot l'edifici; dos cosso idèntics laterals de planta rectangular amb superposició de dues teulades baixes. Un cos inferior, absent d'obertures i alguna decoració en els murs i sobreposant-se a aquest, un segon cos, més endarrerit, on s'hi aprecien grans obertures en forma de finestrals de mitja lluna en cada un dels murs. La coberta és de dos aigües i amb teula àrab.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de les reformes que es feien per habilitar aquest edifici al seu nou ús us.

Retratava a la Maria Jesús Lorente Ruiz, davant de l’estructura monumental, obra de Josep Guinovart i Bertran (Barcelona 1927 - 12 de desembre de 2007), que ha esdevingut un dels símbols d’Agramunt.

Suggeria a l’ Aula d'Extensió Universitària per a Gent Gran de Castellar del Vallès, incloure Agramunt com una destinació catalana de gran interès cultural :

PROPOSTA VISITA CULTURAL . AGRAMUNT

1. Fer una tassa de xocolata Jolonch i visitar l’obrador

2. Visitar Santa Maria d’Agramunt

3. Visitar l’Espai Guinovart http://www.espaiguinovart.cat/informacio.php

4. Temps lliure abans de dinar

5. Dinar

Per descomptat, la proposta està oberta a qualsevol altre col·lectiu, Escoles, Instituts, Casals de Gent Gran, d’arreu de Catalunya i del món.

TENIU MÉS DADES DE LA CASA ENRANÍ - CASA FRARET D’AGRAMUNT? .L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Anava completant el llistat de monuments d’Agramunt, en el que SEGUR, SEGUR que en manquen molts.

Retratava a la Plaça Amball, 19-20, aquest singular edifici típic del barroc català.

Patrimoni Gencat, i el Cataleg de Patrimoni – que son còpia literal – ens diuen que és un casal de planta baixa, primer pis i golfes. En la planta baixa s'ha de destacar la galeria porxada que hi ha a l'entrada formada per quatre grans arcades de mig punt suportades per cinc robustos pilars quadrangulars, en aquest pis, a la part central, s'hi pot observar la data de construcció de la façana el 1804.

La primera planta segueix la mateixa composició que l'anterior, amb la diferència que aquí les arcades són suportades per columnes sobre basament quadrat.

En l'arcada de l'extrem esquerra hi ha la presència d'un tancament vidrat. La façana està coronada per les golfes que es componen d'un fris format per tres obertures ovoidal

http://agramunt.cat/docs/POUM%20-%20Aprovaci%C3%B3%20inicial/01%20DOCUMENTS/05%20POUM%20C%C3%80TALEG%20PATRIMONI%20ARQUITECT%C3%92NIC-INICIAL%20JULIOL-2014.pdf

l’edifici s’aixecava l’any 1804, promogut per la família AÑE/anyé, hisendats a la vila d'Agramunt, tal com ho indica en una inscripció circular de la façana. Ens agradarà tenir més noticies d’aquesta família, nom propi, cognom matern,..., lloc i data de naixement i traspàs dels seus membres, i si fos possible també les dades del mestre d’obres que aixecava aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment són dues cases diferents ocupades per dues famílies distintes.

Agramunt té merescuda fama pel seu xocolata i els seus torrons, afegir el seu patrimoni monumental com un altre element d’interès potenciaria de ben segur el nombre de visites, i per pura lògica incrementaria el número de vendes, aquest és un filó d’activitat que des del Consistori s’ha de potenciar sense tardança.

Fàtima Puig i Castellà fpuig@agramunt.cat ÀREA DE FIRES, COMERÇ I TURISME

Josep Maria Carrera i Roig jmcarrera@agramunt.cat ÀREA DE PATRIMONI

Joan Pijuan i Cinca jpijuan@agramunt.cat ÀREA DE FOMENT DE L'OCUPACIÓ

Dolors Ricart i Amanós dricart@agramunt.cat ÀREA DE CULTURA

Cal explicar ‘urbi et orbe’ la raó per la qual, Agramunt és una de les poblacions catalanes on els boinders o tribunes cobertes han tingut i tenen acceptació i tradició.

TENIU DADES DE L’AUTOR DE L’EDIFICI DE ON TÉ L’OBRADOR XOCOLATA JOLONCH?. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Hi ha plaers que permeten conjugar alhora més d’un dels nostres sentits, el dilluns 3.12.2018 juntament amb la meva esposa la Maria Jesús Lorente Ruiz, ens arribàvem fins a Agramunt, i prop de les 11,00 de mati, degustàvem una tassa de xocolata al local de la Plaça del Pou, 8, on té l’obrador XOCOLATA JOLONCH.

L’enciclopèdia catalana a l’entrada que fa referència a Agramunt ens diu ; La xocolata també s’elaborava a la vila de fa 200 anys i la casa més antiga era la Jolonch; l’especialitat més típica és l’anomenada a la pedra i se li donava aquest nom perquè el cacau torrat es molia damunt una pedra prement els grans amb un rodet de fusta.

La pàgina de Xocolata Jolonch , explica que és la fàbrica de xocolata més antiga d'Agramunt i l'única de les dues històriques que encara funciona avui dia. Des de finals del segle XVIII, l'empresa ha anat passant de generació en generació. Val la pena recordar la figura d'un dels seus propietaris, Marià Jolonch Bragat ( l876 + Agramunt, 9 de març de 1938), que va ser qui va traslladar l'obrador de la xocolata a la ubicació actual, i també qui va construir una farinera al costat, que va suposar una gran millora en la comercialització del blat de moro per tota la zona. A més a més, Marià Jolonch Bragat també va intervenir activament en millorar el subministrament elèctric d'Agramunt i, per això, l'Avinguda que passa per davant de la fàbrica ha rebut el seu nom.

Al llarg de tota la seva història, Xocolata Jolonch s'ha caracteritzat principalment per la fabricació de xocolata a la pedra, considerada la varietat de xocolata autòctona d'Agramunt. Curiosament, la denominació "a la pedra" no prové, com es pot pensar, de la duresa de la xocolata, sinó de la pedra de granit que utilitzaven antigament els artesans durant el procés d'elaboració per escalfar i triturar el cacau, fins que es convertia en una massa líquida. Des del 1920, fins a la dècada dels 50, a les rajoles de xocolata s'hi podien trobar col·leccions de cromos amb temes diferents com els invents futuristes o les croades, que van ajudar a popularitzar la Xocolata Jolonch i la xocolata a la pedra d'Agramunt en general.

La història de la Xocolata Jolonch està lligada des de sempre a una producció totalment artesanal i de màxima qualitat. Del renom que ja en aquella època tenia Xocolata Jolonch i la xocolata d'Agramunt n'és mostra el fet que el president Lluís Companys, abans de ser afusellat per l'exèrcit franquista el 1940, va demanar com a última voluntat un tros de xocolata (a la pedra) d'Agramunt, tal com s'explica al llibre de Josep Benet "Exili i mort del president Companys". Les seves germanes, conscients que el farien content, n'hi van portar un bocí.

http://www.xocolatajolonch.com/ca/comestibles/xocolatajolonch/histaria/t-3451

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/12/18/pagina-2/33123876/pdf.html?search=Jolonch

No se’n fa esment a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Agramunt

http://agramunt.ddl.net/fotos/agramunt//Urbanisme/Peu_proteccio-Bens/pe_agramunt_aprovacio_provisional.pdf

La fitxa EU27 - EDIFICI XOCOLATA JOLONCH

Edifici modernista-noucentista amb jardí particular. Mitjan segle XX

No diu res en relació al promotor : Marià Jolonch Bragat ( l876 + Agramunt, 9 de març de 1938), i tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE MARIA AUXILIADORA DE LA TORRE DEL VEGUER. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

Llegia que la família Desmassières, comtes de Torralba i marquesos de la Motilla, van vendre la Torre del Veguer a Josep Ferrer i Vidal (Vilanova i la Geltrú 1817 -Barcelona 1893)l'any 1878, després de reformar-la en un palau d'estil historicista. Ens agradarà tenir noticia a l’email de l’autor d’aquesta reforma.

Vers l'any 1896, Josep Ferrer-Vidal i Soler (Vilanova i la Geltrú 1853 - Barcelona 1927) I marquès de Ferrer-Vidal, hi va fer bastir una capella dedicada a Maria Auxiliadora. Ens agradarà tenir noticia a l’email de l’autor d’aquesta capella.

El Mapa de Patrimoni ens diu que la Capella de Maria Auxiliadora està adossada a la façana de llevant de la Torre del Veguer.

És un edifici de planta rectangular amb l'absis no marcat en planta. Té la coberta planta habilitada com a terrassa transitable, a la qual s'accedeix des de la masia. El frontis està presidit per una gran portalada configurada per un pinacle, que flanqueja dues arquivoltes recollides per un arc apuntat. A la façana de llevant hi ha dues finestres d'estil neogòtic. A l'extrem de llevant del frontis hi ha un nou pinacle, que cobreix un petit campanar amb petits pòrtics d'arc apuntat. El coronament de l'edifici està acabat amb merlets rectangulars. Entre la decoració de la façana destaquen les gàrgoles zoomorfes que permeten desaiguar la teulada. L'acabat exterior és arrebossat i pintat.

La capella consta d'una sola nau, coberta un sostre d'artesonat, resseguit amb frisos decoratius i inscripcions.

Fotografia del interior. Marta Lloret Blackburn - Antequem, S.L.

A la part posterior de l'altar, delimitat per un cancell, hi ha la sagristia.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com